Tot i que no tinc totalment personalitzat el meu blog, vull aprofitar aquesta pàgina per oferir aquest modest homenatge al record de l’artista.
Modest perquè no soc cap experta del gènere operístic i és des de la vessant de la percepció personal de la seva obra, que al llarg dels anys he seguit i, que arrel de la seva pèrdua com a persona, els últims dies he escoltat amb la emoció i melancolia que la temàtica em comporta.
Impossible descriure les emocions que em provoca la seva veu, un regal per als meus sentits: melancolia, enyorança, tristesa … un despertar de sentiments, de desprotecció de la sensibilitat més profunda … una sensació de felicitat i també, en algun petit moment, unes llàgrimes.
M’agrada abandonar-me al plaer que provoca en els meus sentits la seva música i, reviure tantes emocions, és com un bàlsam per l’ànima difícil de renunciar.
Va ser a la inauguració del Palau de Sant Jordi, previ a les Olimpíades del 92, quan el vaig veure amb directe per primer i únic cop. Des del primer tema vaig quedar subjugada per la seva veu, sempre més he buscat les meves àries preferides de l’òpera italiana interpretades per ell.
Per tants indescriptibles i bons moments, bravo Luciano!!!
He afegit en el “clip d’àudio” l’enllaç amb un dels meus temes preferits “Caruso”, encara que si aneu clicant, “una Furtiva Lagrima”, “Nessun Dorma” o “it’s a man’s wolrd” (& James Brown), no tenen desperdici!.
Modest perquè no soc cap experta del gènere operístic i és des de la vessant de la percepció personal de la seva obra, que al llarg dels anys he seguit i, que arrel de la seva pèrdua com a persona, els últims dies he escoltat amb la emoció i melancolia que la temàtica em comporta.
Impossible descriure les emocions que em provoca la seva veu, un regal per als meus sentits: melancolia, enyorança, tristesa … un despertar de sentiments, de desprotecció de la sensibilitat més profunda … una sensació de felicitat i també, en algun petit moment, unes llàgrimes.
M’agrada abandonar-me al plaer que provoca en els meus sentits la seva música i, reviure tantes emocions, és com un bàlsam per l’ànima difícil de renunciar.
Va ser a la inauguració del Palau de Sant Jordi, previ a les Olimpíades del 92, quan el vaig veure amb directe per primer i únic cop. Des del primer tema vaig quedar subjugada per la seva veu, sempre més he buscat les meves àries preferides de l’òpera italiana interpretades per ell.
Per tants indescriptibles i bons moments, bravo Luciano!!!
He afegit en el “clip d’àudio” l’enllaç amb un dels meus temes preferits “Caruso”, encara que si aneu clicant, “una Furtiva Lagrima”, “Nessun Dorma” o “it’s a man’s wolrd” (& James Brown), no tenen desperdici!.
2 comentaris:
molt be Rosalia. M'agradat lo del sonriure amb un mocador al cap
qui es la Myanmar ???.
Rosalia cada vegada em surts amb sorpreses noves.
En Xaumet
Publica un comentari a l'entrada