Dicotomia que a la pràctica se’m crea com a ciutadana de la UE.
No me’n sento orgullosa de que pel meu naixement se’m doni un tracte preferent.
Tampoc que pel meu sexe el tracte sigui la discriminació positiva, a pesar d’entendre que és una situació transitòria, un interpas com a col·lectiu a protegir, fins a l’anhelada igualtat.
On són els principis inspiradors de la UE? en un primer moment econòmics, en un passat recent de tendència al ben estar social i, en un actual corrent neoliberal que no amaga els nous vents que es respira, alarmants!: el racisme i la xenofòbia!
Mitjançant aquestes ulleres gegants (les de la foto insertada), activistes d’AI, la Fundació per la Pau i Intermón Oxfam; van realitzar un acte simbòlic front al Ministerio de Asuntos Exteriores y de Cooperación per insistir en la urgent necessitat d’adoptar un Tractat Internacional d’Armes. Són actes per sensibilitzar als governs de la necessitat/urgència de posar fi al descontrol d’armes actual, en el marc dels debats que tindran lloc en les NNUU el proper mes d’octubre.
Són aquestes mateixes ulleres gegants les que jo utilitzo en aquests moments, per la vergonya que sento per la meva ciutadania europea.
No exposaré aquí el contingut de les recents directives aprovades, exposar-ho requereix un post addicional. El faré una per una perquè aquests últims dies m’he dedicat al seu estudi i em veig preparada per comentar-les. Intentaré fer-ho amb un llenguatge entenedor i donar la meva opinió.
Tampoc comentaré els dubtes que se'm creen quan a la seva transposició en el nostre dret intern, així com, l’harmonització del seu contingut amb els tractats internacionals ratificats pel govern espanyol.
Tampoc cal que comenti les vergonyoses mesures preses pel govern italià en nom de la seguretat nacional, no cal, tots estem al dia. Només dir en aquest últim cas, que sento vergonya de compartir una ciutadania amb un payo com en Berlusconi i uns quans més que no cal esmentar.
Vergonya/orgull, però sobre tot desencant, segurament per les altes expectatives que en un primer moment va significar per mi la nostra adhesió a la UE.
Només a nivell individual em compensa en el dia a dia i en la mesura que, com a treballadora em permet l’exercici de la meva professió, el actuar en consciència en aquest marc europeu del que formem part. Per mi és enriquidor i una forma de transmetre, al que ho requereix, una forma diferent d’atendre el seu problema. Aquest fet m’enorgullés i d’alguna manera, sinó més per a uns poquets, la necessitat de ser escoltats i representats pels sols fet de la seva condició humana.
El pertànyer a un col·lectiu sovint sota sospita de falta d’escrúpols, m’omple personalment en el sentit de que tinc al meu abast la possibilitat de materialitzar, amb la meva microaportació, el respecte a la tant constitucionalment cacareada dignitat.
Sento orgull, com a ciutadana i a nivell local, de formar part de la gran majoria de manresanes i manresans que tenim dificultat per arribar a final de mes, a pesar de mantenir dues feines i hores extres “les festes de guardar”; no perquè jo mengi més del compte, sinó perquè no estic sola a la taula de casa. Com a la majoria, també, d’immigrants.
Sento orgull de treballar amb el que no m’agrada, perquè això m’iguala en la necessitat, amb molts dels meus clients i clientes que no poden deixar de fer-ho per sobreviure ells i la seva família en el seu país d’origen, en que tots esperen la transferència per poder sobreviure.
Sento orgull de poder donar, a nivell individual, el tracte de respecte que es mereix una persona independentment de la seva ciutadania, sexe, raça o religió.
Sento orgull de que no hagin diferències a l’hora de fer una cua amb altres immigrants.
Sento vergonya de poder treballar del que m’agrada, perquè això em diferència de la majoria, una crua realitat. A pesar de que tot a estat producte del meu esforç personal, tot i que les meves circumstàncies, no eren les més idònies i només amb la constància he pogut vèncer les dificultats.
Sento vergonya de molts dels nostres governants, perquè sense remordiments, quan a la meva interpel·lació sobre que senten per la corrupció no denunciada d’altres seus companys, et responen ... mentre no ho faci jo”.
Sento vergonya de ser tant afortunada de poder gaudir d’una llibertat personal, fets i opinions, que la majoria de dones al món no poden ni tant sols somiar.
Però són tantes les vergonyes que sento per la falta de respecte, o és incultura? al meu voltant ...
