... reinventar-se la vida!

És un primer pas, forma part d’una filosofia molt i molt particular.
Reinventar-se la vida perquè no et sents satisfet amb la que has tingut, o be, perquè necessites noves il·lusions per no caure en el tedi de la monotonia.
També per por a caure en el que altres persones del volta’n comenta’n, la línia plana en que transcorre la seva vida, sense sobresalts i emocions desequilibradors del dia dia.
El sofriment d’una situació nova no assumida, la tristesa que s’intenta pal·liar a base de medicaments psiquiàtrics per tal d’obviar el dolor emocional que ens toca viure en un moment donat.
La filosofia actual del NO al dolor, de l’origen que sigui, en aquest cas en que exposo, al “no patiment anímic” he detectat el preu a pagar en el meu voltant: la “línia plana anímica”.

Els que estem en l’altra punta, ni millor ni pitjor, amb les nostres puges i baixons; amb les nostres llàgrimes i rialles; gaudint d’emocions extremes, realment ens acostem a la perfecció?
No, no ho crec, ambdues persones ens envegem les situacions, pel que comentàvem entre amigues, tant la de la línia plana com la meva, quebrada pels revolts de les emocions. Què trist no poder gaudir d’un equilibri emocional amb la proporció justa, ens queixàvem! Amb la suma de les dues situacions, dividides per dos i, apa! la felicitat!
Tonteries com molts sabem!
Comentava a un altre amiga ahir que, quan els records ja no ens fan mal, quan ja no ens provoca aquell dolor tant sagnant, sinó que l’assumim com a una experiència del passat. És quan, al fer el balanç de la nostra nova situació, no més un sentiment ens pot donar la serenor d’esperit, la visió llunyana i distesa del passat.
Aquest sentiment és el provocat pel nostre comportament, el haver estat rigorós i conseqüent en el sentiment mostrat i viscut; el haver actuat amb rigorós joc net.
Joc, sovint, en que hem errat però que vem ser a temps o se’ns va donar l’oportunitat de rectificar.

Moltes situacions doloroses entre dues persones, sovint són provocades per un error en la percepció dels fets, però sobre tot, de la percepció que cadascun en rep dels sentiments, tant els sentits com els rebuts.
No sempre hem d’interpretar que hem estat traïts o no estimats, al menys particularment, a mi no em serveix de consol per poder assimilar el dolor que ens provoca un sentiment frustrat.

El adjudicar a una persona el protagonisme de la nostra desgràcia, de provocar el nostre neguit, no sempre és real. Com tampoc és real el sentiment de consol que ens provoca el pensar que s’arrossegarà davant nostre admeten el seu error perquè s’ha equivocat en la seva decisió.

... bajanades! és el que és i s’ha acabat! per dur que sigui admetre la realitat.
Al final soc jo la que em quedo sola, ja sense dolor, i és aquí on la meva reflexió volia arribar. Realment vaig ser una persona honesta i conseqüent amb les meves paraules i el meu comportament?
La meva consciencia em diu Si i això és el que m’afalaga i em fa sentir forta, optimista i amb bones vibracions! i em provoca la resposta del perquè
..... m’he reinventat la vida!

...... la poesia de Cecilia

Quien la escribía versos dime quien era

Quien la mandaba flores por primavera

Quien cada nueve de noviembre

Como siempre sin tarjeta

La mandaba un ramito de violetas