moment diferent!

Ja falta menys! ja s’acaba! són dies plens de moments previsibles, de moments! I en mig d’aquesta “aparent” eufòria col·lectiva, moments sorprenents!
Recent, però ja en rere, la tristor del dia previ a la gran festa...
La foscor de la tarda, les compres, els preparatius ... tot va confluir aquell vespre, desencadena’n una tristesa, un no sé que em passa ... un nus a la gola dolorós ... i de cop! sona un avís d’sms, un desig de felicitat d’un amic, d’un amic no del tot oblidat.
Va ser el ressort que em va fer esclatar les llàgrimes contingudes, del plor desconsolat ... responc agraint i comenta’n l’emoció què m’ha produït ... i una ràpida resposta em fa saber que ell també plora ... un t’estimo! amic meu i la promesa d’una copa, posa punt i final d’aquest emotiu desig mutu de felicitat.
Nit trista, nit fosca, nit d’aquelles que no vols despertar ...
Però al matí d’hora, al sortir a fer una passejada ... un moment diferent em va sorprendre. Va ser la plena consciència d’un matí lluminós.

Caminava pel passeig d’esquena al sol, perseguint la meva ombra i contempla’n, com si fos per primer cop o sinó més no recorda’n, el collage del paviment il·luminat per la intensa llum del sol ...
Un impacte visual de gran bellesa! les fulles dels plataners harmoniosament repartides pel terra, enganxades amb la humitat de les pluges passades.
Fulles tenyides dels mils colors de la tardor! forma’n una preciosa catifa, col·locades a l’atzar en un moment ventós ... permetent caminar entre elles sense por d'espatllar amb les meves petjades els intensos colors!
Ah! si pogués reproduir en un quadre aquella llum, aquells colors!
La resta del dia, previsible, res no va fallar! tot va ser perfecte! El menjar, la decoració nadalenca, les rialles i els plors dels més petits.
Quatre generacions reunides sobrepassa’n la vintena, forma’n grupets generacionals, uns recorda’n als que falten, altres comenta’n la seva nova vida, els estudis, el nou treball ... aquest any però, tenim una gran novetat, els nous bessons adoptats, felicitats Anna i Francesc!
... i al marxar se sent a dir ... papa mira quina família més maca tens! i no mira, i amb el cap acotat sobre el seu pit, l’avi plora...

on és Yoani? o, on és Wally?

Ha estat una associació de idees curiosa, sense cap ni peus, però que m’ha fet plantejar-me, existeixen les casualitats?

Parla’n amb un amic que havia estat a Cuba recentment amb un grup de submarinistes, m’explicava que fugin del mal temps van anar a una zona nova a fer immersió; i què havia vist el fons marí més maco en els últims cinc anys, que és el temps que fa que visiten les illes per aquestes dates.

Com altres vagades, em vaig interessar per la vesant social i política de Cuba, si havia apreciat canvis en el dia a dia de la seva gent, ja que acostuma’n a menjar i pernoctar en domicilis privats. El que els permet ser més conscient de la realitat cubana.

Com sempre, la mateixa discussió, ell manté l’admiració per la idiosincràsia d’aquest poble, la seva vida al carrer, la seva alegria, la seva música ... en contradicció al que pensem els que no hem estat mai. En el meu cas, la seva manca de llibertat sobre tot ...
No vam arribar a la jugular i com altres vagades, em continuat defenen les nostres posicions, antagòniques fins a un cert punt, perquè la realitat és la que és i tots dos cedim en el que entenem els pros i els contres d’una difícil situació en l’actualitat. Ell m’ha passat aquestes fotos tant maques, difícils de triar entre moltes, d’aquesta preciosa illa.

Aquests dies he estat llegint, i li he donat

l’adreça al meu amic, del blog Generación Y de Yoani Sanchez
(http://www.desdecuba.com/generaciony/), i la meva associació d’idees es va disparar en la descripció que conté el seu encapçalament, que diu

Generación Y es un Blog inspirado en gente como yo, con nombres que comienzan o contienen una "i griega"...

Aquest inici d’un blog i la descripció continguda en el seu perfil en el que entre d’altres coses diu,

En abril de 2007 me enredé en la aventura de tener un Blog ... como “un ejercicio de cobardía” que me permite decir en este espacio lo que me está vedado en mi accionar cívico.
... Gracias a la red ciudadana y virtual que se ha tejido alrededor de GY, he podido seguir actualizando este blog cada semana. Desde marzo de 2008 el gobierno cubano implementó un filtró informático que impide ver mi bitácora en los sitios públicos de Internet en Cuba. ... necesito de la solidaridad de amigos fuera de la Isla para colgar mis textos en la red. ...

Millor que el visiteu! Us podeu fer més a la idea del seu contingut.
Donant voltes mentalment sobre la manca de llibertat de la Yoani, sobre el que havia llegit sobre les últimes situacions viscudes, tant ella com persones del seu entorn. L’ambient crispat de certa part de la ciutadania, la visió no em lligava del tot amb l’apreciació personal comentada pel meu amic.

Vaig pensar, on és la Yoani? i sense adonar-me, la resposta va ser, on és en Wally?

Em va encuriosir la relació d’idees, sense sentit, amb aquest personatge de ficció creat per l’escritor i ilustrador britànic Martin Handford. A més, tenin en compte que a part d’haver-los regalat al meu fill i a fills d’amics, perquè en el seu moment em van agradar, no havia aprofundit massa en ells.
Vaig anar directe a consultar els seus personatges habituals, dins de l’aborigen de personatges dels seus llibres.

I quina va ser la “casualitat”?
El nom d’aquests personatges, tots començaven i un contenia la lletra W!!! si, una pijada! però això em va fer trobar un punt en comú amb l’encapçalament del blog de la Yoani, amb les Y!!!

Wenda: la novia de Wally.
Woof: el gos de Wally
OdlaW: antagonista de Wally.
Barbablanca: el mag. Curiosament en anglès, mag= Wizard, o barbiblanca= Whitebeard

*coses meves!!!

la saria!!! quaranta pedres contra la llibertat!

... estossego amb dolor, m’ennuega la pols del terra, sento un nus a la gola que m’ofega, que em talla la respiració...
... una forta pressió em recorre per darrera les orelles, fent-me sordejar i esclata’n en el meu cap...
... les llàgrimes em desdibuixa’n la visió però em neteja’n els ulls, les parpelles em calma’n la picor i em permet-te’n, en segons d’impàs, fixar les imatges del meu davant...
Tot passa molt a poc a poc, a càmera lenta, gairebé tinc temps de recordar entre mig dels segons...
Eren més de dues-centes persones les que esperaven, a banda i banda del descampat, la meva arribada.
El forat a terra ja era fet, només ha calgut un cop introduït el meu cos de peus, reomplir-lo amb grava i terra; queda’n a rang de sòl el meu cap, enterrada fins al coll...
Eren quaranta homes amb pedres a la ma, es van situar front meu, inquiets per l’espera de rebre l’ordre de començar a apedregar a una dona, a mi, a una persona!
Una pedra! la primera, ha estat la meva salvació, la que m’ha tornat la consciència d’estar viva!
Sí, aquesta piadosa pedra, m’ha estalviat el dolor físic de l’impacta de la resta llençades per aquests homes embogits...
Projectils llençats amb ràbia, cal fer-me deixar de respirar, la meva presencia en aquest món ja no és possible, soc una dona lliure! un perill!
... mamá! ets tu la que em vens a buscar? no ploro, no sento dolor!
... és una sensació nova, són colors nous per mi, són perfectes! Em produeixen benestar, pau, amor, llibertat!
... mamá! abracem, ja sé què vull ser de gran! vull ser persona!


* M’ha impactat la noticia llegida avui, no la puc comentar...

Integristes somalis lapiden una noia de 29 anys per adúltera
La milícia radical islàmica del Shabab, la més important de Somàlia i lligada a al Qaida, va lapidar una jove de 29 anys, després d'acusar-la d'adulteri, segons va informar ahir a Efe el jutge del grup que va dictar la sentència.
La dona va ser enterrada fins al coll i apedregada fins a la mort per uns 40 membres del Shabab, davant de més de 200 espectadors, abansd’ahir, a Elbon, mentre que l'home amb qui suposadament va cometre adulteri va ser castigat a 100 cops de fuet, segons va informar. El jutge del Shabab, Ibrahim Sheij Abdirahman, va afirmar que la dona va confessar que havia comès adulteri. «Ella ens va confirmar que havia tingut relacions sexuals amb l'home i que estava casada, pel que la vaig condemnar a morir lapidada», va explicar.

* a la foto, una guapa dona somalí, la model Iman ...

bonjour tristesse

Si pogués ser poeta per uns instants,
triaria recitar-te la meva poesia,
aquella que et faria vibrar d’emoció i,
amb suavitat, la meva veu recordaries!

Si pogués ser pintora per uns instants,
triaria pintar el quadre més bonic per tu,
aquell que la teva mirada acariciaria cada dia i,
fent-te sentir alhora, que estàs vivint la vida!

Si pogués ser escriptora per uns instants,
triaria escriure un llibre que t’acostés al meu cor,
aquell que com el viatge més llunyà i,
el fugir de la realitat, et retornés al meu costat!

Tantes coses seria si pogués ser ...
que pensar que ho soc, m’ocupa tota una vida!
poeta, pintora escriptora ...
moltes vides!

Qualsevol però, d’aquestes vides, per tu les viuria ...
només em caldria dels teus llavis un somriure,
dels teus ulls una mirada, de la teva veu un xiuxiueig i,
de les teves mans una carícia!

Ana Karenina, tot un món en moviment! ser o haver de ser?

Rellegir els clàssics és un vell costum que m’encanta!
Per mi significa el descobriment de nous detalls i matisos desapercebuts en el seu moment o que ja no recordo.
Ana Karenina (Leon Tolstoi) m’ha sorprès de nou i segur que per motius diferents.

La frescor i actualitat dels seus arguments (transposats en el temps), m’ha fet reviure sensacions que només els “grans” saben transmetre’ns.
“Sorprendre” és el que m’ha captivat de la seva lectura, gratament estar clar!
Els plantejaments psicológics dels seus personatges m’han fet reflexionar i, ja parla’n de Leon Tolstoi, ha estat una lectura que en tenia ganes de fer des de que vaig trobar, prepara’n una xerradeta sobre Drets Humans, un punt de connexió entre aquest i en Gandhi.

Va estar mitjançant la relació epistolar que van mantenir, ja que van ser coetanis un temps, iniciada arrel d’un article periodístic publicat en la premsa de l’època i, de com va influencià l’obra de Leon Tolstoi en la doctrina del Mahatma; així com la seva posterior connexió, mitjançant els seus deixebles amb Martin Luter King.
Gandhi va extreure la idea bàsica de la resistència no violenta de la filosofia de Leon Tolstoi i, posteriorment, M. L. King va basar la seva acció pro drets civils dels negres en la filosofia del Mahatma.
En fi, tot una sèrie d’interaccions entre persones què, com deia en la meva “xerradeta”, fan que sigui possible què:

“un individu es valgui per si mateix i pugui provocar un canvi”.

La novel·la d’Ana Karenina també m’ha fet reflexionar, entre d’altres coses, sobre la consecució de la felicitat (com a estat anímic equilibrat del nostre interior-exterior).
Però sobretot, m’ha fet reflexionar sobre el “ser o haver de ser”, de què triem a la vida les persones quan ens alineem amb les tendències generals o socialment ben vistes, renuncia’n al “ser”, únic que penso ens fa ser, no ja únics perquè tots ho som, sinó especials.
"Ser" per mi significa: tot un món en moviment!

oblit ... relats improvisats

1r premi de "relats improvisats"

Una fada entre somnis em va insinuar que hauria de tornar a sentir aquell desig desbocat ... i quan em vaig despertar i vaig mirar al meu costat el sexe humit i trempat del meu company, vaig creure que aquella fada m’havia fet un meravellós regal.

autora: Yolanda

Aquest ha estat el relat guanyador en una nit en què tota una colleta ens vam engrescar a fer un relat curt. Les paraules en negreta van estar les triades per incloure en el text i la guanyadora: la “mujer de rojo” a la foto, la Yoli.
Al ser improvisat, no teníem premi per entregar i no sem va acudir res mes que inventar-me un, publicar-lo en el meu blog; cosa que a la guanyadora la va afalagar molt!
La febre literària, tot s’ha de dir, els va venir arrel de llegir jo una poesia què havia escrit. No és que jo ho faci habitualment, però la nit anterior em costava dormir i per desconnectar dels temes que em donaven voltes pel cap, vaig començar a composar mentalment estrofes.
L’endemà, abans d’anar al sopar la vaig escriure i, quan tothom estava assentat a taula, la vaig treure i em vaig posar a recitar-la.
Era una poesia molt trista, el seu títol “oblit”, i els meus amics es van dedicar a llegir un per un una estrofa, això em va agradar.
Va haver una amiga que va dir, si ella ho fa, nosaltres també. Ràpidament vam decidir les bases i, tot gira’n els estalvis de paper, vam començar a escriure.
Va ser un vespre molt divertit, tots vam llegir el nostre relat curt, tots vam votar i tots vam aplaudir.
Compartir! d’això es tracta, i moments agradables com el que vam passar aquella nit, els dotze amics que hi érem a taular, no deixa de ser un moment maco per recordar; d'aquells que no cal "l'oblit"

el soroll del silenci d'alta mar .... i de nou el Llibertat!

És com una cançó de bressol, la melodia perfecta, tot segueix un ritme dolç i acollidor.

No penses, no pots, el fragor de la música dels elements et sobrepassen...
Són notes molt altes, instruments perfectes, no cal pensar... nomès gaudir de les seves caricies ... i mentre t'adorms, deixar-te acaronar.
Sents la música, el soroll del silenci d'alta mar ... intentes obrir els ulls, no pots! els acloques però sense tancar, fugint de la llum i del sol ... vols contemplar les ballarines que han entrat de puntetes i amb els cossos ondulants ... no, no és un somni! són les veles les que balle'n! la cartagena, la vela major ...
Dansen majestuoses, inflades pel vent de sud a nord! i acompanyades del fragor de les ones al picar contra el casc, miles d'espurnes dibuixan el tutut més vaporòs que ningú pot somiar!
Les ones piquen amb ràbia, no poden pujar a la coberta, però de tant en tant se suavitzan ... és l'harmonia del moviment del veler, mentre el nostres cossos abandonats sobre la coberta, reposen, gaudeixen ...
El llibertat no navega a la deriva, el romb està fixat, el vent impulsa les veles i el casc trenca les ones amb l'elegància innata del que sap estar.

muñeca de trapo

Si por un instante Dios se olvidara de que soy una marioneta de trapo, y me regalara un trozo de vida, posiblemente no diría todo lo que pienso, pero, definitiva pensaría todo lo que digo.
* Daría valor a las cosas, no por lo que valen, sino por lo quesignifican.
* Dormiría poco y soñaría más, entiendo que por cada minuto que cerramoslos ojos, perdemos sesenta segundos de luz.
* Andaría cuando los demas se detienen, despertaría cuando los demás duermen, escucharía mientras los demás hablan, y cómo disfrutaría de unbuen helado de chocolate...
* Si Dios me obsequiara un trozo de vida, vestiría sencillo, me tiraríade bruces al sol, dejando al descubierto, no solamente mi cuerpo, sino mi alma.
* Dios mío, si yo tuviera un corazón.... Escribiría mi odio sobre el hielo, y esperaría a que saliera el sol.
* Pintaría con un sueño de Van Gogh sobre las estrellas un poema de Benedetti, y una canción de Serrat sería la serenata que le ofrecería a la luna.
* Regaría con mis lágrimas las rosas, para sentir el dolor de sus espinas, y el encarnado beso de sus pétalos...
* Dios mío, si yo tuviera un trozo de vida... No dejaría pasar un solo día sin decirle a la gente que quiero, que la quiero.
* Convencería a cada mujer de que ella es mi favorita y viviría enamorado del amor.
* A los hombres les probaría cuán equivocados están al pensar que dejan de enamorarse cuando envejecen, sin saber que envejecen cuando dejan de enamorarse.
* A un niño le daría alas, pero dejaría que él solo aprendiese a volar.
* A los viejos, a mis viejos, les enseñaría que la muerte no llega conla vejez sino con el olvido.
* Tantas cosas he aprendido de ustedes los hombres..... He aprendido que todo el mundo quiere vivir en la cima de la montaña, sin saber que la verdadera felicidad esta en la forma de subir la escarpada.
* He aprendido que cuando un recién nacido aprieta con su pequeño puño por vez primera el dedo de su padre, lo tiene atrapado para siempre.
* He aprendido que un hombre únicamente tiene derecho de mirar a otro hombre hacia abajo, cuando ha de ayudarlo a levantarse.
* Son tantas cosas las que he podido aprender de ustedes, pero finalmente de mucho no habrán de servir porque cuando me guarden dentro de esta maleta, infelizmente me estaré muriendo....
Gabriel García Márquez

una mort alliberadora

Són paraules d’en Joan Manuel Serrat a la mort de Mario Benedetti. Llegeixo una selecció de poemes de l’escriptor i penso que també la seva vida va ser “alliberadora”. Perquè saber i poder expressar, com ell ha fet en la seva prolífera obra, plasma’n el seu pensament i els seus sentiments amb l’escriptura, ha de ser alliberador. Com també el saber que la teva obra no morirà mai.

"mi táctica es quedarme en tu recuerdo
no sé cómo ni sé
con qué pretexto
pero quedarme en vos"
(del seu poema Tàctica y estratégia)

el petó d'un artista

Se m’ha apropat a la taula i m’ha dit que dibuixava molt bé, havia vist tres retrats meus. Al comentar-li que era aficionada i que fins a l’11 de setembre de l’any passat mai havia dibuixat un retrat, m’ha dit que això no significava res, que els artistes com ell i jo ho portàvem a dins.
M’ha ruboritzat que em tractes d’artista, només soc aficionada, i tenir una conversa de tu a tu ho he trobat afalagador.
M’ha parlat dels seus quadres i he recordat dos que ja els he vist, sense saber que eren d’ell, però que els havia contemplat llargament.
M’ha parlat del seu mestre, mort recentment, i també m’ha explicat que un dia li va fer un petó, el que ell em faria i que m’ha fet, perquè se sentia prop meu en l’art.
No el coneixia de res però la conversa ha estat molt enriquidora, tot i que jo he insistit en diferents moments, en que no tenia formació artística, però ell ha continuat parla’n amb mi sobre dibuix i pintura.
Li he explicat el quadre que tinc en ment i que ja he començat a dibuixar, també que desprès de molts anys de no pintar, la motivació ha estat el regal d’un meu client que em va regalar una caixa amb pintures i pinzells.
M’ha parlat dels colors i també m’ha explicat el truco del seu mestre… ha estat una conversa molt interessant i el petó una mena de bateig, molt emocionant. Una estona molt maca!

Imaginació o “acte de fe”

Parlo com a veïna de la Plaça Catalunya, avui al llegir l’article que el Regió7 publica sobre el pulmó verd més singular de Catalunya, parc Pintor Vila Closes, he quedat “anonadada”.
M’he sentit, mentre llegia, la dona més inculta d’aquest món!
M’endinsa’t en la lectura de la descripció de d’idíl·lic parc i la meva imaginació a volat desbocada pels diferents recorreguts descrits, amb profusió d’arbrat i vegetació. “Brillant” la previsió de que els arbres perdin la fulla a l’hivern, per deixar passar el sol i, a l’estiu ens doni ombra. Tot plegat en un “entrellat” o gàbia metàl·lica, perdó, “un garbuix d’estructures metàl·liques”, l’emoció del record de la descripció no em permet parlar amb propietat.
Pèrgoles i umbracles, però l’’esclat ha estat al final de l’article en que es descriu el recorregut de l’aigua, la música i els jocs de pedra; ha estat emocionant!
M’he sentit mentre llegia, la dona més inculta d’aquest món!
Com és possible que jo, que passo cada dia pel davant, i només veig gàbies metàl·liques i preveia, perquè no m’he mirat el projecte; uns complements a la “page”: formigonats verticals, plaça i recorreguts de vianants pavimentats amb aquells “adoquins” de dissenyo; segons diuen àmpliament experimentats i que no donen problemes. Sí, aquells que quan t’entrampusses enriuant-te dels pilings corporals amb guà d’espart!
Com he pogut obviar tanta bellesa visual? “bueno”, imaginació visual seria més propi, perquè ja ho expliquen al Diari que fins d’aquí a uns anyets no en podrem gaudir.
Mentre tant, he arribat a la conclusió que es tracta d’un “acte de fe”.
Fe “pura i dura” per als creients i, en el cas de que algú caigui en el pecat de la incredulitat sobre la “selva verda” prevista; ens han recordat el passat, posan d’exemple la falta de fe inicial de dos parcs i el que ens agrada’n ara a tots!
Jo crec que si fèssin un referendum, ens excomulgarian a tots plegats!

la lluna, els lliris i el cant dels ocells

Avui la lluna no sé si és creixent o minvant, la contemplo a través de l'amplia vidriera a peu de llit. No me’n puc estar i surto al balcó, fa una temperatura agradable i sento el cant dels ocells. No sé si és per que és primavera o és normal que cantin, poder ja ho feien i jo no els hi sentia. La torreta estar a tope de fulles verdes, segur que han estat les continues pluges i, entre mig tres lliris preciosos. Una nit maca!

la lluna, els lliris, els cants dels ocells i aquest bonic quadre de Diego Rivera.

L’amor, signe de decadència? o, la “caiguda” de l'imperi americà

Denys Arcand (1986), director d’aquesta pel·lícula canadenca, plantejava una hipòtesi

“cada vagada que en la història de la humanitat un imperi comença a decaure, apareix l’amor com a concepte pur “

i també una tesi

“que el plaer personal en una civilització és símptoma de decadència”

L’acció es desenvolupa vora un idíl·lic llac canadenc i els seus protagonistes, un grup d’intel·lectuals, exposa’n la seva visió particular sobre temes com el matrimoni, homosexualitat, infidelitat, capitalisme ... utilitza’n diàlegs plens d’ironia, sarcasme i al final massa sinceritat. Aquesta última, la que precipita a un desenllaç sense retorn.
En les seves reflexions, com aval de les seves teories, utilitza’n el seus coneixements d’història, psicologia, literatura, etc.
Fa molts anys que la vaig veure, no sé si la tornès a visionar si trobaria els seus diàlegs adients a l’època en que vivim, però m’ha vingut al cap aquests dies. No obstant això, penso que la superficialitat de molts intel·lectuals no deixa de ser un tema de plena actualitat.
Recordo que el que et transmet bàsicament és desconfiança sobre la “felicitat aparent”.
Clar que també es pot fer un altra lectura, al marge d’uns calentorros de mitjana edat desfogant-se. És cert que el sexe sense amor també està molt bé. És estupendo anar al llit amb qui vulguis si l’altre també està d’acord i fer el que sigui en plena llibertat.
Tant els intel·lectuals com la resta de la gent s’assemblen, penso, com també s’assemblen amb el dolor. Quan algú els fereix també els dol, també pateixen. No sé si l’amor és el més important del món, poder no, però sembla ser que existeix i quan ell està pel mig podem fer molt mal, inclús sense adonant-se.
Un imperi necessita de fonaments ferms i la racionalitat ho és, però com podem fugir de les emocions?
La cerca de la felicitat personal com l’estem vivim avui en dia, realment és un signe de decadència?
Personalment no vull tenir un imperi i si l’estàndard actual m’etiqueta com a mediocre perquè crec en l’amor, l’amistat, l’acceptació del nou vingut, la cultura, la utopia de construir un món millor... visca la decadència!
A la vida no hem de renunciar als riscos, això seria com renunciar a la vida, m’estimo més ser feliç amb els meus propis paràmetres, què tractar de ser feliç amb els paràmetres que la resta del món defineix com a correctes.
Vull que el meu imperi caigui! ... deixa’n de banda les barreres i objectius estúpids i inútils.

la “crisi” em fa sentir que pertanyo a aquest món

Frase memorable d’un amic artista i que des d’aquí aplaudeixo: va per tu Toni, perquè tu ho vals!!!

Si, ara se sent que pertany a aquest món perquè ja no és un “bitxo raro”, a n’hi han més persones al seu voltant que es troben en una situació, per ells nova, i que tant de temps per a ell a estat la seva vida quotidiana ...
El no tenir una feina fixa, el no arribar a final de mes, el no poder tenir un cotxe nou o una vivenda amb vistes ...
El pertànyer a una minoria social on la no pertinença a una cadena, amb un sou fixa; amb unes hores extres per un “tubo”; o a un còmode funcionariat. El feien sentir discriminat, mal vist, amb el cap acotat.
La precarietat econòmica no era ben vista en aquesta “branca social”.... i, “paradoxalment” ara té més feina que mai i, a sobre, se sent acompanyat!
És obvi que, el mal de molts és un consol de tontos, però en el context de la conversa on va sorgir la “frase” va ser realment brillant!

Amb la crisi moltes frases i discursos en grup s’han “suavitzat”, i entenc que és positiu per a moltes noves situacions, no només per l’optimisme que el “mal de molts” aporta a en Toni. Són situacions noves i en diferents camps, com ara la d’un amic fins ara directiu i de cinquanta i pocs anys.
L’acomiadament del seu lloc de treball falsament amortizat i a pesar de saber que ha estat una maniobra “maquiavèl·lica” per part de la gerència d’una de les empreses, d’un gran grup de renom immers en un ERE legalitzat (denunciable i que es denunciarà); no el consola quan es troba a casa seva envoltat de caixes plenes amb la documentació que recull nou anys i mig del seu treball.

Són noves situacions ...
Ja no queda “malament” dir que no tens saldo a la tarja en una benzinera, no cal dir que “la tens ratllada”.
Per bé o per mal, estem vivint un nou moment!

des d’un jardí de la Toscana!

Un retall d’aquest jardí és el que he fet servir per l’encapçalament del meu nou blog, millor dit, del nostre blog, perquè tot i que ha partit de mi la iniciativa, he engrescat a un parell de col·legues (advocada i advocat) per col·laborar en el seu contingut.

És un jardí en primavera, són fotos del maig de 2008. És el jardí al que fa poc, un mes escaig, vaig tornar. És el jardí que aviat tornaré anar.
És un jardí que de tant en tant, des de fa molts anys, gaudeixo un parell o tres cops a l’any. És un jardí que, des del primer cop que vaig estar, em va transportar al país de la fantasia... un lloc idíl·lic per somiar!
Ple d’arbres i plantes autòctones de la Toscana, torretes gegantes de terrissa amb llimoners, tarongetes...

La casa semi coberta d’eura i boungavilla ... i,

la majestuositat dels dos xipressos de l’entrada dóna’n la benvinguda. Com la meva amiga em va explicar ...

Els gossos han envellit amb els anys, algun a mort per l’edat, els seus fills continuen vagueja’n pel jardí ...

La torre vigia (Via Regia Romana) majestuosa, les estàtues, les vistes ... ja em ve la melangia de les olors de les plantes, de les flors, de les llimones... ja hi vull ser amb les meves pintures,el meu cavallet i la tela, perquè ja ser el quadre que vull pintar. El tinc al cap des de fa dies, ja falta menys per tornar!

amb la vènia senyoria … on té l’ànima?

“abraça’m perquè tota tu respires amor” això em va dir una persona ahir, que al trobar-me pel carrer espontàniament, em va demanar una abraçada.
Un dia abans m’havien abraçat dues persones, que davant de la resolució favorable d’un tema professional que posava fi a un “sense viure” de més de tres anys, no van poder contenir l’emoció i les llàgrimes. Jo no vaig plorar perquè, llògicament, m’ho miro amb un altra distància. Però la serenor interna d’aquella nit, per la feina ben feta, no em va deixar dormir. Tampoc vaig poder, ahir, concentrar-me en cap més tema. Voltava com una autòmata, incapaç de fer cap esforç mental. No vaig poder evitar que m’impliqués el tema anímicament.
Perquè, on tenim l’ànima? jo no sé ni tant sols que és! No sé si, com diuen, és el cor, són els sentiments o és l’amor ...
Només sé que la sento a flor de pell, tant pel bo com pel dolent. Que em fa mal o feliç una mirada, una paraula, un gest ...

Lluís Companys, la memòria d’un pare

Us explico el testimoni personal del pare d’un meu amic que va presenciar l’afusellament del President, i que ho va transmetre als seus fills tal com ho explico en aquest escrit. Perquè la història s’escriu, s’interpreta, es manipula, es tergiversa, es maquilla ... i així un llarg etcètera.
El cert és que la “història” la vivim i la fem les persones, com també és cert que la transmetem als nostres, com els nostres ens la va transmetre.
Deixa’n de banda les múltiples controvèrsies sobre l’actuació del President Companys duran el seu mandat al front de la Generalitat de Catalunya, i arrel de la sol·licitud de reparació pública i de l’anul·lació del procés en què se'l va condemnar a morir afusellat. Així com la campanya social que s’està difonent i a la que jo personalment m’adhereixo, no només perquè estic en contra de la pena de mort, sinó perquè també estic a favor de recuperar la memòria històrica d’uns fets que necessiten reparació immediata.

“fotos en blanc i negre, escanejades, fotos en color ... tot un recull d’imatges de tota una vida, la d’una persona que ens havia abandonat.
Les seves pintures, cartes manuscrites, la seva pipa ... les seves pertinences materials. Però el més important, la herència més apreciada pels seus, el record del seu pas per aquesta vida alleugera’n el pes dels altres i, sobretot, l’empremta deixada en el seu entorn familiar”
Va estar una tarda diferent pel meu amic, segurament provocada per la melangia provocada al recopilar, per fer un àlbum familiar; fotos des de la més tendre edat del seu pare, fins a l’edat avançada en que per llei natural els va abandonar.
El meu amic poques vagades me’n havia parlat del seu pare, tot i que jo el coneixia, aquella tarda però, va estar diferent.
Al veure’l com mirava, pensatiu, una foto; em vaig acostar a mirar,
“es tractava de la foto en blanc i negre d’un jove uniformat i, al veurem, em va demanar si sabia qui era”. Ràpidament vaig respondre,

"però que feies disfressat així?,
sembles de la II Guerra Mundial!
d’on vas treure la disfressa?”

No, no era una disfressa, tampoc era el meu amic. Era el seu pare amb l’uniforme militar, que com a molts joves de l’època els va tocar viure la Guerra Civil.
Així va començar a parlar-me d’un episodi que avui, de plena actualitat el tema, he decidit amb el seu permís explicar.

“El jove uniformat era estudiant universitari quan la guerra civil espanyola va esclatar, volia acabar i exercir la seva carrera vocacional. Va demanar canvi de destí a Barcelona, universitat de prestigi que per la seva procedència social, de família humil, no tenia possibilitats d’accedir però si com a militar.
Destinat al castell de Montjuic, estava de guàrdia quan es van presentar uns policies de Franco (una mena de Gestapo), amb el President Lluís Companys emmanillat.
Com a oficial, els va manar des emmanillar al detingut, fet que va provocar uns moments de tensió per la negativa dels policies a obeir l’ordre.

“estem entre cavallers, aquí no té per que estar emmanillat”

Fet que el President va agrair al jove oficial.
Els dies que va estar pres, ambdós, van compartir llargues converses i, en agraïment a l’amabilitat que va tenir amb les seves germanes; el President va regalar al pare del meu amic una cartera (o billeter). Encara que al no tenir cap distintiu, el meu amic no sap quina és de les tres o quatre que conserva la família.

El que si sap de cert, perquè el seu pare ho va transmetre en diferents ocasions, tant amb ell com als seus germans, les següents puntualitzacions sobre els últims moments del President:

Primer: “el pelotón d’afusellament eren voluntaris de la guàrdia civil”
Segon: “no es va descalçar previ a l’afusellament”
Però sobre tot i molt important,

NO va rebre cap “tret de gràcia”,

ni per part de cap militar ni per part de cap guàrdia civil”

"i així és perquè el pare ho va explicar"

Difusió noticies d'AI "Esdeveniment a Catalunya"

Catalunya. 16-03-09

Barcelona: contra la retallada de drets a la immigració
Davant les properes reformes legislatives a Espanya, AI surt al carrer per assegurar que els drets humans de les persones immigrants són respectats. Mitjans de comunicació i la ciutadania podran gaudir a plaça Sant Jaume d'una representació de la rebaixa i liquidació total d'aquest drets que es podria arribar a fer.

En temps de crisi, tota la societat pateiix. Tanmateix, les nostres preocupacions no poden fer-nos oblidar que hi ha persones, com els immigrants, que hi ha molt més indefensos davant d'aquesta situació. Per això, no s'haurien de planejar mesures de recuperació econòmica sense obviar o retallar els drets d'aquells a qui la recessió colpeja amb més duresa.

En els pròxims mesos estan previstes les reformes de la Llei d'Asil, del Codi Penal i de la Llei d'Estrangeria, que tindran un especial impacte sobre els drets d'immigrants i refugiats a Espanya.

Els immigrants, que ja reben en massa ocasions un tracte discriminatori a la feina, en l'accés a l'habitatge i en els llocs de lleure, segons els informes d'Amnistia Internacional, podrien veure com es retallen ara alguns dels seus drets fonamentals. Per això Amnistia Internacional surt al carrer el proper dilluns 16 de març per reclamar que no hi hagi rebaixes en els drets de les persones immigrants!
Lloc:
Plaça Sant Jaume

Barcelona 11:00 hores.

immigrants a la xarxa, Web 2.0, mea culpa!

“immigrants a la xarxa”, així és com ens va descriure al 99,9% dels assistents/es, en Tirso Maldonado, Director de SocialTec, durant la seva intervenció en la jornada WEB 2.0, UNA OPORTUNITAT PER ALS PROFESSIONALS, que es va celebrar el dia 24 al Palau Firal de Manresa http://www.catic.cat/ (CATIC - Col·legi d’Arquitectes).

Però abans de continuar vull agrair al Jordi, arquitecte de professió i músic de vocació... http://jordiriusbonjorn.blogspot.com, la difusió feta en el seu blog d’aquesta jornada, gràcies amb ell vaig assistir, junt amb un altra company arquitecte, que tampoc les tenia totes però que el vaig arrossegar perquè, i entono el mea culpa! em semblava que les tres hores serien una “tortura”.
Ignora’n de mi! que poc m’imaginava que de cop sem va encendre un llumet al cap i ho vaig veure tot clar! gràcies Jordi!

Des de aleshores el meu cap treu fum, tinc tantes idees noves per engegar què estic desitja’n fer i acabar el curset programat, per aplicar en la meva professió moltes de les possibilitats que les eines 2.0 ens permet. No cal dir que el meu company arquitecte està tant engrescat com jo.

En el meu cas, tinc pensat l’aplicació d’aquestes eines en dos sectors diferents, i en un concretament, ja tinc engrescats dos col·legues que no van assistir a la jornada, per col.laborar en el desenvolupament d'una d'elles.
Els vaig donar marxa! perquè desprès diguin que certs professionals som avorrits i avorrides ...

Mea culpa! també per la meva ignorància quan en el blog de Ciudad e Innovación, llegint el post del 9 de febrer “Y a la salida de la crisis, qué?”
L’autor parlava sobre l’efecte “accelerador” de l’actual crisi sobre el nostre entorn econòmic ... millor que ho llegiu vosaltres http://ciudadinnova.blogspot.com.
Encoratjava a mirar endavant i proposava un guió des de l’administració pública. També ens invitava a opinar sobre el tema, i aquí és quan em vaig emplear a “fondo”. En favor meu i, com a plec de descàrrec, els fets que descric a continuació van ser previ a la jornada que en un inici comento.

Vaig redactar un llarg “comentari” al seu post, però més que aportar idees o qüestionar les seves, parla’n de la crisi i critica’n als diferents actors causants de la nostra actual “desgràcia” (em sembla recordar) i no me’l va publicar.
En un primer moment em vaig “mosquejar”, això d’esperar a que l’autor moderi els comentaris ho trobo de poc democràtic, com si el fet de “pixar fora de tinter” per part meva, fos potestat de l’autor decidir si “parlar d’això toca o no toca”.
En un segon moment vaig “re capacitar” i tot fent memòria, vaig fer un breu resum amb el mateix contingut, no fos que per l’extensió del mateix més que del contingut fos el motiu i, oh! tampoc va passa el filtre! o la “censura”.
A mi! que per fer un comentari a un blog veí m’han dit “friki”, “penosa com el meu blog”, entre d’altres lindeces, però que d’això es tracta, de la llibertat d’expressió.
En fi! que per no fer mala sang, vaig optar per pensar que tot havia estat producte dels meus “curts” coneixements informàtics, falla’n en l’envio, i no degut a certes inclinacions sospitoses properes a la prepotència, amb que sovint ens tracta’n els polítics/ques amb la seva actitud.
I, de cop! vaig recordar aquell post de 18 de juny de 2008, del mateix blog: “A dónde nos lleva internet?”
Un d’aquells escrits, que en el seu moment, l’únic que em podia venir al cap quan el vaig llegir és allò que diu un fragment d’una cançó de Fito & Fitipaldi:

... es más facil recitar la biblia en chino que salir con Mariluz sin un duro en el bolsillo ...

Mea culpa! el vaig rellegir i resulta que començo a entendre el “xinès”, déu ni do!

nena rica, nena pobre … un conte real

una vagada …

“… a la Manresa de la postguerra, una nena pobre de família de masovers, va arribar a la ciutat on el pare va trobar feina cuida’n el jardí i l’hort de les monges de l’escola Sant Francesc (Badia Solé i actual Joviat).
La nena pobre i els sis germans i germanes junt amb els pares, vivien al pis destinat al jardiner, amb entrada pel carrer de les Campanes.
En rere, però present de per vida, quedava part de la seva infància perduda. Però no els records que, com la mort del seu germà, el vuitè, els soldats van executar davant de la família en plena guerra civil.
La nena pobre mai oblidaria aquell dia, quan en el moment en que els soldats van decidir matar a un tiet que vivia amb ells. De cop! El seu germà es va plantar al davant d’aquells homes i els va suplicar que al matessin amb ell, tot dient que el tiet tenia dona i fills. Prec que no els va fer dubtar, executant-lo al moment. Darrera unes plantes, un dels germans dels que van sobreviure, el terror de la situació no podia deixar de tremolar. Aquesta tremolor el va acompanyar la resta de la seva vida, fins a la mort en edat avançada.

Cada dia la nena pobre, en edat escolar, assistia a classe. Era una escola de nenes riques i s’accedia per dos llocs, un per les nenes pobres i l’altre per les nenes riques, no es podien barrejar.
Al finalitzar les classes, la nena pobre havia de fer feines domèstiques a la residència abans d’anar a la sala d’estudi, amb llargues taules i bancs.
Quan la nena pobre entrava, cada dia es repetia el mateix ritual al obrir-se la porta, amb descaro i sense cap subtilesa, les nenes riques s’estarrufaven les faldilles perquè no quedés cap espai lliure i la nena pobre no pogués seure.
Només una nena rica s’ajustava la faldilla per fer lloc a la nena pobre.”

Amb els anys…

“La nena rica es va casar amb un home de carrera de prestigi i, la nena pobre amb un home de bona posició econòmica.
La nena rica va tenir quatre fills (dos d’ells, amics meus) i set nets i, la nena pobre també va tenir quatre fills i set nets (dos d’ells els meus fills)”
La nena pobre ja no hi és entre nosaltres, però el record del seu amor pels que hi érem al seu voltant, no s’ha perdut. Com tampoc la música d’una sardana que un músic va composar i dedicar a la noia de les trenes d’or. La nena rica continua gaudint de l’amor dels seus.
La nena rica aquest últim Nadal em va regalar un braçalet, en agraïment per una feina ben feta i, quan el miro, recordo la història que en diferents ocasions m’explicava la nena pobre.
Miro i penso, al veure el cuir negre primorosament trenat que envolta el meu canell, en la bondat de la nena pobre i la nena rica. Veig el cercle d’or blanc incrustat al centre del trenat, farcit de brillantets que contínuament xiuxiueja’n, fent-me evocar la fermesa i la dolçor de l’amistat.

Contra la ressaca ... cua de gall! o Si Cal ... Bloody Emi!

No estic divagant, el títol es basa en tot un estudi previ amb pràctica inclosa, tampoc improviso!
Prendre un còctel o una beguda alcohòlica no és res excepcional, amb això estic d’acord, però per mi que no soc bevedora habitual és una novetat quan m’agrada una copa.
Tot va està al final d’una llarga vetllada de dissabte, quan més d’un/a ja estava més content/a del que és habitual. En concret jo, és en el moment que començo a cantar ... “cau la nit, és l’hora que es confon el desig amb les ganes de dormir ...”
Havia estat un dia llarg, cinc de nosaltres havíem pujat al cim del Montcau.

L’endemà amb el cap clar i recorda’n la frescor de la beguda, cua de gall (cock-tail, en anglès), vaig buscar l’origen de la denominació de la paraula “còctel” què, segons els estudiosos, el situen

· en les baralles de galls que es feien a Anglaterra, quan els donaven unes barreges per augmentar l’agressivitat,
· o, en el golf de Mèxic, on els mariners remenaven una combinació de licors amb una cua de gall,
· i moltes altres llegendes al llarg dels anys, la més acceptada és la que el situa en el segle XVIII a Nova Orleans.

Tot un món el de la cocteleria!
Vaig trobar dins els diferents tipus de còctels, classificacions en funció de: la quantitat de líquid, de sucre; segons el licor base i, per últim segons la seva finalitat.

És en aquesta última classificació on vaig trobar el “Bloody Mary” i en lletres grosses:
CONTRA LA RESSACA! ja deia jo que a tots sens va “posar” molt bé!
Segurament, als entesos no els aportarà res de nou la meva informació sobre el tema, però parlar de còctels m’ha fet evocar moments d’un temps passat no gaire llunyà. Records amables que vull recuperar.

Eren tardes vagueja’n en solitari pel barri del Born (la Ribera), desprès de dinar en un restaurant “cutrillo” però barat a la Plaça de les Olles; o berenar diferents tipus de xocolata d’una pastisseria d’un carrer perpendicular al passeig del Born; o sopar a la Cua Curta, on es menja’n les fondues de formatge més delicioses que recordo.
Cap el tard, prendre un còctel al Gimlet del carrer del Rec, per mi era tota una delícia!
Semblava que entressis en un local de pel·lícula en blanc i negre, música de jazz inclosa; de reduïdes dimensions i allargat. Per cert, en una ocasió vaig coincidir amb el Xavier Sardà i el Quim Monzó. Encara que el més normal era que no conegués a ningú, situació que m’agrada especialment perquè puc badar, pensar, filosofar mentalment ... records que penso aviat tornaré a recuperar!

mitjançant la paraula … des de “el Infierno Verde”

“els advocats saben que amb la paraula es pot salvar una vida humana i canviar el món”

Són paraules de la Íngrid Betancourt, entrevistada per Víctor Gonzalez de Quevedo i publicada en la revista ABOGADOS (CGAE), amb ocasió del premi DRETS HUMANS 2008 que junt amb el seu company de captiveri William Humberto Pérez Medina, els ha estat concedit per l’advocacia espanyola en aquest 60è aniversari de la proclamació de la Declaració dels Drets Humans (DDHH).
Sis anys, quatre mesos i nou dies; en el cas la Íngrid i un terç de la seva vida en el cas d’en William de 33 anys.
És el temps que ambdós han viscut en el captiveri “del Infierno Verde”, com descriu la Íngrid,

“… atrapada per milions de barrots invisibles, encadenada a una selva on cada dia és igual a l’infern de l’anterior. Un infern Verd on la única resposta a tot és no i on la vida és una deixalla lúgubre del temps…”

Són les llàgrimes d’emoció d’en William al recollir el premi, és la humanitat que es desprenc de la Íngrid quan diu que a curt termini el seu objectiu és,

“... alliberar als seus companys que continuen segrestats a la selva de Colòmbia …”

i, a llarg termini,

“canviar el món, mitjançant la paraula, per sensibilitzar a tots amb el patiment dels demés”

A mi m’arriba’t al cor l’historia d’aquestes dues persones, la falta de rancúnia vers als seus raptors, el canvi de prioritats en la seves vides per l’experiència viscuda; i sobre tot, l’eina a emprar:

mitjançant la paraula

És l’enaltiment de la PARAULA (amb majúscules), en aquest context tant ampli i tant desigual a la pràctica, com són els DDHH.

No estic d’acord amb la dita: “les paraules se les emporta el vent”. Per mi les paraules es retenen en el nostre intel·lecte, ens provoquen emocions; òbviament també ens dona informació. Però concretament i a nivell humà, és tant i tant important ... parlar, escoltar i; el seu contrapunt, el silenci. El silenci dels covards/es, el de la crueltat, el de la poca sensibilitat i també els de la falta de personalitat.
Sigui com sigui, l’eina triada per la Íngrid per a la consecució del seu objectiu, m’ha motivat a fer aquest escrit. Com també m’agrada’t l’al·lusió feta sobre els advocats,

“…el món dels advocats, infermers i metges s’assemblen bastant, ja que en situacions de conflicte poden moure’s amb major facilitat; se’ls respecta més i aquest respecte existeix perquè tothom els necessita. Són professions que realment estan en el cor dels DDHH, perquè són les que defensen a l’ésser humà. El seu físic, en el cas dels metges i infermers; i l’ànima, la dignitat humana, en el cas dels advocats.”

Perquè és una professió que té tantes possibilitats a nivell humà ... que incideix tant directament en la persona, que no puc més que està d’acord amb les seves paraules. Perquè si hi ha res que omple, que dona sentit al dia a dia (professionalment parla’n); és quan tens l’oportunitat i passa sovint, d’alleugerir el dolor intern que causa la injustícia sobre una persona.
La Íngrid i en William no són excepcionals. Són moltes les persones que practica’n la humanitat, a qualsevol nivell, durant tota la seva vida. Són anònimes, d’acord, però quan transcendeix als que les envoltem, ens impregnen; ens emocionen. No tindran mai un premi però si deixa’n una empremta en la nostra persona, en la nostra consciència, que les fa dignes de la nostra admiració.
Ambdós són una goteta de patiment dins d’aquest mar de la vida que estem vivint. La veu de la Íngrid però, per la rellevància política que va tenir i té en aquests moments; serà més escoltada. El seu missatge pot sensibilitzar, si no influenciar, als dirigents del seu país vers el problema de la negociació a favor dels que encara resten segrestats. Què com diu en William, molts d’ells aviat farà 11 anys del seu segrest.

El far dels meus somnis previs

Abans de dormir acostumo a somiar desperta.
És un vell costum, no recordo quan vaig començar a fer-ho, tampoc si ho deixat de fer mai.
Tinc consciència de records des de la més tendre infància i, somiar desperta abans de dormir, ha estat una constant en la meva vida.
Recordo els tipus de somnis recreats en cada etapa de la meva existència, curiosament, l’escenari per mi és especialment important. La ubicació prèvia de l’acció, en termes cinematogràfics, imprescindible.
Sovint la descripció o imaginació de l’entorn és tant exhaustiva que m’adormo abans no he somiat el que volia somiar. És com si pintés un quadre amb tots els detalls, per insignificants que siguin.
El color de les parets, mobles, flors ... l’entorn, la llum, el temps ...
Pot ser una ciutat, un poble, un camp ... però sobre tot l’habitatge, tant el seu interior com l’exterior. És als que hi dedico més estona a descriurem mentalment.
Un lloc dels molts que m’apassiona’n són els fars!
Un més, perquè com a edificis els gratacels m’encanta’n, estèticament parla’n.
El far dels meus somnis previs és alegre, no passa’n coses tristes, però sobre tot és molt blanc i predominen els colors blaus, una mena de casa eivissenca però en un far.
Moltes vagades m’he entretingut en buscar fotos de fars, aquí en col·loco el de les illes Columbretes, el que em feia il·lusió pintar però pel mal temps no vaig poder visitar.
Perquè pintar un quadre d’un far, així com d’una porta, són coses pendents que sempre penso que faré i no trobo el moment.
Va ser quan preparàvem amb els meus amics els quatre dies de veler, pel pont de l’onze de setembre, quan desprès de buscar el far per Internet (no podia ser una illa sense far!), quan vaig decidir pintar-lo.
És una excussió pendent, el proper any segur que la farem i també serà el moment en que, desprès de tants anys, torni a pintar.

L’atzar em sorprèn sovint i el no poder pintar, aquells dies, em vaig dedicar a dibuixar retrats: aaahhhh! quina gran experiència! i sobretot una gran aportació a nivell humà. He viscut quantitat d’anècdotes gràcies al dibuix, al que hi dedico gran part de les meves hores d’esbarjo i dignes de comentar en un altre post.
Pintar però, és un dels meus somnis preferits, clar! que també m’agrada somiar que escric un llibre; que visito grans ciutats. També que realitzo dos dels meus viatges preferits, per ordre i que no he visitat mai: la illa de Capri i Sicília. Sempre amb moto i a l’estiu, ah! aquests si que són: guays!
En fi, somnis previs de somnis!