dimarts, 26 de maig del 2009

el soroll del silenci d'alta mar .... i de nou el Llibertat!

És com una cançó de bressol, la melodia perfecta, tot segueix un ritme dolç i acollidor.
No penses, no pots, el fragor de la música dels elements et sobrepassen...
Són notes molt altes, instruments perfectes, no cal pensar... nomès gaudir de les seves caricies ... i mentre t'adorms, deixar-te acaronar.
Sents la música, el soroll del silenci d'alta mar ... intentes obrir els ulls, no pots! els acloques però sense tancar, fugint de la llum i del sol ... vols contemplar les ballarines que han entrat de puntetes i amb els cossos ondulants ... no, no és un somni! són les veles les que balle'n! la cartagena, la vela major ...
Dansen majestuoses, inflades pel vent de sud a nord! i acompanyades del fragor de les ones al picar contra el casc, miles d'espurnes dibuixan el tutut més vaporòs que ningú pot somiar!
Les ones piquen amb ràbia, no poden pujar a la coberta, però de tant en tant se suavitzan ... és l'harmonia del moviment del veler, mentre el nostres cossos abandonats sobre la coberta, reposen, gaudeixen ...
El llibertat no navega a la deriva, el romb està fixat, el vent impulsa les veles i el casc trenca les ones amb l'elegància innata del que sap estar.

dijous, 21 de maig del 2009

muñeca de trapo

Si por un instante Dios se olvidara de que soy una marioneta de trapo, y me regalara un trozo de vida, posiblemente no diría todo lo que pienso, pero, definitiva pensaría todo lo que digo.
* Daría valor a las cosas, no por lo que valen, sino por lo quesignifican.
* Dormiría poco y soñaría más, entiendo que por cada minuto que cerramoslos ojos, perdemos sesenta segundos de luz.
* Andaría cuando los demas se detienen, despertaría cuando los demás duermen, escucharía mientras los demás hablan, y cómo disfrutaría de unbuen helado de chocolate...
* Si Dios me obsequiara un trozo de vida, vestiría sencillo, me tiraríade bruces al sol, dejando al descubierto, no solamente mi cuerpo, sino mi alma.
* Dios mío, si yo tuviera un corazón.... Escribiría mi odio sobre el hielo, y esperaría a que saliera el sol.
* Pintaría con un sueño de Van Gogh sobre las estrellas un poema de Benedetti, y una canción de Serrat sería la serenata que le ofrecería a la luna.
* Regaría con mis lágrimas las rosas, para sentir el dolor de sus espinas, y el encarnado beso de sus pétalos...
* Dios mío, si yo tuviera un trozo de vida... No dejaría pasar un solo día sin decirle a la gente que quiero, que la quiero.
* Convencería a cada mujer de que ella es mi favorita y viviría enamorado del amor.
* A los hombres les probaría cuán equivocados están al pensar que dejan de enamorarse cuando envejecen, sin saber que envejecen cuando dejan de enamorarse.
* A un niño le daría alas, pero dejaría que él solo aprendiese a volar.
* A los viejos, a mis viejos, les enseñaría que la muerte no llega conla vejez sino con el olvido.

* Tantas cosas he aprendido de ustedes los hombres..... He aprendido que todo el mundo quiere vivir en la cima de la montaña, sin saber que la verdadera felicidad esta en la forma de subir la escarpada.
* He aprendido que cuando un recién nacido aprieta con su pequeño puño por vez primera el dedo de su padre, lo tiene atrapado para siempre.
* He aprendido que un hombre únicamente tiene derecho de mirar a otro hombre hacia abajo, cuando ha de ayudarlo a levantarse.
* Son tantas cosas las que he podido aprender de ustedes, pero finalmente de mucho no habrán de servir porque cuando me guarden dentro de esta maleta, infelizmente me estaré muriendo....
Gabriel García Márquez

dimarts, 19 de maig del 2009

una mort alliberadora

Són paraules d’en Joan Manuel Serrat a la mort de Mario Benedetti. Llegeixo una selecció de poemes de l’escriptor i penso que també la seva vida va ser “alliberadora”. Perquè saber i poder expressar, com ell ha fet en la seva prolífera obra, plasma’n el seu pensament i els seus sentiments amb l’escriptura, ha de ser alliberador. Com també el saber que la teva obra no morirà mai.
"mi táctica es quedarme en tu recuerdo
no sé cómo ni sé
con qué pretexto
pero quedarme en vos"
(del seu poema Tàctica y estratégia)

dilluns, 18 de maig del 2009

el petó d'un artista

Se m’ha apropat a la taula i m’ha dit que dibuixava molt bé, havia vist tres retrats meus. Al comentar-li que era aficionada i que fins a l’11 de setembre de l’any passat mai havia dibuixat un retrat, m’ha dit que això no significava res, que els artistes com ell i jo ho portàvem a dins.
M’ha ruboritzat que em tractes d’artista, només soc aficionada, i tenir una conversa de tu a tu ho he trobat afalagador.
M’ha parlat dels seus quadres i he recordat dos que ja els he vist, sense saber que eren d’ell, però que els havia contemplat llargament.
M’ha parlat del seu mestre, mort recentment, i també m’ha explicat que un dia li va fer un petó, el que ell em faria i que m’ha fet, perquè se sentia prop meu en l’art.
No el coneixia de res però la conversa ha estat molt enriquidora, tot i que jo he insistit en diferents moments, en que no tenia formació artística, però ell ha continuat parla’n amb mi sobre dibuix i pintura.
Li he explicat el quadre que tinc en ment i que ja he començat a dibuixar, també que desprès de molts anys de no pintar, la motivació ha estat el regal d’un meu client que em va regalar una caixa amb pintures i pinzells.
M’ha parlat dels colors i també m’ha explicat el truco del seu mestre… ha estat una conversa molt interessant i el petó una mena de bateig, molt emocionant. Una estona molt maca!

dijous, 7 de maig del 2009

Imaginació o “acte de fe”

Parlo com a veïna de la Plaça Catalunya, avui al llegir l’article que el Regió7 publica sobre el pulmó verd més singular de Catalunya, parc Pintor Vila Closes, he quedat “anonadada”.
M’he sentit, mentre llegia, la dona més inculta d’aquest món!
M’endinsa’t en la lectura de la descripció de d’idíl·lic parc i la meva imaginació a volat desbocada pels diferents recorreguts descrits, amb profusió d’arbrat i vegetació. “Brillant” la previsió de que els arbres perdin la fulla a l’hivern, per deixar passar el sol i, a l’estiu ens doni ombra. Tot plegat en un “entrellat” o gàbia metàl·lica, perdó, “un garbuix d’estructures metàl·liques”, l’emoció del record de la descripció no em permet parlar amb propietat.
Pèrgoles i umbracles, però l’’esclat ha estat al final de l’article en que es descriu el recorregut de l’aigua, la música i els jocs de pedra; ha estat emocionant!
M’he sentit mentre llegia, la dona més inculta d’aquest món!
Com és possible que jo, que passo cada dia pel davant, i només veig gàbies metàl·liques i preveia, perquè no m’he mirat el projecte; uns complements a la “page”: formigonats verticals, plaça i recorreguts de vianants pavimentats amb aquells “adoquins” de dissenyo; segons diuen àmpliament experimentats i que no donen problemes. Sí, aquells que quan t’entrampusses enriuant-te dels pilings corporals amb guà d’espart!
Com he pogut obviar tanta bellesa visual? “bueno”, imaginació visual seria més propi, perquè ja ho expliquen al Diari que fins d’aquí a uns anyets no en podrem gaudir.
Mentre tant, he arribat a la conclusió que es tracta d’un “acte de fe”.
Fe “pura i dura” per als creients i, en el cas de que algú caigui en el pecat de la incredulitat sobre la “selva verda” prevista; ens han recordat el passat, posan d’exemple la falta de fe inicial de dos parcs i el que ens agrada’n ara a tots!
Jo crec que si fèssin un referendum, ens excomulgarian a tots plegats!

dilluns, 4 de maig del 2009

la lluna, els lliris i el cant dels ocells


Avui la lluna no sé si és creixent o minvant, la contemplo a través de l'amplia vidriera a peu de llit. No me’n puc estar i surto al balcó, fa una temperatura agradable i sento el cant dels ocells. No sé si és per que és primavera o és normal que cantin, poder ja ho feien i jo no els hi sentia. La torreta estar a tope de fulles verdes, segur que han estat les continues pluges i, entre mig tres lliris preciosos. Una nit maca!
la lluna, els lliris, els cants dels ocells i aquest bonic quadre de Diego Rivera.