Contra la ressaca ... cua de gall! o Si Cal ... Bloody Emi!

No estic divagant, el títol es basa en tot un estudi previ amb pràctica inclosa, tampoc improviso!
Prendre un còctel o una beguda alcohòlica no és res excepcional, amb això estic d’acord, però per mi que no soc bevedora habitual és una novetat quan m’agrada una copa.
Tot va està al final d’una llarga vetllada de dissabte, quan més d’un/a ja estava més content/a del que és habitual. En concret jo, és en el moment que començo a cantar ... “cau la nit, és l’hora que es confon el desig amb les ganes de dormir ...”
Havia estat un dia llarg, cinc de nosaltres havíem pujat al cim del Montcau.

L’endemà amb el cap clar i recorda’n la frescor de la beguda, cua de gall (cock-tail, en anglès), vaig buscar l’origen de la denominació de la paraula “còctel” què, segons els estudiosos, el situen

· en les baralles de galls que es feien a Anglaterra, quan els donaven unes barreges per augmentar l’agressivitat,
· o, en el golf de Mèxic, on els mariners remenaven una combinació de licors amb una cua de gall,
· i moltes altres llegendes al llarg dels anys, la més acceptada és la que el situa en el segle XVIII a Nova Orleans.

Tot un món el de la cocteleria!
Vaig trobar dins els diferents tipus de còctels, classificacions en funció de: la quantitat de líquid, de sucre; segons el licor base i, per últim segons la seva finalitat.

És en aquesta última classificació on vaig trobar el “Bloody Mary” i en lletres grosses:
CONTRA LA RESSACA! ja deia jo que a tots sens va “posar” molt bé!
Segurament, als entesos no els aportarà res de nou la meva informació sobre el tema, però parlar de còctels m’ha fet evocar moments d’un temps passat no gaire llunyà. Records amables que vull recuperar.

Eren tardes vagueja’n en solitari pel barri del Born (la Ribera), desprès de dinar en un restaurant “cutrillo” però barat a la Plaça de les Olles; o berenar diferents tipus de xocolata d’una pastisseria d’un carrer perpendicular al passeig del Born; o sopar a la Cua Curta, on es menja’n les fondues de formatge més delicioses que recordo.
Cap el tard, prendre un còctel al Gimlet del carrer del Rec, per mi era tota una delícia!
Semblava que entressis en un local de pel·lícula en blanc i negre, música de jazz inclosa; de reduïdes dimensions i allargat. Per cert, en una ocasió vaig coincidir amb el Xavier Sardà i el Quim Monzó. Encara que el més normal era que no conegués a ningú, situació que m’agrada especialment perquè puc badar, pensar, filosofar mentalment ... records que penso aviat tornaré a recuperar!

mitjançant la paraula … des de “el Infierno Verde”

“els advocats saben que amb la paraula es pot salvar una vida humana i canviar el món”

Són paraules de la Íngrid Betancourt, entrevistada per Víctor Gonzalez de Quevedo i publicada en la revista ABOGADOS (CGAE), amb ocasió del premi DRETS HUMANS 2008 que junt amb el seu company de captiveri William Humberto Pérez Medina, els ha estat concedit per l’advocacia espanyola en aquest 60è aniversari de la proclamació de la Declaració dels Drets Humans (DDHH).
Sis anys, quatre mesos i nou dies; en el cas la Íngrid i un terç de la seva vida en el cas d’en William de 33 anys.
És el temps que ambdós han viscut en el captiveri “del Infierno Verde”, com descriu la Íngrid,

“… atrapada per milions de barrots invisibles, encadenada a una selva on cada dia és igual a l’infern de l’anterior. Un infern Verd on la única resposta a tot és no i on la vida és una deixalla lúgubre del temps…”

Són les llàgrimes d’emoció d’en William al recollir el premi, és la humanitat que es desprenc de la Íngrid quan diu que a curt termini el seu objectiu és,

“... alliberar als seus companys que continuen segrestats a la selva de Colòmbia …”

i, a llarg termini,

“canviar el món, mitjançant la paraula, per sensibilitzar a tots amb el patiment dels demés”

A mi m’arriba’t al cor l’historia d’aquestes dues persones, la falta de rancúnia vers als seus raptors, el canvi de prioritats en la seves vides per l’experiència viscuda; i sobre tot, l’eina a emprar:

mitjançant la paraula

És l’enaltiment de la PARAULA (amb majúscules), en aquest context tant ampli i tant desigual a la pràctica, com són els DDHH.

No estic d’acord amb la dita: “les paraules se les emporta el vent”. Per mi les paraules es retenen en el nostre intel·lecte, ens provoquen emocions; òbviament també ens dona informació. Però concretament i a nivell humà, és tant i tant important ... parlar, escoltar i; el seu contrapunt, el silenci. El silenci dels covards/es, el de la crueltat, el de la poca sensibilitat i també els de la falta de personalitat.
Sigui com sigui, l’eina triada per la Íngrid per a la consecució del seu objectiu, m’ha motivat a fer aquest escrit. Com també m’agrada’t l’al·lusió feta sobre els advocats,

“…el món dels advocats, infermers i metges s’assemblen bastant, ja que en situacions de conflicte poden moure’s amb major facilitat; se’ls respecta més i aquest respecte existeix perquè tothom els necessita. Són professions que realment estan en el cor dels DDHH, perquè són les que defensen a l’ésser humà. El seu físic, en el cas dels metges i infermers; i l’ànima, la dignitat humana, en el cas dels advocats.”

Perquè és una professió que té tantes possibilitats a nivell humà ... que incideix tant directament en la persona, que no puc més que està d’acord amb les seves paraules. Perquè si hi ha res que omple, que dona sentit al dia a dia (professionalment parla’n); és quan tens l’oportunitat i passa sovint, d’alleugerir el dolor intern que causa la injustícia sobre una persona.
La Íngrid i en William no són excepcionals. Són moltes les persones que practica’n la humanitat, a qualsevol nivell, durant tota la seva vida. Són anònimes, d’acord, però quan transcendeix als que les envoltem, ens impregnen; ens emocionen. No tindran mai un premi però si deixa’n una empremta en la nostra persona, en la nostra consciència, que les fa dignes de la nostra admiració.
Ambdós són una goteta de patiment dins d’aquest mar de la vida que estem vivint. La veu de la Íngrid però, per la rellevància política que va tenir i té en aquests moments; serà més escoltada. El seu missatge pot sensibilitzar, si no influenciar, als dirigents del seu país vers el problema de la negociació a favor dels que encara resten segrestats. Què com diu en William, molts d’ells aviat farà 11 anys del seu segrest.

El far dels meus somnis previs

Abans de dormir acostumo a somiar desperta.
És un vell costum, no recordo quan vaig començar a fer-ho, tampoc si ho deixat de fer mai.
Tinc consciència de records des de la més tendre infància i, somiar desperta abans de dormir, ha estat una constant en la meva vida.
Recordo els tipus de somnis recreats en cada etapa de la meva existència, curiosament, l’escenari per mi és especialment important. La ubicació prèvia de l’acció, en termes cinematogràfics, imprescindible.
Sovint la descripció o imaginació de l’entorn és tant exhaustiva que m’adormo abans no he somiat el que volia somiar. És com si pintés un quadre amb tots els detalls, per insignificants que siguin.
El color de les parets, mobles, flors ... l’entorn, la llum, el temps ...
Pot ser una ciutat, un poble, un camp ... però sobre tot l’habitatge, tant el seu interior com l’exterior. És als que hi dedico més estona a descriurem mentalment.
Un lloc dels molts que m’apassiona’n són els fars!
Un més, perquè com a edificis els gratacels m’encanta’n, estèticament parla’n.
El far dels meus somnis previs és alegre, no passa’n coses tristes, però sobre tot és molt blanc i predominen els colors blaus, una mena de casa eivissenca però en un far.
Moltes vagades m’he entretingut en buscar fotos de fars, aquí en col·loco el de les illes Columbretes, el que em feia il·lusió pintar però pel mal temps no vaig poder visitar.
Perquè pintar un quadre d’un far, així com d’una porta, són coses pendents que sempre penso que faré i no trobo el moment.
Va ser quan preparàvem amb els meus amics els quatre dies de veler, pel pont de l’onze de setembre, quan desprès de buscar el far per Internet (no podia ser una illa sense far!), quan vaig decidir pintar-lo.
És una excussió pendent, el proper any segur que la farem i també serà el moment en que, desprès de tants anys, torni a pintar.

L’atzar em sorprèn sovint i el no poder pintar, aquells dies, em vaig dedicar a dibuixar retrats: aaahhhh! quina gran experiència! i sobretot una gran aportació a nivell humà. He viscut quantitat d’anècdotes gràcies al dibuix, al que hi dedico gran part de les meves hores d’esbarjo i dignes de comentar en un altre post.
Pintar però, és un dels meus somnis preferits, clar! que també m’agrada somiar que escric un llibre; que visito grans ciutats. També que realitzo dos dels meus viatges preferits, per ordre i que no he visitat mai: la illa de Capri i Sicília. Sempre amb moto i a l’estiu, ah! aquests si que són: guays!
En fi, somnis previs de somnis!