dissabte, 20 d’octubre del 2007

Cicle Quedem?

Dimecres vaig assistir a la xerrada de Matthew Tree, que avui divendres en la secció “cultures” (pàgina 44) de Regió7 es publica.
Apart dels continguts ja comentats i que van ser molt interessants, entre ells la seva percepció personal sobre la polèmica a nivell periodístic de la Fira del Llibre de Frankfurt, el que a mi em va subjugar va ser que vaig descobrir a un gran comunicador. Va saber transmetre el contingut de l’acte amb eloqüència, així com, amb una gran coherència amb la seva filosofia vital.
Com és normal, cadascú en treu la lectura de les coses en funció del que en més o menys ens afecta en les nostres parcel·les personals, o no us heu trobat mai dues persones que han vist la mateixa pel·lícula i a les conclusions tant dispars que arriba’n?, com si haguessin visionat dues de diferents.
A nivell humà, va explicar la seva experiència d’integració, a traves de divertides anècdotes personals, de la llengua catalana. Entre elles ressaltava les cerveses a que l’havien arribat a servir, sense cobrar, pel sols fet de ser un estranger que s’expressaba en català, realment divertit!. Així com, l’última en que es va trobar recentment en un bar-mexicà acompanyat per la seva parella (holandesa) i, que utilitzant el català com a llengua comú, el propietari del local, encuriosit per l’accent estranger d’ambdós els va preguntar sobre les seves nacionalitats. Va expressar la seva admiració i, sorprenentment, els hi va plantificar dues “formoses” margarites “pagant la casa”. Realment impressionant!
Ho comento com a divertit perquè realment així és com ho va transmetre, apart de ser molt adient les diferents anècdotes en el context en que ho explicava i, que en l’article publicat avui no es comenta, interessant tot i que el contingut de la xerrada ja ha quedat correctament reflectit en la publicació.
Quan va finalitzar l’acte vaig està conversant amb l’escriptor, m’agraden les persones que, aparentment almenys, tiren endavant el seus ideals amb la passió que en Matthew Tree va exposar.
No vaig poder evitar fer-li una reflexió sobre aquesta part tant idíl·lica de la seva exposició, la experiència humana viscuda, li vaig comentar l’altre cara de la moneda, l’altre realitat. Li vaig dir si mai s’havia plantejat que aquestes càlides acollides les hagués rebut si en comptes de ser anglès (o alemany per exemple), fos de pell negre (africà per exemple), o en comptes de dir-se Tree de cognom s’anomenés Rodriguez, Sanchez, Perez ….. o fos fill d’immigrants andalusos?.
Que sense entrar en el tema del racisme, si s’havia plantejat l’existència del classisme?, i axó és una realitat que per molta titulació universitària que tingues, per molt que no pogués recordar en quin moment de la seva vida va començar a pensar i parlar en català; en moments puntuals sempre hi hauria algú que d’una manera o altre tu faria notar, amb més o menys crueltat. També vaig aprofitar per explicar-li una anècdota pròpia que el dia anterior jo havia viscut i, perquè em considero més educada i respectuosa, a més de no volgué posar-me a l’altura de certes “honorables” institucions, dins d’un col·lectiu ja de per sí elitista i classista, jo em vaig trobar al·ludida.
Malauradament, no em puc permetre la llibertat de fer cap comentari sobre el tema.