dilluns, 17 de novembre de 2008

Chio-Chio-San ... morir d’amor!

Un bel dí vedremo

No vaig estar al Kursal però al llegir la crítica del Regió7, m’ha fet evocar records i, sobre tot, històries del passat recent i llunyà...
Vaig estar al Liceu el mes de juny de fa un any i recordo, com si fos avui, l’emoció dels moments culminants de l’obra.

L’escenificació de Madama Butterfly va estar diferent, no recordo l’autor del decorat, minimalista, diria jo que no hi entenc. Però la protagonista va ser la il·luminació en segon pla del decorat, la que amb un gran encert, et transportava d’una escena a l’altre amb agilitat. Mentre l’acció principal es desenvolupava en una mateixa estança, un decorat fixa.
Coneixia l’argument, la música i per descomptat la famosa ària. Tot i així, l’emoció del directe, com sempre, la mateixa.

Recordo, ja fa molts anys, que havia de fer un regal a un amic especial. D’aquelles persones que no saps què regalar, no per quedar bé, sinó perquè em feia il·lusió.
En un moment en que la nostra generació, la nostra colla, vivíem el rock simfònic amb passió. Vaig trastejar tota la botiga de música i, sense adonar-me’n, vaig anar a parar a l’òpera. Gairebé no n’hi havia, però Madama Butterfly, em va atreure.
En aquells moments aquest gènere era card, segons la persona que em va atendre, pels pocs estudis de gravació que hi havien a Europa. Això no em va fer desistir i vaig fer el meu regal, amb la incertesa de que al meu amic l’hi fos un “pal”.
Va passar el temps i encara fa poc, com en altres ocasions, em va dir que jo li vaig fer descobrir l’òpera. Que encara ara, quan anant amb cotxe escoltava Madama Butterfly, l’emoció el feia plorar a llàgrima viva.
Jo no he seguit el gènere amb tanta devoció, però si que de la seva mà he tingut la sort d’escoltar àries inoblidables, mentre ell m’introduïa amb la seva explicació en el drama. Òperes italianes, a l’alemanya no s’ha aficionat mai, tot i que a mi; gran desconeixedora del gènere, Carmina Burana, m’encanta!

Són aportacions que ens fem les persones, enriquidores, la majoria productes de l’atzar. D’aquelles que al cap del temps et preguntes, com és aquest cas, per mi mateix/a hagués descobert aquest art?
Són se’ns dubte reflexions en que et planteges si existeix la casualitat o la causalitat. Sigui el que sigui, agradable de recordar!

3 comentaris:

Striper ha dit...

Ostres quina enveja m'hagues agradat molt gaudir de aquesta gran obra.

Striper ha dit...

Ostres quina enveja m'hagues agradat molt gaudir de aquesta gran obra.

L'espia ha dit...

Jo també hi vo9lia anar al Kursaal a veure-la però ja s'havien acabat les entrades. Llastima que no fos possible fer una segona sessió.

Àlex