Comentari de comentaris (II) ... els meus blogs favorits

STRIPTEASE D’HISTORIES

no, no és el de la tovallola, com diu ell en el seu blog: noies ho sento el de la foto no sóc jo.

El meu fidel Striper, fidel a mi i a totes i a tots els seus comentaristes, tot s’ha de dir! la fidelitat és compartida!
Quan vaig “pitjar” per primer cop el seu blog, em va sorprendre trobar en els seus posts 40 o 50 dones i uns quants (poquets) homes comentant i responent les seves interpel·lacions, tots deien la seva! entregats!
Vaig contactar amb ell via mail, volia que m’expliqués el secret.
Va ser de gran ajuda a nivell pràctic en el tema informàtic per avançar en la personalització del meu blog, soc una negada, era incapaç d’insertar una foto entre mig d’un text ... també em va proporcionar unes contrasenyes per col·locar-me un comptador, cosa que encara no he fet per falta de temps.
El fet és que en Joan, amb els seus relats eròtics, m’ha enganxat uns quants cops; m’ha fet despullar sovint!

Quin rubor! però a “lo hecho pecho”, faltaria més, no em des dic dels meus comentaris; els mantinc! perquè els vaig fer amb plena consciència i amb sinceritat. Clar que si no hagués posat tanta passió .... però els temes, no tots però si molts, són suggerents i, que caray! és un blog eròtic! perquè ens em d’enganyar!
Així que sense manies, faig un “copiar i pegar” d’uns quants:

un fragment .........
LLAVIS publicat el 22 de juliol,
Em parlat de les mans, de la mirada, i avui parlem dels llavis.
.... Ni han que fan presoners de plaer.

i, el comentari que em va inspirar .........
Em quedo amb els últims: “presoners de plaer”

Els que dibuixa’n, amb els ulls lleugerament aclocats, carícies humitejades que et fan intuir el plaer de les carícies més desitjades!

Els que et provoquen el desig més intens!

Llavis... desig provocat!
transporta’n la nostra fantasia pels raconets del cos estimat, tant sols en un instant...

Llavis... desig dolç!
et fan sentir el sabor de la mel a través de la pell i, com una bombolla que esclata en la teva ment, recorre amb la seva dolçor el cos tot provocant plaer...

Llavis... petons plens de carícies per l’ànima!
et fan desconnectar de la realitat, transportant-te més enllà del que, fa tant sols un instant, no podies somiar ...

al que l’Striper em va respondre ....
Rosalia el teu comentari es preciós. sensual, uf una passada.

* * *

un fragment.........
LLOCS ... publicat el 26 de juny,
Hi algun lloc que us sembli divertit? He fet l’amor a llocs originals?
... estem al estiu els cossos bullen i es temps d’innovar.

i, el comentari que em va inspirar .........
Ja s’han dit gairebé tots els llocs, comentaré un parell de situacions i sensacions ....

(1) “erase que se era” fa molt i molt de temps, un record inoblidable del passat llunyà....

- una nit-matinada de pluja intensa, en un cotxe que de mica en mica sense adonant-se es va anar enfonsant en el fang, la música de l’aigua i la intensitat dels sentiments ens acompanyava, un dels pocs cops a la vida en que et diuen i dius “t’estimo”

- Final: 15 kms a peu per tornar a casa, rient i mullant-se amb la pluja que en cap moment no va parar (+ les peles de la grua de l’endemà per treure el cotxe enfonsat)
(2) un lloc i una sensació especial del passat recent, que en un futur també serà inoblidable i que ara intento no recordar....
- les carícies compartides en una nit de passió sobre el marbre de la cuina .... la tènue llum de l’exterior il·lumina’n la nuesa del seu tors, mentre el llenguatge de les carícies inundava el meu cor ..... irrepetibleeee!!!!!!!

al que l’Striper em va respondre ....
Rosalia que fa calor i no corra aire mira que explicar aquestes coses amb aquestes temperatures.

* * *

un fragment.........
AH ELS PETONS!!!!!!!! ... publicat el 30 d’abril,
Hi ha res que no es pugui dir amb un petó?Ah!!! Jo crec que els petons son el batec del cor de l’anima, a vegades la clau del plaer, a vegades el consol de la tristor, però sempre petons.. Molts els oblidem però d’altres no. Que son per vosaltres els petons?Alguns d’aquests que no s’obliden?

i, el comentari que em va inspirar .........
Una mica tard però superada la inicial tristesa, ja puc opina!
els petons per mi ho són gairebé tot, les carícies de les llengües, la salivera de plaer que produeix i respirar al “uníson” tots dos! .....,

allargà els petons per a tot el cos .... amb la llengua, amb suavitat notant la passió! .....

m’excita especialment sentir els gemecs de plaer a la nuca, junt amb la respiració i amb les llengües de tant en tan més petons.........

aaaahhh mil petons per a tothom! també per a tots, de Joan Manuel Serrat:
paraules d’amor....... senzilles i tendres......
Però sovint en fer-se fosc,
de lluny m’arriba una cançó.
Velles notes, vells acords,
velles paraules d’amor…

al que l’Striper em va respondre ....
rosalia: M’alegro que hagis superat la tristesa, tal com descrius això del peto venen unes ganes, I Serrat un poeta del amor.

* * *

un fragment.........
LA GÀRGOLA TRISTA... publicat el 24 de juliol,
Relat en que l’Striper va presentar:

Participació al 65è joc literari de tens un racó dalt del món.

Tema: Les gàrgoles.

... la Rosalia de cal Xic, pagesa del mercat (tenia fama de bruixota),

i, el comentari que em va inspirar .........
La gàrgola la tinc propera, la controlaré perquè no plori més.
No tinc escala per petonejar-la però si ulls i sentiments,
li enviaré un petó cada mati i, si veig que no els rep,

cridaré a les orenetes que volen en cercle contínuament amb la fresqueta del mati.
Segur que elles, suggeridores de poesies d’amor, sabran com consolar-la tot eixuga’n amb les seves plomes les llàgrimes vessades per manca d’amor.

al que l’Striper em va respondre ....
Rosalia: Un comentari molt poètic. Cuida la gàrgola.

* * *

Comentari de comentaris (I) ... els meus blogs favorits

El paraíso de los gansos

Començo per una poesia d’Arthur Rimbaud (1854-1891), Ofelia, que en el últim post de 18 de juliol va publicar ...

un fragment
.........
Y el poeta nos dice que en la noche estrellada

vienes a recoger las flores que cortaste,

y que ha visto en el agua, recostada en sus velos,

a la cándida Ofelia flotar, como un gran lis.

Poesia d’aquelles que no m’agrada llegir, sinó gaudir!

Desprès de llegir la traducció, vaig continuar amb d’idioma original, si, el francès; idioma que trobo que per les “coses de l’amor” té una musicalitat especial

i, el comentari que em va inspirar .........

Poésie.... quel plaisir pour les sens!

Aujourd'hui, quand j'ai visité ton blog, tu m'as surpris pour la beauté contenue dans cette poésie. Elle est fantastique! elle m'a transporté au monde de la tendresse et mélancolie.

Elle ne saurait pas laquelle choisir pour un jour beau comme celui-ci et celle-ci ne la connaissait pas. En fait, en connaît-le peu de cet art mais cela me produit beaucoup de plaisir d'en jouir de temps en temps.Merci pour me la faire connaître!

* * *

... també el post amb vídeo inclòs sobre Pavarotti, el meu intèrpret d’òpera favorit publicat el 7/9/2007, L'elisir d'amore (1832) – de Gaetano Donizetti

un fragment
.........
¡Cielos, se puede morir...!

No pido más, no pido.

¡Ah! ¡Cielos, se puede, se puede morir...!

No pido más, no pido.Se puede morir...¡

Se puede morir de amor!

i, el comentari que em va inspirar .........

El primer cop que vaig seure a la platea del Liceu, fila 7, va ser per veure Elissir d'amore. Encara recordo la sensació que em va produir quan el tenor va cantar la "FURTIVA LAGRIMA", se’m va posar la pell de gallina i una emoció interna, inexplicable!

al que en Pere em va respondre ....

Hola Rosalia

Aquesta es una ària magnífica i en Pavarotti l’interpretava de cine. Una gran peça per a un gran tenor.

* * *

També recordo amb carinyo haver llegit una anècdota molt ocurrent sobre Camilo José Cela, la publicada en el post de 12/10/2007, amb el títol “En passant”

un fragment
.........
- Pues no, claro. Advierta su Señoría que no es lo mismo estar jodido que estar jodiendo.

i, el comentari que em va inspirar .........

.... otra anécdota

Durante una conferencia, un asistente corrigió al Nóbel cuando éste pronunció el nombre de Shakaspeare (literalmente), en vez de “sespir”- ah!, pero sabe usted inglés?, dijo don Camilo y continuó el resto de la conferencia en ingles. Seguramente el asistente ignoraba que la lengua materna de nuestro Nóbel era la inglesa.

al que en Pere em va respondre ....

Hola Rosalia

No conocía esta anécdota de Cela. La verdad es que casa perfectamente con su personalidad... tan peculiar.

* * *

..... no acabaria de comentar aquests i altres escrits del blog!
Com a esment, tinc que dir, que m’agrada especialment quan l’autor em respon un comentari. Trobo que aquest fet dona caliu a la comunicació, és com si el fet de respondrem fes que aquest sistema, en principi tant impersonal per mi com és el món virtual; deixi anar una “xispeta humana” que a nivell individual em satisfà.

... reinventar-se la vida!

És un primer pas, forma part d’una filosofia molt i molt particular.
Reinventar-se la vida perquè no et sents satisfet amb la que has tingut, o be, perquè necessites noves il·lusions per no caure en el tedi de la monotonia.
També per por a caure en el que altres persones del volta’n comenta’n, la línia plana en que transcorre la seva vida, sense sobresalts i emocions desequilibradors del dia dia.
El sofriment d’una situació nova no assumida, la tristesa que s’intenta pal·liar a base de medicaments psiquiàtrics per tal d’obviar el dolor emocional que ens toca viure en un moment donat.
La filosofia actual del NO al dolor, de l’origen que sigui, en aquest cas en que exposo, al “no patiment anímic” he detectat el preu a pagar en el meu voltant: la “línia plana anímica”.

Els que estem en l’altra punta, ni millor ni pitjor, amb les nostres puges i baixons; amb les nostres llàgrimes i rialles; gaudint d’emocions extremes, realment ens acostem a la perfecció?
No, no ho crec, ambdues persones ens envegem les situacions, pel que comentàvem entre amigues, tant la de la línia plana com la meva, quebrada pels revolts de les emocions. Què trist no poder gaudir d’un equilibri emocional amb la proporció justa, ens queixàvem! Amb la suma de les dues situacions, dividides per dos i, apa! la felicitat!
Tonteries com molts sabem!
Comentava a un altre amiga ahir que, quan els records ja no ens fan mal, quan ja no ens provoca aquell dolor tant sagnant, sinó que l’assumim com a una experiència del passat. És quan, al fer el balanç de la nostra nova situació, no més un sentiment ens pot donar la serenor d’esperit, la visió llunyana i distesa del passat.
Aquest sentiment és el provocat pel nostre comportament, el haver estat rigorós i conseqüent en el sentiment mostrat i viscut; el haver actuat amb rigorós joc net.
Joc, sovint, en que hem errat però que vem ser a temps o se’ns va donar l’oportunitat de rectificar.

Moltes situacions doloroses entre dues persones, sovint són provocades per un error en la percepció dels fets, però sobre tot, de la percepció que cadascun en rep dels sentiments, tant els sentits com els rebuts.
No sempre hem d’interpretar que hem estat traïts o no estimats, al menys particularment, a mi no em serveix de consol per poder assimilar el dolor que ens provoca un sentiment frustrat.

El adjudicar a una persona el protagonisme de la nostra desgràcia, de provocar el nostre neguit, no sempre és real. Com tampoc és real el sentiment de consol que ens provoca el pensar que s’arrossegarà davant nostre admeten el seu error perquè s’ha equivocat en la seva decisió.

... bajanades! és el que és i s’ha acabat! per dur que sigui admetre la realitat.
Al final soc jo la que em quedo sola, ja sense dolor, i és aquí on la meva reflexió volia arribar. Realment vaig ser una persona honesta i conseqüent amb les meves paraules i el meu comportament?
La meva consciencia em diu Si i això és el que m’afalaga i em fa sentir forta, optimista i amb bones vibracions! i em provoca la resposta del perquè
..... m’he reinventat la vida!

...... la poesia de Cecilia

Quien la escribía versos dime quien era

Quien la mandaba flores por primavera

Quien cada nueve de noviembre

Como siempre sin tarjeta

La mandaba un ramito de violetas

EuroGames

Per tal de fer-ne difusió de la campanya, faig un copiar i pegar del següent text:

Els EuroGames són l’esdeveniment esportiu LGTB més important d’Europa.

Els participants són principalment gais, lesbianes, transexuals i bisexuals europeus, tot i que els jocs estan oberts a tothom, independentment del seu origen i de la seva orientació sexual.
Precisament, l’esperit dels EuroGames és lluitar contra la discriminació per orientació sexual en el món de l’esport i estimular la integració i l’emancipació del col·lectiu LGTB. Per aquest motiu Amnistia Internacional hi serà present a la Fira d'Entitats amb la campanya "Saps a què juga la Xina?" i amb la microexposició sobre el 30 aniversari de la Secció Espanyola de l'organització, on explica les fites aconseguides i els reptes de futur. Entre ells defensar davant la discriminació, la pena de mort o les tortures al col·lectiu LGBT.
El seu objectiu és reunir a totes aquelles persones – lesbianes, gais, transexuals, bisexuals i heterosexuals – que creuen en els beneficis de la diversitat i en els drets d’igualtat per a tothom.
Paral·lelament a la celebració esportiva, a les ciutats que acullen els jocs, també s’organitzen activitats culturals i turístiques, com conferències, exposicions, música, col·loquis, cinema o teatre relacionat amb el col·lectiu LGTB. Així, el 24 de juliol de 2008, durant els EuroGames Barcelona 08, hi haurà la conferència internacional sobre drets humans i homofòbia.

exploradora d’idees !!!

Sí, aquesta és la meva definició, me l’acabo d’adjudicar; però no us penseu que és del tot “collita pròpia”. Té a veure molt un article de la Vanguardia publicat en la seva contraportada del 2 de juliol.
En l’entrevista a Mikel Horn, explorador ..... explorador de la Terra, que en resposta al periodista que dona per "sentat" que tota la Terra estar ja explorada; comenta que queda quelcom per explorar:
“el que passa en el meu interior quan viatjo en certes condicions . .....”
Deixa’n de banda el contingut de l’entrevista, aquesta resposta em va inspirar aquest post, em vaig sentir identificada amb la resposta al periodista.

També jo em sento exploradora, exploradora de sensacions, les que em provoca'n les persones del meu entorn.
No soc cap erudita de l’ésser humà des de cap disciplina científica, ja sigui l’antropològica, social ....
Soc autodidacta per plaer personal en disciplines, sovint, dispars. Una vesant que m’agrada especialment és analitzar el comportament humà, les reaccions de les persones en certes situacions.
Per si algú llegeix aquest post, vull deixar clar que les meves màximes en els meus escrits i en les meves opinions són apreciacions personals.
Ho faig en base a les emocions o idees que em provoquen i en cap moment amb ànims de jutjar.
Tot plegat per di la meva i posicionar-me sense manies sobre temes que m’interessen, que em provoquen inquietuds. També he observat i m'ha cridat l'atenció, una continua “dicotomia” o “bipolaritat” en els seus comportaments, fet que afecta a tots els nivells de la societat i que m'ajuda a entendre situacions més properes, més personals.
En un món i un entorn en el que dir el que penses, el pendre partit significa tot sovint, un rebuig; un no "saber estar" però que em produeix "l'adrenalina" del dia a dia i que daban de les hipocresia social, em fa sentir per sobre, perquè la meva opinió no cotitza al mercat (tot i que en soc conscient que "la meva" no és gaire important).

“Fastiguejada” en moltes ocasions per la “falsedat” que impera en el dia a dia i, compta! també jo me’n porto una bona part, tot i així m’agrada de tant en tant “dir una mica la meva”
Vaig començar aquest blog arrel d’un comentari que vaig fer a un altre col·lega, ho vaig fer ben be sense pensar el perquè i el com.
De fet a mi el que em “mola” és fer comentaris als altres, quan tingui una estoneta el cap de setmana tinc al cap fer un post sobre “comentaris de comentaris a altres blogs”. Ara ja fa un temps prudencial en que, desprès de seguir blogs que m’agrada comentar, en puc fer un balanç de com ha anat, de quines idees m’han aportat.
Al definir-me com a exploradora d’idees no tant sols faig referència als blogs, si no a l’experiència quotidiana del meu entorn. Em considero una persona rica en relacions personals
He penjat, amb més o menys, assiduïtat escrits que mai tinc programat; com deia un col.leguilla: a casa meva faig el que vull i, sense pressions, tant sols quan m’ha vingut de gust esplaiar-me, he anat publica’n.
No em menjo el “tarro” excessivament amb el tema, simplement quan sorgeix una idea. Per mi tampoc se’m fa carregós comentar altres blogs, al llegir-los, espontàniament els comento, de vagades i més d’un cop “irreflexivament”. M’ho prenc amb molta “afició”, com si m’anés la vida.
Tot plegat i quan els rellegeixo, també perquè alguns autors comentats em responen, cosa que m’agrada especialment; me’n faig creus del que he dit un cop passada la passió, més que res perquè al comentar-ne de qualsevol temàtica em despullo anímicament i clar, si faig un recorregut per alguns ... déu meu! algun em provoca un “cert rubor”.
Ho escric entre cometes perquè tot és relatiu, la sinceritat en l’exposició no té perquè fer posar les mans al cap a ningú i aquest és un tret meu que, aquestes altures, no sempre puc dominar. És molt més greu quan "fico la pota" a nivell oral, aixó em causa un "no viure", que em passo la vida intentant justificar la "sortida de to".

En fi, a pesar de tot, no em plantejo canviar d’estratègia, la meva pretensió, de fet, és la comunicació i un comentari, encara que en algun moment soni a feridor; no deixa d’aportar punts de vista diferents que de vagades no veiem des de la nostra posició.

drets humans .... solidaritat amb SIDI IFNI !!!

El món, sabem, està ple d’històries individuals que humanament es mereixen la seva difusió, com la de Brahim, Jalim, Mohamed ....
Còpia de moltes més històries ni millors ni pitjors, històries de vides .....
La d’aquests amics, perquè no? amics, tots tres m’han ofert la seva amistat, vull que sàpiguen amb una pinzellada en aquest post de la seva realitat, el que penso i el que m’han trasmès amb el seu relat .....
Tots tres m’han volgut fer partícip a través de les seves realitats, realitats personals frustades per una realitat política, econòmica i social; la del seu poble Sidi Ifni ....
Brahim escriu poesia (va estudiar literatura francesa), Jalim és un virtuós del llaüt, instrument mare de la guitarra espanyola, que a Madrid finalitza aviat el seu doctorat i Mohamed, desprès d’haver finalitzat la seva llicenciatura en dret, no pot sobreviure exercin en el seu poble, ell forma part del colectiu que en diuen de diplomats ...
Tots tres tenen en comú un objectiu: difondre la denuncia de la violació, violació de varis i varies categories de Drets Humans ....

Volen denuncià la repressió i estat de setge que estan vivint els ciutadans de Sidi Ifni, ciutat portuaria de l’Àfrica occidental.

Repressió per part de les forces policials i militars, diuen que uns quatre o cinc mil ..... i en portada d’una revista de gran difusió en el Marroc que em van ensenyar, enfundats en els seus lluents uniformes esgrimint les metralletes de rigor ambdós representants dels cossos anomenats, somriuen a la càmera sense pudor sota un gran titular .... els alliberadors !!!

Per escarni de la comunitat de la ciutat que, arrel de la manifestació que van protagonitzar, quan van sortir al carrer a manifestar-se per tal de reivindicar els seus drets civils i socials ....

Han vist violats els drets de primer rang, entre d’altres i el primer, el de la “vida”, que el govern oficialment a negat arrel de la denúncia feta pública per la cadena Al Yazzira, i prenent mesures legals contra els responsables de la difusió que per part d’una ONG, proclamava el número de morts causats arrel de la repressió de les forces policials i militars ......

La resta de denuncies per Youtube, per internet; les fotos i videos de tortures; testimonis de violacions als domicilis; el pillatge i la corrupció ... així com, la “vox populis” cada vagada més estesa, de que és una pràctica habitual la desaparició de cadàvers i per tant les morts, per ells no hi conten, no són oficials: “nulla crimini” sin “corpus delicti”
“Els alliberadors” del gran perill que pel règim dictatorial instaurat en aquests pais significa la conjunció d’idees de diferents grups socials, per ells revolucionaris, com són: diplomats en atur natius del lloc i descendents dels marroquis arrivats als anys setanta; corrents amazighs (berebers) sensibles, diu la premsa i jo no ho ser ben be, sensibles al discurs independentista del Front Polisari .....
Em comentava Jalim que Manresa és molt coneguda al seu poble, la comunitat actual a la ciutat s’acosta als dos-cents. Percentatge elevat si tenim en conta que Sidi Ifni es mou entre vint i vint-i-dos mil habitants. Un dia al metre de Madrid va sorpendre a una manresana que, acostant-se amb ell per demanar foc, quan li va demanar Jalim de quin lloc era pel seu accent, desprès de dir catalana; es va poder esplaiar amb ella del coneixement de la ciutat on té ell tants germans.
Jalim ens va regalar diumenge amb un petit-gran concert.

Petit per la durada material i gran pel ric contingut de la seva música. Gran coneixedor de les tendencies i història de la música oriental i occidental, ens va oferir temes fusionats d’amdues corrents, fusió d’aires: “música bereber” i "flamenc".

Em va sorpendre en dos moments, quan vaig reconèixer unes notes del concert d’Aranjuez i posteriorment, el tema de la “tarara”, aquest ultim em va explicar que ja ho va fer el “Lebrijano” en un concert al que va assistir al Marroc ....
També em va explicar la història d’una artista i, em sap greu no haver pogut memoritzar el seu nom, cap debantera i abanderada del moviment feminista en l’Egipte colonial, que durant els anys quaranta fins als seixanta va fer una gran aportació a l’art musical, mitjançant la fusió de la música oriental i occidental.
Gran compositora i cantant, que als seus inicis va haver de disfraçar-se d’home per actuar en públic, i com s'ho va ingeniar, deban del refuig integrista a la música, per transmetre la música oriental clàsica, recitant salms, fusionats amb la música anglesa de l’época.

Va iniciar un estil que ha tingut des d’allevorens molts seguidors.
M’allargaria massa en explicar el que, entre el refrescant suc de meló i la crema catalana, l’aigua amb llimones fresques i el cava, vem parlar tots plegats.

Sobre tot l’apreciació personal d’una gran desconeixença de moltes realitats.

Realitats que s’haurien de matitzar i que no és l’objectiu d’aquest post, amb aquest escrit pretenc afegir-me, solidaritzar-me a nivell personal amb una violació i difondre, encara que des de la meva modesta aportació, les seves reivindicacions contingudes en el següent punt:

- LA INMEDIATA RETIRADA DE LA CIUTAT DE LES FORCES D’ ORDRE PÚBLIC
- L’ALLIBERACIÓ INMEDIATA I INCONDICIONAL DELS DETINGUTS
- UNA INVESTIGACIÓ INDEPENDENT DELS FETS I PROCESAMENT DELS AUTORS D’AQUESTS ABUSOS
- L’ACEPTACIÓ DE LES LEGÍTIMES REIVINDICACIONS DELS HABITANTS DE SIDI IFNI
- NO A LA MARGINACIÓ DELS AIT BAAMRAN