dimarts, 15 d’abril del 2008

...... el meu record al PEPE Haro !!!

et vaig conèixer en un moment en que la teva malmesa salut es trobava en un punt preocupant, no he tornat a saber de tu, espero que estigui tot superat!
......... la teva guitarra, la teva música, la teva veu, la teva poesia: l’artista, però, estava intacte!
......... la persona: en la plenitud espiritual que dona tota una vida d’experiències i, les hores que al llarg de dues vetllades a casa meva, vam compartir amb la companyia d’uns quants amics.

Arrel d’assistir divendres passat, a l’Auditori Caixa de Manresa, al Concert MPM'08
De flamenc i blues, dos guitarres, dos estils, un sentiment
dels artistes manresans: Chema Pradas (guitarrista de flamenc) i Damià Olivella.
SINOPSI:......... dos estils diferents que parteixen d'un mateix sentiment, el sofert viure de la gent de dues cultures molt distants, que expressen els seus dolors i alegries a través de la música.

El record em va envair ! .......

Chema era l’alumne que acompanyava al mestre, Pepe, fa uns 4 o 5 anys, no ho recordo exactament, quan van venir a sopar un vespre d’estiu una paella a casa meva. Una de les meves especialitats culinàries i, que un amic comú va comentar, ell va expressar el seu desig de tastar-la, cosa a que em vaig oferir ràpidament a organitzar!
Va ser una vetllada memorable, una nit d’estiu amb olor a jasmí!
Tenia les jardineres amb uns florits jasmins emparrats (la jardineria, una de les meves descuidades aficions).
Amb les vidrieres entreobertes per gaudir de la fresqueta de la nit, inevitablement, la fragància de les flors es va expandir per l’estança i, que aquella nit, es va convertir en un escenari inesperat!.
Va arribar amb l'alumne i les guitarres espanyoles, un senyor molt educat i agraint efusivament la invitació!
Fandangos, Buleries, Seguidilles, Soleares ......... cante “jondo” i poesia, perquè també va recitar Federico Garcia Lorca (que m’encanta!) i acompanyant-se amb la guitarra, llàgrimes d’emoció que sense poder ni voler evitar, va explicar que sempre que recitava Lorca el feia plorar ......
No entenc massa de flamenco, soc d’una generació més rockera, em va més el blues ....... aixó no treu que qualsevol altre estil em transporti a gaudir intensament d’aquest art, ja sigui clàssic, òpera....... rock simfònic, temes melòdics de havy metall.... un llarg etc,

........ i aquell vespre, Pepe, em va explicar els seus anys de professor de conservatori a Canadà, d’aon cobrava una pensió; els tres anys d’actuacions en transatlàntic. Encara que, el que més em va enganxar del seu relat, va ser els seus nou anys a Paris, en que actuava diàriament en un club; la seva tristesa per la mort de la seva dona i la sopa de ceba, ja a la matinada que li servien a la matinada en un bar proper, abans d’anar a dormir .........
Tot plegat molt emotiu, em va agradar que m’expliques les seves vivències. Era nascut a Calaf i havia acompanyat a l’Antonio Molina, inclús en les pel·lícules del cantant, feia d’extra pujant a cavall .........

Ens vam despedir amb una propera cita, la meva invitació a sopar “une soupe d'oignon”, en que ens va regalar amb l’acompanyament del seu alumne, a una segona vetllada de música i cant.

Allà on siguis, Pepe, el meu agraïment per fer-me reviure aquest record .......

1 comentari:

Striper ha dit...

Del Pepe Haro recordo quant van entrar a robar a la casa d'Andalucia i se li van emportar la guitarra.