SOS! Blocaires de la Bagesfera.cat

En algun lloc que no aconsegueix-ho recordar vaig llegir que el dia 15 de maig, tots els blocaires del mon publiquéssim un post sobre DRETS HUMANS.
Jo penso fer-ho, encara no tinc clar com plantejaré el tema i, tant és si m’està falla’n la meva memòria fotogràfica i m’equivoco de dia, ho faré igual!
Tinc greus problemes informàtics, no soc cap experta i no me’n surt-ho per col·locar en el meu bloc un recull de signatures (tipus bloc de la muntanya russa sobre donar a un carrer de la nostra ciutat el nom d’en Xirinacs).
Tinc una denúncia que fer que em corrou l’interior, es tracta d’una violació per mi imperdonable, a la dignitat d’una persona i necessito un/a assessor/a.
El meu SOS és per si algú/na de vosaltres hem pogués donar un cop de mà.
Us estaria molt agraïda, encara no és el dia 15, però necessito denuncià.

BUSCA’M ........... al TXOKOA

Busca’m ....... és una recepta casolana que més avall us descriuré ....... al Txokoa és com la sala d’estar de casa, però sense està a casa!
....... a mi em va el “mojito” ja ho tinc clar! a la meva amiga d’infància la “caipirinya”, per aixó, no ens vam barallar!

....... al TXOCOA no et trobes mai sol! serà la música? serà l’ambientació? o serà l’acollidora rebuda del Nando i la Carme? que prepara’n les begudes amb tanta devoció!
Jo crec que és tot un munt de detalls, incloses les flors!
........ m’ha explica’t un “assidu” que millor que no demanis al Nando cap cançó, va a la seva bola, però quina intuïció!. Entre tema i tema, els meus idolatrats King Crimson i Robert Freep (Islands) .
Els meus col•legues de generació del “rock simfònic” haguessin al•lucinat amb la bona acústica del local!
Sorpresa també una nit, quan un altre assidu va tancar els ulls i em va comentar, tot sona’n “entre dos aguas” de Paco de Lucia, que ja tancaven el local! perquè el Nando posaria Vivaldi a continuació, les 4 estacions, sabia que ell no marxaria sense haver-les escoltat! i així va ser!
..... no sé exactament que va ser, si la nit, els mojitos, les caipirinyes o tot plegat entrellaçat, en la tauleta del raconet (entra’n a l’esquerra) i en honor de la nostra llarga amistat; l’ànima de la meva amigueta es va començar a despullar. Un dels últims dissabtes que em va venir a visitar. Tants anys separades geogràficament, sense abandonar el contacte ni la nostra amistat, en un raconet del Txokoa es va confessar!, em va deixar admirada d’unes confidències que val la pena relatar!
A la meva amiga l’anomenaré “Dulcinea” per salvar el seu anonimat i, per situar-la, ........ “en un lugar de la Mancha de cuyo nombre no me quiero acordar”, em sembla que diu Cervantes al començament, en homenatge al concepte ètic de la llibertat en la vida humana i, que se’n desprèn de la seva obra quan Don Quijote va en busca de l’ideal en la vida real.
Les confidències de Dulcinea van ser hilarants!, ara que he aconseguit no “tronxar-me” de riure, cada vagada que recordo el seu relat, em fa reflexionar el perquè de la meva ingenuïtat. Moltes preguntes que en ocasions m’havia fet, mentalment, però sense prestar massa atenció perquè coneix-ho de sobres la seva espontaneïtat, aquell vespre vaig poder interpretar:
perquè Dulcinea quan em venia a veure a casa sempre venia en taxi?
perquè Dulcinea sempre tardava tant?
perquè Dulcinea i jo mai vam parlar de sexe, a pesar de l’amistat?
i com una recepta culinària, començo el meu relat:

Recepta Casolana

Vaig descobrir que Dulcinea tenia debilitat pels taxis, bueno pels taxistes, sempre acabava arriba’n tard!
ja sigui per venir a casa, per fer una copa, un cafè......
.... una nit, en el lugar de la Mancha......... es va quedar sense tabac, acompanyada del taxista de torn que li va tocar, radiotaxi per a més claredat, busca’n per la romàntica ciutat on viu ella, va notar “algo” especial!
...... es tractava d’un taxista tipus Michel Dooglas dels bons temps, en moreno, dos anys menys que ella però que no va tenir problemes, ja he parlat de la seva espontaneïtat, en restar de la seva edat!.
Entre bromes i flirtejos, tal com em va explicar, la va portar al punt més alt de la ciutat i, abraçant-la per darrera es va entretenir en explicar, la història i la bellesa de la ciutat...........
Ja fa tres anys que dura la seva romàtica aventura amb el taxista, que per més inri és casat i la seva dona, que dirigeix la emissora no para d’incordiar!. Un dia, la dona va arribar a fer-l’hi fer al taxista quatre serveis, mentre la meva amiga sense presses i a mitges però saben que tornaria per finalitzar, no va tenir problemes en esperar.........
Dulcinea independent!, lliure i en una situació i edat en que pot triar, prepara amb amor l’escenari cada vagada que el seu taxista particular es pot escapar: banyera perfumada d’espuma, pètals de roses, espelmes .......... amb tota la il•lusió que dona, en aquestes altures de la vida, el primer cop (com moltes altres dones que coneix-ho) que disfruta de la sexualitat.
....... i sé que sona masclista però en el cas de la meva amiga és real, tota la vida pensa’n que el sexe no era res especial per ella, que no ho trobava gratificant i s’ha fet cert el dit en ella de que ..... no hi han dones frígides si no homes inexperts ..... o algo així, i en sé d’algun altre cas!
....... per tant ens hem de posar les piles les dones, ens hem de conscienciar, un cop descobert el truquillo difondre els nostres coneixements en la pràctica, perquè així els inexperts homenets aprenguin! i que tots dos ens hi sabem contentar!
Dulcinea, fantasiosa i sempre disposada al seu taxista fer tornar, s’inventa mil i una històries, a quina més hilarant! L’última i que em va impactar, sempre havia pensat que era jo la fantasiosa i resulta que, també es va fer certa la dita de "la realidad supera la ficción", al menys en plan casolà:
....... aquell dia, Dulcinea va col•locar una gran pancarta a l’entrada de la casa: BUSCA’M !!!
.........i el taxista, sense dubtar, la va buscar. La casa de Dulcinea és molt gran, però ell no es va desanimar!, i sabeu on i com la va trobar? Sorpresivament, al obrir les portes d’un armari "de par en par", completament despullada i amb el cos embadurnat ........... de NUTELLA !!!
La resta cadascú s’ho pot imaginar, sense banyera ni dutxa, la meva amiga completament neta va quedar....
....... un petonet amigueta, comparteixo la teva felicitat!
ah! me'n descuidava, com a les pel•lícules, tots dos estan molt enamorats!

...... el meu record al PEPE Haro !!!

et vaig conèixer en un moment en que la teva malmesa salut es trobava en un punt preocupant, no he tornat a saber de tu, espero que estigui tot superat!
......... la teva guitarra, la teva música, la teva veu, la teva poesia: l’artista, però, estava intacte!
......... la persona: en la plenitud espiritual que dona tota una vida d’experiències i, les hores que al llarg de dues vetllades a casa meva, vam compartir amb la companyia d’uns quants amics.

Arrel d’assistir divendres passat, a l’Auditori Caixa de Manresa, al Concert MPM'08
De flamenc i blues, dos guitarres, dos estils, un sentiment
dels artistes manresans: Chema Pradas (guitarrista de flamenc) i Damià Olivella.
SINOPSI:......... dos estils diferents que parteixen d'un mateix sentiment, el sofert viure de la gent de dues cultures molt distants, que expressen els seus dolors i alegries a través de la música.

El record em va envair ! .......

Chema era l’alumne que acompanyava al mestre, Pepe, fa uns 4 o 5 anys, no ho recordo exactament, quan van venir a sopar un vespre d’estiu una paella a casa meva. Una de les meves especialitats culinàries i, que un amic comú va comentar, ell va expressar el seu desig de tastar-la, cosa a que em vaig oferir ràpidament a organitzar!
Va ser una vetllada memorable, una nit d’estiu amb olor a jasmí!
Tenia les jardineres amb uns florits jasmins emparrats (la jardineria, una de les meves descuidades aficions).
Amb les vidrieres entreobertes per gaudir de la fresqueta de la nit, inevitablement, la fragància de les flors es va expandir per l’estança i, que aquella nit, es va convertir en un escenari inesperat!.
Va arribar amb l'alumne i les guitarres espanyoles, un senyor molt educat i agraint efusivament la invitació!
Fandangos, Buleries, Seguidilles, Soleares ......... cante “jondo” i poesia, perquè també va recitar Federico Garcia Lorca (que m’encanta!) i acompanyant-se amb la guitarra, llàgrimes d’emoció que sense poder ni voler evitar, va explicar que sempre que recitava Lorca el feia plorar ......
No entenc massa de flamenco, soc d’una generació més rockera, em va més el blues ....... aixó no treu que qualsevol altre estil em transporti a gaudir intensament d’aquest art, ja sigui clàssic, òpera....... rock simfònic, temes melòdics de havy metall.... un llarg etc,

........ i aquell vespre, Pepe, em va explicar els seus anys de professor de conservatori a Canadà, d’aon cobrava una pensió; els tres anys d’actuacions en transatlàntic. Encara que, el que més em va enganxar del seu relat, va ser els seus nou anys a Paris, en que actuava diàriament en un club; la seva tristesa per la mort de la seva dona i la sopa de ceba, ja a la matinada que li servien a la matinada en un bar proper, abans d’anar a dormir .........
Tot plegat molt emotiu, em va agradar que m’expliques les seves vivències. Era nascut a Calaf i havia acompanyat a l’Antonio Molina, inclús en les pel·lícules del cantant, feia d’extra pujant a cavall .........

Ens vam despedir amb una propera cita, la meva invitació a sopar “une soupe d'oignon”, en que ens va regalar amb l’acompanyament del seu alumne, a una segona vetllada de música i cant.

Allà on siguis, Pepe, el meu agraïment per fer-me reviure aquest record .......

xerradeta sobre DRETS HUMANS i els mitjans de COMUNICACIÓ

si, ja està!, ja he fet la meva exposició del tema, davant d’un públic divers i amb presència d’una autoritat.

Ha estat un “treballet” durillo de preparar, en el sentit de l’esforç de concreció d’un contingut tant ampli i amb un temps acotat. També per l’adaptació del lèxic, fer-lo entenedor als assistents (sense legalismes: que sonarien pedants; ni massa aportació de dades: sonaria d’erudit, que no és el meu cas).
Satisfeta perquè és un tema agradable de preparar i exposar, com també d’escoltar, si no més, així m’ho van fer saber alguns assistents quan va finalitzar l’acte.
No sé si vaig saber comunicar l’objectiu de la meva exposició, però jo ho tenia molt clar,

ESTABLIR un paral·lelisme entre:
§ l’evolució històrica dels Drets Humans (DDHH), des de l’època antiga, fins arribar a una conscienciació global dels mateixos i,
§ els mitjans de comunicació, que també es globalitzan, passant de ser un mitjà local i lent, a un mitjà global i ràpid, encara que altament controlat (situació històrica: post-II Guerra Mundial), així com
§ la presa de consciència dels Estats sobre la necessitat de coordinar-se a nivell Internacional per tal de, mitjançant la incorporació d’aquests drets a les seves pròpies Constitucions, garantitzar la salvaguarda dels mateixos.
Si, sona idíl·lic! sobre tot actualment, quan cada dia rebem un bombardeig de noticies sobre la violació dels DDHH.
La repulsa moral per part de la ONU o les denúncies d’ONG's com Amnistia Internacional, així com, la vergonya davant de la Comunitat Internacional; no tenen sempre el resultat desitjat, quan els Estats violen reiteradament les seves pròpies lleis, les seves pròpies Constitucions. De fet no els representa gran problema a la pràctica!
En fi, segueixo amb el “temilla” .......
EN AQUEST CONTEXT, persones com GANDHI o MARTIN LUTER KING, van fer veure que,

“Un individu es val per si mateix i pot provocar un canvi”

punt en que vaig poder desenvolupar, més que les fites aconseguides en “pro” tant dels DDHH com dels Drets civils, els detonants que van provocar la motivació d’ambdós per assolir empreses de tant elevat valor moral i, també, enllaçat amb els mitjans de comunicació de l’època: premsa, ràdio i televisió.
De com un advocat mediocre com Gandhi, que tenia por escènica davant dels Tribunals, va acceptar un contracte de treball a Sudàfrica i va viure el racisme i la segregació en pròpia persona, el nostre admirat Gandhi!. Així com, la seva relació epistolar amb Leon Tolstoi, el gran escriptor rus del que va extreure la idea bàsica de la resistència no violenta, i com
M.L.King, brillant, estudiós i gran orador, va basar la seva acció pro drets civils dels negres en la filosofia de Gandhi i, com arrel d’una injustícia soferta per l’activista negra Rosa Parks, en el seu primer discurs va proposar el boicot als autobusos de tot Alabama (els negres havien de cedir el seu seient, si era ple, quan pujava un blanc i Rosa Parks un dia es va negar).
M.L.King no va obtenir tants èxits com Gandhi en les seves campanyes; però si que com aquest, ha deixat una gran empremta a la humanitat.
Així doncs, els mitjans de comunicació també van arribar en aquest punt. Punt en que qualsevol individu pot comunicar massivament qualsevol opinió i, per tant, arribar a afectar o motivar a més gent.

Estem a l’era de la comunicació, de les noves tecnologies, utilitzem la xarxa telemàtica per difondre les nostres paraules, idees, sentiments ........ denunciem qualsevol violació dels DDHH! ja sigui soferta en pròpia persona com aliena!

Tornant a la xerradeta ....... La meva posada en escena també va rebre critiques i, tant positives com negatives, van ser les següents:
Falta de gesticulació amb les mans (negativa), encara que, va quedar altament compensada (positiva) pel meu ritme a l’escenari.
Això si que ho van alabar! vaig donar dinamisme, ritme, a la meva exposició. Clar que amb el “plisadet de les faldilletes” bambolejant al ritme de les meves paraules i, mentre m’anava contornejant (amb unes sabatetes de pam) sense excedir-me, clar! i sense assajar, eh?. No ho tenia programat, va ser totalment improvisat, m’anava el tema i veia l’expectació en els ulls dels presents.
Sort! perquè si se’m creuen els cables! i amb el nerviosisme de la ocasió, em dona per bellugar-me com la disciplina en que estic immersa actualment: l’aprenentatge de la “dansa del vel” (i això sí que és difícil de dominar, per no dir impossible! jo crec que és culpa del vel, el vaig comprar massa gros).
La conclusió de la xerrada (negativa) per haver sobrepassat el temps estipulat i, (positiva) perquè: els vaig sorprendre! si, amb el “recurs fàcil” de l’anècdota personal al final.
Anècdota verídica, que una amiga em va posar “a huevo” uns dies abans i jo, simplement, la vaig utilitzar per concloure la xerrada. Perquè, tal com vaig dir prèviament, no hem de menysprear la comunicació individual amb les persones del nostre entorn. Si ens comuniquem ens enriquim mútuament.
Us explico l’anècdota que tots van aplaudir!
Dissabte mati vaig trobar una amiga que feia temps no veia, vam coincidir a la paradeta de degustació gratuïta de xocolates (Mercat de les Aromes i els Sabors). Desprès d’endrapar tot el contingut de la safata de xocolata de mostra i, tot passejant, vam anar a prendre un refresc mentre li exposava els meus dubtes sobre l’enfoc i desenvolupament del tema de la xerrada.
Els meus dubtes de si sabria transmetre el missatge i, també, que no aconseguia trobar cap frase (lapidaria) per finalitzar o una exclamació (com ara alçar el puny i dir, visca la revolució!).
Al despedint-se em va comentar que pensaria quelcom. Ella pertany a una branca professional molt diferent a la meva, la Salut i em va quedar el dubte de si li havia transmès la idea principal, no vaig pensar més però dilluns a la tarda vaig rebre el següent sms:

Rosalia, ja ho tinc tot a punt. Aquesta tarda passo pel teu despatx, triomfaràs!!!
Fins llavors! Una abraçada. Montse

A la tarda es va presentar amb una bosseta i, no us en rigueu perquè tot plegat sembla un joc de nenes petites. Em va fer treure, per l’ordre que ella em deia els objectes que contenia la bossa, amb molt de cura i atenció perquè era el seu regal perquè tot m’anés be:
Primer, un sobret color blau (segons ella el color de la sort) amb una postaleta i una frase:
Rosalia, endavant amb carinyo de Montse!
Segon, un paquetet primorosament embolicada (amb llacet inclòs) una capseta de metall (pentagonal) i, a la tapa de la mateixa un gravat, que segons l’artesà que la va gravar en alfabet celta (simbologia) significava “intuïció”. Aquesta és la que em proporcionaria el seu regal per captar el que esperaven els oients de la meva dissertació.
Tercer, a l’interior de la capseta una pedra “turquesa”, que és el mineral de la comunicació. Me l’havia de col·locar al coll, a l’alçada concreta que em va especificar, a l’hora de parlar, i per últim
Quart, un sobre dirigit a mi, escrit amb una perfecta cal·ligrafia que contenia quatre línies perquè jo ho incorporés en la meva exposició, però que ho vaig llegir literalment, perquè ella és l’autora i tot el mèrit és seu. A banda, que vaig entendre, pel seu contingut, que dissabte vaig està capaç de transmetre-l’hi el meu missatge,

La gran majoria de persones, creu, que poca cosa poden fer amb el seu GRÀ de sorra que pot aportar cadascun a la societat; sortosament, és un concepte totalment equivocat, doncs, no hi acte més estèril que aquell que no es du a terme.

Montse
Per il·lustrar els beneficis morals que a nivell individual ens pot aportar una bona comunicació, amb les persones properes, us explico el “fi de festa que em vaig muntar” (no inclòs en la xerrada) abans de tornar a casa i que, gràcies al “bon rotllo” (=comunicació positiva) al nivell que sigui:
Entro al bar Montcau (Font dels Capellans), tenien les cadires plegades sobre les taules, a punt de tancar. Vaig demanar disculpes i hem van fer entra tot dient que hem servirien mentre recollien. Un dels cambrers tot just es preparava a començar a sopar a la barra i, al demanar-me si jo ho havia fet i dir que no, tant si com no, amb un gran tovalló de paper va insistir en compartir la seva truita de tonyina, amb mitja llesca de pa amb tomàquet amb mi: deliciosa la truita!
També uns talls de llonganissa i una part del seu biquini de sobrassada calenta que jo mai havia tastat. Tot acompanyat d’una copa de vi negre del seu poble, Osca.
Vaig a aprofitar per explicar-li que l’estiu passat vaig visitar la fira de gastronomia i vins de Somontano, a Barbastro. Que sense sé una entesa en vins em deixes apuntar el nom del vi que vam compartir, era molt bo! i, el dia que tingués amics a sopar a casa el compraria.
No cal que acabi amb cap “moraleja”, si algú ho llegeix, que tregui les seves pròpies conclusions; per mi va ser un sopar agradable!

la MARTA i les seves olors! .... o la “dolça Marta”

(com la pel•lícula del mateix títol)

Amb dolçor, mica en mica, amb la suavitat de les seves paraules; la dolça Marta ens va saber endinsar a tots els assistents, d’una manera acurada i molt ben documentada, al gran mon de les flaires!
Amb l’èmfasi emprat en alguns punts de la seva exposició, així com, de la seva passió pels temes relacionats amb l’art, camp del que és una gran professional i, dins d’aquest, el de les aromes i olors.
Passant per les seves aplicacions en diferents camps i, que ja no us explico perquè tots els dissabtes d’aquest mes d’abril, repetirà el seu taller olfactiu al restaurant Mos a la Plaça de l’Ajuntament dins la conferència “Aromes i olors a la gastronomia” (en la edició de Regió7 de diumenge 6 d’abril, queda perfectament reflectit el contingut.
Va saber comunicar i transmetre el seu missatge, fent-se arribar al punt de degustació olfactiva que com a objectiu central de la seva xerrada, pretenia.
Les olors ens fan evocar records,
records d’infantesa, records de moments viscuts.......
ens transporta allà on la imaginació, els sentiments, la fantasia.....
al mon que cadascú de nosaltres, en funció de la nostra sensibilitat, per gaudir d’aquest gran plaer, ens proposem o que, de sobte!, ens hi sorprèn!
Ha estat un dels moments, per mi, a recordar! .......