Denys Arcand (1986), director d’aquesta pel·lícula canadenca, plantejava una hipòtesi “cada vagada que en la història de la humanitat un imperi comença a decaure, apareix l’amor com a concepte pur “
i també una tesi“que el plaer personal en una civilització és símptoma de decadència”
L’acció es desenvolupa vora un idíl·lic llac canadenc i els seus protagonistes, un grup d’intel·lectuals, exposa’n la seva visió particular sobre temes com el matrimoni, homosexualitat, infidelitat, capitalisme ... utilitza’n diàlegs plens d’ironia, sarcasme i al final massa sinceritat. Aquesta última, la que precipita a un desenllaç sense retorn.
En les seves reflexions, com aval de les seves teories, utilitza’n el seus coneixements d’història, psicologia, literatura, etc.
Fa molts anys que la vaig veure, no sé si la tornès a visionar si trobaria els seus diàlegs adients a l’època en que vivim, però m’ha vingut al cap aquests dies. No obstant això, penso que la superficialitat de molts intel·lectuals no deixa de ser un tema de plena actualitat.
Recordo que el que et transmet bàsicament és desconfiança sobre la “felicitat aparent”.
Clar que també es pot fer un altra lectura, al marge d’uns calentorros de mitjana edat desfogant-se. És cert que el sexe sense amor també està molt bé. És estupendo anar al llit amb qui vulguis si l’altre també està d’acord i fer el que sigui en plena llibertat.
Tant els intel·lectuals com la resta de la gent s’assemblen, penso, com també s’assemblen amb el dolor. Quan algú els fereix també els dol, també pateixen. No sé si l’amor és el més important del món, poder no, però sembla ser que existeix i quan ell està pel mig podem fer molt mal, inclús sense adonant-se.
Un imperi necessita de fonaments ferms i la racionalitat ho és, però com podem fugir de les emocions?
La cerca de la felicitat personal com l’estem vivim avui en dia, realment és un signe de decadència?
Personalment no vull tenir un imperi i si l’estàndard actual m’etiqueta com a mediocre perquè crec en l’amor, l’amistat, l’acceptació del nou vingut, la cultura, la utopia de construir un món millor... visca la decadència!
A la vida no hem de renunciar als riscos, això seria com renunciar a la vida, m’estimo més ser feliç amb els meus propis paràmetres, què tractar de ser feliç amb els paràmetres que la resta del món defineix com a correctes.
Vull que el meu imperi caigui! ... deixa’n de banda les barreres i objectius estúpids i inútils.
En les seves reflexions, com aval de les seves teories, utilitza’n el seus coneixements d’història, psicologia, literatura, etc.
Fa molts anys que la vaig veure, no sé si la tornès a visionar si trobaria els seus diàlegs adients a l’època en que vivim, però m’ha vingut al cap aquests dies. No obstant això, penso que la superficialitat de molts intel·lectuals no deixa de ser un tema de plena actualitat.
Recordo que el que et transmet bàsicament és desconfiança sobre la “felicitat aparent”.
Clar que també es pot fer un altra lectura, al marge d’uns calentorros de mitjana edat desfogant-se. És cert que el sexe sense amor també està molt bé. És estupendo anar al llit amb qui vulguis si l’altre també està d’acord i fer el que sigui en plena llibertat.
Tant els intel·lectuals com la resta de la gent s’assemblen, penso, com també s’assemblen amb el dolor. Quan algú els fereix també els dol, també pateixen. No sé si l’amor és el més important del món, poder no, però sembla ser que existeix i quan ell està pel mig podem fer molt mal, inclús sense adonant-se.
Un imperi necessita de fonaments ferms i la racionalitat ho és, però com podem fugir de les emocions?
La cerca de la felicitat personal com l’estem vivim avui en dia, realment és un signe de decadència?
Personalment no vull tenir un imperi i si l’estàndard actual m’etiqueta com a mediocre perquè crec en l’amor, l’amistat, l’acceptació del nou vingut, la cultura, la utopia de construir un món millor... visca la decadència!
A la vida no hem de renunciar als riscos, això seria com renunciar a la vida, m’estimo més ser feliç amb els meus propis paràmetres, què tractar de ser feliç amb els paràmetres que la resta del món defineix com a correctes.
Vull que el meu imperi caigui! ... deixa’n de banda les barreres i objectius estúpids i inútils.
3 comentaris:
Molts bones reflexions, pero a vegades la decadencia de molts valors sembla imparable.
PENSO QUE NO ES POT NI S´HAURIA DE PODER FUGIR DE LES EMOCIONS ROSALIA.
COM TOT EN LA VIDA, L´EQUILIBRI ÉS FONAMENTAL I NO CREC QUE S´HAGI DE MORIR D´AMOR NI TENIR CONSTANTMENT EXCESOS DE RACIONALITAT. A MÉS SI L´AMOR ÉS RACIONAL PODER ENS HEM DE PLANTEJAR QUE NO ES TRACTA D´AMOR SIN0 DE QUALSEVOL ALTRA COSA... EN FI GUAPÍSSIMA TOT ÉS TANT FÀCIL I TANT COMPLICAT QUE L´ÚNICA COSA QUE SE M´ACUT ÉS QUE JA S´ACOSTA L´ESTIU 2009... ( QUÈ FAREM ? )
Someday after mastering winds, waves, tides and gravity, we shall harness the energies of love, and then, for the second time in the history of the world, man will discover fire
Pierre Teilhard de Chardin
Publica un comentari a l'entrada