dijous, 24 de juliol del 2008

Comentari de comentaris (I) ... els meus blogs favorits

El paraíso de los gansos
Començo per una poesia d’Arthur Rimbaud (1854-1891), Ofelia, que en el últim post de 18 de juliol va publicar ...

un fragment
.........
Y el poeta nos dice que en la noche estrellada
vienes a recoger las flores que cortaste,
y que ha visto en el agua, recostada en sus velos,
a la cándida Ofelia flotar, como un gran lis.

Poesia d’aquelles que no m’agrada llegir, sinó gaudir!
Desprès de llegir la traducció, vaig continuar amb d’idioma original, si, el francès; idioma que trobo que per les “coses de l’amor” té una musicalitat especial

i, el comentari que em va inspirar .........

Poésie.... quel plaisir pour les sens!
Aujourd'hui, quand j'ai visité ton blog, tu m'as surpris pour la beauté contenue dans cette poésie. Elle est fantastique! elle m'a transporté au monde de la tendresse et mélancolie.
Elle ne saurait pas laquelle choisir pour un jour beau comme celui-ci et celle-ci ne la connaissait pas. En fait, en connaît-le peu de cet art mais cela me produit beaucoup de plaisir d'en jouir de temps en temps.Merci pour me la faire connaître!
* * *
... també el post amb vídeo inclòs sobre Pavarotti, el meu intèrpret d’òpera favorit publicat el 7/9/2007, L'elisir d'amore (1832) – de Gaetano Donizetti

un fragment
.........
¡Cielos, se puede morir...!
No pido más, no pido.
¡Ah! ¡Cielos, se puede, se puede morir...!
No pido más, no pido.Se puede morir...¡
Se puede morir de amor!

i, el comentari que em va inspirar .........

El primer cop que vaig seure a la platea del Liceu, fila 7, va ser per veure Elissir d'amore. Encara recordo la sensació que em va produir quan el tenor va cantar la "FURTIVA LAGRIMA", se’m va posar la pell de gallina i una emoció interna, inexplicable!

al que en Pere em va respondre ....

Hola Rosalia
Aquesta es una ària magnífica i en Pavarotti l’interpretava de cine. Una gran peça per a un gran tenor.
* * *

També recordo amb carinyo haver llegit una anècdota molt ocurrent sobre Camilo José Cela, la publicada en el post de 12/10/2007, amb el títol “En passant”

un fragment
.........
- Pues no, claro. Advierta su Señoría que no es lo mismo estar jodido que estar jodiendo.

i, el comentari que em va inspirar .........

.... otra anécdota
Durante una conferencia, un asistente corrigió al Nóbel cuando éste pronunció el nombre de Shakaspeare (literalmente), en vez de “sespir”- ah!, pero sabe usted inglés?, dijo don Camilo y continuó el resto de la conferencia en ingles. Seguramente el asistente ignoraba que la lengua materna de nuestro Nóbel era la inglesa.

al que en Pere em va respondre ....

Hola Rosalia
No conocía esta anécdota de Cela. La verdad es que casa perfectamente con su personalidad... tan peculiar.
* * *
..... no acabaria de comentar aquests i altres escrits del blog!
Com a esment, tinc que dir, que m’agrada especialment quan l’autor em respon un comentari. Trobo que aquest fet dona caliu a la comunicació, és com si el fet de respondrem fes que aquest sistema, en principi tant impersonal per mi com és el món virtual; deixi anar una “xispeta humana” que a nivell individual em satisfà.

2 comentaris:

Striper ha dit...

Saps un dia una diputada de l'opocicio li va dir a Churchil , si usted fuera mi marido le pondria veneno en el cafe, i ell va respondre si ustefd fuera mi esposa me lo tomaria.

Anònim ha dit...

Oléeee !!!!!!!!! el ministre.... Similar galanteria només se m’acut aquella cançó que diu:
Pisa morena, pisa con garbo que un relicario, que un relicario me voy a hacer...
Con el trocito de mi capote que haya pisado, que haya pisado tu lindo pie....
Visca els homes galants!