Mirades perdudes, mirades del passat

Quan el Sr i la Sra “X” arriben, un cop tractat el tema de la visita, el Sr “X” em somriu tot dient:

- bah! ara parlem dels nostres temes, explica, explica!

És una mena de joc entre nosaltres, li encanten les anècdotes relacionades amb la meva professió, això sí, respectant la confidencialitat i respecte que el tema requereix.

Li agraden els meus relats i m’anima, l’últim dia i des de l’afecte que em té, a que ho escrigui tot tal com succeeix. Ho troba molt interessant, creu que amb el temps la realitat dels fets es poden distorsionar o oblidar.
Com en altres ocasions i seguint el protocol que tenim per costum, responc:

- no s’avorrirà la seva Sra?

Tot seguit, ell li prenc la ma amb tendresa anomenant-la pel seu nom i, amb un to especialment dolç, li diu:

- ..., oi que no t’importa que parlem una mica?

Ella gira el cap vers ell, sense fer cap gest, com si la carícia rebuda o el to suau de la seva veu fos el resort que l’impulsa a realitzar el moviment.

La Sra “X” ha perdut la mirada, la tenia, la recordo però eren altres temps ...

El Sr “X” em tradueix la resposta tot dient,
- no, no s’avorreix.
Jo no pregunto, desconec la llengua que parlen entre ells...

Tinc una pregunta pel Sr “X”, si mai tinc l’ocasió, m’agradaria saber si duran aquest temps que cuida de la seva Sra, a la que vesteix i pentina amb la mateixa elegància del passat; a la que porta a passejar cada tarda agafada de la ma, a la que un dia es van estimar i estima tant... si ella el mira alguna vagada, si en algun moment del dia o de la nit, ella recupera la mirada del passat...

Vull creure que això és possible, que això pot passar; sinó més, segur que ell ho espera, ni que sigui per un instant…

Ho penso perquè, quan els veig, me’n recordo d’una experiència personal que vaig viure amb una persona de mirada perduda, que un temps vaig conèixer i tractar per temes professionals. En un encontre fortuït, em vaig assabentar de la seva situació.

Jo la recordava com una persona amb vida pròpia, molt independent, recordo moltes converses compartides amb ella, era una dona especial!
Quan la vaig cridar pel seu nom, em va mirar i vaig veure vida en els seus ulls, va ser un instant!
Els seus ulls van xiuxiuejar d’alegria, em va conèixer, segur!
Els seus llavis també van dibuixar un somriure.
Al acostar-me, saludant-la amb un petó, es va girar cap a la seva acompanyant; com preguntant-li alguna cosa però sense preguntar. Balbucejava paraules sense lligar i, al tornar a girar-se cap en mi, vaig sentir un esglai al meu interior, havia perdut la mirada del passat...
Per això vull pensar que el Sr “X”, en algun moment del dia o de la nit, també veu aquells ulls amb vida... i, si no és així, segur que espera cada dia, quan retroba aquella mirada perduda, la mirada del passat...

Si Cal... el vestit d’una Dama!

per que Manresa ho val!

... Si Cal i, clar que cal!

encara que de mica en mica, vestir Manresa!

S’ha de fer perquè la ciutat és com una Dama, amb cos i ànima, que ha de lluir les seves millors Gales.
El vestit són els seus edificis rehabilitats, segurs i bonics! així com, la urbanització dels seus carrers amb els serveis adequats, un bon calçat!
L’ànima és la seva història i, la vida de les persones que l’habitem, la seva delicada roba interior!

Poca gent creu que la revitalització del casc Antic de Manresa és possible, per sort jo conec unes quantes persones que, no només i creuen, sinó que hi aposten fort perquè això sigui una realitat.
Són persones apassionades que arrisca’n amb il·lusió!
Tema de conversa sovint al meu entorn, són les diferents propostes d’iniciatives, innovadores moltes d’elles i, que tard o d’hora, no només l’exemple de l’Emi reobrint el Si Cal, sinó també altres d’allò més interessant, que es va coent al meu voltant.
Totes aquestes persones estan d’acord quan fan el següent comentari:

“quan arribo a qualsevol ciutat, el primer que visito és el seu casc Antic”

... també m'agrada!
Als matins d’hora del cap de setmana, quan la gent no treballa i sembla que la ciutat dorm, passejar pels carrers solitaris, sense presses i sense rumb. Amb la mirada curiosa se m’il·lumina cada cop que descobreixo un racó nou, una porta antiga, la pintura d’un porticó! ...

... també!
Passejar sota la llum esmorteïda que transmet l’enllumenat de sodi que il·lumina la ciutat, especialment, l’ambient creat en el casc Antic!. Tot plegat em transporta, m’asserena, m’abraça i m’acarona l’esperit...

... i, torna’n a l’enunciat!

Manresa i la seva història són un punt de partida ric, viure-la i donar-la a conèixer, ho hem de fer amb el seu millor vestit!

... i, què pinta el Si Cal amb tot això?

doncs, d’entrada, està ubicat en una planta baixa d’un edifici de recent rehabilitació. Amb un interior en que s’ha recuperat, tant els gruixuts murs de pedra, com el seu embigat; reforçat i tractat per aconseguir, amb l’acurada decoració que en Josep Mª Roma, propietari, en el seu dia va vestir amb tanta il·lusió!

un vestit nou per estrenar!

També, en un futur que esperem no sigui llarg, situat en el xamfrà de dos carrers, Santa Llúcia/Galzeran Andreu, serà un punt de pas per accedir a la passarel·la peatonal projectada, que aproparà el barri de les Escodines amb el centre de la ciutat,

s’augura un bon calçat!

... i, aquest divendres 17, a partir de les 20,30 h, s’inaugura el

Si Cal amb cava i pa amb tomàquet per tothom!

També serà quan en aquest punt de la ciutat,

l’engalanada Dama s’aixecarà la faldilla,
per lluir amb la falsa coqueteria de femme fatal,
les delicades mitges de seda cobrint les tornejades cames,
saltejades amb pedreria i un petit tresor: el Si Cal!

Si Cal... una mica més!

Olé! les persones innovadores!

... Si Cal, i cal, tornem a Schumpeter, que al considerar la innovació com a nota definitòria de l’empresari i, la funció d’aquest en l’àmbit econòmic, en fer noves combinacions... quines ens vol oferir l’Emi en la seva nova etapa empresarial? o, quins són els mitjans o factors d’innovació que introduirà per optimitzar la seva inversió? encaixa/’n aquest/s amb alguns dels punts exposats en la teoria de l’economista? com ara:

la introducció d’un nou bé o servei
la introducció d’un nou mètode de producció
l’obertura d’un nou mercat
la conquesta d’una nova font d’aprovisionament
la creació d’una nova forma d’organització de la indústria

Sona pomposa la relació exposada, estem parla’n d’una activitat de reduïdes dimensions i creació de pocs nous de llocs de treball...
Però m’agrada transposa’ls a nivell local, amb una activitat modesta, com és en aquest cas. Són una referència a tenir en compta a l’hora de tirar endavant una iniciativa d’aquest tipus, si no més, a mi m’agrada teoritzar.
En un temps de desceleració de l’economia, qualsevol iniciativa privada, encara que només sigui amb la producció de dos nous llocs de treball, personalment, m’encanta!
Si afegim que, a qualsevol nivell, la innovació és un element que crea expectatives... perquè no?

... Si Cal, piano–bar?

També! perquè ha incorporat al local un piano, sí, ja m’imagino...

un sopar romàntic amenitzat amb una sonata de Chopin...

uuufff! què bé!
Clar que per aconseguir l’efecte desitjat, al cent per cent, hauré de portar al pianista compixat, no sigui que algun espontani se senti artista i m’esguerri el sopar...

ja se sap, oi? per les vocacions, mai és tard! jo al menys en tinc unes quantes en marxa, inconfesables!

... al Si Cal no caldrà aportar cap titulació del Conservatori, ens podrem llençar al ruedo: per cantar, per ballar, per fer teatre...

el que ens demani el cuerpo!

... el Si Cal, vol ser un punt de trobada en hores d’oci nocturn, de 18 a 24 h, per sopar o fer una copa; per xerrar, escoltar o tocar música o simplement badar...

L’Emi pretenc, entre d’altres productes, potenciar els del Bages: vins, caves, embotits, patés i formatges.
Oferirà plats bàsics, senzills, el principal: pa amb tomàquet i amanida verda.
Vol recuperar l’enciam i el tomàquet de l’oblit!

Actualment hi ha unes amanides tant meravelloses, que s’està perden pel camí aquests dos productes tant elementals. Comença poc a poc i amb bona lletra, sobre la marxa, anirà incorporant plats casolans ampliant l’oferta.
Tota copa que serveixi anirà acompanyada d’una tapa, a càrrec de la casa, per descomptat! Així com, una amanida verda amb el pa amb tomàquet, també gentilesa del Si Cal!
Un dia a la setmana, per determinar, música en directe, exposicions i xerrades... de tot s’anirà informant!

Si Cal ... tornem a obrir!

Olé! les persones emprenedores!

... i, tant Si Cal, com si no, torna a obrir el dissabte 18 d’octubre, a les 18 h de la tarda, de dimarts a diumenge.
L’Emi és la persona que reobre les portes d’aquest acollidor local situat a la cruïlla dels carrers Santa Llúcia/carrer Galzeran Andreu, al peu de la Baixada del Pòpul (la que estan urbanitzant de nou, amb un pas peatonal per accedir des de la Plaça de l’Ajuntament).

... i, perquè emprenedora? ... i, perquè innovadora?

Teoritzar sobre el significat d’aquests dos conceptes, no és el cas, insignes economistes ja ho han fet i ho fan. Només dir que, com Schumpeter (economista austríac), jo també entenc que la persona emprenedora, fonamentalment és, innovadora ....

En l’Emi es dóna amb dues condicions,
Emprenedora perquè té un projecte que hi creu i el posa en marxa, arriscant el seu capital tant material com humà i,
Innovadora perquè ho fa sobre uns pilars sòlids, els que sustenten la base d’aquest concepte:

intuïció
creativitat i
imaginació

aptituds innates que conflueixen en l’Emi i, per la seva experiència professional en diferents sectors, ens ha donat la seguretat a tots els que l’estimem; els que li fem costat, que el seu projecte serà un èxit!

... i, Olé!

perquè en aquests moments, en que la paraula crisis, té l’hegemonia de tants i tants discursos; iniciar una activitat és per ella, com diu l’anònim comentarista del meu anterior escrit:

si la vida et dona l’esquena... TOCALI EL CUL!

Te di mi vida … te di mis ojos!

Hi han diferents maneres de donar la vida, la directora Icíar Bollain (2003) ens va mostrar “una” en la seva pel·lícula “Te doy mis ojos”, però hi han tantes …
Diuen que si entregues els teus ulls, al no poder mirar-te, no et veus; no pots estimar-te. Recuperar els teus ulls és bàsic per recuperar la teva vida, diuen …
Però com pots recuperar-la quan et mires i t’adones de que no la tens? què el que veus, només existeix a la teva ment!
Manera lenta i eficaç que t’avoca a la mort en vida és quan per sobreviure optes per callar, per no tenir veu, pel silenci i la soledat.

Aquest silenci protector, tant de la por com de l’angoixa, que ha crescut amb tu any rere any; amic fidel que t’aporta seguretat i també un altre vida …
Una vida en que no corres perill perquè ningú la veu, en la que tot és pau i harmonia, perquè tot queda en la teva intimitat.
Amb el temps perds la capacitat de discernir, en el món dels sentiments, què és somni o realitat; què és vida …
Quan ets conscient, perquè has cregut que has recuperat la llibertat, te n’adones de què ja ha passat mitja vida. Que no la saps viure perquè no has viscut mai tu, sinó a través dels altres a qui has donat els ulls …

Et sembla que camines i, caus! que parles i, no t’escolten! que mires i, no et veuen!
La vida real és dura! trobes a faltar el somriure dels teus somnis, les carícies … és massa tard per aprendre a comunicar amb les persones que t’envolten, has estat còmode masses anys, callada! sense incordiar!

Tornen les llàgrimes, com si amb el dolor de tants anys no n’hi hagués prou! el càstig per algo que has fet, existir suposo, és cruel …
Deia ahir una amiga que, només des de la llibertat podem construir … en el meu cas, una nova vida.
... efímera llibertat! massa tard per construir o recuperar quan mai t’ha estimat la vida …

Des del desencís, torno al món dels somnis!

… bon jour tristesse! fidel companya i amiga,
tu ets la única que mai m’abandonaràs!