dilluns, 16 de juny del 2008

... tu em dediques un llibre i ...... jo et dedico un post!

No, no és el meu llibre preferit! sento decebre’t Ramon, de fet, precisar quin és, és molt difícil!
Això no vol dir que no sàpiga aprecià la teva feina, de fet, fa un parell de mesos que hi vaig anar a parar. Necessitava unes dades del sector econòmic i empresarial del Bages i les vaig obtenir del teu treball. Així que gràcies, en vaig fer ús en un cas puntual sense preveure, com ha estat, que un dia com avui i primorosament enquadernat, amb un text tant afalagador me l’hagis dedicat, quina ilu!
En la contraportada de la Vanguardia del dijous 12 de maig, una neuròloga de prestigi que no recordo el nom, amb ocasió de l’edició del seu llibre titulat “entra en tu cerebro”. Comentava, entre d’altres temes a l’entrevista, que el cervell és un gran mentider, amb paraules diferents perquè no tinc el diari a mà, més o menys vaig entendre que sobre els records deia
"...part de la informació, com si el cervell fos un ordinador, es perd al gravar-los crea’n uns buits.
Buits que omplim quan l'evoquem, amb matisos amables per suavitza’ls, perquè no ens faci mal..."

... i parla’n de llibres i de records,
Al llarg del temps he llegit o no llegit, actualment en aquest últim estadi és en el que hi soc. Fa anys que no em refugio en la lectura, com havia fet, per evadir o gaudir de diferents situacions.
He evolucionat en aquest camp, només llegeixo si travesso un moment en que ho puc disfrutar, com a plaer, però ara no em concentro el suficient. Ja sé! no queda massa be el no poder respondre quan et pregunten què llegeixes? i dir res!!!
Tampoc queda be dir que no veus la tele, els documentals de National Geographic o el temps. Són situacions temporals, encara que si m’haig de sincerar, les pel·lícules m’agraden al cinema, els documentals m’avorreixen i el temps no me l’he mirat mai.
He tingut millors èpoques, més brillants! com quan ajaguda en el sofà seguia amb apassionament l’aventura de la Pantoja i el Cachuli, etapa fosca de la meva vida i centre de crítiques ferotges sobre tot dels meus fills, quina vergonya! una mare amb tant baix nivell intel·lectual.
De tant en tant encara i penso, què se n’haurà fet d’aquells dos! ara que no ho segueix-ho poder els va millor o poder no. Quin mal viure em provoca aquest pensament, haviam si em poso les piles de nou, perquè tant mirar-me el melic em farà tornar, a més d’analfabeta de la vida, ximple com molts!
Si no més, m’hauré guanyat el respecte dels meus fills, ja no tenim problemes sobre la possessió del mando, que egoistament perseguien, més que la salut mental de la seva mare, cria corbs i .... !!!

Sigui el que sigui, al parlar de llibres, de llibres preferits, en mi ha despertat records, records suavitzats o no però no oblidats.
Vaig començar a llegir a temprana edat, no m’agrada dir-la perquè fa repelús, i no és perquè m’ho hagin explicat si no perquè ho recordo.
Me’n recordo perfectament de la meva primera paraula que vaig lligar sencera, les lletres i el significat, i recordo la sensació mental de la imatge de l’objecte, el vaig entendre! TO-MA-TE
Al meu avi matern, per les vacances, li agradava i compartíem estonetes de lectura abans d’anar a dormir. Em deia que li llegís en veu alta perquè ell no si veia gaire, això em feia sentir important, llegia de tot, no sempre eren contes, qualsevol lectura! ni ell ni jo érem delicats.
Era temps de radio i, de tant en tant, la meva avia amb alguna amiga o familiar feia una partideta de cartes. El meu avi i jo no jugàvem, fos a l’estiu amb la fresqueta o a l’hivern amb la llar de foc, fèiem un equip apart, amb ell li agradava escoltar-me i a mi ser escoltada.
També recordo quan desprès de la lectura, com un ritual, el meu avi em permetia trastejar-li el rellotge amb cadena penjada al trau de l’armilla, cuidadosament guardat en la butxaqueta de la dreta; deixant-me donar-li corda amb fruïció abans d’anar a dormir.
Quina alegria quan la meva iaia, desprès de no despertar-se l’avi un matí, me’l va regalar per que l’avi li havia dit que era per mi!
M’estimava, el seu rellotge era la seva possessió més apreciada. Sí, jo era la seva neta preferida i ell el meu avi més estimat!
Gran experiència aquesta ser la nineta dels ulls d’algú! inoblidable!

Ja una mica més crescudeta, el càstig impartit en la meva persona per un parell de professors, va revifar i ampliar la meva afició.
Si no hagués estat aquella llarga barana, que hagués passat? amb el seu ampla passamà de fusta, com un gran tobogan! Segur que per la meva estatura i complexió, la meva imaginació es desbordava, era gegant!
Una temptació diària, no ho podia evitar, estava prohibidíssim baixar-la escamarlada!
Comprovava amb atenció que no hi hagués enemics a la vista, però de tant en tant, quan anava més embalada, zàs! el professor de torn a peu d’escala!
El càstig, quedar-me a la biblioteca unes hores durant uns dies a la tarda, al plegar de l’horari escolar. Així vaig començar a llegir compulsivament, per ordre i d’un amb un cada llibre de les prestatgeries, com si fos un crit de rebeldia pensava que si hem volien castigar, no ho aconseguirien!
També sentia un malaltís plaer veure com s’omplia el meu carnet, amb la data del préstec i la de retorn .... quins records!

Les orenetes al mati volaven baixes, està núvol i no sé que vol dir, deu ser la primavera que s’acaba!
Més tard, les orenetes ja no es veuen, volen altes i fa un sol preciós!