El millor regal: benvinguda Amel!

La realitat supera la ficció!

Moltes vagades ho diem, però en aquest cas ho és. L’arribada de l’Amel, la filla d’una meva amiga m’ha emocionat.

Vull donar-la a conèixer, és preciosa!

Una princeseta que ha omplert d’alegria i emoció, a part de a la seva mare, molts cors al seu voltant.
El millor conte de Nadal, la millor de les noticies: la seva arribada.

Encara no t’he abraçat però t’estimo Amel!

Ha recuperat el somriure!

Sí, la noticia surt al Regió 7 d’avui, un noi guipuscoà ha recuperat el somriure gràcies als avenços de la ciència mèdica, mitjançant un implant: FELICITATS ISIDORO!!! amic-desconegut!

* * *

El 16 de setembre passat, com diria la meva amiga Yolanda que té un somriure encisador! (la de la foto, maca! eh?) va fer un any!

Sí, segons ella, els esdeveniments tristos, els que ens fan mal; els que el dolor intern gaire bé no ens deixa respirar, la millor manera de suavitza’ls és pensar, dient-se a un/a mateix/a: tal dia farà un any!És la filosofia de la Yoli, la comentarista anònima i fidel seguidora dels meus escrits. Segons ella no l’escolta ningú i des d’aquí estimada amiga et dic, que jo t’escolto sempre per més sords que estiguin o semblin els demes. Les teves frases concises i lapidàries sovint, em queden; hi penso i, de la que faig esment, una de les meves preferides. Com també recordo, però serà objecte d’un altra post, la que em vas dir el passat estiu: ets una provocadora de bons records!

En el segon post del meu blog jo parlava dels somriures, concretament de La força d’un somriure i començava l’escrit tot dient:
hi ha res més irresistible?

Rellegeixo el meu escrit i no canvio ni una coma, el mantinc!


Com a tema secundari d’aquest escrit, perquè el realment important és el de l’encapçalament, és que jo també he recuperat el meu somriure!

Des de fa poquets dies quan somric ho faig de dins a fora, no només com un gest extern d’aparença, de cortesia vers els demès.

Ahir en una conversa informal amb un col·lega em comentava, als homes també ens passa, de cop en el nostre interior “algo” ens fa clic!.
Això és el que m’ha passat a mi, clar que jo no distingeixo com feia ell entre homes i dones, ambdós som persones i, aquestes, les properes s’han adonat que “algo” en mi ha canviat, serà el somriure? La actitud? o tot plegat? tant se val!

He recuperat l’autoestima perduda, sento una gran pau interior, quin ha estat el motiu? una anècdota, una nimietat! una gota que vessa el vas!
La persona que amb la seva prepotència em va fer sentir tant malament, que poc s’imagina! la vergonya inicial, la humiliació, de cop! es va convertir en un sentiment que no m’abandona.
Ha estat com un despertar d’un mal son, amb plena consciència de la meva qualitat humana; valors que al llarg del temps mai no he traït. Honestedat i congruència, sobre tot i, molt de respecte, tant... que el no respondre amb la mateixa moneda, m’ha fet sentir i em sento, com una persona nova.

* * *

No vull acabar aquest escrit sense fer referència al “NO a la violència de gènere”
Tinc un amic que en el seu blog en parla, com a homenatge a les víctimes. Des d’aquí li dono les gràcies pel seu mail en que m’envia un fragment que, especialment, m’ha dedicat:

Has viscut al servei dels altres tot i ser princesa, has demostrat tanta qualitat humana que ningú pot dubtar de que ets un sol. El problema està que no hi ha categoria suficient en aquell projecte de persona per valorar-te en la teva justa mesura.

gràcies amic!

Chio-Chio-San ... morir d’amor!

Un bel dí vedremo

No vaig estar al Kursal però al llegir la crítica del Regió7, m’ha fet evocar records i, sobre tot, històries del passat recent i llunyà...

Vaig estar al Liceu el mes de juny de fa un any i recordo, com si fos avui, l’emoció dels moments culminants de l’obra.

L’escenificació de Madama Butterfly va estar diferent, no recordo l’autor del decorat, minimalista, diria jo que no hi entenc. Però la protagonista va ser la il·luminació en segon pla del decorat, la que amb un gran encert, et transportava d’una escena a l’altre amb agilitat. Mentre l’acció principal es desenvolupava en una mateixa estança, un decorat fixa.
Coneixia l’argument, la música i per descomptat la famosa ària. Tot i així, l’emoció del directe, com sempre, la mateixa.

Recordo, ja fa molts anys, que havia de fer un regal a un amic especial. D’aquelles persones que no saps què regalar, no per quedar bé, sinó perquè em feia il·lusió.
En un moment en que la nostra generació, la nostra colla, vivíem el rock simfònic amb passió. Vaig trastejar tota la botiga de música i, sense adonar-me’n, vaig anar a parar a l’òpera. Gairebé no n’hi havia, però Madama Butterfly, em va atreure.
En aquells moments aquest gènere era card, segons la persona que em va atendre, pels pocs estudis de gravació que hi havien a Europa. Això no em va fer desistir i vaig fer el meu regal, amb la incertesa de que al meu amic l’hi fos un “pal”.
Va passar el temps i encara fa poc, com en altres ocasions, em va dir que jo li vaig fer descobrir l’òpera. Que encara ara, quan anant amb cotxe escoltava Madama Butterfly, l’emoció el feia plorar a llàgrima viva.
Jo no he seguit el gènere amb tanta devoció, però si que de la seva mà he tingut la sort d’escoltar àries inoblidables, mentre ell m’introduïa amb la seva explicació en el drama. Òperes italianes, a l’alemanya no s’ha aficionat mai, tot i que a mi; gran desconeixedora del gènere, Carmina Burana, m’encanta!

Són aportacions que ens fem les persones, enriquidores, la majoria productes de l’atzar. D’aquelles que al cap del temps et preguntes, com és aquest cas, per mi mateix/a hagués descobert aquest art?
Són se’ns dubte reflexions en que et planteges si existeix la casualitat o la causalitat. Sigui el que sigui, agradable de recordar!

què té la poesia!

què té! que alimenta l’ànima!
mentre la llegeixo, mentre m’endinso en ella!
m’entristeix i m’acompanya, em fa plorar l’ànima!

Són les paraules d’un desconegut, les que em transporta’n al món dels records... és dolor i serenor, són sentiments enfrontats del meu interior, són les paraules del poeta quan diu ...

Me gustas cuando callas porque estás como ausente,
y me oyes desde lejos, y mi voz no te toca.

així comença el poema número 15 de Neruda, la Julia (Turandot) del blog (en suspens) “la crisis de mi vida”, em va enviar aquest fragment.
Avui, com altres dies, em recreo amb la seva lectura. Avui, com altres vagades, jo també escric ...

És tardor i la foscor de la tarda m’entristeix,
vull que arribi l’hora de la nit tancada.
Em sento morir espera’n el moment,
la meva buidor necessita de la foscor il·luminada...
La màgica llum de la lluna m’abraça,
diuen que és una llum freda,
per mi, un bàlsam per l’ànima!
M’adorm entre els seus braços,
em fa sentir dolçament acaronada.
Aquesta tardor traïdora! un tòpic, un rumor...
no existeix hivern, primavera o estiu per l’ànima!
El temps és el temps!
no es pot mesura amb rellotges ni estacions quan et plora l’ànima!

i així acaba Neruda el seu poema,

Me gustas cuando callas porque estás como ausente.
Distante y dolorosa como si hubieras muerto.
Una palabra entonces, una sonrisa bastan.
Y estoy alegre, alegre de que no sea cierto.

i així acabo jo,
com la Julia “en suspens”? o deixant dormir el blog?
preguntant-me, com el Jordi Rius Bonjorn: perquè un blog? ...?

Mirades perdudes, mirades del passat

Quan el Sr i la Sra “X” arriben, un cop tractat el tema de la visita, el Sr “X” em somriu tot dient:

- bah! ara parlem dels nostres temes, explica, explica!

És una mena de joc entre nosaltres, li encanten les anècdotes relacionades amb la meva professió, això sí, respectant la confidencialitat i respecte que el tema requereix.

Li agraden els meus relats i m’anima, l’últim dia i des de l’afecte que em té, a que ho escrigui tot tal com succeeix. Ho troba molt interessant, creu que amb el temps la realitat dels fets es poden distorsionar o oblidar.
Com en altres ocasions i seguint el protocol que tenim per costum, responc:

- no s’avorrirà la seva Sra?

Tot seguit, ell li prenc la ma amb tendresa anomenant-la pel seu nom i, amb un to especialment dolç, li diu:

- ..., oi que no t’importa que parlem una mica?

Ella gira el cap vers ell, sense fer cap gest, com si la carícia rebuda o el to suau de la seva veu fos el resort que l’impulsa a realitzar el moviment.

La Sra “X” ha perdut la mirada, la tenia, la recordo però eren altres temps ...

El Sr “X” em tradueix la resposta tot dient,
- no, no s’avorreix.
Jo no pregunto, desconec la llengua que parlen entre ells...

Tinc una pregunta pel Sr “X”, si mai tinc l’ocasió, m’agradaria saber si duran aquest temps que cuida de la seva Sra, a la que vesteix i pentina amb la mateixa elegància del passat; a la que porta a passejar cada tarda agafada de la ma, a la que un dia es van estimar i estima tant... si ella el mira alguna vagada, si en algun moment del dia o de la nit, ella recupera la mirada del passat...

Vull creure que això és possible, que això pot passar; sinó més, segur que ell ho espera, ni que sigui per un instant…

Ho penso perquè, quan els veig, me’n recordo d’una experiència personal que vaig viure amb una persona de mirada perduda, que un temps vaig conèixer i tractar per temes professionals. En un encontre fortuït, em vaig assabentar de la seva situació.

Jo la recordava com una persona amb vida pròpia, molt independent, recordo moltes converses compartides amb ella, era una dona especial!
Quan la vaig cridar pel seu nom, em va mirar i vaig veure vida en els seus ulls, va ser un instant!
Els seus ulls van xiuxiuejar d’alegria, em va conèixer, segur!
Els seus llavis també van dibuixar un somriure.
Al acostar-me, saludant-la amb un petó, es va girar cap a la seva acompanyant; com preguntant-li alguna cosa però sense preguntar. Balbucejava paraules sense lligar i, al tornar a girar-se cap en mi, vaig sentir un esglai al meu interior, havia perdut la mirada del passat...
Per això vull pensar que el Sr “X”, en algun moment del dia o de la nit, també veu aquells ulls amb vida... i, si no és així, segur que espera cada dia, quan retroba aquella mirada perduda, la mirada del passat...

Si Cal... el vestit d’una Dama!

per que Manresa ho val!

... Si Cal i, clar que cal!

encara que de mica en mica, vestir Manresa!

S’ha de fer perquè la ciutat és com una Dama, amb cos i ànima, que ha de lluir les seves millors Gales.
El vestit són els seus edificis rehabilitats, segurs i bonics! així com, la urbanització dels seus carrers amb els serveis adequats, un bon calçat!
L’ànima és la seva història i, la vida de les persones que l’habitem, la seva delicada roba interior!

Poca gent creu que la revitalització del casc Antic de Manresa és possible, per sort jo conec unes quantes persones que, no només i creuen, sinó que hi aposten fort perquè això sigui una realitat.
Són persones apassionades que arrisca’n amb il·lusió!
Tema de conversa sovint al meu entorn, són les diferents propostes d’iniciatives, innovadores moltes d’elles i, que tard o d’hora, no només l’exemple de l’Emi reobrint el Si Cal, sinó també altres d’allò més interessant, que es va coent al meu voltant.
Totes aquestes persones estan d’acord quan fan el següent comentari:

“quan arribo a qualsevol ciutat, el primer que visito és el seu casc Antic”

... també m'agrada!
Als matins d’hora del cap de setmana, quan la gent no treballa i sembla que la ciutat dorm, passejar pels carrers solitaris, sense presses i sense rumb. Amb la mirada curiosa se m’il·lumina cada cop que descobreixo un racó nou, una porta antiga, la pintura d’un porticó! ...

... també!
Passejar sota la llum esmorteïda que transmet l’enllumenat de sodi que il·lumina la ciutat, especialment, l’ambient creat en el casc Antic!. Tot plegat em transporta, m’asserena, m’abraça i m’acarona l’esperit...

... i, torna’n a l’enunciat!

Manresa i la seva història són un punt de partida ric, viure-la i donar-la a conèixer, ho hem de fer amb el seu millor vestit!

... i, què pinta el Si Cal amb tot això?

doncs, d’entrada, està ubicat en una planta baixa d’un edifici de recent rehabilitació. Amb un interior en que s’ha recuperat, tant els gruixuts murs de pedra, com el seu embigat; reforçat i tractat per aconseguir, amb l’acurada decoració que en Josep Mª Roma, propietari, en el seu dia va vestir amb tanta il·lusió!

un vestit nou per estrenar!

També, en un futur que esperem no sigui llarg, situat en el xamfrà de dos carrers, Santa Llúcia/Galzeran Andreu, serà un punt de pas per accedir a la passarel·la peatonal projectada, que aproparà el barri de les Escodines amb el centre de la ciutat,

s’augura un bon calçat!

... i, aquest divendres 17, a partir de les 20,30 h, s’inaugura el

Si Cal amb cava i pa amb tomàquet per tothom!

També serà quan en aquest punt de la ciutat,

l’engalanada Dama s’aixecarà la faldilla,
per lluir amb la falsa coqueteria de femme fatal,
les delicades mitges de seda cobrint les tornejades cames,
saltejades amb pedreria i un petit tresor: el Si Cal!

Si Cal... una mica més!

Olé! les persones innovadores!

... Si Cal, i cal, tornem a Schumpeter, que al considerar la innovació com a nota definitòria de l’empresari i, la funció d’aquest en l’àmbit econòmic, en fer noves combinacions... quines ens vol oferir l’Emi en la seva nova etapa empresarial? o, quins són els mitjans o factors d’innovació que introduirà per optimitzar la seva inversió? encaixa/’n aquest/s amb alguns dels punts exposats en la teoria de l’economista? com ara:

la introducció d’un nou bé o servei
la introducció d’un nou mètode de producció
l’obertura d’un nou mercat
la conquesta d’una nova font d’aprovisionament
la creació d’una nova forma d’organització de la indústria

Sona pomposa la relació exposada, estem parla’n d’una activitat de reduïdes dimensions i creació de pocs nous de llocs de treball...
Però m’agrada transposa’ls a nivell local, amb una activitat modesta, com és en aquest cas. Són una referència a tenir en compta a l’hora de tirar endavant una iniciativa d’aquest tipus, si no més, a mi m’agrada teoritzar.
En un temps de desceleració de l’economia, qualsevol iniciativa privada, encara que només sigui amb la producció de dos nous llocs de treball, personalment, m’encanta!
Si afegim que, a qualsevol nivell, la innovació és un element que crea expectatives... perquè no?

... Si Cal, piano–bar?

També! perquè ha incorporat al local un piano, sí, ja m’imagino...

un sopar romàntic amenitzat amb una sonata de Chopin...

uuufff! què bé!
Clar que per aconseguir l’efecte desitjat, al cent per cent, hauré de portar al pianista compixat, no sigui que algun espontani se senti artista i m’esguerri el sopar...

ja se sap, oi? per les vocacions, mai és tard! jo al menys en tinc unes quantes en marxa, inconfesables!

... al Si Cal no caldrà aportar cap titulació del Conservatori, ens podrem llençar al ruedo: per cantar, per ballar, per fer teatre...

el que ens demani el cuerpo!

... el Si Cal, vol ser un punt de trobada en hores d’oci nocturn, de 18 a 24 h, per sopar o fer una copa; per xerrar, escoltar o tocar música o simplement badar...

L’Emi pretenc, entre d’altres productes, potenciar els del Bages: vins, caves, embotits, patés i formatges.
Oferirà plats bàsics, senzills, el principal: pa amb tomàquet i amanida verda.
Vol recuperar l’enciam i el tomàquet de l’oblit!

Actualment hi ha unes amanides tant meravelloses, que s’està perden pel camí aquests dos productes tant elementals. Comença poc a poc i amb bona lletra, sobre la marxa, anirà incorporant plats casolans ampliant l’oferta.
Tota copa que serveixi anirà acompanyada d’una tapa, a càrrec de la casa, per descomptat! Així com, una amanida verda amb el pa amb tomàquet, també gentilesa del Si Cal!
Un dia a la setmana, per determinar, música en directe, exposicions i xerrades... de tot s’anirà informant!

Si Cal ... tornem a obrir!

Olé! les persones emprenedores!

... i, tant Si Cal, com si no, torna a obrir el dissabte 18 d’octubre, a les 18 h de la tarda, de dimarts a diumenge.
L’Emi és la persona que reobre les portes d’aquest acollidor local situat a la cruïlla dels carrers Santa Llúcia/carrer Galzeran Andreu, al peu de la Baixada del Pòpul (la que estan urbanitzant de nou, amb un pas peatonal per accedir des de la Plaça de l’Ajuntament).

... i, perquè emprenedora? ... i, perquè innovadora?

Teoritzar sobre el significat d’aquests dos conceptes, no és el cas, insignes economistes ja ho han fet i ho fan. Només dir que, com Schumpeter (economista austríac), jo també entenc que la persona emprenedora, fonamentalment és, innovadora ....

En l’Emi es dóna amb dues condicions,
Emprenedora perquè té un projecte que hi creu i el posa en marxa, arriscant el seu capital tant material com humà i,
Innovadora perquè ho fa sobre uns pilars sòlids, els que sustenten la base d’aquest concepte:

intuïció
creativitat i
imaginació

aptituds innates que conflueixen en l’Emi i, per la seva experiència professional en diferents sectors, ens ha donat la seguretat a tots els que l’estimem; els que li fem costat, que el seu projecte serà un èxit!

... i, Olé!

perquè en aquests moments, en que la paraula crisis, té l’hegemonia de tants i tants discursos; iniciar una activitat és per ella, com diu l’anònim comentarista del meu anterior escrit:

si la vida et dona l’esquena... TOCALI EL CUL!

Te di mi vida … te di mis ojos!

Hi han diferents maneres de donar la vida, la directora Icíar Bollain (2003) ens va mostrar “una” en la seva pel·lícula “Te doy mis ojos”, però hi han tantes …
Diuen que si entregues els teus ulls, al no poder mirar-te, no et veus; no pots estimar-te. Recuperar els teus ulls és bàsic per recuperar la teva vida, diuen …
Però com pots recuperar-la quan et mires i t’adones de que no la tens? què el que veus, només existeix a la teva ment!
Manera lenta i eficaç que t’avoca a la mort en vida és quan per sobreviure optes per callar, per no tenir veu, pel silenci i la soledat.

Aquest silenci protector, tant de la por com de l’angoixa, que ha crescut amb tu any rere any; amic fidel que t’aporta seguretat i també un altre vida …
Una vida en que no corres perill perquè ningú la veu, en la que tot és pau i harmonia, perquè tot queda en la teva intimitat.
Amb el temps perds la capacitat de discernir, en el món dels sentiments, què és somni o realitat; què és vida …
Quan ets conscient, perquè has cregut que has recuperat la llibertat, te n’adones de què ja ha passat mitja vida. Que no la saps viure perquè no has viscut mai tu, sinó a través dels altres a qui has donat els ulls …

Et sembla que camines i, caus! que parles i, no t’escolten! que mires i, no et veuen!
La vida real és dura! trobes a faltar el somriure dels teus somnis, les carícies … és massa tard per aprendre a comunicar amb les persones que t’envolten, has estat còmode masses anys, callada! sense incordiar!

Tornen les llàgrimes, com si amb el dolor de tants anys no n’hi hagués prou! el càstig per algo que has fet, existir suposo, és cruel …
Deia ahir una amiga que, només des de la llibertat podem construir … en el meu cas, una nova vida.
... efímera llibertat! massa tard per construir o recuperar quan mai t’ha estimat la vida …

Des del desencís, torno al món dels somnis!

… bon jour tristesse! fidel companya i amiga,
tu ets la única que mai m’abandonaràs!

vergonya o/i orgull d’una ciutadania ... UE

Dicotomia que a la pràctica se’m crea com a ciutadana de la UE.
No me’n sento orgullosa de que pel meu naixement se’m doni un tracte preferent.
Tampoc que pel meu sexe el tracte sigui la discriminació positiva, a pesar d’entendre que és una situació transitòria, un interpas com a col·lectiu a protegir, fins a l’anhelada igualtat.
On són els principis inspiradors de la UE? en un primer moment econòmics, en un passat recent de tendència al ben estar social i, en un actual corrent neoliberal que no amaga els nous vents que es respira, alarmants!: el racisme i la xenofòbia!
Mitjançant aquestes ulleres gegants (les de la foto insertada), activistes d’AI, la Fundació per la Pau i Intermón Oxfam; van realitzar un acte simbòlic front al Ministerio de Asuntos Exteriores y de Cooperación per insistir en la urgent necessitat d’adoptar un Tractat Internacional d’Armes. Són actes per sensibilitzar als governs de la necessitat/urgència de posar fi al descontrol d’armes actual, en el marc dels debats que tindran lloc en les NNUU el proper mes d’octubre.
Són aquestes mateixes ulleres gegants les que jo utilitzo en aquests moments, per la vergonya que sento per la meva ciutadania europea.
No exposaré aquí el contingut de les recents directives aprovades, exposar-ho requereix un post addicional. El faré una per una perquè aquests últims dies m’he dedicat al seu estudi i em veig preparada per comentar-les. Intentaré fer-ho amb un llenguatge entenedor i donar la meva opinió.
Tampoc comentaré els dubtes que se'm creen quan a la seva transposició en el nostre dret intern, així com, l’harmonització del seu contingut amb els tractats internacionals ratificats pel govern espanyol.
Tampoc cal que comenti les vergonyoses mesures preses pel govern italià en nom de la seguretat nacional, no cal, tots estem al dia. Només dir en aquest últim cas, que sento vergonya de compartir una ciutadania amb un payo com en Berlusconi i uns quans més que no cal esmentar.
Vergonya/orgull, però sobre tot desencant, segurament per les altes expectatives que en un primer moment va significar per mi la nostra adhesió a la UE.
Només a nivell individual em compensa en el dia a dia i en la mesura que, com a treballadora em permet l’exercici de la meva professió, el actuar en consciència en aquest marc europeu del que formem part. Per mi és enriquidor i una forma de transmetre, al que ho requereix, una forma diferent d’atendre el seu problema. Aquest fet m’enorgullés i d’alguna manera, sinó més per a uns poquets, la necessitat de ser escoltats i representats pels sols fet de la seva condició humana.
El pertànyer a un col·lectiu sovint sota sospita de falta d’escrúpols, m’omple personalment en el sentit de que tinc al meu abast la possibilitat de materialitzar, amb la meva microaportació, el respecte a la tant constitucionalment cacareada dignitat.

Sento orgull, com a ciutadana i a nivell local, de formar part de la gran majoria de manresanes i manresans que tenim dificultat per arribar a final de mes, a pesar de mantenir dues feines i hores extres “les festes de guardar”; no perquè jo mengi més del compte, sinó perquè no estic sola a la taula de casa. Com a la majoria, també, d’immigrants.
Sento orgull de treballar amb el que no m’agrada, perquè això m’iguala en la necessitat, amb molts dels meus clients i clientes que no poden deixar de fer-ho per sobreviure ells i la seva família en el seu país d’origen, en que tots esperen la transferència per poder sobreviure.
Sento orgull de poder donar, a nivell individual, el tracte de respecte que es mereix una persona independentment de la seva ciutadania, sexe, raça o religió.
Sento orgull de que no hagin diferències a l’hora de fer una cua amb altres immigrants.

Sento vergonya de poder treballar del que m’agrada, perquè això em diferència de la majoria, una crua realitat. A pesar de que tot a estat producte del meu esforç personal, tot i que les meves circumstàncies, no eren les més idònies i només amb la constància he pogut vèncer les dificultats.
Sento vergonya de molts dels nostres governants, perquè sense remordiments, quan a la meva interpel·lació sobre que senten per la corrupció no denunciada d’altres seus companys, et responen ... mentre no ho faci jo”.
Sento vergonya de ser tant afortunada de poder gaudir d’una llibertat personal, fets i opinions, que la majoria de dones al món no poden ni tant sols somiar.

Però són tantes les vergonyes que sento per la falta de respecte, o és incultura? al meu voltant ...

Silencis ...

Silencis compartits, silencis en solitud, silencis ...
Sovint en parlem de comunicació, del que ens aporta a nivell col·lectiu o individual, però ens oblidem dels silencis i, aquests també llenguatge, sovint amb molta força.
Dóna’n resposta a molts interrogants que la vida planteja en el dia a dia, és una manera de parlar, de comunicar ...
No parlo dels silencis imposats, tampoc dels que, compartits, són producte d’una no comunicació.
Parlo dels que ens fan comunicar amb el nostre entorn, amb la natura o amb les persones, els triats!
Últimament n’he gaudit d’uns quants a la natura, compartits amb persones que també, de costat, han sentit l’emoció que ens ha transmès el moment.
No puc oblidar el sorollós silenci trencat de l’aigua esclatant amb cascada sobre les pedres d’un riu, ni el sorollós silenci de les onades pica’n el casc d’un veler; crea’n junt amb el sorollós silenci del vent contra les veles, la més perfecta simfonia!
També amb solitud n’he gaudit perquè forma part de la meva vida, com a un espai més que tracto de preservar. Són silencis buscats, els personals, els que em permeten col·locar o redistribuir els mobles del meu cap, els que em permeten somiar la vida o els moments que a la pràctica no tinc al meu abast ...
També dels compartits amb persones, respectant els nostres espais, gaudint dels nostres silencis, sovint acompanyats d’una mirada, d’un somriure ...

... els triats per mi, els viscuts amb intensitat!

la Diada i un veler que se’n diu LLIBERTAT!!! avui fa un any!

Avui fa un any que vaig crear el meu bloc, el com, el quan i el perquè, el deixo per un altre post.
Ha estat un any ple de vivències a tots els nivells i, sens dubte, el meu bloc ha estat un factor més.
Faig un balanç mental i, d’un any a l’altre, de la passada Diada a la d’avui, déu ni do! quin canvi!

En l’últim sopar de
la colleta itinerant que hem gaudit d’un “Estiu a la Ciutat”, amb seu social al “Camarón” i “sopars amb vetllades fins a la sortida del sol al meu Hort”; va venir en Pere Iborra (Pere vaixell, com diem nosaltres) que té un veler. Transmundista convençut i amb una il·lusió, donar la volta al món amb el seu veler, el LLIBERTAT!
És amb aquest veler amb el que sortirem aquests dies d’aventura set persones més en Pere, gaudint del mar i del cel!
Ja ho tinc tot a punt ... i sobre tot, el bloc de dibuix, el llapis i el carbonet!
Avui fa un any que escoltava a Pavarotti, ell ja no hi és, però la seva veu sempre estarà amb nosaltres! bravo Luciano!!!

BONA DIADA A TOTES I TOTS!

http://www.haddoch.cat/

han estat uns dies complerts!

Puedo escribir los versos más tristes esta noche

Així comença el Poema núm. 20 de Neruda, em va enganxar des del primer moment. Els seus poemes em van fer encuriosir per conèixer l’obra literària d’aquest autor tant polifacètic.
Aquests dies he estat llegint apunts de “Cuadernos”, concretament el núm. 41, publicat en la web de la fundació Pablo Neruda.
Així he descobert el seu “Canto general”, en el que Pablo Neruda realitza la creació poètica de la Historia del continent llatinoamericà.

M’aturo un moment i llegeixo ...

Cuando yo escribía versos de amor, que me brotaban

por todas partes, y me moría de tristeza, ............

... literatura, història, filosofia!
... quantes vides necessito per poder conèixer tant sols una mínima part?

Endinsar-se en la lectura, o en qualsevol art o disciplina, suposa viatjar per móns per descobrir i, els/les que estem tant encuriosits/des ... ens fa viure altres vides, altres sensacions!
Algú que no recordo va transcriure una dita,

“... no pensis en viure la vida, viu!”

Desconec l’autor de la mateixa, però en aquest cas no és important, el contingut de la frase és el que realment em fa rumiar. No era Sespir? (com diria Camilo José Cela) el que va escriure:

“... pienso, por tanto existo”

... i dic jo,

“què seria de la meva vida sense pensar? la visc intensament i,

el pensar, em fa gaudir i ser més conscient de la realitat”

Puc reviure moments feliços, puc obviar els que em fan mal; puc endolcir els forats negres del meu cervell, els que no estan fidedignament gravats en la memòria del meu l’ordinador mental, com comentava en un escrit d’aquest bloc ... Puc somiar desperta i fantasear lliurement, això em permet viure a la pràctica, en un moment donat, d’un somni fet realitat!
Tot plegat em permet el no viure la vida dels altres, perquè la vida és curta i només tinc temps de viure la meva ... tot això i més em permet la facultat de pensar!

Ahir va ser el meu sant i em vaig regalar un llibre, un clàssic, d’aquells que no trobava mai el moment de llegir però no per això oblidat.
No el tenien a la llibreria i fins que me’l portin vaig aprofitar, ociosa de lectura al no poder materialitzar el meu regal, llegir poemes dels que tinc marcats perquè m’han agradat i, entre ells, aquest que en un inici comento,
Si algú ho llegeix i com a mi, Neruda el sorprèn, felicitats!

Puedo escribir los versos más tristes esta noche.

Escribir, por ejemplo: " La noche está estrellada,

y tiritan, azules, los astros, a lo lejos".

El viento de la noche gira en el cielo y canta.

Puedo escribir los versos más tristes esta noche.

Yo la quise, y a veces ella también me quiso.

En las noches como ésta la tuve entre mis brazos.

La besé tantas veces bajo el cielo infinito.

Ella me quiso, a veces yo también la quería.

Cómo no haber amado sus grandes ojos fijos.

Puedo escribir los versos más tristes esta noche.

Pensar que no la tengo. Sentir que la he perdido.

Oír la noche inmensa, más inmensa sin ella.

Y el verso cae al alma como pasto el rocío.

Qué importa que mi amor no pudiera guardarla.

La noche está estrellada y ella no está conmigo.

Eso es todo. A lo lejos alguien canta. A lo lejos.

Mi alma no se contenta con haberla perdido.

Como para acercarla mi mirada la busca.

Mi corazón la busca, y ella no está conmigo.

La misma noche que hace blanquear los mismos árboles.

Nosotros, los de entonces, ya no somos los mismos.

Ya no la quiero, es cierto, pero cuánto la quise.

Mi voz buscaba el viento para tocar su oído.

De otro. Será de otro. Como antes de mis besos.

Su voz, su cuerpo claro. Sus ojos infinitos.

Ya no la quiero, es cierto, pero tal vez la quiero.

Es tan corto el amor, y es tan largo el olvido.

Porque en noches como ésta la tuve entre mis brazos,

mi alma no se contenta con haberla perdido.

Aunque éste sea el último dolor que ella me causa,

y éstos sean los últimos versos que yo le escribo

passió per l’arquitectura … passió per la rehabilitació!

“Els materials nobles envelleixen amb dignitat, s’hi nota el pas del temps i això els dona una bellesa especial”

Són paraules del meu amic Pep Lluis (Josep Lluis Pastor, arquitecte), mitja vida de costat a provocat que,
... mica en mica, els dos, també anem envellint amb dignitat; la que ens dona una base sòlida per fer-ho, l’amistat.
Encara que per nosaltres, el compartir tants i tants moments, rejovenim cada dia perquè tenim un tret en comú: la passió!

És difícil mantenir-la al llarg del temps, diuen, jo no hi estic d’acord! i segur que ell tampoc. En un dels seus escrits, ja fa nou anys, descrivia l’arquitectura com a:

Els espais i les formes entre les que vivim cada dia ...

Ho és l’espai on ens despertem, l’escala que baixem, els carrers per on passem cada dia i les places per on passegem. Ho són tots aquells espais que ens diuen alguna cosa, que no ens deixen freds; que són més o menys agradables o suggerents, dels que t’enamores o potser arribes a detestar. Tots aquests espais són Arquitectura.
També deia,
A vegades les coses no les busques, sinó que t’hi trobes, t’hi veus arrossegat i no saps perquè. Desprès arriba un moment en què comences a prendre consciència d’on ets i del que fas.
Jo vaig ser conscient de la seva passió per la rehabilitació des de molt al començament de la seva carrera professional, encara sóc testimoni, sempre ha apostat pel casc antic de Manresa.
Ha estat i és dur, no ja com a professional, sinó per la dura tasca de convèncer i transmetre el que ell ja té clar: engrescar i tirar en davant el procés, sovint llarg i costós de la rehabilitació; però que se’ns dubte i, això ho comparteixo amb ell, el resultat compensa l’esforç.

Han passat els anys i té una llarga llista de cases importants que ha rehabilitat: casa Gabernet Español, casa Solercasolleres, casa Morros, casa Asols, casa Torra, casa de Sant Ignasi Malalt ... i també un edifici industrial llegendari a Manresa, la Maquinaria Industrial.
Però no és amb aquests noms amb els que ell em va mostrar la seva passió, va ser amb cases del nucli antic més modestes però no per això importants. Edificis situats en els carrers: Talamanca, Barreres, Pou, Sant Agnès i Jorbetes, Sant Miquel, Nou, de la Mel, Santa Llúcia, Sant Bartomeu, Piques, Carme, Urgell, plaça Gispert ... els he posat de memòria, segur que en falten, ah! i no faig esment dels de la comarca, que són uns quants.

Crec que no sóc massa objectiva quan parlo del meu amic, d’acord!
També he viscut al seu costat les decepcions, hores i hores treballant amb estudis i propostes que no s’han materialitzat, o bé, que les ha realitzat un altre company. En aquests casos també és tema de conversa quan passem pel davant, te’n recordes del nostre estudi? o, de la nostra proposta? ...
Hi ha tants i tants detalls a tenir en compte en una rehabilitació ... el meu amic hi posa la mateixa il·lusió, tant si és o no important, forma part de l’arquitectura, és la seva passió!

perquè tu ho vals! ... tinc un PREMI!

Gràcies Striper! m’ha fet molta il.lusió!
És com un joc, d’acord! però per mi és un honor. No està de més l’aportació a la nostra llengua aquest gest.
L’Striper el va crear i aprofito, sense que se m’enfadi, de que passi per un bon “corrector” els seus texts, que de vagades déu ni do!
No és excusa dir: quan anàvem a escola, els que tenim una certa edat..., això ho va dir ell en resposta a un comentari anònim que van fer en un post seu, recriminant-l’hi les faltes d’ortografia, ho recordo i em va quedar!
Aquest premi diu molt del que el va crear, es tracta de l’Striper (del bloc Striptease T'Histories), denota una inquietut, una sensibilitat.
Gràcies de nou Joan i reconec que jo també m’haig d’esforçar, segur que em colo bastant, no ets l’únic.

Rebre el premi comporta concedir-lo a tres blocs més en català, espero que els faci la mateixa il.lusió que a mi i, sobretot, que ens motivi a tots plegats a tenir més cura en els nostres escrits.
Els guardonats són:

històries Manresanes (Jordi Bonvehí Castanyé)

a Manresa no hi fan res ... (o potser, si)
2N2A (L'Espia)

També m’ha passat en Joan (l'Striper) el següent “meme”, que no sé massa que vol dir o quin sentit té el respondre’l però que no tinc cap inconvenient en fer-ho:

EL MEME

1. Una pel.lícula.

Tantes!!! una em costa, una de mítica:

"Muerte en Venecia"

2. Una cançó.

Aquesta és impossible, són tantes i tants moments ...

"Bohemian Rapsody" (Freddie Mercury)

3. Un llibre.

Cada vagada és més difícil respondre:

"Crònica de una muerte anunciada" (Gabriel García Márquez)

4. Una cosa que et faci ràbia.

La falta de congruència entre el pensament i els fets

5. Una cosa que t'agradi molt.

Que la vida, el dia a dia, em sorprengui!

6. El teu plat preferit.

Qualsevol de les meves especialitats, un:

"sopa de ceba"

7. Una beguda que t'agradi.

"orxata"

8. Una col·lecció.

Un temps em vaig aficionar a comprar:

"rosaris"

9. Una raresa.

Respondré amb un paràgraf d'una cançó:

"dama, dama de alta cuna de baja cama ..."

10. Un desig.

Que les persones que m'envolten, amb les que em relaciono, enfoquin la nostra relació amb la base de la paraula:

"amor"

* * *

Ara tinc que passar el meme oi? doncs bé, als mateixos guardonats anteriorment:

... històries Manresanes (Jordi Bonvehí Castanyé)

a Manresa no hi fan res ... (o potser, si)

2N2A (L'Espia)

nit a Montanuy … un passeig per les estrelles!

Una incertesa de cap a peus, de nit i de dia que em porta a un vertiginós buit i tristesa sovint disfrassada d'esperança, il.lusió i alegria.
No sé si faig bé de vestir-la amb aptituds positives o, aquestes, em provoquen una dicotomia que acaba amb aquesta angoixa ofegadora.
No sé quin fil seguir a part del de l'instant, un fil que no teixeix espectatives i tant fràgil que en qualsevol moment es trenca en plor, buidor i la tristesa més tangible.

EMI

Si pogues atrapar aquells instants i guardar-los en les meves mans, recorreria el meu cos com si fossis al meu costat.

EMI

Va ser una nit d’estiu amb un encant especial, amb un cel saltejat d’estrelles xiuxiueja’n en el firmament.

Moment compartit d’ambdues amigues en la solitud d’un cim ... nit a recordar, nit plena d’una bellesa especial i, que sense adonant-se, ens va transportar al món de la pau interna, de la serenitat.

Aquest món en el que les llàgrimes no són agres i la bondat del cor és la que preval. Sentiments plens d'amor per les persones properes i per les que s'han allunyat. Confidencies per poder entendre i respectar els records que ens feian mal.
El cor de la meva amiga es va omplir de sentiments i records que creia oblidats, records de la infantesa i que ja no tornaran.
Aquests i altres pensaments del passat llunyà i d’altres no tant. Records feliços, tendres i, de tant en tant, un xic de tristesa per les persones que ens han deixat.

Unes, perquè definitivament ja mai més tornarà veure. Ja no tornarà a passejar pels carrerons del poble, recordava amb tristesa, de la ma del seu pare estimat. Tot recorda'n la tendresa de la seva mirada i l’amor que li transmetien les seves paraules, sabedor de que algun dia, la seva estimada filla el trobaria a faltar. Altres, perquè tot i saber que existeixen, que simplement s'han allunyat, que hi són i que l’han acollit amb els seus braços en moments plens de passió, no els podrà tornar a reviure perquè aquest món és molt complicat.

Van ser uns dies idíl·lics en aquest poblet pirenaic d’estrets carrers com a túnels, travessats d’arcs que connecta’n les cases de gruixuts murs de pedra de marcat estil alpí, donant-li un aire especial.

Camina’n voreja’n el riu vem gaudir de tots els plaers que ens ofereix la natura, els vem gaudir amb els cinc sentits.
Aquelles olors dels arbres i de les plantes, aquell gust de les maduixes salvatges, aquella aigua fresca de la font ... aquell tacte de les roques quan preníem el sol per eixugant-se desprès del bany... la carícia de les transparents aigües del llac sobre els nostres cossos nusos, la carícia del sol que es col·lava amb dificultat entre les altes muntanyes i, sobre tot, la visió del paisatge de postal.

Vaig pensar amb el meu amic Walter (post de 15 de maig, Che! ... el meu dubte, WALTER ... la resposta), com hagués disfrutat!
Les nits però, van ser de gran bellesa i una en especial ...

... i, entre mig de les estrelles, de tant en tant, les llumetes d’un avió semblava que les vorejava fent-les ballar.
... vaig pensar en el meu amic Pere, un papà treballa’n (com diuen els seus fills) i, li vaig explicar el que estava veien en aquells moments i el que em feia sentir.
... ell que vola tant a prop de les estrelles em va respondre amb un desig, que ho desfruités a tope! perquè ... aquest cel és màgic!
... i segur que ho és, ell ho sap perquè passeja molt a prop i m'ho ha dit! jo m'ho crec!
... jo que somio desperta en passejar pels núvols, gaudint d'una imaginària suavitat, aquella nit a Montanuy, el cel i la llum de les estrelles em va captivar!

Comentari de comentaris (III) ... els meus blogs favorits

Bloc de Jordi Rius Bonjorn
A R Q U I T E C T E

Arquitecte de professió i músic de vocació ... Perquè un bloc?

Ell ho intenta justificar bàsicament pel tema professional, però a mi em dona la impressió que com moltes i molts, hi ha un “quelcom” que tots tenim en comú ... dona uns quants arguments, jo em quedo amb l’últim punt:
Per poder ser una baula en la xarxa de xarxes, d’aquesta eina que em permet entrar en la "gran conversa" que tant clarament explica Saül Gordillo, per això alço la veu i pregunto...

Hola? hi ha algú?

Si, jo hi soc! i segur que som molts més Jordi!
Al llegir l’article de Saül Gordillo em vaig sentir com una “puceta” dins d’aquesta voràgine virtual. Per uns moments em vaig acomplexà! No estava a l’altura de tants blocaires de prestigi i renom com ell esmenta al parlar del fenomen dels blocs.
Que feia jo escrivint vivències, pensaments o experiències personals? que podia aportar? i si algú em llegís, quina vergonya! No cal dir que aviat em vaig fer passar les manies i, per què un bloc? ara per ara no m’ho qüestiono.
Tornant al bloc del meu retrobat excompany de feina, un temps vem coincidir i qui ens ho havia de dir desprès de tant anys! i a més, que ens comentaríem els nostres respectius blocs!
És una nimietat segons com tu miris, però et sents una mica menys sola, menys insignificant.
El fet és que llegint els seus diferents posts, he observat que els seus escrits, denoten una mena de “necessitat” de comunicació i difusió més amplia, sobre els temes que el preocupen, que l’entorn habitual. Fent un recorregut pels seus escrits, me n’adono que els temes els “toca”, com diria ell, amb clau musical: de Sol? de Fa? ......

en uns es QUEIXA!
un fragment .........
HOUSE publicat el 20 d’abril,
La majoria de series de la TV son o be de policies, bombers, advocats, ..No es un sarcasme que una de les series de mes èxit a sobre es digui HOUSE ? ...... ara mateix nomes recordo dues pel·lícules en que el protagonista es arquitecte ....

i, el comentari que em va inspirar .........
t'has oblidat del COLOSO EN LLAMAS, el cap de Bombers era arquitecte i, quin arquitecte!!!!! PAUL NEWMAN en "sus tiempos mozos", una gozada per la vista de les fèmines! anima't! diuen que "que lo poco, si bueno, 2 veces bueno!"un petonet
i, el que vaig afegir per rectificar .........
Jordi em vaig equivocar, el cap de bombers era l'Steve McQueen, l'arquitecte era el Paul Newman (amb aixó vaig està encertada).Era tard i em vaig liar!i la dita "lo bueno, si breve, 2 veces bueno"

al que Jordi em va respondre ....
Caram Rosalia quina agradable sorpresa! :-)
Però tornant al post... la trama no era per qüestions pròpiament de la feina o dels estudis d'arquitectura.... no crec que fos gaire bo pel glamour del Paul Newman imaginar-lo rascant un vegetal a 2/4 de 6 de la matinada perquè te una entrega de projectes i encara ha de fer les copies. (buff!! que antic que queda això de rascar vegetals..... la nova fornada segur que ni ho ha viscut ... però segur que encara es segueixen tallant dins amb el "cutter" per les presses d'acabar una maqueta) :-)

* * *

en altres intenta donar respostes FILOSOFA’N!
un fragment .........
HARMAGEDON IMMOBILIARI publicat el 25 d’abril,
... es un títol exagerat, caricaturesc... és en aquestes situacions quan la mort pot esdevenir vida i el final d'un procés l'inici d'un altre. ....... les possibles solucions i la solució definitiva de tot el que ens trobarem d'ara endavant.
Què esta passant? Què hi podem fer ara? Què podem fer sempre?

i, el comentari que em va inspirar .........

Jordi, en un primer moment volia comentar-te el tema que desenvolupes, però m'ha agradat tant el discurs d'Steve Jobs que he repetit 2 cops l'audició.M'ha encantat la seva filosofia de la vida, el seu aprenentatge a la universitat de la vida!M'he sentit reflexada en alguns dels seus punts de vista, de com viu la vida! de com la vull i visc jo!gràcies pel regal virtual!

* * *

en uns demana PARTICIPACIÓ!
un fragment .........
Tu quina tries? publicat el 9 de juny,
Perquè no em dius quina solució t'agrada més?
Es tracta d'un avantprojecte ... oficines per la creu roja de Tàrrega.

i, el comentari que em va inspirar .........
Jo trio el primer estudi, amb una variant en els punts de llum natural en el passadís, el faria a tot el llarg del mateix, un sostre amb un material translúcid.
La il·luminació artificial indirecta, aprofitant la irregularitat dels accessos als despatxos.Sort!

al que Jordi em va respondre ....
Es la primera proposta que vaig fer i es la més "desordenada" de les tres. L’únic dubte que em genera es si l'espai del passadís seria molt "personalitzat" per la gent que hi treballes/passes o be seria un galimaties , es a dir...tot i les irregularitats quedaria clar el "patró corba"? o guanyaria el caos a l'ordre.
Es com en una improvisació musicalment parlant. Cal un cert ordre que es repeteixi perquè qui escolta ho pugui reconèixer, retenir i així valorar-ho. Sinó , qui ho escolta no entén el patró, la línia argumental i perd l'interès per escoltar, lo qual en termes musicals , es el fracàs :-)

* * *

en altres COMENTA!
un fragment .........
Vull comentar una tesi doctoral de l'any 2003 d'Helena Coch Roure titulada:
LA UTILITAT DELS ESPAIS INÚTILS: Una aportació a l'avaluació del confort ambiental a l'arquitectura dels espais intermedis, publicat el 9 de juny,
I ho vull comentar per dues raons... perquè m'agrada que es posi èmfasi en lo intangible a primera vista.... En allò que dona qualitat de vida... aquests espais de transició .... els que fan la diferencia entre allò que agrada i el que es desagradable.

i, el comentari que em va inspirar .........
Vull fer esment també de la importància del disseny dels espais intermedis: públic i privat. El disseny de la franja o espai que des del carrer a casa hem de travessar, és un primer indici o sensació de un bon o mal benestar a l'arribada.Els privats que, per mi el seu disseny, no tenen límit! i que gaudim dels mateixos en la intimitat de la nostra llar, imprescindible que el seu tractament reflexi la nostra personalitat (del client).Una bona comunicació o un saber transmetre l’idea que aportem, imprescindible!

al que Jordi em va respondre ....
Tinc pendent un post sobre la visió de gènere en l'espai públic on també parlaré d'aquest tema tant important dels espais de frontera. Però en el post de "tipologia edificatòria" es on volia fer esment també de la importància d'aquests espais de transició.

* * *

en altres es REBEL·LA!
un fragment .........
ESPECIALISTA publicat el 30 d’abril,
Persona (P): Ah! Vostè es arquitecte? que interessant... i quina es la seva especialitat?JordiRiusBonjorn (JRB): *MUTE ON* proctologia ... *MUTE OFF* nnno, no m'agrada ser especialista en res...

i, el comentari que em va inspirar .........
Hola Jordi! Per la nostre trajectòria, pràctica o encàrrecs, dona la sensació de que estàs en “algo” especialitzat,a mi m’agrada molt la diversitat, que no la disparitat, els nous reptes! Ara mateix, 2,18 h. de la matinada he arriba’t a casa de fer de NO especialista de dret penal i, com dius tu com a P (persona): agafar amb les mans, les mans del meu client, desprès d’un atac d’ansietat per la situació viscuda (que no ve al cas) i notar com es relaxava a l’hora de parlar, molt juntes les cadires i de tant en tant una carícia …….. visca la NO especialitat!

* * *

Sigui quina sigui la interpretació que facis, et desitjo que continuïs toca’n, però sobre tot:

“sigue hambriento, sigue alocado”

Steve Jobs