Ha recuperat el somriure!

Sí, la noticia surt al Regió 7 d’avui, un noi guipuscoà ha recuperat el somriure gràcies als avenços de la ciència mèdica, mitjançant un implant: FELICITATS ISIDORO!!! amic-desconegut!

* * *

El 16 de setembre passat, com diria la meva amiga Yolanda que té un somriure encisador! (la de la foto, maca! eh?) va fer un any!

Sí, segons ella, els esdeveniments tristos, els que ens fan mal; els que el dolor intern gaire bé no ens deixa respirar, la millor manera de suavitza’ls és pensar, dient-se a un/a mateix/a: tal dia farà un any!És la filosofia de la Yoli, la comentarista anònima i fidel seguidora dels meus escrits. Segons ella no l’escolta ningú i des d’aquí estimada amiga et dic, que jo t’escolto sempre per més sords que estiguin o semblin els demes. Les teves frases concises i lapidàries sovint, em queden; hi penso i, de la que faig esment, una de les meves preferides. Com també recordo, però serà objecte d’un altra post, la que em vas dir el passat estiu: ets una provocadora de bons records!

En el segon post del meu blog jo parlava dels somriures, concretament de La força d’un somriure i començava l’escrit tot dient:
hi ha res més irresistible?

Rellegeixo el meu escrit i no canvio ni una coma, el mantinc!


Com a tema secundari d’aquest escrit, perquè el realment important és el de l’encapçalament, és que jo també he recuperat el meu somriure!

Des de fa poquets dies quan somric ho faig de dins a fora, no només com un gest extern d’aparença, de cortesia vers els demès.

Ahir en una conversa informal amb un col·lega em comentava, als homes també ens passa, de cop en el nostre interior “algo” ens fa clic!.
Això és el que m’ha passat a mi, clar que jo no distingeixo com feia ell entre homes i dones, ambdós som persones i, aquestes, les properes s’han adonat que “algo” en mi ha canviat, serà el somriure? La actitud? o tot plegat? tant se val!

He recuperat l’autoestima perduda, sento una gran pau interior, quin ha estat el motiu? una anècdota, una nimietat! una gota que vessa el vas!
La persona que amb la seva prepotència em va fer sentir tant malament, que poc s’imagina! la vergonya inicial, la humiliació, de cop! es va convertir en un sentiment que no m’abandona.
Ha estat com un despertar d’un mal son, amb plena consciència de la meva qualitat humana; valors que al llarg del temps mai no he traït. Honestedat i congruència, sobre tot i, molt de respecte, tant... que el no respondre amb la mateixa moneda, m’ha fet sentir i em sento, com una persona nova.

* * *

No vull acabar aquest escrit sense fer referència al “NO a la violència de gènere”
Tinc un amic que en el seu blog en parla, com a homenatge a les víctimes. Des d’aquí li dono les gràcies pel seu mail en que m’envia un fragment que, especialment, m’ha dedicat:

Has viscut al servei dels altres tot i ser princesa, has demostrat tanta qualitat humana que ningú pot dubtar de que ets un sol. El problema està que no hi ha categoria suficient en aquell projecte de persona per valorar-te en la teva justa mesura.

gràcies amic!