dissabte, 20 d’octubre del 2007

Cicle Quedem?

Dimecres vaig assistir a la xerrada de Matthew Tree, que avui divendres en la secció “cultures” (pàgina 44) de Regió7 es publica.
Apart dels continguts ja comentats i que van ser molt interessants, entre ells la seva percepció personal sobre la polèmica a nivell periodístic de la Fira del Llibre de Frankfurt, el que a mi em va subjugar va ser que vaig descobrir a un gran comunicador. Va saber transmetre el contingut de l’acte amb eloqüència, així com, amb una gran coherència amb la seva filosofia vital.
Com és normal, cadascú en treu la lectura de les coses en funció del que en més o menys ens afecta en les nostres parcel·les personals, o no us heu trobat mai dues persones que han vist la mateixa pel·lícula i a les conclusions tant dispars que arriba’n?, com si haguessin visionat dues de diferents.
A nivell humà, va explicar la seva experiència d’integració, a traves de divertides anècdotes personals, de la llengua catalana. Entre elles ressaltava les cerveses a que l’havien arribat a servir, sense cobrar, pel sols fet de ser un estranger que s’expressaba en català, realment divertit!. Així com, l’última en que es va trobar recentment en un bar-mexicà acompanyat per la seva parella (holandesa) i, que utilitzant el català com a llengua comú, el propietari del local, encuriosit per l’accent estranger d’ambdós els va preguntar sobre les seves nacionalitats. Va expressar la seva admiració i, sorprenentment, els hi va plantificar dues “formoses” margarites “pagant la casa”. Realment impressionant!
Ho comento com a divertit perquè realment així és com ho va transmetre, apart de ser molt adient les diferents anècdotes en el context en que ho explicava i, que en l’article publicat avui no es comenta, interessant tot i que el contingut de la xerrada ja ha quedat correctament reflectit en la publicació.
Quan va finalitzar l’acte vaig està conversant amb l’escriptor, m’agraden les persones que, aparentment almenys, tiren endavant el seus ideals amb la passió que en Matthew Tree va exposar.
No vaig poder evitar fer-li una reflexió sobre aquesta part tant idíl·lica de la seva exposició, la experiència humana viscuda, li vaig comentar l’altre cara de la moneda, l’altre realitat. Li vaig dir si mai s’havia plantejat que aquestes càlides acollides les hagués rebut si en comptes de ser anglès (o alemany per exemple), fos de pell negre (africà per exemple), o en comptes de dir-se Tree de cognom s’anomenés Rodriguez, Sanchez, Perez ….. o fos fill d’immigrants andalusos?.
Que sense entrar en el tema del racisme, si s’havia plantejat l’existència del classisme?, i axó és una realitat que per molta titulació universitària que tingues, per molt que no pogués recordar en quin moment de la seva vida va començar a pensar i parlar en català; en moments puntuals sempre hi hauria algú que d’una manera o altre tu faria notar, amb més o menys crueltat. També vaig aprofitar per explicar-li una anècdota pròpia que el dia anterior jo havia viscut i, perquè em considero més educada i respectuosa, a més de no volgué posar-me a l’altura de certes “honorables” institucions, dins d’un col·lectiu ja de per sí elitista i classista, jo em vaig trobar al·ludida.
Malauradament, no em puc permetre la llibertat de fer cap comentari sobre el tema.

diumenge, 16 de setembre del 2007

La força d’un somriure

Hi ha res més irresistible?
A mig matí, en un passadís impersonal de despatxos, m’he creuat amb una noia amb mocador negre al cap i al trobar-se les nostres mirades, m’ha dirigit un somriure encisador acompanyat d’un bon dia!, sorprenentment, clar i català,
De sobte m’ha donat la impressió que aquesta mirada, tan acollidora, necessitava d’una reciprocitat per part meva i no teòrica, si no pràctica.
Tot baixant per l’ascensor he recordat una xerrada sobre el voluntariat lingüístic i en comptes d’anar en la direcció prevista, en qüestió de segons, he decidit dirigir-me al centre (CNL) on m’he apuntat en pocs minuts com a voluntària.
Ha estat un impuls! i la meva reflexió no tracta sobre l’altruisme si no d’impulsos, de la presa de decisions en base aquests i que el meu racionalisme habitual desaconsella, però és tant apassionant!.
Presa la decisió em plantejo,
Quina ha estat la motivació real de l’adopció d’aquesta actitud tant participativa? Tot i entenent que, és la meva i la de tots en funció de les nostres possibilitats, l’element imprescindible i que podem aportar com a ciutadans per tal de fer efectives les polítiques fixades, ja sigui en aquests o altres camps, contribuint a la seva dinamització en la pràctica. Si no més, per que els continguts fixats en ferragosos documents, no quedin en una mera declaració de bones intencions per part dels nostres representants.
No estic formada, a nivell professional, sobre la temàtica social però, recentment, em vaig posar al dia sobre les seves polítiques, concretament la local.
Vaig quedar admirada de l’extensa documentació existent, fonamentada i desenvolupada en rigorosos i complexos estudis previs, protocols basats en la interdisciplinarietat, programes d’actuació …, realment impressionant!.
No vaig dubtar gens, en el primer cas que se’m va plantejar una problemàtica adient, pel perfil del possible beneficiari/a, d’adreça’l/la al Servei en qüestió però la maquinària tècnicament tant ben planificada i per desgràcia àmpliament burocratitzada, no va funcionar. Realment decepcionant! i ja m’hi he trobat en tres ocasions, mai no han passat de la primera finestreta.
Un altre punt i que, sovint, els nostres representants obliden és que ells també estan representats, i és amb el contacte directe on el ciutadà en treu la percepció de l’ efectivitat de les seves polítiques.
Està bé potenciar l’empatia, però s’han plantejat la professionalitat?
Sincerament, la meva base és el desencís, no en el cas d’immigració que desconec, si no en altres camps més propers al meu dia a dia i que a mesura que avanci en les meves reflexions intentaré expressar.
També han de recordar els nostres representants que el desencís provoca descontent i que aquest, com gotetes d’aigua, omplen el vas. Tant se val sé la primera com l’última, al final es vessa.
Reprenen el tema que m’ocupa,
Es tracta d’assumir el risc del resultat de la decisió presa i, tant positiu com negatiu, fer la lectura correcta. Si, a més, algú pot dominar l’impuls el temps suficient, seria ideal introduir l’element de la proporcionalitat entre l’aportació i el resultat a obtenir. Conseqüentment la valoració d’aquest, es quantificarà sempre en funció del grau de satisfacció personal obtingut. Tot plegat, bastant utòpic per les persones que, com jo, tenim aquest puntet apassionat.
Centrant-me en l’any en curs,
apart de la gent anònima i amable que en el transcurs de la rutina quotidiana et somriuen, en destaco dos somriures que m’han fet reaccionar d’una manera especial.
El primer somriure, d’alt risc, el resultat provisional de la decisió presa ha superat les meves expectatives inicials, per tant, la lectura és positiva. El resultat final, previsiblement negatiu per la temàtica implícita en la matèria, espero assumir el cost amb dignitat i, si no més, amb respecte.
El segon somriure, el d’avui, la decisió presa no la considero agosarada, dono per sentada la proporcionalitat dels valors en joc: conversar en català una hora a la setmana al llarg de deu, amb una persona que segurament té dificultats per fer-ho en el seu entorn. L’intercanvi de coneixements que ens podem aportar mútuament el trobo interessant, ja sigui a nivell cultural com humà, segur que a mi m’aporta nous coneixements i, ell/a, més ben acollit/da amb un pas endavant pel camí de la seva integració a la ciutat.


Que poc es deu imaginar la noia del mocador negre al cap el poder del seu somriure!

dimarts, 11 de setembre del 2007

bravo pavarotti!!!

Tot i que no tinc totalment personalitzat el meu blog, vull aprofitar aquesta pàgina per oferir aquest modest homenatge al record de l’artista.

Modest perquè no soc cap experta del gènere operístic i és des de la vessant de la percepció personal de la seva obra, que al llarg dels anys he seguit i, que arrel de la seva pèrdua com a persona, els últims dies he escoltat amb la emoció i melancolia que la temàtica em comporta.
Impossible descriure les emocions que em provoca la seva veu, un regal per als meus sentits: melancolia, enyorança, tristesa … un despertar de sentiments, de desprotecció de la sensibilitat més profunda … una sensació de felicitat i també, en algun petit moment, unes llàgrimes.
M’agrada abandonar-me al plaer que provoca en els meus sentits la seva música i, reviure tantes emocions, és com un bàlsam per l’ànima difícil de renunciar.

Va ser a la inauguració del Palau de Sant Jordi, previ a les Olimpíades del 92, quan el vaig veure amb directe per primer i únic cop. Des del primer tema vaig quedar subjugada per la seva veu, sempre més he buscat les meves àries preferides de l’òpera italiana interpretades per ell.

Per tants indescriptibles i bons moments, bravo Luciano!!!


He afegit en el “clip d’àudio” l’enllaç amb un dels meus temes preferits “Caruso”, encara que si aneu clicant, “una Furtiva Lagrima”, “Nessun Dorma” o “it’s a man’s wolrd” (& James Brown), no tenen desperdici!.