què té la poesia!

què té! que alimenta l’ànima!
mentre la llegeixo, mentre m’endinso en ella!
m’entristeix i m’acompanya, em fa plorar l’ànima!

Són les paraules d’un desconegut, les que em transporta’n al món dels records... és dolor i serenor, són sentiments enfrontats del meu interior, són les paraules del poeta quan diu ...

Me gustas cuando callas porque estás como ausente,
y me oyes desde lejos, y mi voz no te toca.

així comença el poema número 15 de Neruda, la Julia (Turandot) del blog (en suspens) “la crisis de mi vida”, em va enviar aquest fragment.
Avui, com altres dies, em recreo amb la seva lectura. Avui, com altres vagades, jo també escric ...

És tardor i la foscor de la tarda m’entristeix,
vull que arribi l’hora de la nit tancada.
Em sento morir espera’n el moment,
la meva buidor necessita de la foscor il·luminada...
La màgica llum de la lluna m’abraça,
diuen que és una llum freda,
per mi, un bàlsam per l’ànima!
M’adorm entre els seus braços,
em fa sentir dolçament acaronada.
Aquesta tardor traïdora! un tòpic, un rumor...
no existeix hivern, primavera o estiu per l’ànima!
El temps és el temps!
no es pot mesura amb rellotges ni estacions quan et plora l’ànima!

i així acaba Neruda el seu poema,

Me gustas cuando callas porque estás como ausente.
Distante y dolorosa como si hubieras muerto.
Una palabra entonces, una sonrisa bastan.
Y estoy alegre, alegre de que no sea cierto.

i així acabo jo,
com la Julia “en suspens”? o deixant dormir el blog?
preguntant-me, com el Jordi Rius Bonjorn: perquè un blog? ...?