dissabte, 12 d’abril de 2008

xerradeta sobre DRETS HUMANS i els mitjans de COMUNICACIÓ

si, ja està!, ja he fet la meva exposició del tema, davant d’un públic divers i amb presència d’una autoritat.

Ha estat un “treballet” durillo de preparar, en el sentit de l’esforç de concreció d’un contingut tant ampli i amb un temps acotat. També per l’adaptació del lèxic, fer-lo entenedor als assistents (sense legalismes: que sonarien pedants; ni massa aportació de dades: sonaria d’erudit, que no és el meu cas).
Satisfeta perquè és un tema agradable de preparar i exposar, com també d’escoltar, si no més, així m’ho van fer saber alguns assistents quan va finalitzar l’acte.
No sé si vaig saber comunicar l’objectiu de la meva exposició, però jo ho tenia molt clar,
ESTABLIR un paral·lelisme entre:
§ l’evolució històrica dels Drets Humans (DDHH), des de l’època antiga, fins arribar a una conscienciació global dels mateixos i,
§ els mitjans de comunicació, que també es globalitzan, passant de ser un mitjà local i lent, a un mitjà global i ràpid, encara que altament controlat (situació històrica: post-II Guerra Mundial), així com
§ la presa de consciència dels Estats sobre la necessitat de coordinar-se a nivell Internacional per tal de, mitjançant la incorporació d’aquests drets a les seves pròpies Constitucions, garantitzar la salvaguarda dels mateixos.
Si, sona idíl·lic! sobre tot actualment, quan cada dia rebem un bombardeig de noticies sobre la violació dels DDHH.
La repulsa moral per part de la ONU o les denúncies d’ONG's com Amnistia Internacional, així com, la vergonya davant de la Comunitat Internacional; no tenen sempre el resultat desitjat, quan els Estats violen reiteradament les seves pròpies lleis, les seves pròpies Constitucions. De fet no els representa gran problema a la pràctica!
En fi, segueixo amb el “temilla” .......
EN AQUEST CONTEXT, persones com GANDHI o MARTIN LUTER KING, van fer veure que,
“Un individu es val per si mateix i pot provocar un canvi”
punt en que vaig poder desenvolupar, més que les fites aconseguides en “pro” tant dels DDHH com dels Drets civils, els detonants que van provocar la motivació d’ambdós per assolir empreses de tant elevat valor moral i, també, enllaçat amb els mitjans de comunicació de l’època: premsa, ràdio i televisió.
De com un advocat mediocre com Gandhi, que tenia por escènica davant dels Tribunals, va acceptar un contracte de treball a Sudàfrica i va viure el racisme i la segregació en pròpia persona, el nostre admirat Gandhi!. Així com, la seva relació epistolar amb Leon Tolstoi, el gran escriptor rus del que va extreure la idea bàsica de la resistència no violenta, i com
M.L.King, brillant, estudiós i gran orador, va basar la seva acció pro drets civils dels negres en la filosofia de Gandhi i, com arrel d’una injustícia soferta per l’activista negra Rosa Parks, en el seu primer discurs va proposar el boicot als autobusos de tot Alabama (els negres havien de cedir el seu seient, si era ple, quan pujava un blanc i Rosa Parks un dia es va negar).
M.L.King no va obtenir tants èxits com Gandhi en les seves campanyes; però si que com aquest, ha deixat una gran empremta a la humanitat.
Així doncs, els mitjans de comunicació també van arribar en aquest punt. Punt en que qualsevol individu pot comunicar massivament qualsevol opinió i, per tant, arribar a afectar o motivar a més gent.
Estem a l’era de la comunicació, de les noves tecnologies, utilitzem la xarxa telemàtica per difondre les nostres paraules, idees, sentiments ........ denunciem qualsevol violació dels DDHH! ja sigui soferta en pròpia persona com aliena!
Tornant a la xerradeta ....... La meva posada en escena també va rebre critiques i, tant positives com negatives, van ser les següents:
Falta de gesticulació amb les mans (negativa), encara que, va quedar altament compensada (positiva) pel meu ritme a l’escenari.
Això si que ho van alabar! vaig donar dinamisme, ritme, a la meva exposició. Clar que amb el “plisadet de les faldilletes” bambolejant al ritme de les meves paraules i, mentre m’anava contornejant (amb unes sabatetes de pam) sense excedir-me, clar! i sense assajar, eh?. No ho tenia programat, va ser totalment improvisat, m’anava el tema i veia l’expectació en els ulls dels presents.
Sort! perquè si se’m creuen els cables! i amb el nerviosisme de la ocasió, em dona per bellugar-me com la disciplina en que estic immersa actualment: l’aprenentatge de la “dansa del vel” (i això sí que és difícil de dominar, per no dir impossible! jo crec que és culpa del vel, el vaig comprar massa gros).
La conclusió de la xerrada (negativa) per haver sobrepassat el temps estipulat i, (positiva) perquè: els vaig sorprendre! si, amb el “recurs fàcil” de l’anècdota personal al final.
Anècdota verídica, que una amiga em va posar “a huevo” uns dies abans i jo, simplement, la vaig utilitzar per concloure la xerrada. Perquè, tal com vaig dir prèviament, no hem de menysprear la comunicació individual amb les persones del nostre entorn. Si ens comuniquem ens enriquim mútuament.
Us explico l’anècdota que tots van aplaudir!
Dissabte mati vaig trobar una amiga que feia temps no veia, vam coincidir a la paradeta de degustació gratuïta de xocolates (Mercat de les Aromes i els Sabors). Desprès d’endrapar tot el contingut de la safata de xocolata de mostra i, tot passejant, vam anar a prendre un refresc mentre li exposava els meus dubtes sobre l’enfoc i desenvolupament del tema de la xerrada.
Els meus dubtes de si sabria transmetre el missatge i, també, que no aconseguia trobar cap frase (lapidaria) per finalitzar o una exclamació (com ara alçar el puny i dir, visca la revolució!).
Al despedint-se em va comentar que pensaria quelcom. Ella pertany a una branca professional molt diferent a la meva, la Salut i em va quedar el dubte de si li havia transmès la idea principal, no vaig pensar més però dilluns a la tarda vaig rebre el següent sms:
Rosalia, ja ho tinc tot a punt. Aquesta tarda passo pel teu despatx, triomfaràs!!!
Fins llavors! Una abraçada. Montse
A la tarda es va presentar amb una bosseta i, no us en rigueu perquè tot plegat sembla un joc de nenes petites. Em va fer treure, per l’ordre que ella em deia els objectes que contenia la bossa, amb molt de cura i atenció perquè era el seu regal perquè tot m’anés be:
Primer, un sobret color blau (segons ella el color de la sort) amb una postaleta i una frase:
Rosalia, endavant amb carinyo de Montse!
Segon, un paquetet primorosament embolicada (amb llacet inclòs) una capseta de metall (pentagonal) i, a la tapa de la mateixa un gravat, que segons l’artesà que la va gravar en alfabet celta (simbologia) significava “intuïció”. Aquesta és la que em proporcionaria el seu regal per captar el que esperaven els oients de la meva dissertació.
Tercer, a l’interior de la capseta una pedra “turquesa”, que és el mineral de la comunicació. Me l’havia de col·locar al coll, a l’alçada concreta que em va especificar, a l’hora de parlar, i per últim
Quart, un sobre dirigit a mi, escrit amb una perfecta cal·ligrafia que contenia quatre línies perquè jo ho incorporés en la meva exposició, però que ho vaig llegir literalment, perquè ella és l’autora i tot el mèrit és seu. A banda, que vaig entendre, pel seu contingut, que dissabte vaig està capaç de transmetre-l’hi el meu missatge,
La gran majoria de persones, creu, que poca cosa poden fer amb el seu GRÀ de sorra que pot aportar cadascun a la societat; sortosament, és un concepte totalment equivocat, doncs, no hi acte més estèril que aquell que no es du a terme.
Montse
Per il·lustrar els beneficis morals que a nivell individual ens pot aportar una bona comunicació, amb les persones properes, us explico el “fi de festa que em vaig muntar” (no inclòs en la xerrada) abans de tornar a casa i que, gràcies al “bon rotllo” (=comunicació positiva) al nivell que sigui:
Entro al bar Montcau (Font dels Capellans), tenien les cadires plegades sobre les taules, a punt de tancar. Vaig demanar disculpes i hem van fer entra tot dient que hem servirien mentre recollien. Un dels cambrers tot just es preparava a començar a sopar a la barra i, al demanar-me si jo ho havia fet i dir que no, tant si com no, amb un gran tovalló de paper va insistir en compartir la seva truita de tonyina, amb mitja llesca de pa amb tomàquet amb mi: deliciosa la truita!
També uns talls de llonganissa i una part del seu biquini de sobrassada calenta que jo mai havia tastat. Tot acompanyat d’una copa de vi negre del seu poble, Osca.
Vaig a aprofitar per explicar-li que l’estiu passat vaig visitar la fira de gastronomia i vins de Somontano, a Barbastro. Que sense sé una entesa en vins em deixes apuntar el nom del vi que vam compartir, era molt bo! i, el dia que tingués amics a sopar a casa el compraria.
No cal que acabi amb cap “moraleja”, si algú ho llegeix, que tregui les seves pròpies conclusions; per mi va ser un sopar agradable!

1 comentari:

LOLO ha dit...

Rosalia, no pares de sorprèndrem! de fet cada vegada que llegeixo un
dels teus escrist em dessapareix la noció del temps i em sento com si el què expliques ho estés visquent en el mateix instant! En fi...no deixis d'escriure, m'encanta!! LOLO