SOS! Blocaires de la Bagesfera.cat

En algun lloc que no aconsegueix-ho recordar vaig llegir que el dia 15 de maig, tots els blocaires del mon publiquéssim un post sobre DRETS HUMANS.
Jo penso fer-ho, encara no tinc clar com plantejaré el tema i, tant és si m’està falla’n la meva memòria fotogràfica i m’equivoco de dia, ho faré igual!
Tinc greus problemes informàtics, no soc cap experta i no me’n surt-ho per col·locar en el meu bloc un recull de signatures (tipus bloc de la muntanya russa sobre donar a un carrer de la nostra ciutat el nom d’en Xirinacs).
Tinc una denúncia que fer que em corrou l’interior, es tracta d’una violació per mi imperdonable, a la dignitat d’una persona i necessito un/a assessor/a.
El meu SOS és per si algú/na de vosaltres hem pogués donar un cop de mà.
Us estaria molt agraïda, encara no és el dia 15, però necessito denuncià.

BUSCA’M ........... al TXOKOA

Busca’m ....... és una recepta casolana que més avall us descriuré ....... al Txokoa és com la sala d’estar de casa, però sense està a casa!
....... a mi em va el “mojito” ja ho tinc clar! a la meva amiga d’infància la “caipirinya”, per aixó, no ens vam barallar!

....... al TXOCOA no et trobes mai sol! serà la música? serà l’ambientació? o serà l’acollidora rebuda del Nando i la Carme? que prepara’n les begudes amb tanta devoció!
Jo crec que és tot un munt de detalls, incloses les flors!
........ m’ha explica’t un “assidu” que millor que no demanis al Nando cap cançó, va a la seva bola, però quina intuïció!. Entre tema i tema, els meus idolatrats King Crimson i Robert Freep (Islands) .
Els meus col•legues de generació del “rock simfònic” haguessin al•lucinat amb la bona acústica del local!
Sorpresa també una nit, quan un altre assidu va tancar els ulls i em va comentar, tot sona’n “entre dos aguas” de Paco de Lucia, que ja tancaven el local! perquè el Nando posaria Vivaldi a continuació, les 4 estacions, sabia que ell no marxaria sense haver-les escoltat! i així va ser!
..... no sé exactament que va ser, si la nit, els mojitos, les caipirinyes o tot plegat entrellaçat, en la tauleta del raconet (entra’n a l’esquerra) i en honor de la nostra llarga amistat; l’ànima de la meva amigueta es va començar a despullar. Un dels últims dissabtes que em va venir a visitar. Tants anys separades geogràficament, sense abandonar el contacte ni la nostra amistat, en un raconet del Txokoa es va confessar!, em va deixar admirada d’unes confidències que val la pena relatar!
A la meva amiga l’anomenaré “Dulcinea” per salvar el seu anonimat i, per situar-la, ........ “en un lugar de la Mancha de cuyo nombre no me quiero acordar”, em sembla que diu Cervantes al començament, en homenatge al concepte ètic de la llibertat en la vida humana i, que se’n desprèn de la seva obra quan Don Quijote va en busca de l’ideal en la vida real.
Les confidències de Dulcinea van ser hilarants!, ara que he aconseguit no “tronxar-me” de riure, cada vagada que recordo el seu relat, em fa reflexionar el perquè de la meva ingenuïtat. Moltes preguntes que en ocasions m’havia fet, mentalment, però sense prestar massa atenció perquè coneix-ho de sobres la seva espontaneïtat, aquell vespre vaig poder interpretar:
perquè Dulcinea quan em venia a veure a casa sempre venia en taxi?
perquè Dulcinea sempre tardava tant?
perquè Dulcinea i jo mai vam parlar de sexe, a pesar de l’amistat?
i com una recepta culinària, començo el meu relat:

Recepta Casolana

Vaig descobrir que Dulcinea tenia debilitat pels taxis, bueno pels taxistes, sempre acabava arriba’n tard!
ja sigui per venir a casa, per fer una copa, un cafè......
.... una nit, en el lugar de la Mancha......... es va quedar sense tabac, acompanyada del taxista de torn que li va tocar, radiotaxi per a més claredat, busca’n per la romàntica ciutat on viu ella, va notar “algo” especial!
...... es tractava d’un taxista tipus Michel Dooglas dels bons temps, en moreno, dos anys menys que ella però que no va tenir problemes, ja he parlat de la seva espontaneïtat, en restar de la seva edat!.
Entre bromes i flirtejos, tal com em va explicar, la va portar al punt més alt de la ciutat i, abraçant-la per darrera es va entretenir en explicar, la història i la bellesa de la ciutat...........
Ja fa tres anys que dura la seva romàtica aventura amb el taxista, que per més inri és casat i la seva dona, que dirigeix la emissora no para d’incordiar!. Un dia, la dona va arribar a fer-l’hi fer al taxista quatre serveis, mentre la meva amiga sense presses i a mitges però saben que tornaria per finalitzar, no va tenir problemes en esperar.........
Dulcinea independent!, lliure i en una situació i edat en que pot triar, prepara amb amor l’escenari cada vagada que el seu taxista particular es pot escapar: banyera perfumada d’espuma, pètals de roses, espelmes .......... amb tota la il•lusió que dona, en aquestes altures de la vida, el primer cop (com moltes altres dones que coneix-ho) que disfruta de la sexualitat.
....... i sé que sona masclista però en el cas de la meva amiga és real, tota la vida pensa’n que el sexe no era res especial per ella, que no ho trobava gratificant i s’ha fet cert el dit en ella de que ..... no hi han dones frígides si no homes inexperts ..... o algo així, i en sé d’algun altre cas!
....... per tant ens hem de posar les piles les dones, ens hem de conscienciar, un cop descobert el truquillo difondre els nostres coneixements en la pràctica, perquè així els inexperts homenets aprenguin! i que tots dos ens hi sabem contentar!
Dulcinea, fantasiosa i sempre disposada al seu taxista fer tornar, s’inventa mil i una històries, a quina més hilarant! L’última i que em va impactar, sempre havia pensat que era jo la fantasiosa i resulta que, també es va fer certa la dita de "la realidad supera la ficción", al menys en plan casolà:
....... aquell dia, Dulcinea va col•locar una gran pancarta a l’entrada de la casa: BUSCA’M !!!
.........i el taxista, sense dubtar, la va buscar. La casa de Dulcinea és molt gran, però ell no es va desanimar!, i sabeu on i com la va trobar? Sorpresivament, al obrir les portes d’un armari "de par en par", completament despullada i amb el cos embadurnat ........... de NUTELLA !!!
La resta cadascú s’ho pot imaginar, sense banyera ni dutxa, la meva amiga completament neta va quedar....
....... un petonet amigueta, comparteixo la teva felicitat!
ah! me'n descuidava, com a les pel•lícules, tots dos estan molt enamorats!

...... el meu record al PEPE Haro !!!

et vaig conèixer en un moment en que la teva malmesa salut es trobava en un punt preocupant, no he tornat a saber de tu, espero que estigui tot superat!
......... la teva guitarra, la teva música, la teva veu, la teva poesia: l’artista, però, estava intacte!
......... la persona: en la plenitud espiritual que dona tota una vida d’experiències i, les hores que al llarg de dues vetllades a casa meva, vam compartir amb la companyia d’uns quants amics.

Arrel d’assistir divendres passat, a l’Auditori Caixa de Manresa, al Concert MPM'08
De flamenc i blues, dos guitarres, dos estils, un sentiment
dels artistes manresans: Chema Pradas (guitarrista de flamenc) i Damià Olivella.
SINOPSI:......... dos estils diferents que parteixen d'un mateix sentiment, el sofert viure de la gent de dues cultures molt distants, que expressen els seus dolors i alegries a través de la música.

El record em va envair ! .......

Chema era l’alumne que acompanyava al mestre, Pepe, fa uns 4 o 5 anys, no ho recordo exactament, quan van venir a sopar un vespre d’estiu una paella a casa meva. Una de les meves especialitats culinàries i, que un amic comú va comentar, ell va expressar el seu desig de tastar-la, cosa a que em vaig oferir ràpidament a organitzar!
Va ser una vetllada memorable, una nit d’estiu amb olor a jasmí!
Tenia les jardineres amb uns florits jasmins emparrats (la jardineria, una de les meves descuidades aficions).
Amb les vidrieres entreobertes per gaudir de la fresqueta de la nit, inevitablement, la fragància de les flors es va expandir per l’estança i, que aquella nit, es va convertir en un escenari inesperat!.
Va arribar amb l'alumne i les guitarres espanyoles, un senyor molt educat i agraint efusivament la invitació!
Fandangos, Buleries, Seguidilles, Soleares ......... cante “jondo” i poesia, perquè també va recitar Federico Garcia Lorca (que m’encanta!) i acompanyant-se amb la guitarra, llàgrimes d’emoció que sense poder ni voler evitar, va explicar que sempre que recitava Lorca el feia plorar ......
No entenc massa de flamenco, soc d’una generació més rockera, em va més el blues ....... aixó no treu que qualsevol altre estil em transporti a gaudir intensament d’aquest art, ja sigui clàssic, òpera....... rock simfònic, temes melòdics de havy metall.... un llarg etc,

........ i aquell vespre, Pepe, em va explicar els seus anys de professor de conservatori a Canadà, d’aon cobrava una pensió; els tres anys d’actuacions en transatlàntic. Encara que, el que més em va enganxar del seu relat, va ser els seus nou anys a Paris, en que actuava diàriament en un club; la seva tristesa per la mort de la seva dona i la sopa de ceba, ja a la matinada que li servien a la matinada en un bar proper, abans d’anar a dormir .........
Tot plegat molt emotiu, em va agradar que m’expliques les seves vivències. Era nascut a Calaf i havia acompanyat a l’Antonio Molina, inclús en les pel·lícules del cantant, feia d’extra pujant a cavall .........

Ens vam despedir amb una propera cita, la meva invitació a sopar “une soupe d'oignon”, en que ens va regalar amb l’acompanyament del seu alumne, a una segona vetllada de música i cant.

Allà on siguis, Pepe, el meu agraïment per fer-me reviure aquest record .......

xerradeta sobre DRETS HUMANS i els mitjans de COMUNICACIÓ

si, ja està!, ja he fet la meva exposició del tema, davant d’un públic divers i amb presència d’una autoritat.

Ha estat un “treballet” durillo de preparar, en el sentit de l’esforç de concreció d’un contingut tant ampli i amb un temps acotat. També per l’adaptació del lèxic, fer-lo entenedor als assistents (sense legalismes: que sonarien pedants; ni massa aportació de dades: sonaria d’erudit, que no és el meu cas).
Satisfeta perquè és un tema agradable de preparar i exposar, com també d’escoltar, si no més, així m’ho van fer saber alguns assistents quan va finalitzar l’acte.
No sé si vaig saber comunicar l’objectiu de la meva exposició, però jo ho tenia molt clar,

ESTABLIR un paral·lelisme entre:
§ l’evolució històrica dels Drets Humans (DDHH), des de l’època antiga, fins arribar a una conscienciació global dels mateixos i,
§ els mitjans de comunicació, que també es globalitzan, passant de ser un mitjà local i lent, a un mitjà global i ràpid, encara que altament controlat (situació històrica: post-II Guerra Mundial), així com
§ la presa de consciència dels Estats sobre la necessitat de coordinar-se a nivell Internacional per tal de, mitjançant la incorporació d’aquests drets a les seves pròpies Constitucions, garantitzar la salvaguarda dels mateixos.
Si, sona idíl·lic! sobre tot actualment, quan cada dia rebem un bombardeig de noticies sobre la violació dels DDHH.
La repulsa moral per part de la ONU o les denúncies d’ONG's com Amnistia Internacional, així com, la vergonya davant de la Comunitat Internacional; no tenen sempre el resultat desitjat, quan els Estats violen reiteradament les seves pròpies lleis, les seves pròpies Constitucions. De fet no els representa gran problema a la pràctica!
En fi, segueixo amb el “temilla” .......
EN AQUEST CONTEXT, persones com GANDHI o MARTIN LUTER KING, van fer veure que,

“Un individu es val per si mateix i pot provocar un canvi”

punt en que vaig poder desenvolupar, més que les fites aconseguides en “pro” tant dels DDHH com dels Drets civils, els detonants que van provocar la motivació d’ambdós per assolir empreses de tant elevat valor moral i, també, enllaçat amb els mitjans de comunicació de l’època: premsa, ràdio i televisió.
De com un advocat mediocre com Gandhi, que tenia por escènica davant dels Tribunals, va acceptar un contracte de treball a Sudàfrica i va viure el racisme i la segregació en pròpia persona, el nostre admirat Gandhi!. Així com, la seva relació epistolar amb Leon Tolstoi, el gran escriptor rus del que va extreure la idea bàsica de la resistència no violenta, i com
M.L.King, brillant, estudiós i gran orador, va basar la seva acció pro drets civils dels negres en la filosofia de Gandhi i, com arrel d’una injustícia soferta per l’activista negra Rosa Parks, en el seu primer discurs va proposar el boicot als autobusos de tot Alabama (els negres havien de cedir el seu seient, si era ple, quan pujava un blanc i Rosa Parks un dia es va negar).
M.L.King no va obtenir tants èxits com Gandhi en les seves campanyes; però si que com aquest, ha deixat una gran empremta a la humanitat.
Així doncs, els mitjans de comunicació també van arribar en aquest punt. Punt en que qualsevol individu pot comunicar massivament qualsevol opinió i, per tant, arribar a afectar o motivar a més gent.

Estem a l’era de la comunicació, de les noves tecnologies, utilitzem la xarxa telemàtica per difondre les nostres paraules, idees, sentiments ........ denunciem qualsevol violació dels DDHH! ja sigui soferta en pròpia persona com aliena!

Tornant a la xerradeta ....... La meva posada en escena també va rebre critiques i, tant positives com negatives, van ser les següents:
Falta de gesticulació amb les mans (negativa), encara que, va quedar altament compensada (positiva) pel meu ritme a l’escenari.
Això si que ho van alabar! vaig donar dinamisme, ritme, a la meva exposició. Clar que amb el “plisadet de les faldilletes” bambolejant al ritme de les meves paraules i, mentre m’anava contornejant (amb unes sabatetes de pam) sense excedir-me, clar! i sense assajar, eh?. No ho tenia programat, va ser totalment improvisat, m’anava el tema i veia l’expectació en els ulls dels presents.
Sort! perquè si se’m creuen els cables! i amb el nerviosisme de la ocasió, em dona per bellugar-me com la disciplina en que estic immersa actualment: l’aprenentatge de la “dansa del vel” (i això sí que és difícil de dominar, per no dir impossible! jo crec que és culpa del vel, el vaig comprar massa gros).
La conclusió de la xerrada (negativa) per haver sobrepassat el temps estipulat i, (positiva) perquè: els vaig sorprendre! si, amb el “recurs fàcil” de l’anècdota personal al final.
Anècdota verídica, que una amiga em va posar “a huevo” uns dies abans i jo, simplement, la vaig utilitzar per concloure la xerrada. Perquè, tal com vaig dir prèviament, no hem de menysprear la comunicació individual amb les persones del nostre entorn. Si ens comuniquem ens enriquim mútuament.
Us explico l’anècdota que tots van aplaudir!
Dissabte mati vaig trobar una amiga que feia temps no veia, vam coincidir a la paradeta de degustació gratuïta de xocolates (Mercat de les Aromes i els Sabors). Desprès d’endrapar tot el contingut de la safata de xocolata de mostra i, tot passejant, vam anar a prendre un refresc mentre li exposava els meus dubtes sobre l’enfoc i desenvolupament del tema de la xerrada.
Els meus dubtes de si sabria transmetre el missatge i, també, que no aconseguia trobar cap frase (lapidaria) per finalitzar o una exclamació (com ara alçar el puny i dir, visca la revolució!).
Al despedint-se em va comentar que pensaria quelcom. Ella pertany a una branca professional molt diferent a la meva, la Salut i em va quedar el dubte de si li havia transmès la idea principal, no vaig pensar més però dilluns a la tarda vaig rebre el següent sms:

Rosalia, ja ho tinc tot a punt. Aquesta tarda passo pel teu despatx, triomfaràs!!!
Fins llavors! Una abraçada. Montse

A la tarda es va presentar amb una bosseta i, no us en rigueu perquè tot plegat sembla un joc de nenes petites. Em va fer treure, per l’ordre que ella em deia els objectes que contenia la bossa, amb molt de cura i atenció perquè era el seu regal perquè tot m’anés be:
Primer, un sobret color blau (segons ella el color de la sort) amb una postaleta i una frase:
Rosalia, endavant amb carinyo de Montse!
Segon, un paquetet primorosament embolicada (amb llacet inclòs) una capseta de metall (pentagonal) i, a la tapa de la mateixa un gravat, que segons l’artesà que la va gravar en alfabet celta (simbologia) significava “intuïció”. Aquesta és la que em proporcionaria el seu regal per captar el que esperaven els oients de la meva dissertació.
Tercer, a l’interior de la capseta una pedra “turquesa”, que és el mineral de la comunicació. Me l’havia de col·locar al coll, a l’alçada concreta que em va especificar, a l’hora de parlar, i per últim
Quart, un sobre dirigit a mi, escrit amb una perfecta cal·ligrafia que contenia quatre línies perquè jo ho incorporés en la meva exposició, però que ho vaig llegir literalment, perquè ella és l’autora i tot el mèrit és seu. A banda, que vaig entendre, pel seu contingut, que dissabte vaig està capaç de transmetre-l’hi el meu missatge,

La gran majoria de persones, creu, que poca cosa poden fer amb el seu GRÀ de sorra que pot aportar cadascun a la societat; sortosament, és un concepte totalment equivocat, doncs, no hi acte més estèril que aquell que no es du a terme.

Montse
Per il·lustrar els beneficis morals que a nivell individual ens pot aportar una bona comunicació, amb les persones properes, us explico el “fi de festa que em vaig muntar” (no inclòs en la xerrada) abans de tornar a casa i que, gràcies al “bon rotllo” (=comunicació positiva) al nivell que sigui:
Entro al bar Montcau (Font dels Capellans), tenien les cadires plegades sobre les taules, a punt de tancar. Vaig demanar disculpes i hem van fer entra tot dient que hem servirien mentre recollien. Un dels cambrers tot just es preparava a començar a sopar a la barra i, al demanar-me si jo ho havia fet i dir que no, tant si com no, amb un gran tovalló de paper va insistir en compartir la seva truita de tonyina, amb mitja llesca de pa amb tomàquet amb mi: deliciosa la truita!
També uns talls de llonganissa i una part del seu biquini de sobrassada calenta que jo mai havia tastat. Tot acompanyat d’una copa de vi negre del seu poble, Osca.
Vaig a aprofitar per explicar-li que l’estiu passat vaig visitar la fira de gastronomia i vins de Somontano, a Barbastro. Que sense sé una entesa en vins em deixes apuntar el nom del vi que vam compartir, era molt bo! i, el dia que tingués amics a sopar a casa el compraria.
No cal que acabi amb cap “moraleja”, si algú ho llegeix, que tregui les seves pròpies conclusions; per mi va ser un sopar agradable!

la MARTA i les seves olors! .... o la “dolça Marta”

(com la pel•lícula del mateix títol)

Amb dolçor, mica en mica, amb la suavitat de les seves paraules; la dolça Marta ens va saber endinsar a tots els assistents, d’una manera acurada i molt ben documentada, al gran mon de les flaires!
Amb l’èmfasi emprat en alguns punts de la seva exposició, així com, de la seva passió pels temes relacionats amb l’art, camp del que és una gran professional i, dins d’aquest, el de les aromes i olors.
Passant per les seves aplicacions en diferents camps i, que ja no us explico perquè tots els dissabtes d’aquest mes d’abril, repetirà el seu taller olfactiu al restaurant Mos a la Plaça de l’Ajuntament dins la conferència “Aromes i olors a la gastronomia” (en la edició de Regió7 de diumenge 6 d’abril, queda perfectament reflectit el contingut.
Va saber comunicar i transmetre el seu missatge, fent-se arribar al punt de degustació olfactiva que com a objectiu central de la seva xerrada, pretenia.
Les olors ens fan evocar records,
records d’infantesa, records de moments viscuts.......
ens transporta allà on la imaginació, els sentiments, la fantasia.....
al mon que cadascú de nosaltres, en funció de la nostra sensibilitat, per gaudir d’aquest gran plaer, ens proposem o que, de sobte!, ens hi sorprèn!
Ha estat un dels moments, per mi, a recordar! .......

noctàmbuls al CAMARÓN

.... si, estimada LOLO, perquè el teu nom s’ha d’escriure amb majúscules, tant per la teva humanitat com pel teu gran cor, sempre acompanyat d’una dolça mirada i un acollidor somriure ....
Desprès de l’estoneta compartida amb la simpatia de la Yolanda, la naturalitat de la Emi, la entremaliada Maribel, la timidesa d’en Mattew i, perquè no?, la diligència d’en Moja....., en mig d'un núvol de fum, música a tope i cerveses compartides..... vull expressar-te els sentiments i confidències que el dilluns de Pasqua, a la nit, vaig viure al Camarón.
Decidida a fer l’última copa d’aquestes mini-vacances manresanes, en linea amb la meva faceta de noctàmbula, em vaig dirigir al bar Camarón.
Només entrar s’hem van presentar i demanar si m’importava acceptar-los com a companys de barra a dos, per mi, desconeguts (A i B).
Acceptada la proposta, que poc ens vam imaginar que viuríem espontàniament unes hores d’íntimes confidències i noves experiències a nivell anímic!
Per sobre de la nostra conversa, el volum alt de la música com a mi m’agrada, els temes de Diana Navarro (YouTube), entre d’altres, que m’encanta!.
El meu nou amic de barra, B, em va prometre regalar-me una còpia dels seus dos CD’s, el dia que li gravin perquè ell no en sap. Tots dos, A i B, coneixen personalment a l'artista i, tot i advertir-me prèviament que havien pres moltes cerveses, hem van explicar diferents anècdotes sobre la gran persona que existia sota aquella gran veu.
Segons hem van anant explicant, al llarg de les més de tres hores en que vam compartir copes, tots dos eren grans amics i que quan vaig entrar per la porta, A, va sentir unes vibracions tant positives vers mi, que no va dubta gens en presentar-se i tots tres inevitablement en sintonia, vam anar comentant experiències, sensacions i sentiments viscuts.
Va xerrar B; sobre els seus més de vint anys perduts dedicat al joc, per acabar als 60 i pico, jubilat, i de les condicions tant precàries en que es trobava. Em va comentar que amb ell no el trobaria gaire en aquest bar perquè no era el seu barri, ni li anava la marxa cervesera del seu millor amic.

Em va sorprendre quan em va dir i jurar, emocionat, que era el primer cop a la seva vida que parlava amb una dona com amiga, sempre havia parlat amb homes.
Se sentia feliç per l’experiència i jo me’l vaig creure, a pesar de les cerveses que havia pres. No soc cervesera però si intuitiva i vaig veure l’emoció que desprenien els seus ulls. Li vaig donar el meu mòbil perquè complís la seva promesa de regalar-me els CD’s tot compartint un esmorzar, quan amb ell li anés be. Va ser un pel divertit o més avia’t llastimós, quan es va sincerar amb mi, pensant que per mi un esmorzar era un dinar i, que no tenia gaires cèntims per pagar-lo. El vaig tranquil·litzar dient-li que per mi era un cafè amb llet i, a pesar de ser pobre també, jo treballava i podia pagar el dels dos. És va tornar a emocionar quan li vaig acceptar ser la seva amiga de cafè amb llet, de tant en tant, perquè mai l'havia tingut.
No, no me oblida’t de l’amic A, cinquentanyero, marxos i encantat de veure aflorar verbalment els sentiments més intims del seu millor amic d’una manera tant planera.
Em va dir que les vibracions que li vaig transmetre, no l’havien defraudat i, a pesar d’haver passat molts anys vivint al carrer i lo dur que això significa, li ha aportat un coneixement sobre la naturalesa humana, que tot i partint de la base de que “l’ésser humà” és dolent per naturalesa, sap apreciar la bondat al primer cop de vista.
Actualment no viu al carrer i tot i no especificar a què es dedicava, era fàcil d’intuir. Em va demanar un petó, li vaig fer. Emocionat, com el seu amic, em va confessar que era la primera vagada que demanava un petó a una dona en una barra de bar i, que trigaria molt de temps en oblidar, la dolçor que dels meus llavis.
Lògicament la C soc jo i també em vaig permetre el luxe de verbalitzar una “espineta” que tinc en el meu interior i, que en el seu dia em va fer i, encara quan ho recordo, mal.
Parteixo, al contrari de A, de la bondat de les persones i, donar una interpretació diferent m’angoixaria.
També, com ells, els vaig dir que per mi també havia estat el primer cop que em demanava un desconegut un petó en la barra d’un bar.
Em vaig despedir dels meus companys amb la certesa de que tots tres recordaríem les hores que vam compartir, com un fet inesperat i agradable.

I a tu estimada LOLO, et vull despedir amb un fragment d’un tema de Camarón de la Isla, la poesia de les seves cançons, i amb un tema (YouTube) de Dieguito el Cigala i Bebo Valdés "Lágrimas Negras", CD que m’ha fet viure moments inoblidables.....

ah!! el nostre “pacte” continua: avui per tu i demà per mi.....

......se apareció,
en un ensueño despidiendo mi alegría.
Dios mío, cómo me acuerdo.
Yo me acuerdo de aquel día.
Si grande fue mi tormento
más grande fue mi alegría
cuando desperté del sueño
y yo vi que era mentira.

RETORN !!! i ànims a tots els blocaires de Manresa !!!

Retorn al meu abandonat bloc, oblida’t mesos i mesos.... i que gràcies a un comentari d’uns companys m’ha motivat a reprendre per aquest mitjà a comunicar les meves vivències, idees i opinions.

M’agrada’t que algú em llegís!!!!

Pensava que els meus escrits, endinsat's en la “boràgine” d’internet, si no més pels meus conciutadans, no els llegia ningú.

Gràcies “compis”, m'heu fet reaccionar !!!

Considero una pràctica sana i de gran valor humà el verbalitzar els nostres pensaments o sentiments, al nivell que sigui i, aquest és un mitjà al nostre abast per fer-ho. El que pot aportar o motivar a una persona un comentari espontani és fantàstic, un vertader aliment per al cor.
En el meu cas, el fer-me sentir una persona “no anònima” i poder tenir un canvi d’impressions sobre problemàtiques socials, que d’una manera o altre a tots els manresans ens afecta, per mi ha estat una injecció d’ànims en aquestes meves “causes perdudes” en que em trobo compromesa i que, ull!!!, intentaré amb la meva modesta aportació “girà la truita” per a col·locar-les on li corresponen, en les de “causes guanyades”.
Res, ni ningú, aconseguirà que les abandoni a pesar del meu anonimat, perquè tot i els meus continuos entrebancs a la vida, avui us puc dir si algú em llegeix, que em considero un “esperit lliure”, que no cotitza en borsa, que el meu valor no és avaluable materialment i que difícilment ningú podrà apreuar.
Si això significa pobresa material, benvinguda sigui !!!

Hi han molts nivells de pobresa i jo em considero de les afortunades pobres, materialment parlant, parteixo d’un nivell de pobresa que amb una mica de “savoir faire” per part meva podré trampejar, cosa que la majoria no poden ni fer, però que entre tots podem amb la nostra col·laboració, canviar i afavorir el que ho aconsegueixin uns quants mes.
Tinc mil vivències a nivell humà que transmetre, fins ara no he estat inactiva, no us ho penseu. Me dedicat a seguir els blocs ciutadans de Manresa, aportant algun que altre comentari, sé el que això significa anímicament al col·lectiu, implicats i disciplinats la majoria i, el benefici que aportan a la societat.

He estat 8 mesos, gairebé 9, immersa en una fase professional i personal nova per mi en que he trobat una “eina” pràctica i, que humanament parlant, m’ha satisfet i em satisfà molt.
Encoratjo des d’aquí a tots a que utilitzem les nostres “armes positives”: la comprensió, la tendresa, la solidaritat, la comunicació ....... i aparquem les “letals negatives”: la hipocresia, el racisme, el cinisme, la humiliació........!!!

Estic estructurant el meu temps, mirant d’optimitzar aquest recurs tant escàs en que la majoria ens trobem i, en el meu cas, poder continuar caminant per aquest “caminet” en que cada giravolt trobes una injustícia humana individualitzada, a la que puc aportar i rebre, intercanviar, les nostres capacitats.
Sento una gran satisfacció per haver trobat la manera de compensar, amb la meva modesta aportació, l’obtenció d’un: poder dormir desprès de mesos de neguits, d’un accés a certs estaments que econòmica o socialment molta gent no té accès, d’una satisfacció a la injustícia soferta o simplement un somriure......
En gran part d’aquestes situacions es troben immerses persones de diferents col·lectius, no només nouvinguts i, que són solventables en moltes ocasions per part dels diferents agents socials, nomes cal escoltant amb una bona dosis de comprensió, sintetitzar i encarrilar el tema per a l’obtenció de la mancança exposada per a la seva resolució.
La realitat, sovint, tot i disposant de les eines o llocs de treball adients per a solventar-ho, com a persones són incapaços d’empatitzar el suficient amb l’afecta’t i entendre el problema que tenen al davant.

La manca de professionalitat i, gairebé sempre, la manca de sensibilitat per actuar, amb la seriositat que això implica, la solució de situacions més o menys complexes, però que són el dia a dia d’una gran part de la ciutadania els que ho pateixen.
No cal, com és el meu cas, està afiliada a cap partit polític, sindicat o associació.... i tots els meus respectes per les persones implicades !!!
Es tracta d’una petita aportació a nivell de la quotidianitat com pot ser l’apropament al veí: un bon dia; al company: fer-lo sentir que contes amb ell; a l’amiga/c: un somriure de complicitat..... Es tracta de petites coses: un compartir impressions, un escoltar o simplement un comportament educat i respectuós.

Gràcies “col·legues” per haveu-se acostat a mi en una barra de bar i transmetrem els vostres pensaments, sense preveure per part vostre l’aportació anímica positiva que necessitava en aquests moments i, des de l’anonimat pensava, del meu bloc!!!

Cicle Quedem?

Dimecres vaig assistir a la xerrada de Matthew Tree, que avui divendres en la secció “cultures” (pàgina 44) de Regió7 es publica.
Apart dels continguts ja comentats i que van ser molt interessants, entre ells la seva percepció personal sobre la polèmica a nivell periodístic de la Fira del Llibre de Frankfurt, el que a mi em va subjugar va ser que vaig descobrir a un gran comunicador. Va saber transmetre el contingut de l’acte amb eloqüència, així com, amb una gran coherència amb la seva filosofia vital.
Com és normal, cadascú en treu la lectura de les coses en funció del que en més o menys ens afecta en les nostres parcel·les personals, o no us heu trobat mai dues persones que han vist la mateixa pel·lícula i a les conclusions tant dispars que arriba’n?, com si haguessin visionat dues de diferents.
A nivell humà, va explicar la seva experiència d’integració, a traves de divertides anècdotes personals, de la llengua catalana. Entre elles ressaltava les cerveses a que l’havien arribat a servir, sense cobrar, pel sols fet de ser un estranger que s’expressaba en català, realment divertit!. Així com, l’última en que es va trobar recentment en un bar-mexicà acompanyat per la seva parella (holandesa) i, que utilitzant el català com a llengua comú, el propietari del local, encuriosit per l’accent estranger d’ambdós els va preguntar sobre les seves nacionalitats. Va expressar la seva admiració i, sorprenentment, els hi va plantificar dues “formoses” margarites “pagant la casa”. Realment impressionant!
Ho comento com a divertit perquè realment així és com ho va transmetre, apart de ser molt adient les diferents anècdotes en el context en que ho explicava i, que en l’article publicat avui no es comenta, interessant tot i que el contingut de la xerrada ja ha quedat correctament reflectit en la publicació.
Quan va finalitzar l’acte vaig està conversant amb l’escriptor, m’agraden les persones que, aparentment almenys, tiren endavant el seus ideals amb la passió que en Matthew Tree va exposar.
No vaig poder evitar fer-li una reflexió sobre aquesta part tant idíl·lica de la seva exposició, la experiència humana viscuda, li vaig comentar l’altre cara de la moneda, l’altre realitat. Li vaig dir si mai s’havia plantejat que aquestes càlides acollides les hagués rebut si en comptes de ser anglès (o alemany per exemple), fos de pell negre (africà per exemple), o en comptes de dir-se Tree de cognom s’anomenés Rodriguez, Sanchez, Perez ….. o fos fill d’immigrants andalusos?.
Que sense entrar en el tema del racisme, si s’havia plantejat l’existència del classisme?, i axó és una realitat que per molta titulació universitària que tingues, per molt que no pogués recordar en quin moment de la seva vida va començar a pensar i parlar en català; en moments puntuals sempre hi hauria algú que d’una manera o altre tu faria notar, amb més o menys crueltat. També vaig aprofitar per explicar-li una anècdota pròpia que el dia anterior jo havia viscut i, perquè em considero més educada i respectuosa, a més de no volgué posar-me a l’altura de certes “honorables” institucions, dins d’un col·lectiu ja de per sí elitista i classista, jo em vaig trobar al·ludida.
Malauradament, no em puc permetre la llibertat de fer cap comentari sobre el tema.

La força d’un somriure

Hi ha res més irresistible?
A mig matí, en un passadís impersonal de despatxos, m’he creuat amb una noia amb mocador negre al cap i al trobar-se les nostres mirades, m’ha dirigit un somriure encisador acompanyat d’un bon dia!, sorprenentment, clar i català,
De sobte m’ha donat la impressió que aquesta mirada, tan acollidora, necessitava d’una reciprocitat per part meva i no teòrica, si no pràctica.
Tot baixant per l’ascensor he recordat una xerrada sobre el voluntariat lingüístic i en comptes d’anar en la direcció prevista, en qüestió de segons, he decidit dirigir-me al centre (CNL) on m’he apuntat en pocs minuts com a voluntària.
Ha estat un impuls! i la meva reflexió no tracta sobre l’altruisme si no d’impulsos, de la presa de decisions en base aquests i que el meu racionalisme habitual desaconsella, però és tant apassionant!.
Presa la decisió em plantejo,
Quina ha estat la motivació real de l’adopció d’aquesta actitud tant participativa? Tot i entenent que, és la meva i la de tots en funció de les nostres possibilitats, l’element imprescindible i que podem aportar com a ciutadans per tal de fer efectives les polítiques fixades, ja sigui en aquests o altres camps, contribuint a la seva dinamització en la pràctica. Si no més, per que els continguts fixats en ferragosos documents, no quedin en una mera declaració de bones intencions per part dels nostres representants.
No estic formada, a nivell professional, sobre la temàtica social però, recentment, em vaig posar al dia sobre les seves polítiques, concretament la local.
Vaig quedar admirada de l’extensa documentació existent, fonamentada i desenvolupada en rigorosos i complexos estudis previs, protocols basats en la interdisciplinarietat, programes d’actuació …, realment impressionant!.
No vaig dubtar gens, en el primer cas que se’m va plantejar una problemàtica adient, pel perfil del possible beneficiari/a, d’adreça’l/la al Servei en qüestió però la maquinària tècnicament tant ben planificada i per desgràcia àmpliament burocratitzada, no va funcionar. Realment decepcionant! i ja m’hi he trobat en tres ocasions, mai no han passat de la primera finestreta.
Un altre punt i que, sovint, els nostres representants obliden és que ells també estan representats, i és amb el contacte directe on el ciutadà en treu la percepció de l’ efectivitat de les seves polítiques.
Està bé potenciar l’empatia, però s’han plantejat la professionalitat?
Sincerament, la meva base és el desencís, no en el cas d’immigració que desconec, si no en altres camps més propers al meu dia a dia i que a mesura que avanci en les meves reflexions intentaré expressar.
També han de recordar els nostres representants que el desencís provoca descontent i que aquest, com gotetes d’aigua, omplen el vas. Tant se val sé la primera com l’última, al final es vessa.
Reprenen el tema que m’ocupa,
Es tracta d’assumir el risc del resultat de la decisió presa i, tant positiu com negatiu, fer la lectura correcta. Si, a més, algú pot dominar l’impuls el temps suficient, seria ideal introduir l’element de la proporcionalitat entre l’aportació i el resultat a obtenir. Conseqüentment la valoració d’aquest, es quantificarà sempre en funció del grau de satisfacció personal obtingut. Tot plegat, bastant utòpic per les persones que, com jo, tenim aquest puntet apassionat.
Centrant-me en l’any en curs,
apart de la gent anònima i amable que en el transcurs de la rutina quotidiana et somriuen, en destaco dos somriures que m’han fet reaccionar d’una manera especial.
El primer somriure, d’alt risc, el resultat provisional de la decisió presa ha superat les meves expectatives inicials, per tant, la lectura és positiva. El resultat final, previsiblement negatiu per la temàtica implícita en la matèria, espero assumir el cost amb dignitat i, si no més, amb respecte.
El segon somriure, el d’avui, la decisió presa no la considero agosarada, dono per sentada la proporcionalitat dels valors en joc: conversar en català una hora a la setmana al llarg de deu, amb una persona que segurament té dificultats per fer-ho en el seu entorn. L’intercanvi de coneixements que ens podem aportar mútuament el trobo interessant, ja sigui a nivell cultural com humà, segur que a mi m’aporta nous coneixements i, ell/a, més ben acollit/da amb un pas endavant pel camí de la seva integració a la ciutat.


Que poc es deu imaginar la noia del mocador negre al cap el poder del seu somriure!

bravo pavarotti!!!

Tot i que no tinc totalment personalitzat el meu blog, vull aprofitar aquesta pàgina per oferir aquest modest homenatge al record de l’artista.

Modest perquè no soc cap experta del gènere operístic i és des de la vessant de la percepció personal de la seva obra, que al llarg dels anys he seguit i, que arrel de la seva pèrdua com a persona, els últims dies he escoltat amb la emoció i melancolia que la temàtica em comporta.
Impossible descriure les emocions que em provoca la seva veu, un regal per als meus sentits: melancolia, enyorança, tristesa … un despertar de sentiments, de desprotecció de la sensibilitat més profunda … una sensació de felicitat i també, en algun petit moment, unes llàgrimes.
M’agrada abandonar-me al plaer que provoca en els meus sentits la seva música i, reviure tantes emocions, és com un bàlsam per l’ànima difícil de renunciar.

Va ser a la inauguració del Palau de Sant Jordi, previ a les Olimpíades del 92, quan el vaig veure amb directe per primer i únic cop. Des del primer tema vaig quedar subjugada per la seva veu, sempre més he buscat les meves àries preferides de l’òpera italiana interpretades per ell.

Per tants indescriptibles i bons moments, bravo Luciano!!!


He afegit en el “clip d’àudio” l’enllaç amb un dels meus temes preferits “Caruso”, encara que si aneu clicant, “una Furtiva Lagrima”, “Nessun Dorma” o “it’s a man’s wolrd” (& James Brown), no tenen desperdici!.