Mirades perdudes, mirades del passat

Quan el Sr i la Sra “X” arriben, un cop tractat el tema de la visita, el Sr “X” em somriu tot dient:

- bah! ara parlem dels nostres temes, explica, explica!

És una mena de joc entre nosaltres, li encanten les anècdotes relacionades amb la meva professió, això sí, respectant la confidencialitat i respecte que el tema requereix.

Li agraden els meus relats i m’anima, l’últim dia i des de l’afecte que em té, a que ho escrigui tot tal com succeeix. Ho troba molt interessant, creu que amb el temps la realitat dels fets es poden distorsionar o oblidar.
Com en altres ocasions i seguint el protocol que tenim per costum, responc:

- no s’avorrirà la seva Sra?

Tot seguit, ell li prenc la ma amb tendresa anomenant-la pel seu nom i, amb un to especialment dolç, li diu:

- ..., oi que no t’importa que parlem una mica?

Ella gira el cap vers ell, sense fer cap gest, com si la carícia rebuda o el to suau de la seva veu fos el resort que l’impulsa a realitzar el moviment.

La Sra “X” ha perdut la mirada, la tenia, la recordo però eren altres temps ...

El Sr “X” em tradueix la resposta tot dient,
- no, no s’avorreix.
Jo no pregunto, desconec la llengua que parlen entre ells...

Tinc una pregunta pel Sr “X”, si mai tinc l’ocasió, m’agradaria saber si duran aquest temps que cuida de la seva Sra, a la que vesteix i pentina amb la mateixa elegància del passat; a la que porta a passejar cada tarda agafada de la ma, a la que un dia es van estimar i estima tant... si ella el mira alguna vagada, si en algun moment del dia o de la nit, ella recupera la mirada del passat...

Vull creure que això és possible, que això pot passar; sinó més, segur que ell ho espera, ni que sigui per un instant…

Ho penso perquè, quan els veig, me’n recordo d’una experiència personal que vaig viure amb una persona de mirada perduda, que un temps vaig conèixer i tractar per temes professionals. En un encontre fortuït, em vaig assabentar de la seva situació.

Jo la recordava com una persona amb vida pròpia, molt independent, recordo moltes converses compartides amb ella, era una dona especial!
Quan la vaig cridar pel seu nom, em va mirar i vaig veure vida en els seus ulls, va ser un instant!
Els seus ulls van xiuxiuejar d’alegria, em va conèixer, segur!
Els seus llavis també van dibuixar un somriure.
Al acostar-me, saludant-la amb un petó, es va girar cap a la seva acompanyant; com preguntant-li alguna cosa però sense preguntar. Balbucejava paraules sense lligar i, al tornar a girar-se cap en mi, vaig sentir un esglai al meu interior, havia perdut la mirada del passat...
Per això vull pensar que el Sr “X”, en algun moment del dia o de la nit, també veu aquells ulls amb vida... i, si no és així, segur que espera cada dia, quan retroba aquella mirada perduda, la mirada del passat...