amb la vènia senyoria … on té l’ànima?

“abraça’m perquè tota tu respires amor” això em va dir una persona ahir, que al trobar-me pel carrer espontàniament, em va demanar una abraçada.
Un dia abans m’havien abraçat dues persones, que davant de la resolució favorable d’un tema professional que posava fi a un “sense viure” de més de tres anys, no van poder contenir l’emoció i les llàgrimes. Jo no vaig plorar perquè, llògicament, m’ho miro amb un altra distància. Però la serenor interna d’aquella nit, per la feina ben feta, no em va deixar dormir. Tampoc vaig poder, ahir, concentrar-me en cap més tema. Voltava com una autòmata, incapaç de fer cap esforç mental. No vaig poder evitar que m’impliqués el tema anímicament.
Perquè, on tenim l’ànima? jo no sé ni tant sols que és! No sé si, com diuen, és el cor, són els sentiments o és l’amor ...
Només sé que la sento a flor de pell, tant pel bo com pel dolent. Que em fa mal o feliç una mirada, una paraula, un gest ...

Lluís Companys, la memòria d’un pare

Us explico el testimoni personal del pare d’un meu amic que va presenciar l’afusellament del President, i que ho va transmetre als seus fills tal com ho explico en aquest escrit. Perquè la història s’escriu, s’interpreta, es manipula, es tergiversa, es maquilla ... i així un llarg etcètera.
El cert és que la “història” la vivim i la fem les persones, com també és cert que la transmetem als nostres, com els nostres ens la va transmetre.
Deixa’n de banda les múltiples controvèrsies sobre l’actuació del President Companys duran el seu mandat al front de la Generalitat de Catalunya, i arrel de la sol·licitud de reparació pública i de l’anul·lació del procés en què se'l va condemnar a morir afusellat. Així com la campanya social que s’està difonent i a la que jo personalment m’adhereixo, no només perquè estic en contra de la pena de mort, sinó perquè també estic a favor de recuperar la memòria històrica d’uns fets que necessiten reparació immediata.

“fotos en blanc i negre, escanejades, fotos en color ... tot un recull d’imatges de tota una vida, la d’una persona que ens havia abandonat.
Les seves pintures, cartes manuscrites, la seva pipa ... les seves pertinences materials. Però el més important, la herència més apreciada pels seus, el record del seu pas per aquesta vida alleugera’n el pes dels altres i, sobretot, l’empremta deixada en el seu entorn familiar”
Va estar una tarda diferent pel meu amic, segurament provocada per la melangia provocada al recopilar, per fer un àlbum familiar; fotos des de la més tendre edat del seu pare, fins a l’edat avançada en que per llei natural els va abandonar.
El meu amic poques vagades me’n havia parlat del seu pare, tot i que jo el coneixia, aquella tarda però, va estar diferent.
Al veure’l com mirava, pensatiu, una foto; em vaig acostar a mirar,
“es tractava de la foto en blanc i negre d’un jove uniformat i, al veurem, em va demanar si sabia qui era”. Ràpidament vaig respondre,

"però que feies disfressat així?,
sembles de la II Guerra Mundial!
d’on vas treure la disfressa?”

No, no era una disfressa, tampoc era el meu amic. Era el seu pare amb l’uniforme militar, que com a molts joves de l’època els va tocar viure la Guerra Civil.
Així va començar a parlar-me d’un episodi que avui, de plena actualitat el tema, he decidit amb el seu permís explicar.

“El jove uniformat era estudiant universitari quan la guerra civil espanyola va esclatar, volia acabar i exercir la seva carrera vocacional. Va demanar canvi de destí a Barcelona, universitat de prestigi que per la seva procedència social, de família humil, no tenia possibilitats d’accedir però si com a militar.
Destinat al castell de Montjuic, estava de guàrdia quan es van presentar uns policies de Franco (una mena de Gestapo), amb el President Lluís Companys emmanillat.
Com a oficial, els va manar des emmanillar al detingut, fet que va provocar uns moments de tensió per la negativa dels policies a obeir l’ordre.

“estem entre cavallers, aquí no té per que estar emmanillat”

Fet que el President va agrair al jove oficial.
Els dies que va estar pres, ambdós, van compartir llargues converses i, en agraïment a l’amabilitat que va tenir amb les seves germanes; el President va regalar al pare del meu amic una cartera (o billeter). Encara que al no tenir cap distintiu, el meu amic no sap quina és de les tres o quatre que conserva la família.

El que si sap de cert, perquè el seu pare ho va transmetre en diferents ocasions, tant amb ell com als seus germans, les següents puntualitzacions sobre els últims moments del President:

Primer: “el pelotón d’afusellament eren voluntaris de la guàrdia civil”
Segon: “no es va descalçar previ a l’afusellament”
Però sobre tot i molt important,

NO va rebre cap “tret de gràcia”,

ni per part de cap militar ni per part de cap guàrdia civil”

"i així és perquè el pare ho va explicar"

Difusió noticies d'AI "Esdeveniment a Catalunya"

Catalunya. 16-03-09

Barcelona: contra la retallada de drets a la immigració
Davant les properes reformes legislatives a Espanya, AI surt al carrer per assegurar que els drets humans de les persones immigrants són respectats. Mitjans de comunicació i la ciutadania podran gaudir a plaça Sant Jaume d'una representació de la rebaixa i liquidació total d'aquest drets que es podria arribar a fer.

En temps de crisi, tota la societat pateiix. Tanmateix, les nostres preocupacions no poden fer-nos oblidar que hi ha persones, com els immigrants, que hi ha molt més indefensos davant d'aquesta situació. Per això, no s'haurien de planejar mesures de recuperació econòmica sense obviar o retallar els drets d'aquells a qui la recessió colpeja amb més duresa.

En els pròxims mesos estan previstes les reformes de la Llei d'Asil, del Codi Penal i de la Llei d'Estrangeria, que tindran un especial impacte sobre els drets d'immigrants i refugiats a Espanya.

Els immigrants, que ja reben en massa ocasions un tracte discriminatori a la feina, en l'accés a l'habitatge i en els llocs de lleure, segons els informes d'Amnistia Internacional, podrien veure com es retallen ara alguns dels seus drets fonamentals. Per això Amnistia Internacional surt al carrer el proper dilluns 16 de març per reclamar que no hi hagi rebaixes en els drets de les persones immigrants!
Lloc:
Plaça Sant Jaume

Barcelona 11:00 hores.

immigrants a la xarxa, Web 2.0, mea culpa!

“immigrants a la xarxa”, així és com ens va descriure al 99,9% dels assistents/es, en Tirso Maldonado, Director de SocialTec, durant la seva intervenció en la jornada WEB 2.0, UNA OPORTUNITAT PER ALS PROFESSIONALS, que es va celebrar el dia 24 al Palau Firal de Manresa http://www.catic.cat/ (CATIC - Col·legi d’Arquitectes).

Però abans de continuar vull agrair al Jordi, arquitecte de professió i músic de vocació... http://jordiriusbonjorn.blogspot.com, la difusió feta en el seu blog d’aquesta jornada, gràcies amb ell vaig assistir, junt amb un altra company arquitecte, que tampoc les tenia totes però que el vaig arrossegar perquè, i entono el mea culpa! em semblava que les tres hores serien una “tortura”.
Ignora’n de mi! que poc m’imaginava que de cop sem va encendre un llumet al cap i ho vaig veure tot clar! gràcies Jordi!

Des de aleshores el meu cap treu fum, tinc tantes idees noves per engegar què estic desitja’n fer i acabar el curset programat, per aplicar en la meva professió moltes de les possibilitats que les eines 2.0 ens permet. No cal dir que el meu company arquitecte està tant engrescat com jo.

En el meu cas, tinc pensat l’aplicació d’aquestes eines en dos sectors diferents, i en un concretament, ja tinc engrescats dos col·legues que no van assistir a la jornada, per col.laborar en el desenvolupament d'una d'elles.
Els vaig donar marxa! perquè desprès diguin que certs professionals som avorrits i avorrides ...

Mea culpa! també per la meva ignorància quan en el blog de Ciudad e Innovación, llegint el post del 9 de febrer “Y a la salida de la crisis, qué?”
L’autor parlava sobre l’efecte “accelerador” de l’actual crisi sobre el nostre entorn econòmic ... millor que ho llegiu vosaltres http://ciudadinnova.blogspot.com.
Encoratjava a mirar endavant i proposava un guió des de l’administració pública. També ens invitava a opinar sobre el tema, i aquí és quan em vaig emplear a “fondo”. En favor meu i, com a plec de descàrrec, els fets que descric a continuació van ser previ a la jornada que en un inici comento.

Vaig redactar un llarg “comentari” al seu post, però més que aportar idees o qüestionar les seves, parla’n de la crisi i critica’n als diferents actors causants de la nostra actual “desgràcia” (em sembla recordar) i no me’l va publicar.
En un primer moment em vaig “mosquejar”, això d’esperar a que l’autor moderi els comentaris ho trobo de poc democràtic, com si el fet de “pixar fora de tinter” per part meva, fos potestat de l’autor decidir si “parlar d’això toca o no toca”.
En un segon moment vaig “re capacitar” i tot fent memòria, vaig fer un breu resum amb el mateix contingut, no fos que per l’extensió del mateix més que del contingut fos el motiu i, oh! tampoc va passa el filtre! o la “censura”.
A mi! que per fer un comentari a un blog veí m’han dit “friki”, “penosa com el meu blog”, entre d’altres lindeces, però que d’això es tracta, de la llibertat d’expressió.
En fi! que per no fer mala sang, vaig optar per pensar que tot havia estat producte dels meus “curts” coneixements informàtics, falla’n en l’envio, i no degut a certes inclinacions sospitoses properes a la prepotència, amb que sovint ens tracta’n els polítics/ques amb la seva actitud.
I, de cop! vaig recordar aquell post de 18 de juny de 2008, del mateix blog: “A dónde nos lleva internet?”
Un d’aquells escrits, que en el seu moment, l’únic que em podia venir al cap quan el vaig llegir és allò que diu un fragment d’una cançó de Fito & Fitipaldi:

... es más facil recitar la biblia en chino que salir con Mariluz sin un duro en el bolsillo ...

Mea culpa! el vaig rellegir i resulta que començo a entendre el “xinès”, déu ni do!

nena rica, nena pobre … un conte real

una vagada …

“… a la Manresa de la postguerra, una nena pobre de família de masovers, va arribar a la ciutat on el pare va trobar feina cuida’n el jardí i l’hort de les monges de l’escola Sant Francesc (Badia Solé i actual Joviat).
La nena pobre i els sis germans i germanes junt amb els pares, vivien al pis destinat al jardiner, amb entrada pel carrer de les Campanes.
En rere, però present de per vida, quedava part de la seva infància perduda. Però no els records que, com la mort del seu germà, el vuitè, els soldats van executar davant de la família en plena guerra civil.
La nena pobre mai oblidaria aquell dia, quan en el moment en que els soldats van decidir matar a un tiet que vivia amb ells. De cop! El seu germà es va plantar al davant d’aquells homes i els va suplicar que al matessin amb ell, tot dient que el tiet tenia dona i fills. Prec que no els va fer dubtar, executant-lo al moment. Darrera unes plantes, un dels germans dels que van sobreviure, el terror de la situació no podia deixar de tremolar. Aquesta tremolor el va acompanyar la resta de la seva vida, fins a la mort en edat avançada.

Cada dia la nena pobre, en edat escolar, assistia a classe. Era una escola de nenes riques i s’accedia per dos llocs, un per les nenes pobres i l’altre per les nenes riques, no es podien barrejar.
Al finalitzar les classes, la nena pobre havia de fer feines domèstiques a la residència abans d’anar a la sala d’estudi, amb llargues taules i bancs.
Quan la nena pobre entrava, cada dia es repetia el mateix ritual al obrir-se la porta, amb descaro i sense cap subtilesa, les nenes riques s’estarrufaven les faldilles perquè no quedés cap espai lliure i la nena pobre no pogués seure.
Només una nena rica s’ajustava la faldilla per fer lloc a la nena pobre.”

Amb els anys…

“La nena rica es va casar amb un home de carrera de prestigi i, la nena pobre amb un home de bona posició econòmica.
La nena rica va tenir quatre fills (dos d’ells, amics meus) i set nets i, la nena pobre també va tenir quatre fills i set nets (dos d’ells els meus fills)”
La nena pobre ja no hi és entre nosaltres, però el record del seu amor pels que hi érem al seu voltant, no s’ha perdut. Com tampoc la música d’una sardana que un músic va composar i dedicar a la noia de les trenes d’or. La nena rica continua gaudint de l’amor dels seus.
La nena rica aquest últim Nadal em va regalar un braçalet, en agraïment per una feina ben feta i, quan el miro, recordo la història que en diferents ocasions m’explicava la nena pobre.
Miro i penso, al veure el cuir negre primorosament trenat que envolta el meu canell, en la bondat de la nena pobre i la nena rica. Veig el cercle d’or blanc incrustat al centre del trenat, farcit de brillantets que contínuament xiuxiueja’n, fent-me evocar la fermesa i la dolçor de l’amistat.

Contra la ressaca ... cua de gall! o Si Cal ... Bloody Emi!

No estic divagant, el títol es basa en tot un estudi previ amb pràctica inclosa, tampoc improviso!
Prendre un còctel o una beguda alcohòlica no és res excepcional, amb això estic d’acord, però per mi que no soc bevedora habitual és una novetat quan m’agrada una copa.
Tot va està al final d’una llarga vetllada de dissabte, quan més d’un/a ja estava més content/a del que és habitual. En concret jo, és en el moment que començo a cantar ... “cau la nit, és l’hora que es confon el desig amb les ganes de dormir ...”
Havia estat un dia llarg, cinc de nosaltres havíem pujat al cim del Montcau.

L’endemà amb el cap clar i recorda’n la frescor de la beguda, cua de gall (cock-tail, en anglès), vaig buscar l’origen de la denominació de la paraula “còctel” què, segons els estudiosos, el situen

· en les baralles de galls que es feien a Anglaterra, quan els donaven unes barreges per augmentar l’agressivitat,
· o, en el golf de Mèxic, on els mariners remenaven una combinació de licors amb una cua de gall,
· i moltes altres llegendes al llarg dels anys, la més acceptada és la que el situa en el segle XVIII a Nova Orleans.

Tot un món el de la cocteleria!
Vaig trobar dins els diferents tipus de còctels, classificacions en funció de: la quantitat de líquid, de sucre; segons el licor base i, per últim segons la seva finalitat.

És en aquesta última classificació on vaig trobar el “Bloody Mary” i en lletres grosses:
CONTRA LA RESSACA! ja deia jo que a tots sens va “posar” molt bé!
Segurament, als entesos no els aportarà res de nou la meva informació sobre el tema, però parlar de còctels m’ha fet evocar moments d’un temps passat no gaire llunyà. Records amables que vull recuperar.

Eren tardes vagueja’n en solitari pel barri del Born (la Ribera), desprès de dinar en un restaurant “cutrillo” però barat a la Plaça de les Olles; o berenar diferents tipus de xocolata d’una pastisseria d’un carrer perpendicular al passeig del Born; o sopar a la Cua Curta, on es menja’n les fondues de formatge més delicioses que recordo.
Cap el tard, prendre un còctel al Gimlet del carrer del Rec, per mi era tota una delícia!
Semblava que entressis en un local de pel·lícula en blanc i negre, música de jazz inclosa; de reduïdes dimensions i allargat. Per cert, en una ocasió vaig coincidir amb el Xavier Sardà i el Quim Monzó. Encara que el més normal era que no conegués a ningú, situació que m’agrada especialment perquè puc badar, pensar, filosofar mentalment ... records que penso aviat tornaré a recuperar!

mitjançant la paraula … des de “el Infierno Verde”

“els advocats saben que amb la paraula es pot salvar una vida humana i canviar el món”

Són paraules de la Íngrid Betancourt, entrevistada per Víctor Gonzalez de Quevedo i publicada en la revista ABOGADOS (CGAE), amb ocasió del premi DRETS HUMANS 2008 que junt amb el seu company de captiveri William Humberto Pérez Medina, els ha estat concedit per l’advocacia espanyola en aquest 60è aniversari de la proclamació de la Declaració dels Drets Humans (DDHH).
Sis anys, quatre mesos i nou dies; en el cas la Íngrid i un terç de la seva vida en el cas d’en William de 33 anys.
És el temps que ambdós han viscut en el captiveri “del Infierno Verde”, com descriu la Íngrid,

“… atrapada per milions de barrots invisibles, encadenada a una selva on cada dia és igual a l’infern de l’anterior. Un infern Verd on la única resposta a tot és no i on la vida és una deixalla lúgubre del temps…”

Són les llàgrimes d’emoció d’en William al recollir el premi, és la humanitat que es desprenc de la Íngrid quan diu que a curt termini el seu objectiu és,

“... alliberar als seus companys que continuen segrestats a la selva de Colòmbia …”

i, a llarg termini,

“canviar el món, mitjançant la paraula, per sensibilitzar a tots amb el patiment dels demés”

A mi m’arriba’t al cor l’historia d’aquestes dues persones, la falta de rancúnia vers als seus raptors, el canvi de prioritats en la seves vides per l’experiència viscuda; i sobre tot, l’eina a emprar:

mitjançant la paraula

És l’enaltiment de la PARAULA (amb majúscules), en aquest context tant ampli i tant desigual a la pràctica, com són els DDHH.

No estic d’acord amb la dita: “les paraules se les emporta el vent”. Per mi les paraules es retenen en el nostre intel·lecte, ens provoquen emocions; òbviament també ens dona informació. Però concretament i a nivell humà, és tant i tant important ... parlar, escoltar i; el seu contrapunt, el silenci. El silenci dels covards/es, el de la crueltat, el de la poca sensibilitat i també els de la falta de personalitat.
Sigui com sigui, l’eina triada per la Íngrid per a la consecució del seu objectiu, m’ha motivat a fer aquest escrit. Com també m’agrada’t l’al·lusió feta sobre els advocats,

“…el món dels advocats, infermers i metges s’assemblen bastant, ja que en situacions de conflicte poden moure’s amb major facilitat; se’ls respecta més i aquest respecte existeix perquè tothom els necessita. Són professions que realment estan en el cor dels DDHH, perquè són les que defensen a l’ésser humà. El seu físic, en el cas dels metges i infermers; i l’ànima, la dignitat humana, en el cas dels advocats.”

Perquè és una professió que té tantes possibilitats a nivell humà ... que incideix tant directament en la persona, que no puc més que està d’acord amb les seves paraules. Perquè si hi ha res que omple, que dona sentit al dia a dia (professionalment parla’n); és quan tens l’oportunitat i passa sovint, d’alleugerir el dolor intern que causa la injustícia sobre una persona.
La Íngrid i en William no són excepcionals. Són moltes les persones que practica’n la humanitat, a qualsevol nivell, durant tota la seva vida. Són anònimes, d’acord, però quan transcendeix als que les envoltem, ens impregnen; ens emocionen. No tindran mai un premi però si deixa’n una empremta en la nostra persona, en la nostra consciència, que les fa dignes de la nostra admiració.
Ambdós són una goteta de patiment dins d’aquest mar de la vida que estem vivint. La veu de la Íngrid però, per la rellevància política que va tenir i té en aquests moments; serà més escoltada. El seu missatge pot sensibilitzar, si no influenciar, als dirigents del seu país vers el problema de la negociació a favor dels que encara resten segrestats. Què com diu en William, molts d’ells aviat farà 11 anys del seu segrest.

El far dels meus somnis previs

Abans de dormir acostumo a somiar desperta.
És un vell costum, no recordo quan vaig començar a fer-ho, tampoc si ho deixat de fer mai.
Tinc consciència de records des de la més tendre infància i, somiar desperta abans de dormir, ha estat una constant en la meva vida.
Recordo els tipus de somnis recreats en cada etapa de la meva existència, curiosament, l’escenari per mi és especialment important. La ubicació prèvia de l’acció, en termes cinematogràfics, imprescindible.
Sovint la descripció o imaginació de l’entorn és tant exhaustiva que m’adormo abans no he somiat el que volia somiar. És com si pintés un quadre amb tots els detalls, per insignificants que siguin.
El color de les parets, mobles, flors ... l’entorn, la llum, el temps ...
Pot ser una ciutat, un poble, un camp ... però sobre tot l’habitatge, tant el seu interior com l’exterior. És als que hi dedico més estona a descriurem mentalment.
Un lloc dels molts que m’apassiona’n són els fars!
Un més, perquè com a edificis els gratacels m’encanta’n, estèticament parla’n.
El far dels meus somnis previs és alegre, no passa’n coses tristes, però sobre tot és molt blanc i predominen els colors blaus, una mena de casa eivissenca però en un far.
Moltes vagades m’he entretingut en buscar fotos de fars, aquí en col·loco el de les illes Columbretes, el que em feia il·lusió pintar però pel mal temps no vaig poder visitar.
Perquè pintar un quadre d’un far, així com d’una porta, són coses pendents que sempre penso que faré i no trobo el moment.
Va ser quan preparàvem amb els meus amics els quatre dies de veler, pel pont de l’onze de setembre, quan desprès de buscar el far per Internet (no podia ser una illa sense far!), quan vaig decidir pintar-lo.
És una excussió pendent, el proper any segur que la farem i també serà el moment en que, desprès de tants anys, torni a pintar.

L’atzar em sorprèn sovint i el no poder pintar, aquells dies, em vaig dedicar a dibuixar retrats: aaahhhh! quina gran experiència! i sobretot una gran aportació a nivell humà. He viscut quantitat d’anècdotes gràcies al dibuix, al que hi dedico gran part de les meves hores d’esbarjo i dignes de comentar en un altre post.
Pintar però, és un dels meus somnis preferits, clar! que també m’agrada somiar que escric un llibre; que visito grans ciutats. També que realitzo dos dels meus viatges preferits, per ordre i que no he visitat mai: la illa de Capri i Sicília. Sempre amb moto i a l’estiu, ah! aquests si que són: guays!
En fi, somnis previs de somnis!

El millor regal: benvinguda Amel!

La realitat supera la ficció!

Moltes vagades ho diem, però en aquest cas ho és. L’arribada de l’Amel, la filla d’una meva amiga m’ha emocionat.

Vull donar-la a conèixer, és preciosa!

Una princeseta que ha omplert d’alegria i emoció, a part de a la seva mare, molts cors al seu voltant.
El millor conte de Nadal, la millor de les noticies: la seva arribada.

Encara no t’he abraçat però t’estimo Amel!

Ha recuperat el somriure!

Sí, la noticia surt al Regió 7 d’avui, un noi guipuscoà ha recuperat el somriure gràcies als avenços de la ciència mèdica, mitjançant un implant: FELICITATS ISIDORO!!! amic-desconegut!

* * *

El 16 de setembre passat, com diria la meva amiga Yolanda que té un somriure encisador! (la de la foto, maca! eh?) va fer un any!

Sí, segons ella, els esdeveniments tristos, els que ens fan mal; els que el dolor intern gaire bé no ens deixa respirar, la millor manera de suavitza’ls és pensar, dient-se a un/a mateix/a: tal dia farà un any!És la filosofia de la Yoli, la comentarista anònima i fidel seguidora dels meus escrits. Segons ella no l’escolta ningú i des d’aquí estimada amiga et dic, que jo t’escolto sempre per més sords que estiguin o semblin els demes. Les teves frases concises i lapidàries sovint, em queden; hi penso i, de la que faig esment, una de les meves preferides. Com també recordo, però serà objecte d’un altra post, la que em vas dir el passat estiu: ets una provocadora de bons records!

En el segon post del meu blog jo parlava dels somriures, concretament de La força d’un somriure i començava l’escrit tot dient:
hi ha res més irresistible?

Rellegeixo el meu escrit i no canvio ni una coma, el mantinc!


Com a tema secundari d’aquest escrit, perquè el realment important és el de l’encapçalament, és que jo també he recuperat el meu somriure!

Des de fa poquets dies quan somric ho faig de dins a fora, no només com un gest extern d’aparença, de cortesia vers els demès.

Ahir en una conversa informal amb un col·lega em comentava, als homes també ens passa, de cop en el nostre interior “algo” ens fa clic!.
Això és el que m’ha passat a mi, clar que jo no distingeixo com feia ell entre homes i dones, ambdós som persones i, aquestes, les properes s’han adonat que “algo” en mi ha canviat, serà el somriure? La actitud? o tot plegat? tant se val!

He recuperat l’autoestima perduda, sento una gran pau interior, quin ha estat el motiu? una anècdota, una nimietat! una gota que vessa el vas!
La persona que amb la seva prepotència em va fer sentir tant malament, que poc s’imagina! la vergonya inicial, la humiliació, de cop! es va convertir en un sentiment que no m’abandona.
Ha estat com un despertar d’un mal son, amb plena consciència de la meva qualitat humana; valors que al llarg del temps mai no he traït. Honestedat i congruència, sobre tot i, molt de respecte, tant... que el no respondre amb la mateixa moneda, m’ha fet sentir i em sento, com una persona nova.

* * *

No vull acabar aquest escrit sense fer referència al “NO a la violència de gènere”
Tinc un amic que en el seu blog en parla, com a homenatge a les víctimes. Des d’aquí li dono les gràcies pel seu mail en que m’envia un fragment que, especialment, m’ha dedicat:

Has viscut al servei dels altres tot i ser princesa, has demostrat tanta qualitat humana que ningú pot dubtar de que ets un sol. El problema està que no hi ha categoria suficient en aquell projecte de persona per valorar-te en la teva justa mesura.

gràcies amic!