dilluns, 19 de gener del 2009

mitjançant la paraula … des de “el Infierno Verde”

“els advocats saben que amb la paraula es pot salvar una vida humana i canviar el món”

Són paraules de la Íngrid Betancourt, entrevistada per Víctor Gonzalez de Quevedo i publicada en la revista ABOGADOS (CGAE), amb ocasió del premi DRETS HUMANS 2008 que junt amb el seu company de captiveri William Humberto Pérez Medina, els ha estat concedit per l’advocacia espanyola en aquest 60è aniversari de la proclamació de la Declaració dels Drets Humans (DDHH).
Sis anys, quatre mesos i nou dies; en el cas la Íngrid i un terç de la seva vida en el cas d’en William de 33 anys.
És el temps que ambdós han viscut en el captiveri “del Infierno Verde”, com descriu la Íngrid,

“… atrapada per milions de barrots invisibles, encadenada a una selva on cada dia és igual a l’infern de l’anterior. Un infern Verd on la única resposta a tot és no i on la vida és una deixalla lúgubre del temps…”

Són les llàgrimes d’emoció d’en William al recollir el premi, és la humanitat que es desprenc de la Íngrid quan diu que a curt termini el seu objectiu és,

“... alliberar als seus companys que continuen segrestats a la selva de Colòmbia …”

i, a llarg termini,

“canviar el món, mitjançant la paraula, per sensibilitzar a tots amb el patiment dels demés”

A mi m’arriba’t al cor l’historia d’aquestes dues persones, la falta de rancúnia vers als seus raptors, el canvi de prioritats en la seves vides per l’experiència viscuda; i sobre tot, l’eina a emprar:

mitjançant la paraula

És l’enaltiment de la PARAULA (amb majúscules), en aquest context tant ampli i tant desigual a la pràctica, com són els DDHH.

No estic d’acord amb la dita: “les paraules se les emporta el vent”. Per mi les paraules es retenen en el nostre intel·lecte, ens provoquen emocions; òbviament també ens dona informació. Però concretament i a nivell
humà, és tant i tant important ... parlar, escoltar i; el seu contrapunt, el silenci. El silenci dels covards/es, el de la crueltat, el de la poca sensibilitat i també els de la falta de personalitat.
Sigui com sigui, l’eina triada per la Íngrid per a la consecució del seu objectiu, m’ha motivat a fer aquest escrit. Com també m’agrada’t l’al·lusió feta sobre els advocats,

“…el món dels advocats, infermers i metges s’assemblen bastant, ja que en situacions de conflicte poden moure’s amb major facilitat; se’ls respecta més i aquest respecte existeix perquè tothom els necessita. Són professions que realment estan en el cor dels DDHH, perquè són les que defensen a l’ésser humà. El seu físic, en el cas dels metges i infermers; i l’ànima, la dignitat humana, en el cas dels advocats.”

Perquè és una professió que té tantes possibilitats a nivell humà ... que incideix tant directament en la persona, que no puc més que està d’acord amb les seves paraules. Perquè si hi ha res que omple, que dona sentit al dia a dia (professionalment parla’n); és quan tens l’oportunitat i passa sovint, d’alleugerir el dolor intern que causa la injustícia sobre una persona.
La Íngrid i en William no són excepcionals. Són moltes les persones que practica’n la humanitat, a qualsevol nivell, durant tota la seva vida. Són anònimes, d’acord, però quan transcendeix als que les envoltem, ens impregnen; ens emocionen. No tindran mai un premi però si deixa’n una empremta en la nostra persona, en la nostra consciència, que les fa dignes de la nostra admiració.
Ambdós són una goteta de patiment dins d’aquest mar de la vida que estem vivint. La veu de la Íngrid però, per la rellevància política que va tenir i té en aquests moments; serà més escoltada. El seu missatge pot sensibilitzar, si no influenciar, als dirigents del seu país vers el problema de la negociació a favor dels que encara resten segrestats. Què com diu en William, molts d’ells aviat farà 11 anys del seu segrest.

1 comentari:

Striper ha dit...

Tinc arguments per reflexionar avui amb tots els que dones al teu post.Em va agradar molt el teu ultim comentari. Gracies.