Contra la ressaca ... cua de gall! o Si Cal ... Bloody Emi!

No estic divagant, el títol es basa en tot un estudi previ amb pràctica inclosa, tampoc improviso!
Prendre un còctel o una beguda alcohòlica no és res excepcional, amb això estic d’acord, però per mi que no soc bevedora habitual és una novetat quan m’agrada una copa.
Tot va està al final d’una llarga vetllada de dissabte, quan més d’un/a ja estava més content/a del que és habitual. En concret jo, és en el moment que començo a cantar ... “cau la nit, és l’hora que es confon el desig amb les ganes de dormir ...”
Havia estat un dia llarg, cinc de nosaltres havíem pujat al cim del Montcau.

L’endemà amb el cap clar i recorda’n la frescor de la beguda, cua de gall (cock-tail, en anglès), vaig buscar l’origen de la denominació de la paraula “còctel” què, segons els estudiosos, el situen

· en les baralles de galls que es feien a Anglaterra, quan els donaven unes barreges per augmentar l’agressivitat,
· o, en el golf de Mèxic, on els mariners remenaven una combinació de licors amb una cua de gall,
· i moltes altres llegendes al llarg dels anys, la més acceptada és la que el situa en el segle XVIII a Nova Orleans.

Tot un món el de la cocteleria!
Vaig trobar dins els diferents tipus de còctels, classificacions en funció de: la quantitat de líquid, de sucre; segons el licor base i, per últim segons la seva finalitat.

És en aquesta última classificació on vaig trobar el “Bloody Mary” i en lletres grosses:
CONTRA LA RESSACA! ja deia jo que a tots sens va “posar” molt bé!
Segurament, als entesos no els aportarà res de nou la meva informació sobre el tema, però parlar de còctels m’ha fet evocar moments d’un temps passat no gaire llunyà. Records amables que vull recuperar.

Eren tardes vagueja’n en solitari pel barri del Born (la Ribera), desprès de dinar en un restaurant “cutrillo” però barat a la Plaça de les Olles; o berenar diferents tipus de xocolata d’una pastisseria d’un carrer perpendicular al passeig del Born; o sopar a la Cua Curta, on es menja’n les fondues de formatge més delicioses que recordo.
Cap el tard, prendre un còctel al Gimlet del carrer del Rec, per mi era tota una delícia!
Semblava que entressis en un local de pel·lícula en blanc i negre, música de jazz inclosa; de reduïdes dimensions i allargat. Per cert, en una ocasió vaig coincidir amb el Xavier Sardà i el Quim Monzó. Encara que el més normal era que no conegués a ningú, situació que m’agrada especialment perquè puc badar, pensar, filosofar mentalment ... records que penso aviat tornaré a recuperar!

mitjançant la paraula … des de “el Infierno Verde”

“els advocats saben que amb la paraula es pot salvar una vida humana i canviar el món”

Són paraules de la Íngrid Betancourt, entrevistada per Víctor Gonzalez de Quevedo i publicada en la revista ABOGADOS (CGAE), amb ocasió del premi DRETS HUMANS 2008 que junt amb el seu company de captiveri William Humberto Pérez Medina, els ha estat concedit per l’advocacia espanyola en aquest 60è aniversari de la proclamació de la Declaració dels Drets Humans (DDHH).
Sis anys, quatre mesos i nou dies; en el cas la Íngrid i un terç de la seva vida en el cas d’en William de 33 anys.
És el temps que ambdós han viscut en el captiveri “del Infierno Verde”, com descriu la Íngrid,

“… atrapada per milions de barrots invisibles, encadenada a una selva on cada dia és igual a l’infern de l’anterior. Un infern Verd on la única resposta a tot és no i on la vida és una deixalla lúgubre del temps…”

Són les llàgrimes d’emoció d’en William al recollir el premi, és la humanitat que es desprenc de la Íngrid quan diu que a curt termini el seu objectiu és,

“... alliberar als seus companys que continuen segrestats a la selva de Colòmbia …”

i, a llarg termini,

“canviar el món, mitjançant la paraula, per sensibilitzar a tots amb el patiment dels demés”

A mi m’arriba’t al cor l’historia d’aquestes dues persones, la falta de rancúnia vers als seus raptors, el canvi de prioritats en la seves vides per l’experiència viscuda; i sobre tot, l’eina a emprar:

mitjançant la paraula

És l’enaltiment de la PARAULA (amb majúscules), en aquest context tant ampli i tant desigual a la pràctica, com són els DDHH.

No estic d’acord amb la dita: “les paraules se les emporta el vent”. Per mi les paraules es retenen en el nostre intel·lecte, ens provoquen emocions; òbviament també ens dona informació. Però concretament i a nivell humà, és tant i tant important ... parlar, escoltar i; el seu contrapunt, el silenci. El silenci dels covards/es, el de la crueltat, el de la poca sensibilitat i també els de la falta de personalitat.
Sigui com sigui, l’eina triada per la Íngrid per a la consecució del seu objectiu, m’ha motivat a fer aquest escrit. Com també m’agrada’t l’al·lusió feta sobre els advocats,

“…el món dels advocats, infermers i metges s’assemblen bastant, ja que en situacions de conflicte poden moure’s amb major facilitat; se’ls respecta més i aquest respecte existeix perquè tothom els necessita. Són professions que realment estan en el cor dels DDHH, perquè són les que defensen a l’ésser humà. El seu físic, en el cas dels metges i infermers; i l’ànima, la dignitat humana, en el cas dels advocats.”

Perquè és una professió que té tantes possibilitats a nivell humà ... que incideix tant directament en la persona, que no puc més que està d’acord amb les seves paraules. Perquè si hi ha res que omple, que dona sentit al dia a dia (professionalment parla’n); és quan tens l’oportunitat i passa sovint, d’alleugerir el dolor intern que causa la injustícia sobre una persona.
La Íngrid i en William no són excepcionals. Són moltes les persones que practica’n la humanitat, a qualsevol nivell, durant tota la seva vida. Són anònimes, d’acord, però quan transcendeix als que les envoltem, ens impregnen; ens emocionen. No tindran mai un premi però si deixa’n una empremta en la nostra persona, en la nostra consciència, que les fa dignes de la nostra admiració.
Ambdós són una goteta de patiment dins d’aquest mar de la vida que estem vivint. La veu de la Íngrid però, per la rellevància política que va tenir i té en aquests moments; serà més escoltada. El seu missatge pot sensibilitzar, si no influenciar, als dirigents del seu país vers el problema de la negociació a favor dels que encara resten segrestats. Què com diu en William, molts d’ells aviat farà 11 anys del seu segrest.

El far dels meus somnis previs

Abans de dormir acostumo a somiar desperta.
És un vell costum, no recordo quan vaig començar a fer-ho, tampoc si ho deixat de fer mai.
Tinc consciència de records des de la més tendre infància i, somiar desperta abans de dormir, ha estat una constant en la meva vida.
Recordo els tipus de somnis recreats en cada etapa de la meva existència, curiosament, l’escenari per mi és especialment important. La ubicació prèvia de l’acció, en termes cinematogràfics, imprescindible.
Sovint la descripció o imaginació de l’entorn és tant exhaustiva que m’adormo abans no he somiat el que volia somiar. És com si pintés un quadre amb tots els detalls, per insignificants que siguin.
El color de les parets, mobles, flors ... l’entorn, la llum, el temps ...
Pot ser una ciutat, un poble, un camp ... però sobre tot l’habitatge, tant el seu interior com l’exterior. És als que hi dedico més estona a descriurem mentalment.
Un lloc dels molts que m’apassiona’n són els fars!
Un més, perquè com a edificis els gratacels m’encanta’n, estèticament parla’n.
El far dels meus somnis previs és alegre, no passa’n coses tristes, però sobre tot és molt blanc i predominen els colors blaus, una mena de casa eivissenca però en un far.
Moltes vagades m’he entretingut en buscar fotos de fars, aquí en col·loco el de les illes Columbretes, el que em feia il·lusió pintar però pel mal temps no vaig poder visitar.
Perquè pintar un quadre d’un far, així com d’una porta, són coses pendents que sempre penso que faré i no trobo el moment.
Va ser quan preparàvem amb els meus amics els quatre dies de veler, pel pont de l’onze de setembre, quan desprès de buscar el far per Internet (no podia ser una illa sense far!), quan vaig decidir pintar-lo.
És una excussió pendent, el proper any segur que la farem i també serà el moment en que, desprès de tants anys, torni a pintar.

L’atzar em sorprèn sovint i el no poder pintar, aquells dies, em vaig dedicar a dibuixar retrats: aaahhhh! quina gran experiència! i sobretot una gran aportació a nivell humà. He viscut quantitat d’anècdotes gràcies al dibuix, al que hi dedico gran part de les meves hores d’esbarjo i dignes de comentar en un altre post.
Pintar però, és un dels meus somnis preferits, clar! que també m’agrada somiar que escric un llibre; que visito grans ciutats. També que realitzo dos dels meus viatges preferits, per ordre i que no he visitat mai: la illa de Capri i Sicília. Sempre amb moto i a l’estiu, ah! aquests si que són: guays!
En fi, somnis previs de somnis!

El millor regal: benvinguda Amel!

La realitat supera la ficció!

Moltes vagades ho diem, però en aquest cas ho és. L’arribada de l’Amel, la filla d’una meva amiga m’ha emocionat.

Vull donar-la a conèixer, és preciosa!

Una princeseta que ha omplert d’alegria i emoció, a part de a la seva mare, molts cors al seu voltant.
El millor conte de Nadal, la millor de les noticies: la seva arribada.

Encara no t’he abraçat però t’estimo Amel!

Ha recuperat el somriure!

Sí, la noticia surt al Regió 7 d’avui, un noi guipuscoà ha recuperat el somriure gràcies als avenços de la ciència mèdica, mitjançant un implant: FELICITATS ISIDORO!!! amic-desconegut!

* * *

El 16 de setembre passat, com diria la meva amiga Yolanda que té un somriure encisador! (la de la foto, maca! eh?) va fer un any!

Sí, segons ella, els esdeveniments tristos, els que ens fan mal; els que el dolor intern gaire bé no ens deixa respirar, la millor manera de suavitza’ls és pensar, dient-se a un/a mateix/a: tal dia farà un any!És la filosofia de la Yoli, la comentarista anònima i fidel seguidora dels meus escrits. Segons ella no l’escolta ningú i des d’aquí estimada amiga et dic, que jo t’escolto sempre per més sords que estiguin o semblin els demes. Les teves frases concises i lapidàries sovint, em queden; hi penso i, de la que faig esment, una de les meves preferides. Com també recordo, però serà objecte d’un altra post, la que em vas dir el passat estiu: ets una provocadora de bons records!

En el segon post del meu blog jo parlava dels somriures, concretament de La força d’un somriure i començava l’escrit tot dient:
hi ha res més irresistible?

Rellegeixo el meu escrit i no canvio ni una coma, el mantinc!


Com a tema secundari d’aquest escrit, perquè el realment important és el de l’encapçalament, és que jo també he recuperat el meu somriure!

Des de fa poquets dies quan somric ho faig de dins a fora, no només com un gest extern d’aparença, de cortesia vers els demès.

Ahir en una conversa informal amb un col·lega em comentava, als homes també ens passa, de cop en el nostre interior “algo” ens fa clic!.
Això és el que m’ha passat a mi, clar que jo no distingeixo com feia ell entre homes i dones, ambdós som persones i, aquestes, les properes s’han adonat que “algo” en mi ha canviat, serà el somriure? La actitud? o tot plegat? tant se val!

He recuperat l’autoestima perduda, sento una gran pau interior, quin ha estat el motiu? una anècdota, una nimietat! una gota que vessa el vas!
La persona que amb la seva prepotència em va fer sentir tant malament, que poc s’imagina! la vergonya inicial, la humiliació, de cop! es va convertir en un sentiment que no m’abandona.
Ha estat com un despertar d’un mal son, amb plena consciència de la meva qualitat humana; valors que al llarg del temps mai no he traït. Honestedat i congruència, sobre tot i, molt de respecte, tant... que el no respondre amb la mateixa moneda, m’ha fet sentir i em sento, com una persona nova.

* * *

No vull acabar aquest escrit sense fer referència al “NO a la violència de gènere”
Tinc un amic que en el seu blog en parla, com a homenatge a les víctimes. Des d’aquí li dono les gràcies pel seu mail en que m’envia un fragment que, especialment, m’ha dedicat:

Has viscut al servei dels altres tot i ser princesa, has demostrat tanta qualitat humana que ningú pot dubtar de que ets un sol. El problema està que no hi ha categoria suficient en aquell projecte de persona per valorar-te en la teva justa mesura.

gràcies amic!

Chio-Chio-San ... morir d’amor!

Un bel dí vedremo

No vaig estar al Kursal però al llegir la crítica del Regió7, m’ha fet evocar records i, sobre tot, històries del passat recent i llunyà...

Vaig estar al Liceu el mes de juny de fa un any i recordo, com si fos avui, l’emoció dels moments culminants de l’obra.

L’escenificació de Madama Butterfly va estar diferent, no recordo l’autor del decorat, minimalista, diria jo que no hi entenc. Però la protagonista va ser la il·luminació en segon pla del decorat, la que amb un gran encert, et transportava d’una escena a l’altre amb agilitat. Mentre l’acció principal es desenvolupava en una mateixa estança, un decorat fixa.
Coneixia l’argument, la música i per descomptat la famosa ària. Tot i així, l’emoció del directe, com sempre, la mateixa.

Recordo, ja fa molts anys, que havia de fer un regal a un amic especial. D’aquelles persones que no saps què regalar, no per quedar bé, sinó perquè em feia il·lusió.
En un moment en que la nostra generació, la nostra colla, vivíem el rock simfònic amb passió. Vaig trastejar tota la botiga de música i, sense adonar-me’n, vaig anar a parar a l’òpera. Gairebé no n’hi havia, però Madama Butterfly, em va atreure.
En aquells moments aquest gènere era card, segons la persona que em va atendre, pels pocs estudis de gravació que hi havien a Europa. Això no em va fer desistir i vaig fer el meu regal, amb la incertesa de que al meu amic l’hi fos un “pal”.
Va passar el temps i encara fa poc, com en altres ocasions, em va dir que jo li vaig fer descobrir l’òpera. Que encara ara, quan anant amb cotxe escoltava Madama Butterfly, l’emoció el feia plorar a llàgrima viva.
Jo no he seguit el gènere amb tanta devoció, però si que de la seva mà he tingut la sort d’escoltar àries inoblidables, mentre ell m’introduïa amb la seva explicació en el drama. Òperes italianes, a l’alemanya no s’ha aficionat mai, tot i que a mi; gran desconeixedora del gènere, Carmina Burana, m’encanta!

Són aportacions que ens fem les persones, enriquidores, la majoria productes de l’atzar. D’aquelles que al cap del temps et preguntes, com és aquest cas, per mi mateix/a hagués descobert aquest art?
Són se’ns dubte reflexions en que et planteges si existeix la casualitat o la causalitat. Sigui el que sigui, agradable de recordar!

què té la poesia!

què té! que alimenta l’ànima!
mentre la llegeixo, mentre m’endinso en ella!
m’entristeix i m’acompanya, em fa plorar l’ànima!

Són les paraules d’un desconegut, les que em transporta’n al món dels records... és dolor i serenor, són sentiments enfrontats del meu interior, són les paraules del poeta quan diu ...

Me gustas cuando callas porque estás como ausente,
y me oyes desde lejos, y mi voz no te toca.

així comença el poema número 15 de Neruda, la Julia (Turandot) del blog (en suspens) “la crisis de mi vida”, em va enviar aquest fragment.
Avui, com altres dies, em recreo amb la seva lectura. Avui, com altres vagades, jo també escric ...

És tardor i la foscor de la tarda m’entristeix,
vull que arribi l’hora de la nit tancada.
Em sento morir espera’n el moment,
la meva buidor necessita de la foscor il·luminada...
La màgica llum de la lluna m’abraça,
diuen que és una llum freda,
per mi, un bàlsam per l’ànima!
M’adorm entre els seus braços,
em fa sentir dolçament acaronada.
Aquesta tardor traïdora! un tòpic, un rumor...
no existeix hivern, primavera o estiu per l’ànima!
El temps és el temps!
no es pot mesura amb rellotges ni estacions quan et plora l’ànima!

i així acaba Neruda el seu poema,

Me gustas cuando callas porque estás como ausente.
Distante y dolorosa como si hubieras muerto.
Una palabra entonces, una sonrisa bastan.
Y estoy alegre, alegre de que no sea cierto.

i així acabo jo,
com la Julia “en suspens”? o deixant dormir el blog?
preguntant-me, com el Jordi Rius Bonjorn: perquè un blog? ...?

Mirades perdudes, mirades del passat

Quan el Sr i la Sra “X” arriben, un cop tractat el tema de la visita, el Sr “X” em somriu tot dient:

- bah! ara parlem dels nostres temes, explica, explica!

És una mena de joc entre nosaltres, li encanten les anècdotes relacionades amb la meva professió, això sí, respectant la confidencialitat i respecte que el tema requereix.

Li agraden els meus relats i m’anima, l’últim dia i des de l’afecte que em té, a que ho escrigui tot tal com succeeix. Ho troba molt interessant, creu que amb el temps la realitat dels fets es poden distorsionar o oblidar.
Com en altres ocasions i seguint el protocol que tenim per costum, responc:

- no s’avorrirà la seva Sra?

Tot seguit, ell li prenc la ma amb tendresa anomenant-la pel seu nom i, amb un to especialment dolç, li diu:

- ..., oi que no t’importa que parlem una mica?

Ella gira el cap vers ell, sense fer cap gest, com si la carícia rebuda o el to suau de la seva veu fos el resort que l’impulsa a realitzar el moviment.

La Sra “X” ha perdut la mirada, la tenia, la recordo però eren altres temps ...

El Sr “X” em tradueix la resposta tot dient,
- no, no s’avorreix.
Jo no pregunto, desconec la llengua que parlen entre ells...

Tinc una pregunta pel Sr “X”, si mai tinc l’ocasió, m’agradaria saber si duran aquest temps que cuida de la seva Sra, a la que vesteix i pentina amb la mateixa elegància del passat; a la que porta a passejar cada tarda agafada de la ma, a la que un dia es van estimar i estima tant... si ella el mira alguna vagada, si en algun moment del dia o de la nit, ella recupera la mirada del passat...

Vull creure que això és possible, que això pot passar; sinó més, segur que ell ho espera, ni que sigui per un instant…

Ho penso perquè, quan els veig, me’n recordo d’una experiència personal que vaig viure amb una persona de mirada perduda, que un temps vaig conèixer i tractar per temes professionals. En un encontre fortuït, em vaig assabentar de la seva situació.

Jo la recordava com una persona amb vida pròpia, molt independent, recordo moltes converses compartides amb ella, era una dona especial!
Quan la vaig cridar pel seu nom, em va mirar i vaig veure vida en els seus ulls, va ser un instant!
Els seus ulls van xiuxiuejar d’alegria, em va conèixer, segur!
Els seus llavis també van dibuixar un somriure.
Al acostar-me, saludant-la amb un petó, es va girar cap a la seva acompanyant; com preguntant-li alguna cosa però sense preguntar. Balbucejava paraules sense lligar i, al tornar a girar-se cap en mi, vaig sentir un esglai al meu interior, havia perdut la mirada del passat...
Per això vull pensar que el Sr “X”, en algun moment del dia o de la nit, també veu aquells ulls amb vida... i, si no és així, segur que espera cada dia, quan retroba aquella mirada perduda, la mirada del passat...

Si Cal... el vestit d’una Dama!

per que Manresa ho val!

... Si Cal i, clar que cal!

encara que de mica en mica, vestir Manresa!

S’ha de fer perquè la ciutat és com una Dama, amb cos i ànima, que ha de lluir les seves millors Gales.
El vestit són els seus edificis rehabilitats, segurs i bonics! així com, la urbanització dels seus carrers amb els serveis adequats, un bon calçat!
L’ànima és la seva història i, la vida de les persones que l’habitem, la seva delicada roba interior!

Poca gent creu que la revitalització del casc Antic de Manresa és possible, per sort jo conec unes quantes persones que, no només i creuen, sinó que hi aposten fort perquè això sigui una realitat.
Són persones apassionades que arrisca’n amb il·lusió!
Tema de conversa sovint al meu entorn, són les diferents propostes d’iniciatives, innovadores moltes d’elles i, que tard o d’hora, no només l’exemple de l’Emi reobrint el Si Cal, sinó també altres d’allò més interessant, que es va coent al meu voltant.
Totes aquestes persones estan d’acord quan fan el següent comentari:

“quan arribo a qualsevol ciutat, el primer que visito és el seu casc Antic”

... també m'agrada!
Als matins d’hora del cap de setmana, quan la gent no treballa i sembla que la ciutat dorm, passejar pels carrers solitaris, sense presses i sense rumb. Amb la mirada curiosa se m’il·lumina cada cop que descobreixo un racó nou, una porta antiga, la pintura d’un porticó! ...

... també!
Passejar sota la llum esmorteïda que transmet l’enllumenat de sodi que il·lumina la ciutat, especialment, l’ambient creat en el casc Antic!. Tot plegat em transporta, m’asserena, m’abraça i m’acarona l’esperit...

... i, torna’n a l’enunciat!

Manresa i la seva història són un punt de partida ric, viure-la i donar-la a conèixer, ho hem de fer amb el seu millor vestit!

... i, què pinta el Si Cal amb tot això?

doncs, d’entrada, està ubicat en una planta baixa d’un edifici de recent rehabilitació. Amb un interior en que s’ha recuperat, tant els gruixuts murs de pedra, com el seu embigat; reforçat i tractat per aconseguir, amb l’acurada decoració que en Josep Mª Roma, propietari, en el seu dia va vestir amb tanta il·lusió!

un vestit nou per estrenar!

També, en un futur que esperem no sigui llarg, situat en el xamfrà de dos carrers, Santa Llúcia/Galzeran Andreu, serà un punt de pas per accedir a la passarel·la peatonal projectada, que aproparà el barri de les Escodines amb el centre de la ciutat,

s’augura un bon calçat!

... i, aquest divendres 17, a partir de les 20,30 h, s’inaugura el

Si Cal amb cava i pa amb tomàquet per tothom!

També serà quan en aquest punt de la ciutat,

l’engalanada Dama s’aixecarà la faldilla,
per lluir amb la falsa coqueteria de femme fatal,
les delicades mitges de seda cobrint les tornejades cames,
saltejades amb pedreria i un petit tresor: el Si Cal!

Si Cal... una mica més!

Olé! les persones innovadores!

... Si Cal, i cal, tornem a Schumpeter, que al considerar la innovació com a nota definitòria de l’empresari i, la funció d’aquest en l’àmbit econòmic, en fer noves combinacions... quines ens vol oferir l’Emi en la seva nova etapa empresarial? o, quins són els mitjans o factors d’innovació que introduirà per optimitzar la seva inversió? encaixa/’n aquest/s amb alguns dels punts exposats en la teoria de l’economista? com ara:

la introducció d’un nou bé o servei
la introducció d’un nou mètode de producció
l’obertura d’un nou mercat
la conquesta d’una nova font d’aprovisionament
la creació d’una nova forma d’organització de la indústria

Sona pomposa la relació exposada, estem parla’n d’una activitat de reduïdes dimensions i creació de pocs nous de llocs de treball...
Però m’agrada transposa’ls a nivell local, amb una activitat modesta, com és en aquest cas. Són una referència a tenir en compta a l’hora de tirar endavant una iniciativa d’aquest tipus, si no més, a mi m’agrada teoritzar.
En un temps de desceleració de l’economia, qualsevol iniciativa privada, encara que només sigui amb la producció de dos nous llocs de treball, personalment, m’encanta!
Si afegim que, a qualsevol nivell, la innovació és un element que crea expectatives... perquè no?

... Si Cal, piano–bar?

També! perquè ha incorporat al local un piano, sí, ja m’imagino...

un sopar romàntic amenitzat amb una sonata de Chopin...

uuufff! què bé!
Clar que per aconseguir l’efecte desitjat, al cent per cent, hauré de portar al pianista compixat, no sigui que algun espontani se senti artista i m’esguerri el sopar...

ja se sap, oi? per les vocacions, mai és tard! jo al menys en tinc unes quantes en marxa, inconfesables!

... al Si Cal no caldrà aportar cap titulació del Conservatori, ens podrem llençar al ruedo: per cantar, per ballar, per fer teatre...

el que ens demani el cuerpo!

... el Si Cal, vol ser un punt de trobada en hores d’oci nocturn, de 18 a 24 h, per sopar o fer una copa; per xerrar, escoltar o tocar música o simplement badar...

L’Emi pretenc, entre d’altres productes, potenciar els del Bages: vins, caves, embotits, patés i formatges.
Oferirà plats bàsics, senzills, el principal: pa amb tomàquet i amanida verda.
Vol recuperar l’enciam i el tomàquet de l’oblit!

Actualment hi ha unes amanides tant meravelloses, que s’està perden pel camí aquests dos productes tant elementals. Comença poc a poc i amb bona lletra, sobre la marxa, anirà incorporant plats casolans ampliant l’oferta.
Tota copa que serveixi anirà acompanyada d’una tapa, a càrrec de la casa, per descomptat! Així com, una amanida verda amb el pa amb tomàquet, també gentilesa del Si Cal!
Un dia a la setmana, per determinar, música en directe, exposicions i xerrades... de tot s’anirà informant!