bonjour tristesse

Si pogués ser poeta per uns instants,
triaria recitar-te la meva poesia,
aquella que et faria vibrar d’emoció i,
amb suavitat, la meva veu recordaries!

Si pogués ser pintora per uns instants,
triaria pintar el quadre més bonic per tu,
aquell que la teva mirada acariciaria cada dia i,
fent-te sentir alhora, que estàs vivint la vida!

Si pogués ser escriptora per uns instants,
triaria escriure un llibre que t’acostés al meu cor,
aquell que com el viatge més llunyà i,
el fugir de la realitat, et retornés al meu costat!

Tantes coses seria si pogués ser ...
que pensar que ho soc, m’ocupa tota una vida!
poeta, pintora escriptora ...
moltes vides!

Qualsevol però, d’aquestes vides, per tu les viuria ...
només em caldria dels teus llavis un somriure,
dels teus ulls una mirada, de la teva veu un xiuxiueig i,
de les teves mans una carícia!

Ana Karenina, tot un món en moviment! ser o haver de ser?

Rellegir els clàssics és un vell costum que m’encanta!
Per mi significa el descobriment de nous detalls i matisos desapercebuts en el seu moment o que ja no recordo.
Ana Karenina (Leon Tolstoi) m’ha sorprès de nou i segur que per motius diferents.

La frescor i actualitat dels seus arguments (transposats en el temps), m’ha fet reviure sensacions que només els “grans” saben transmetre’ns.
“Sorprendre” és el que m’ha captivat de la seva lectura, gratament estar clar!
Els plantejaments psicológics dels seus personatges m’han fet reflexionar i, ja parla’n de Leon Tolstoi, ha estat una lectura que en tenia ganes de fer des de que vaig trobar, prepara’n una xerradeta sobre Drets Humans, un punt de connexió entre aquest i en Gandhi.

Va estar mitjançant la relació epistolar que van mantenir, ja que van ser coetanis un temps, iniciada arrel d’un article periodístic publicat en la premsa de l’època i, de com va influencià l’obra de Leon Tolstoi en la doctrina del Mahatma; així com la seva posterior connexió, mitjançant els seus deixebles amb Martin Luter King.
Gandhi va extreure la idea bàsica de la resistència no violenta de la filosofia de Leon Tolstoi i, posteriorment, M. L. King va basar la seva acció pro drets civils dels negres en la filosofia del Mahatma.
En fi, tot una sèrie d’interaccions entre persones què, com deia en la meva “xerradeta”, fan que sigui possible què:

“un individu es valgui per si mateix i pugui provocar un canvi”.

La novel·la d’Ana Karenina també m’ha fet reflexionar, entre d’altres coses, sobre la consecució de la felicitat (com a estat anímic equilibrat del nostre interior-exterior).
Però sobretot, m’ha fet reflexionar sobre el “ser o haver de ser”, de què triem a la vida les persones quan ens alineem amb les tendències generals o socialment ben vistes, renuncia’n al “ser”, únic que penso ens fa ser, no ja únics perquè tots ho som, sinó especials.
"Ser" per mi significa: tot un món en moviment!

oblit ... relats improvisats

1r premi de "relats improvisats"

Una fada entre somnis em va insinuar que hauria de tornar a sentir aquell desig desbocat ... i quan em vaig despertar i vaig mirar al meu costat el sexe humit i trempat del meu company, vaig creure que aquella fada m’havia fet un meravellós regal.

autora: Yolanda

Aquest ha estat el relat guanyador en una nit en què tota una colleta ens vam engrescar a fer un relat curt. Les paraules en negreta van estar les triades per incloure en el text i la guanyadora: la “mujer de rojo” a la foto, la Yoli.
Al ser improvisat, no teníem premi per entregar i no sem va acudir res mes que inventar-me un, publicar-lo en el meu blog; cosa que a la guanyadora la va afalagar molt!
La febre literària, tot s’ha de dir, els va venir arrel de llegir jo una poesia què havia escrit. No és que jo ho faci habitualment, però la nit anterior em costava dormir i per desconnectar dels temes que em donaven voltes pel cap, vaig començar a composar mentalment estrofes.
L’endemà, abans d’anar al sopar la vaig escriure i, quan tothom estava assentat a taula, la vaig treure i em vaig posar a recitar-la.
Era una poesia molt trista, el seu títol “oblit”, i els meus amics es van dedicar a llegir un per un una estrofa, això em va agradar.
Va haver una amiga que va dir, si ella ho fa, nosaltres també. Ràpidament vam decidir les bases i, tot gira’n els estalvis de paper, vam començar a escriure.
Va ser un vespre molt divertit, tots vam llegir el nostre relat curt, tots vam votar i tots vam aplaudir.
Compartir! d’això es tracta, i moments agradables com el que vam passar aquella nit, els dotze amics que hi érem a taular, no deixa de ser un moment maco per recordar; d'aquells que no cal "l'oblit"

el soroll del silenci d'alta mar .... i de nou el Llibertat!

És com una cançó de bressol, la melodia perfecta, tot segueix un ritme dolç i acollidor.

No penses, no pots, el fragor de la música dels elements et sobrepassen...
Són notes molt altes, instruments perfectes, no cal pensar... nomès gaudir de les seves caricies ... i mentre t'adorms, deixar-te acaronar.
Sents la música, el soroll del silenci d'alta mar ... intentes obrir els ulls, no pots! els acloques però sense tancar, fugint de la llum i del sol ... vols contemplar les ballarines que han entrat de puntetes i amb els cossos ondulants ... no, no és un somni! són les veles les que balle'n! la cartagena, la vela major ...
Dansen majestuoses, inflades pel vent de sud a nord! i acompanyades del fragor de les ones al picar contra el casc, miles d'espurnes dibuixan el tutut més vaporòs que ningú pot somiar!
Les ones piquen amb ràbia, no poden pujar a la coberta, però de tant en tant se suavitzan ... és l'harmonia del moviment del veler, mentre el nostres cossos abandonats sobre la coberta, reposen, gaudeixen ...
El llibertat no navega a la deriva, el romb està fixat, el vent impulsa les veles i el casc trenca les ones amb l'elegància innata del que sap estar.

muñeca de trapo

Si por un instante Dios se olvidara de que soy una marioneta de trapo, y me regalara un trozo de vida, posiblemente no diría todo lo que pienso, pero, definitiva pensaría todo lo que digo.
* Daría valor a las cosas, no por lo que valen, sino por lo quesignifican.
* Dormiría poco y soñaría más, entiendo que por cada minuto que cerramoslos ojos, perdemos sesenta segundos de luz.
* Andaría cuando los demas se detienen, despertaría cuando los demás duermen, escucharía mientras los demás hablan, y cómo disfrutaría de unbuen helado de chocolate...
* Si Dios me obsequiara un trozo de vida, vestiría sencillo, me tiraríade bruces al sol, dejando al descubierto, no solamente mi cuerpo, sino mi alma.
* Dios mío, si yo tuviera un corazón.... Escribiría mi odio sobre el hielo, y esperaría a que saliera el sol.
* Pintaría con un sueño de Van Gogh sobre las estrellas un poema de Benedetti, y una canción de Serrat sería la serenata que le ofrecería a la luna.
* Regaría con mis lágrimas las rosas, para sentir el dolor de sus espinas, y el encarnado beso de sus pétalos...
* Dios mío, si yo tuviera un trozo de vida... No dejaría pasar un solo día sin decirle a la gente que quiero, que la quiero.
* Convencería a cada mujer de que ella es mi favorita y viviría enamorado del amor.
* A los hombres les probaría cuán equivocados están al pensar que dejan de enamorarse cuando envejecen, sin saber que envejecen cuando dejan de enamorarse.
* A un niño le daría alas, pero dejaría que él solo aprendiese a volar.
* A los viejos, a mis viejos, les enseñaría que la muerte no llega conla vejez sino con el olvido.
* Tantas cosas he aprendido de ustedes los hombres..... He aprendido que todo el mundo quiere vivir en la cima de la montaña, sin saber que la verdadera felicidad esta en la forma de subir la escarpada.
* He aprendido que cuando un recién nacido aprieta con su pequeño puño por vez primera el dedo de su padre, lo tiene atrapado para siempre.
* He aprendido que un hombre únicamente tiene derecho de mirar a otro hombre hacia abajo, cuando ha de ayudarlo a levantarse.
* Son tantas cosas las que he podido aprender de ustedes, pero finalmente de mucho no habrán de servir porque cuando me guarden dentro de esta maleta, infelizmente me estaré muriendo....
Gabriel García Márquez

una mort alliberadora

Són paraules d’en Joan Manuel Serrat a la mort de Mario Benedetti. Llegeixo una selecció de poemes de l’escriptor i penso que també la seva vida va ser “alliberadora”. Perquè saber i poder expressar, com ell ha fet en la seva prolífera obra, plasma’n el seu pensament i els seus sentiments amb l’escriptura, ha de ser alliberador. Com també el saber que la teva obra no morirà mai.

"mi táctica es quedarme en tu recuerdo
no sé cómo ni sé
con qué pretexto
pero quedarme en vos"
(del seu poema Tàctica y estratégia)

el petó d'un artista

Se m’ha apropat a la taula i m’ha dit que dibuixava molt bé, havia vist tres retrats meus. Al comentar-li que era aficionada i que fins a l’11 de setembre de l’any passat mai havia dibuixat un retrat, m’ha dit que això no significava res, que els artistes com ell i jo ho portàvem a dins.
M’ha ruboritzat que em tractes d’artista, només soc aficionada, i tenir una conversa de tu a tu ho he trobat afalagador.
M’ha parlat dels seus quadres i he recordat dos que ja els he vist, sense saber que eren d’ell, però que els havia contemplat llargament.
M’ha parlat del seu mestre, mort recentment, i també m’ha explicat que un dia li va fer un petó, el que ell em faria i que m’ha fet, perquè se sentia prop meu en l’art.
No el coneixia de res però la conversa ha estat molt enriquidora, tot i que jo he insistit en diferents moments, en que no tenia formació artística, però ell ha continuat parla’n amb mi sobre dibuix i pintura.
Li he explicat el quadre que tinc en ment i que ja he començat a dibuixar, també que desprès de molts anys de no pintar, la motivació ha estat el regal d’un meu client que em va regalar una caixa amb pintures i pinzells.
M’ha parlat dels colors i també m’ha explicat el truco del seu mestre… ha estat una conversa molt interessant i el petó una mena de bateig, molt emocionant. Una estona molt maca!

Imaginació o “acte de fe”

Parlo com a veïna de la Plaça Catalunya, avui al llegir l’article que el Regió7 publica sobre el pulmó verd més singular de Catalunya, parc Pintor Vila Closes, he quedat “anonadada”.
M’he sentit, mentre llegia, la dona més inculta d’aquest món!
M’endinsa’t en la lectura de la descripció de d’idíl·lic parc i la meva imaginació a volat desbocada pels diferents recorreguts descrits, amb profusió d’arbrat i vegetació. “Brillant” la previsió de que els arbres perdin la fulla a l’hivern, per deixar passar el sol i, a l’estiu ens doni ombra. Tot plegat en un “entrellat” o gàbia metàl·lica, perdó, “un garbuix d’estructures metàl·liques”, l’emoció del record de la descripció no em permet parlar amb propietat.
Pèrgoles i umbracles, però l’’esclat ha estat al final de l’article en que es descriu el recorregut de l’aigua, la música i els jocs de pedra; ha estat emocionant!
M’he sentit mentre llegia, la dona més inculta d’aquest món!
Com és possible que jo, que passo cada dia pel davant, i només veig gàbies metàl·liques i preveia, perquè no m’he mirat el projecte; uns complements a la “page”: formigonats verticals, plaça i recorreguts de vianants pavimentats amb aquells “adoquins” de dissenyo; segons diuen àmpliament experimentats i que no donen problemes. Sí, aquells que quan t’entrampusses enriuant-te dels pilings corporals amb guà d’espart!
Com he pogut obviar tanta bellesa visual? “bueno”, imaginació visual seria més propi, perquè ja ho expliquen al Diari que fins d’aquí a uns anyets no en podrem gaudir.
Mentre tant, he arribat a la conclusió que es tracta d’un “acte de fe”.
Fe “pura i dura” per als creients i, en el cas de que algú caigui en el pecat de la incredulitat sobre la “selva verda” prevista; ens han recordat el passat, posan d’exemple la falta de fe inicial de dos parcs i el que ens agrada’n ara a tots!
Jo crec que si fèssin un referendum, ens excomulgarian a tots plegats!

la lluna, els lliris i el cant dels ocells

Avui la lluna no sé si és creixent o minvant, la contemplo a través de l'amplia vidriera a peu de llit. No me’n puc estar i surto al balcó, fa una temperatura agradable i sento el cant dels ocells. No sé si és per que és primavera o és normal que cantin, poder ja ho feien i jo no els hi sentia. La torreta estar a tope de fulles verdes, segur que han estat les continues pluges i, entre mig tres lliris preciosos. Una nit maca!

la lluna, els lliris, els cants dels ocells i aquest bonic quadre de Diego Rivera.

L’amor, signe de decadència? o, la “caiguda” de l'imperi americà

Denys Arcand (1986), director d’aquesta pel·lícula canadenca, plantejava una hipòtesi

“cada vagada que en la història de la humanitat un imperi comença a decaure, apareix l’amor com a concepte pur “

i també una tesi

“que el plaer personal en una civilització és símptoma de decadència”

L’acció es desenvolupa vora un idíl·lic llac canadenc i els seus protagonistes, un grup d’intel·lectuals, exposa’n la seva visió particular sobre temes com el matrimoni, homosexualitat, infidelitat, capitalisme ... utilitza’n diàlegs plens d’ironia, sarcasme i al final massa sinceritat. Aquesta última, la que precipita a un desenllaç sense retorn.
En les seves reflexions, com aval de les seves teories, utilitza’n el seus coneixements d’història, psicologia, literatura, etc.
Fa molts anys que la vaig veure, no sé si la tornès a visionar si trobaria els seus diàlegs adients a l’època en que vivim, però m’ha vingut al cap aquests dies. No obstant això, penso que la superficialitat de molts intel·lectuals no deixa de ser un tema de plena actualitat.
Recordo que el que et transmet bàsicament és desconfiança sobre la “felicitat aparent”.
Clar que també es pot fer un altra lectura, al marge d’uns calentorros de mitjana edat desfogant-se. És cert que el sexe sense amor també està molt bé. És estupendo anar al llit amb qui vulguis si l’altre també està d’acord i fer el que sigui en plena llibertat.
Tant els intel·lectuals com la resta de la gent s’assemblen, penso, com també s’assemblen amb el dolor. Quan algú els fereix també els dol, també pateixen. No sé si l’amor és el més important del món, poder no, però sembla ser que existeix i quan ell està pel mig podem fer molt mal, inclús sense adonant-se.
Un imperi necessita de fonaments ferms i la racionalitat ho és, però com podem fugir de les emocions?
La cerca de la felicitat personal com l’estem vivim avui en dia, realment és un signe de decadència?
Personalment no vull tenir un imperi i si l’estàndard actual m’etiqueta com a mediocre perquè crec en l’amor, l’amistat, l’acceptació del nou vingut, la cultura, la utopia de construir un món millor... visca la decadència!
A la vida no hem de renunciar als riscos, això seria com renunciar a la vida, m’estimo més ser feliç amb els meus propis paràmetres, què tractar de ser feliç amb els paràmetres que la resta del món defineix com a correctes.
Vull que el meu imperi caigui! ... deixa’n de banda les barreres i objectius estúpids i inútils.