diumenge, 16 de setembre de 2007

La força d’un somriure

Hi ha res més irresistible?
A mig matí, en un passadís impersonal de despatxos, m’he creuat amb una noia amb mocador negre al cap i al trobar-se les nostres mirades, m’ha dirigit un somriure encisador acompanyat d’un bon dia!, sorprenentment, clar i català,
De sobte m’ha donat la impressió que aquesta mirada, tan acollidora, necessitava d’una reciprocitat per part meva i no teòrica, si no pràctica.
Tot baixant per l’ascensor he recordat una xerrada sobre el voluntariat lingüístic i en comptes d’anar en la direcció prevista, en qüestió de segons, he decidit dirigir-me al centre (CNL) on m’he apuntat en pocs minuts com a voluntària.
Ha estat un impuls! i la meva reflexió no tracta sobre l’altruisme si no d’impulsos, de la presa de decisions en base aquests i que el meu racionalisme habitual desaconsella, però és tant apassionant!.
Presa la decisió em plantejo,
Quina ha estat la motivació real de l’adopció d’aquesta actitud tant participativa? Tot i entenent que, és la meva i la de tots en funció de les nostres possibilitats, l’element imprescindible i que podem aportar com a ciutadans per tal de fer efectives les polítiques fixades, ja sigui en aquests o altres camps, contribuint a la seva dinamització en la pràctica. Si no més, per que els continguts fixats en ferragosos documents, no quedin en una mera declaració de bones intencions per part dels nostres representants.
No estic formada, a nivell professional, sobre la temàtica social però, recentment, em vaig posar al dia sobre les seves polítiques, concretament la local.
Vaig quedar admirada de l’extensa documentació existent, fonamentada i desenvolupada en rigorosos i complexos estudis previs, protocols basats en la interdisciplinarietat, programes d’actuació …, realment impressionant!.
No vaig dubtar gens, en el primer cas que se’m va plantejar una problemàtica adient, pel perfil del possible beneficiari/a, d’adreça’l/la al Servei en qüestió però la maquinària tècnicament tant ben planificada i per desgràcia àmpliament burocratitzada, no va funcionar. Realment decepcionant! i ja m’hi he trobat en tres ocasions, mai no han passat de la primera finestreta.
Un altre punt i que, sovint, els nostres representants obliden és que ells també estan representats, i és amb el contacte directe on el ciutadà en treu la percepció de l’ efectivitat de les seves polítiques.
Està bé potenciar l’empatia, però s’han plantejat la professionalitat?
Sincerament, la meva base és el desencís, no en el cas d’immigració que desconec, si no en altres camps més propers al meu dia a dia i que a mesura que avanci en les meves reflexions intentaré expressar.
També han de recordar els nostres representants que el desencís provoca descontent i que aquest, com gotetes d’aigua, omplen el vas. Tant se val sé la primera com l’última, al final es vessa.
Reprenen el tema que m’ocupa,
Es tracta d’assumir el risc del resultat de la decisió presa i, tant positiu com negatiu, fer la lectura correcta. Si, a més, algú pot dominar l’impuls el temps suficient, seria ideal introduir l’element de la proporcionalitat entre l’aportació i el resultat a obtenir. Conseqüentment la valoració d’aquest, es quantificarà sempre en funció del grau de satisfacció personal obtingut. Tot plegat, bastant utòpic per les persones que, com jo, tenim aquest puntet apassionat.
Centrant-me en l’any en curs,
apart de la gent anònima i amable que en el transcurs de la rutina quotidiana et somriuen, en destaco dos somriures que m’han fet reaccionar d’una manera especial.
El primer somriure, d’alt risc, el resultat provisional de la decisió presa ha superat les meves expectatives inicials, per tant, la lectura és positiva. El resultat final, previsiblement negatiu per la temàtica implícita en la matèria, espero assumir el cost amb dignitat i, si no més, amb respecte.
El segon somriure, el d’avui, la decisió presa no la considero agosarada, dono per sentada la proporcionalitat dels valors en joc: conversar en català una hora a la setmana al llarg de deu, amb una persona que segurament té dificultats per fer-ho en el seu entorn. L’intercanvi de coneixements que ens podem aportar mútuament el trobo interessant, ja sigui a nivell cultural com humà, segur que a mi m’aporta nous coneixements i, ell/a, més ben acollit/da amb un pas endavant pel camí de la seva integració a la ciutat.


Que poc es deu imaginar la noia del mocador negre al cap el poder del seu somriure!