perquè tu ho vals! ... tinc un PREMI!

Gràcies Striper! m’ha fet molta il.lusió!
És com un joc, d’acord! però per mi és un honor. No està de més l’aportació a la nostra llengua aquest gest.
L’Striper el va crear i aprofito, sense que se m’enfadi, de que passi per un bon “corrector” els seus texts, que de vagades déu ni do!
No és excusa dir: quan anàvem a escola, els que tenim una certa edat..., això ho va dir ell en resposta a un comentari anònim que van fer en un post seu, recriminant-l’hi les faltes d’ortografia, ho recordo i em va quedar!
Aquest premi diu molt del que el va crear, es tracta de l’Striper (del bloc Striptease T'Histories), denota una inquietut, una sensibilitat.
Gràcies de nou Joan i reconec que jo també m’haig d’esforçar, segur que em colo bastant, no ets l’únic.

Rebre el premi comporta concedir-lo a tres blocs més en català, espero que els faci la mateixa il.lusió que a mi i, sobretot, que ens motivi a tots plegats a tenir més cura en els nostres escrits.
Els guardonats són:

històries Manresanes (Jordi Bonvehí Castanyé)

a Manresa no hi fan res ... (o potser, si)
2N2A (L'Espia)

També m’ha passat en Joan (l'Striper) el següent “meme”, que no sé massa que vol dir o quin sentit té el respondre’l però que no tinc cap inconvenient en fer-ho:

EL MEME

1. Una pel.lícula.

Tantes!!! una em costa, una de mítica:

"Muerte en Venecia"

2. Una cançó.

Aquesta és impossible, són tantes i tants moments ...

"Bohemian Rapsody" (Freddie Mercury)

3. Un llibre.

Cada vagada és més difícil respondre:

"Crònica de una muerte anunciada" (Gabriel García Márquez)

4. Una cosa que et faci ràbia.

La falta de congruència entre el pensament i els fets

5. Una cosa que t'agradi molt.

Que la vida, el dia a dia, em sorprengui!

6. El teu plat preferit.

Qualsevol de les meves especialitats, un:

"sopa de ceba"

7. Una beguda que t'agradi.

"orxata"

8. Una col·lecció.

Un temps em vaig aficionar a comprar:

"rosaris"

9. Una raresa.

Respondré amb un paràgraf d'una cançó:

"dama, dama de alta cuna de baja cama ..."

10. Un desig.

Que les persones que m'envolten, amb les que em relaciono, enfoquin la nostra relació amb la base de la paraula:

"amor"

* * *

Ara tinc que passar el meme oi? doncs bé, als mateixos guardonats anteriorment:

... històries Manresanes (Jordi Bonvehí Castanyé)

a Manresa no hi fan res ... (o potser, si)

2N2A (L'Espia)

nit a Montanuy … un passeig per les estrelles!

Una incertesa de cap a peus, de nit i de dia que em porta a un vertiginós buit i tristesa sovint disfrassada d'esperança, il.lusió i alegria.
No sé si faig bé de vestir-la amb aptituds positives o, aquestes, em provoquen una dicotomia que acaba amb aquesta angoixa ofegadora.
No sé quin fil seguir a part del de l'instant, un fil que no teixeix espectatives i tant fràgil que en qualsevol moment es trenca en plor, buidor i la tristesa més tangible.

EMI

Si pogues atrapar aquells instants i guardar-los en les meves mans, recorreria el meu cos com si fossis al meu costat.

EMI

Va ser una nit d’estiu amb un encant especial, amb un cel saltejat d’estrelles xiuxiueja’n en el firmament.

Moment compartit d’ambdues amigues en la solitud d’un cim ... nit a recordar, nit plena d’una bellesa especial i, que sense adonant-se, ens va transportar al món de la pau interna, de la serenitat.

Aquest món en el que les llàgrimes no són agres i la bondat del cor és la que preval. Sentiments plens d'amor per les persones properes i per les que s'han allunyat. Confidencies per poder entendre i respectar els records que ens feian mal.
El cor de la meva amiga es va omplir de sentiments i records que creia oblidats, records de la infantesa i que ja no tornaran.
Aquests i altres pensaments del passat llunyà i d’altres no tant. Records feliços, tendres i, de tant en tant, un xic de tristesa per les persones que ens han deixat.

Unes, perquè definitivament ja mai més tornarà veure. Ja no tornarà a passejar pels carrerons del poble, recordava amb tristesa, de la ma del seu pare estimat. Tot recorda'n la tendresa de la seva mirada i l’amor que li transmetien les seves paraules, sabedor de que algun dia, la seva estimada filla el trobaria a faltar. Altres, perquè tot i saber que existeixen, que simplement s'han allunyat, que hi són i que l’han acollit amb els seus braços en moments plens de passió, no els podrà tornar a reviure perquè aquest món és molt complicat.

Van ser uns dies idíl·lics en aquest poblet pirenaic d’estrets carrers com a túnels, travessats d’arcs que connecta’n les cases de gruixuts murs de pedra de marcat estil alpí, donant-li un aire especial.

Camina’n voreja’n el riu vem gaudir de tots els plaers que ens ofereix la natura, els vem gaudir amb els cinc sentits.
Aquelles olors dels arbres i de les plantes, aquell gust de les maduixes salvatges, aquella aigua fresca de la font ... aquell tacte de les roques quan preníem el sol per eixugant-se desprès del bany... la carícia de les transparents aigües del llac sobre els nostres cossos nusos, la carícia del sol que es col·lava amb dificultat entre les altes muntanyes i, sobre tot, la visió del paisatge de postal.

Vaig pensar amb el meu amic Walter (post de 15 de maig, Che! ... el meu dubte, WALTER ... la resposta), com hagués disfrutat!
Les nits però, van ser de gran bellesa i una en especial ...

... i, entre mig de les estrelles, de tant en tant, les llumetes d’un avió semblava que les vorejava fent-les ballar.
... vaig pensar en el meu amic Pere, un papà treballa’n (com diuen els seus fills) i, li vaig explicar el que estava veien en aquells moments i el que em feia sentir.
... ell que vola tant a prop de les estrelles em va respondre amb un desig, que ho desfruités a tope! perquè ... aquest cel és màgic!
... i segur que ho és, ell ho sap perquè passeja molt a prop i m'ho ha dit! jo m'ho crec!
... jo que somio desperta en passejar pels núvols, gaudint d'una imaginària suavitat, aquella nit a Montanuy, el cel i la llum de les estrelles em va captivar!

Comentari de comentaris (III) ... els meus blogs favorits

Bloc de Jordi Rius Bonjorn
A R Q U I T E C T E

Arquitecte de professió i músic de vocació ... Perquè un bloc?

Ell ho intenta justificar bàsicament pel tema professional, però a mi em dona la impressió que com moltes i molts, hi ha un “quelcom” que tots tenim en comú ... dona uns quants arguments, jo em quedo amb l’últim punt:
Per poder ser una baula en la xarxa de xarxes, d’aquesta eina que em permet entrar en la "gran conversa" que tant clarament explica Saül Gordillo, per això alço la veu i pregunto...

Hola? hi ha algú?

Si, jo hi soc! i segur que som molts més Jordi!
Al llegir l’article de Saül Gordillo em vaig sentir com una “puceta” dins d’aquesta voràgine virtual. Per uns moments em vaig acomplexà! No estava a l’altura de tants blocaires de prestigi i renom com ell esmenta al parlar del fenomen dels blocs.
Que feia jo escrivint vivències, pensaments o experiències personals? que podia aportar? i si algú em llegís, quina vergonya! No cal dir que aviat em vaig fer passar les manies i, per què un bloc? ara per ara no m’ho qüestiono.
Tornant al bloc del meu retrobat excompany de feina, un temps vem coincidir i qui ens ho havia de dir desprès de tant anys! i a més, que ens comentaríem els nostres respectius blocs!
És una nimietat segons com tu miris, però et sents una mica menys sola, menys insignificant.
El fet és que llegint els seus diferents posts, he observat que els seus escrits, denoten una mena de “necessitat” de comunicació i difusió més amplia, sobre els temes que el preocupen, que l’entorn habitual. Fent un recorregut pels seus escrits, me n’adono que els temes els “toca”, com diria ell, amb clau musical: de Sol? de Fa? ......

en uns es QUEIXA!
un fragment .........
HOUSE publicat el 20 d’abril,
La majoria de series de la TV son o be de policies, bombers, advocats, ..No es un sarcasme que una de les series de mes èxit a sobre es digui HOUSE ? ...... ara mateix nomes recordo dues pel·lícules en que el protagonista es arquitecte ....

i, el comentari que em va inspirar .........
t'has oblidat del COLOSO EN LLAMAS, el cap de Bombers era arquitecte i, quin arquitecte!!!!! PAUL NEWMAN en "sus tiempos mozos", una gozada per la vista de les fèmines! anima't! diuen que "que lo poco, si bueno, 2 veces bueno!"un petonet
i, el que vaig afegir per rectificar .........
Jordi em vaig equivocar, el cap de bombers era l'Steve McQueen, l'arquitecte era el Paul Newman (amb aixó vaig està encertada).Era tard i em vaig liar!i la dita "lo bueno, si breve, 2 veces bueno"

al que Jordi em va respondre ....
Caram Rosalia quina agradable sorpresa! :-)
Però tornant al post... la trama no era per qüestions pròpiament de la feina o dels estudis d'arquitectura.... no crec que fos gaire bo pel glamour del Paul Newman imaginar-lo rascant un vegetal a 2/4 de 6 de la matinada perquè te una entrega de projectes i encara ha de fer les copies. (buff!! que antic que queda això de rascar vegetals..... la nova fornada segur que ni ho ha viscut ... però segur que encara es segueixen tallant dins amb el "cutter" per les presses d'acabar una maqueta) :-)

* * *

en altres intenta donar respostes FILOSOFA’N!
un fragment .........
HARMAGEDON IMMOBILIARI publicat el 25 d’abril,
... es un títol exagerat, caricaturesc... és en aquestes situacions quan la mort pot esdevenir vida i el final d'un procés l'inici d'un altre. ....... les possibles solucions i la solució definitiva de tot el que ens trobarem d'ara endavant.
Què esta passant? Què hi podem fer ara? Què podem fer sempre?

i, el comentari que em va inspirar .........

Jordi, en un primer moment volia comentar-te el tema que desenvolupes, però m'ha agradat tant el discurs d'Steve Jobs que he repetit 2 cops l'audició.M'ha encantat la seva filosofia de la vida, el seu aprenentatge a la universitat de la vida!M'he sentit reflexada en alguns dels seus punts de vista, de com viu la vida! de com la vull i visc jo!gràcies pel regal virtual!

* * *

en uns demana PARTICIPACIÓ!
un fragment .........
Tu quina tries? publicat el 9 de juny,
Perquè no em dius quina solució t'agrada més?
Es tracta d'un avantprojecte ... oficines per la creu roja de Tàrrega.

i, el comentari que em va inspirar .........
Jo trio el primer estudi, amb una variant en els punts de llum natural en el passadís, el faria a tot el llarg del mateix, un sostre amb un material translúcid.
La il·luminació artificial indirecta, aprofitant la irregularitat dels accessos als despatxos.Sort!

al que Jordi em va respondre ....
Es la primera proposta que vaig fer i es la més "desordenada" de les tres. L’únic dubte que em genera es si l'espai del passadís seria molt "personalitzat" per la gent que hi treballes/passes o be seria un galimaties , es a dir...tot i les irregularitats quedaria clar el "patró corba"? o guanyaria el caos a l'ordre.
Es com en una improvisació musicalment parlant. Cal un cert ordre que es repeteixi perquè qui escolta ho pugui reconèixer, retenir i així valorar-ho. Sinó , qui ho escolta no entén el patró, la línia argumental i perd l'interès per escoltar, lo qual en termes musicals , es el fracàs :-)

* * *

en altres COMENTA!
un fragment .........
Vull comentar una tesi doctoral de l'any 2003 d'Helena Coch Roure titulada:
LA UTILITAT DELS ESPAIS INÚTILS: Una aportació a l'avaluació del confort ambiental a l'arquitectura dels espais intermedis, publicat el 9 de juny,
I ho vull comentar per dues raons... perquè m'agrada que es posi èmfasi en lo intangible a primera vista.... En allò que dona qualitat de vida... aquests espais de transició .... els que fan la diferencia entre allò que agrada i el que es desagradable.

i, el comentari que em va inspirar .........
Vull fer esment també de la importància del disseny dels espais intermedis: públic i privat. El disseny de la franja o espai que des del carrer a casa hem de travessar, és un primer indici o sensació de un bon o mal benestar a l'arribada.Els privats que, per mi el seu disseny, no tenen límit! i que gaudim dels mateixos en la intimitat de la nostra llar, imprescindible que el seu tractament reflexi la nostra personalitat (del client).Una bona comunicació o un saber transmetre l’idea que aportem, imprescindible!

al que Jordi em va respondre ....
Tinc pendent un post sobre la visió de gènere en l'espai públic on també parlaré d'aquest tema tant important dels espais de frontera. Però en el post de "tipologia edificatòria" es on volia fer esment també de la importància d'aquests espais de transició.

* * *

en altres es REBEL·LA!
un fragment .........
ESPECIALISTA publicat el 30 d’abril,
Persona (P): Ah! Vostè es arquitecte? que interessant... i quina es la seva especialitat?JordiRiusBonjorn (JRB): *MUTE ON* proctologia ... *MUTE OFF* nnno, no m'agrada ser especialista en res...

i, el comentari que em va inspirar .........
Hola Jordi! Per la nostre trajectòria, pràctica o encàrrecs, dona la sensació de que estàs en “algo” especialitzat,a mi m’agrada molt la diversitat, que no la disparitat, els nous reptes! Ara mateix, 2,18 h. de la matinada he arriba’t a casa de fer de NO especialista de dret penal i, com dius tu com a P (persona): agafar amb les mans, les mans del meu client, desprès d’un atac d’ansietat per la situació viscuda (que no ve al cas) i notar com es relaxava a l’hora de parlar, molt juntes les cadires i de tant en tant una carícia …….. visca la NO especialitat!

* * *

Sigui quina sigui la interpretació que facis, et desitjo que continuïs toca’n, però sobre tot:

“sigue hambriento, sigue alocado”

Steve Jobs

Comentari de comentaris (II) ... els meus blogs favorits

STRIPTEASE D’HISTORIES

no, no és el de la tovallola, com diu ell en el seu blog: noies ho sento el de la foto no sóc jo.

El meu fidel Striper, fidel a mi i a totes i a tots els seus comentaristes, tot s’ha de dir! la fidelitat és compartida!
Quan vaig “pitjar” per primer cop el seu blog, em va sorprendre trobar en els seus posts 40 o 50 dones i uns quants (poquets) homes comentant i responent les seves interpel·lacions, tots deien la seva! entregats!
Vaig contactar amb ell via mail, volia que m’expliqués el secret.
Va ser de gran ajuda a nivell pràctic en el tema informàtic per avançar en la personalització del meu blog, soc una negada, era incapaç d’insertar una foto entre mig d’un text ... també em va proporcionar unes contrasenyes per col·locar-me un comptador, cosa que encara no he fet per falta de temps.
El fet és que en Joan, amb els seus relats eròtics, m’ha enganxat uns quants cops; m’ha fet despullar sovint!

Quin rubor! però a “lo hecho pecho”, faltaria més, no em des dic dels meus comentaris; els mantinc! perquè els vaig fer amb plena consciència i amb sinceritat. Clar que si no hagués posat tanta passió .... però els temes, no tots però si molts, són suggerents i, que caray! és un blog eròtic! perquè ens em d’enganyar!
Així que sense manies, faig un “copiar i pegar” d’uns quants:

un fragment .........
LLAVIS publicat el 22 de juliol,
Em parlat de les mans, de la mirada, i avui parlem dels llavis.
.... Ni han que fan presoners de plaer.

i, el comentari que em va inspirar .........
Em quedo amb els últims: “presoners de plaer”

Els que dibuixa’n, amb els ulls lleugerament aclocats, carícies humitejades que et fan intuir el plaer de les carícies més desitjades!

Els que et provoquen el desig més intens!

Llavis... desig provocat!
transporta’n la nostra fantasia pels raconets del cos estimat, tant sols en un instant...

Llavis... desig dolç!
et fan sentir el sabor de la mel a través de la pell i, com una bombolla que esclata en la teva ment, recorre amb la seva dolçor el cos tot provocant plaer...

Llavis... petons plens de carícies per l’ànima!
et fan desconnectar de la realitat, transportant-te més enllà del que, fa tant sols un instant, no podies somiar ...

al que l’Striper em va respondre ....
Rosalia el teu comentari es preciós. sensual, uf una passada.

* * *

un fragment.........
LLOCS ... publicat el 26 de juny,
Hi algun lloc que us sembli divertit? He fet l’amor a llocs originals?
... estem al estiu els cossos bullen i es temps d’innovar.

i, el comentari que em va inspirar .........
Ja s’han dit gairebé tots els llocs, comentaré un parell de situacions i sensacions ....

(1) “erase que se era” fa molt i molt de temps, un record inoblidable del passat llunyà....

- una nit-matinada de pluja intensa, en un cotxe que de mica en mica sense adonant-se es va anar enfonsant en el fang, la música de l’aigua i la intensitat dels sentiments ens acompanyava, un dels pocs cops a la vida en que et diuen i dius “t’estimo”

- Final: 15 kms a peu per tornar a casa, rient i mullant-se amb la pluja que en cap moment no va parar (+ les peles de la grua de l’endemà per treure el cotxe enfonsat)
(2) un lloc i una sensació especial del passat recent, que en un futur també serà inoblidable i que ara intento no recordar....
- les carícies compartides en una nit de passió sobre el marbre de la cuina .... la tènue llum de l’exterior il·lumina’n la nuesa del seu tors, mentre el llenguatge de les carícies inundava el meu cor ..... irrepetibleeee!!!!!!!

al que l’Striper em va respondre ....
Rosalia que fa calor i no corra aire mira que explicar aquestes coses amb aquestes temperatures.

* * *

un fragment.........
AH ELS PETONS!!!!!!!! ... publicat el 30 d’abril,
Hi ha res que no es pugui dir amb un petó?Ah!!! Jo crec que els petons son el batec del cor de l’anima, a vegades la clau del plaer, a vegades el consol de la tristor, però sempre petons.. Molts els oblidem però d’altres no. Que son per vosaltres els petons?Alguns d’aquests que no s’obliden?

i, el comentari que em va inspirar .........
Una mica tard però superada la inicial tristesa, ja puc opina!
els petons per mi ho són gairebé tot, les carícies de les llengües, la salivera de plaer que produeix i respirar al “uníson” tots dos! .....,

allargà els petons per a tot el cos .... amb la llengua, amb suavitat notant la passió! .....

m’excita especialment sentir els gemecs de plaer a la nuca, junt amb la respiració i amb les llengües de tant en tan més petons.........

aaaahhh mil petons per a tothom! també per a tots, de Joan Manuel Serrat:
paraules d’amor....... senzilles i tendres......
Però sovint en fer-se fosc,
de lluny m’arriba una cançó.
Velles notes, vells acords,
velles paraules d’amor…

al que l’Striper em va respondre ....
rosalia: M’alegro que hagis superat la tristesa, tal com descrius això del peto venen unes ganes, I Serrat un poeta del amor.

* * *

un fragment.........
LA GÀRGOLA TRISTA... publicat el 24 de juliol,
Relat en que l’Striper va presentar:

Participació al 65è joc literari de tens un racó dalt del món.

Tema: Les gàrgoles.

... la Rosalia de cal Xic, pagesa del mercat (tenia fama de bruixota),

i, el comentari que em va inspirar .........
La gàrgola la tinc propera, la controlaré perquè no plori més.
No tinc escala per petonejar-la però si ulls i sentiments,
li enviaré un petó cada mati i, si veig que no els rep,

cridaré a les orenetes que volen en cercle contínuament amb la fresqueta del mati.
Segur que elles, suggeridores de poesies d’amor, sabran com consolar-la tot eixuga’n amb les seves plomes les llàgrimes vessades per manca d’amor.

al que l’Striper em va respondre ....
Rosalia: Un comentari molt poètic. Cuida la gàrgola.

* * *

Comentari de comentaris (I) ... els meus blogs favorits

El paraíso de los gansos

Començo per una poesia d’Arthur Rimbaud (1854-1891), Ofelia, que en el últim post de 18 de juliol va publicar ...

un fragment
.........
Y el poeta nos dice que en la noche estrellada

vienes a recoger las flores que cortaste,

y que ha visto en el agua, recostada en sus velos,

a la cándida Ofelia flotar, como un gran lis.

Poesia d’aquelles que no m’agrada llegir, sinó gaudir!

Desprès de llegir la traducció, vaig continuar amb d’idioma original, si, el francès; idioma que trobo que per les “coses de l’amor” té una musicalitat especial

i, el comentari que em va inspirar .........

Poésie.... quel plaisir pour les sens!

Aujourd'hui, quand j'ai visité ton blog, tu m'as surpris pour la beauté contenue dans cette poésie. Elle est fantastique! elle m'a transporté au monde de la tendresse et mélancolie.

Elle ne saurait pas laquelle choisir pour un jour beau comme celui-ci et celle-ci ne la connaissait pas. En fait, en connaît-le peu de cet art mais cela me produit beaucoup de plaisir d'en jouir de temps en temps.Merci pour me la faire connaître!

* * *

... també el post amb vídeo inclòs sobre Pavarotti, el meu intèrpret d’òpera favorit publicat el 7/9/2007, L'elisir d'amore (1832) – de Gaetano Donizetti

un fragment
.........
¡Cielos, se puede morir...!

No pido más, no pido.

¡Ah! ¡Cielos, se puede, se puede morir...!

No pido más, no pido.Se puede morir...¡

Se puede morir de amor!

i, el comentari que em va inspirar .........

El primer cop que vaig seure a la platea del Liceu, fila 7, va ser per veure Elissir d'amore. Encara recordo la sensació que em va produir quan el tenor va cantar la "FURTIVA LAGRIMA", se’m va posar la pell de gallina i una emoció interna, inexplicable!

al que en Pere em va respondre ....

Hola Rosalia

Aquesta es una ària magnífica i en Pavarotti l’interpretava de cine. Una gran peça per a un gran tenor.

* * *

També recordo amb carinyo haver llegit una anècdota molt ocurrent sobre Camilo José Cela, la publicada en el post de 12/10/2007, amb el títol “En passant”

un fragment
.........
- Pues no, claro. Advierta su Señoría que no es lo mismo estar jodido que estar jodiendo.

i, el comentari que em va inspirar .........

.... otra anécdota

Durante una conferencia, un asistente corrigió al Nóbel cuando éste pronunció el nombre de Shakaspeare (literalmente), en vez de “sespir”- ah!, pero sabe usted inglés?, dijo don Camilo y continuó el resto de la conferencia en ingles. Seguramente el asistente ignoraba que la lengua materna de nuestro Nóbel era la inglesa.

al que en Pere em va respondre ....

Hola Rosalia

No conocía esta anécdota de Cela. La verdad es que casa perfectamente con su personalidad... tan peculiar.

* * *

..... no acabaria de comentar aquests i altres escrits del blog!
Com a esment, tinc que dir, que m’agrada especialment quan l’autor em respon un comentari. Trobo que aquest fet dona caliu a la comunicació, és com si el fet de respondrem fes que aquest sistema, en principi tant impersonal per mi com és el món virtual; deixi anar una “xispeta humana” que a nivell individual em satisfà.

... reinventar-se la vida!

És un primer pas, forma part d’una filosofia molt i molt particular.
Reinventar-se la vida perquè no et sents satisfet amb la que has tingut, o be, perquè necessites noves il·lusions per no caure en el tedi de la monotonia.
També per por a caure en el que altres persones del volta’n comenta’n, la línia plana en que transcorre la seva vida, sense sobresalts i emocions desequilibradors del dia dia.
El sofriment d’una situació nova no assumida, la tristesa que s’intenta pal·liar a base de medicaments psiquiàtrics per tal d’obviar el dolor emocional que ens toca viure en un moment donat.
La filosofia actual del NO al dolor, de l’origen que sigui, en aquest cas en que exposo, al “no patiment anímic” he detectat el preu a pagar en el meu voltant: la “línia plana anímica”.

Els que estem en l’altra punta, ni millor ni pitjor, amb les nostres puges i baixons; amb les nostres llàgrimes i rialles; gaudint d’emocions extremes, realment ens acostem a la perfecció?
No, no ho crec, ambdues persones ens envegem les situacions, pel que comentàvem entre amigues, tant la de la línia plana com la meva, quebrada pels revolts de les emocions. Què trist no poder gaudir d’un equilibri emocional amb la proporció justa, ens queixàvem! Amb la suma de les dues situacions, dividides per dos i, apa! la felicitat!
Tonteries com molts sabem!
Comentava a un altre amiga ahir que, quan els records ja no ens fan mal, quan ja no ens provoca aquell dolor tant sagnant, sinó que l’assumim com a una experiència del passat. És quan, al fer el balanç de la nostra nova situació, no més un sentiment ens pot donar la serenor d’esperit, la visió llunyana i distesa del passat.
Aquest sentiment és el provocat pel nostre comportament, el haver estat rigorós i conseqüent en el sentiment mostrat i viscut; el haver actuat amb rigorós joc net.
Joc, sovint, en que hem errat però que vem ser a temps o se’ns va donar l’oportunitat de rectificar.

Moltes situacions doloroses entre dues persones, sovint són provocades per un error en la percepció dels fets, però sobre tot, de la percepció que cadascun en rep dels sentiments, tant els sentits com els rebuts.
No sempre hem d’interpretar que hem estat traïts o no estimats, al menys particularment, a mi no em serveix de consol per poder assimilar el dolor que ens provoca un sentiment frustrat.

El adjudicar a una persona el protagonisme de la nostra desgràcia, de provocar el nostre neguit, no sempre és real. Com tampoc és real el sentiment de consol que ens provoca el pensar que s’arrossegarà davant nostre admeten el seu error perquè s’ha equivocat en la seva decisió.

... bajanades! és el que és i s’ha acabat! per dur que sigui admetre la realitat.
Al final soc jo la que em quedo sola, ja sense dolor, i és aquí on la meva reflexió volia arribar. Realment vaig ser una persona honesta i conseqüent amb les meves paraules i el meu comportament?
La meva consciencia em diu Si i això és el que m’afalaga i em fa sentir forta, optimista i amb bones vibracions! i em provoca la resposta del perquè
..... m’he reinventat la vida!

...... la poesia de Cecilia

Quien la escribía versos dime quien era

Quien la mandaba flores por primavera

Quien cada nueve de noviembre

Como siempre sin tarjeta

La mandaba un ramito de violetas

EuroGames

Per tal de fer-ne difusió de la campanya, faig un copiar i pegar del següent text:

Els EuroGames són l’esdeveniment esportiu LGTB més important d’Europa.

Els participants són principalment gais, lesbianes, transexuals i bisexuals europeus, tot i que els jocs estan oberts a tothom, independentment del seu origen i de la seva orientació sexual.
Precisament, l’esperit dels EuroGames és lluitar contra la discriminació per orientació sexual en el món de l’esport i estimular la integració i l’emancipació del col·lectiu LGTB. Per aquest motiu Amnistia Internacional hi serà present a la Fira d'Entitats amb la campanya "Saps a què juga la Xina?" i amb la microexposició sobre el 30 aniversari de la Secció Espanyola de l'organització, on explica les fites aconseguides i els reptes de futur. Entre ells defensar davant la discriminació, la pena de mort o les tortures al col·lectiu LGBT.
El seu objectiu és reunir a totes aquelles persones – lesbianes, gais, transexuals, bisexuals i heterosexuals – que creuen en els beneficis de la diversitat i en els drets d’igualtat per a tothom.
Paral·lelament a la celebració esportiva, a les ciutats que acullen els jocs, també s’organitzen activitats culturals i turístiques, com conferències, exposicions, música, col·loquis, cinema o teatre relacionat amb el col·lectiu LGTB. Així, el 24 de juliol de 2008, durant els EuroGames Barcelona 08, hi haurà la conferència internacional sobre drets humans i homofòbia.

exploradora d’idees !!!

Sí, aquesta és la meva definició, me l’acabo d’adjudicar; però no us penseu que és del tot “collita pròpia”. Té a veure molt un article de la Vanguardia publicat en la seva contraportada del 2 de juliol.
En l’entrevista a Mikel Horn, explorador ..... explorador de la Terra, que en resposta al periodista que dona per "sentat" que tota la Terra estar ja explorada; comenta que queda quelcom per explorar:
“el que passa en el meu interior quan viatjo en certes condicions . .....”
Deixa’n de banda el contingut de l’entrevista, aquesta resposta em va inspirar aquest post, em vaig sentir identificada amb la resposta al periodista.

També jo em sento exploradora, exploradora de sensacions, les que em provoca'n les persones del meu entorn.
No soc cap erudita de l’ésser humà des de cap disciplina científica, ja sigui l’antropològica, social ....
Soc autodidacta per plaer personal en disciplines, sovint, dispars. Una vesant que m’agrada especialment és analitzar el comportament humà, les reaccions de les persones en certes situacions.
Per si algú llegeix aquest post, vull deixar clar que les meves màximes en els meus escrits i en les meves opinions són apreciacions personals.
Ho faig en base a les emocions o idees que em provoquen i en cap moment amb ànims de jutjar.
Tot plegat per di la meva i posicionar-me sense manies sobre temes que m’interessen, que em provoquen inquietuds. També he observat i m'ha cridat l'atenció, una continua “dicotomia” o “bipolaritat” en els seus comportaments, fet que afecta a tots els nivells de la societat i que m'ajuda a entendre situacions més properes, més personals.
En un món i un entorn en el que dir el que penses, el pendre partit significa tot sovint, un rebuig; un no "saber estar" però que em produeix "l'adrenalina" del dia a dia i que daban de les hipocresia social, em fa sentir per sobre, perquè la meva opinió no cotitza al mercat (tot i que en soc conscient que "la meva" no és gaire important).

“Fastiguejada” en moltes ocasions per la “falsedat” que impera en el dia a dia i, compta! també jo me’n porto una bona part, tot i així m’agrada de tant en tant “dir una mica la meva”
Vaig començar aquest blog arrel d’un comentari que vaig fer a un altre col·lega, ho vaig fer ben be sense pensar el perquè i el com.
De fet a mi el que em “mola” és fer comentaris als altres, quan tingui una estoneta el cap de setmana tinc al cap fer un post sobre “comentaris de comentaris a altres blogs”. Ara ja fa un temps prudencial en que, desprès de seguir blogs que m’agrada comentar, en puc fer un balanç de com ha anat, de quines idees m’han aportat.
Al definir-me com a exploradora d’idees no tant sols faig referència als blogs, si no a l’experiència quotidiana del meu entorn. Em considero una persona rica en relacions personals
He penjat, amb més o menys, assiduïtat escrits que mai tinc programat; com deia un col.leguilla: a casa meva faig el que vull i, sense pressions, tant sols quan m’ha vingut de gust esplaiar-me, he anat publica’n.
No em menjo el “tarro” excessivament amb el tema, simplement quan sorgeix una idea. Per mi tampoc se’m fa carregós comentar altres blogs, al llegir-los, espontàniament els comento, de vagades i més d’un cop “irreflexivament”. M’ho prenc amb molta “afició”, com si m’anés la vida.
Tot plegat i quan els rellegeixo, també perquè alguns autors comentats em responen, cosa que m’agrada especialment; me’n faig creus del que he dit un cop passada la passió, més que res perquè al comentar-ne de qualsevol temàtica em despullo anímicament i clar, si faig un recorregut per alguns ... déu meu! algun em provoca un “cert rubor”.
Ho escric entre cometes perquè tot és relatiu, la sinceritat en l’exposició no té perquè fer posar les mans al cap a ningú i aquest és un tret meu que, aquestes altures, no sempre puc dominar. És molt més greu quan "fico la pota" a nivell oral, aixó em causa un "no viure", que em passo la vida intentant justificar la "sortida de to".

En fi, a pesar de tot, no em plantejo canviar d’estratègia, la meva pretensió, de fet, és la comunicació i un comentari, encara que en algun moment soni a feridor; no deixa d’aportar punts de vista diferents que de vagades no veiem des de la nostra posició.

drets humans .... solidaritat amb SIDI IFNI !!!

El món, sabem, està ple d’històries individuals que humanament es mereixen la seva difusió, com la de Brahim, Jalim, Mohamed ....
Còpia de moltes més històries ni millors ni pitjors, històries de vides .....
La d’aquests amics, perquè no? amics, tots tres m’han ofert la seva amistat, vull que sàpiguen amb una pinzellada en aquest post de la seva realitat, el que penso i el que m’han trasmès amb el seu relat .....
Tots tres m’han volgut fer partícip a través de les seves realitats, realitats personals frustades per una realitat política, econòmica i social; la del seu poble Sidi Ifni ....
Brahim escriu poesia (va estudiar literatura francesa), Jalim és un virtuós del llaüt, instrument mare de la guitarra espanyola, que a Madrid finalitza aviat el seu doctorat i Mohamed, desprès d’haver finalitzat la seva llicenciatura en dret, no pot sobreviure exercin en el seu poble, ell forma part del colectiu que en diuen de diplomats ...
Tots tres tenen en comú un objectiu: difondre la denuncia de la violació, violació de varis i varies categories de Drets Humans ....

Volen denuncià la repressió i estat de setge que estan vivint els ciutadans de Sidi Ifni, ciutat portuaria de l’Àfrica occidental.

Repressió per part de les forces policials i militars, diuen que uns quatre o cinc mil ..... i en portada d’una revista de gran difusió en el Marroc que em van ensenyar, enfundats en els seus lluents uniformes esgrimint les metralletes de rigor ambdós representants dels cossos anomenats, somriuen a la càmera sense pudor sota un gran titular .... els alliberadors !!!

Per escarni de la comunitat de la ciutat que, arrel de la manifestació que van protagonitzar, quan van sortir al carrer a manifestar-se per tal de reivindicar els seus drets civils i socials ....

Han vist violats els drets de primer rang, entre d’altres i el primer, el de la “vida”, que el govern oficialment a negat arrel de la denúncia feta pública per la cadena Al Yazzira, i prenent mesures legals contra els responsables de la difusió que per part d’una ONG, proclamava el número de morts causats arrel de la repressió de les forces policials i militars ......

La resta de denuncies per Youtube, per internet; les fotos i videos de tortures; testimonis de violacions als domicilis; el pillatge i la corrupció ... així com, la “vox populis” cada vagada més estesa, de que és una pràctica habitual la desaparició de cadàvers i per tant les morts, per ells no hi conten, no són oficials: “nulla crimini” sin “corpus delicti”
“Els alliberadors” del gran perill que pel règim dictatorial instaurat en aquests pais significa la conjunció d’idees de diferents grups socials, per ells revolucionaris, com són: diplomats en atur natius del lloc i descendents dels marroquis arrivats als anys setanta; corrents amazighs (berebers) sensibles, diu la premsa i jo no ho ser ben be, sensibles al discurs independentista del Front Polisari .....
Em comentava Jalim que Manresa és molt coneguda al seu poble, la comunitat actual a la ciutat s’acosta als dos-cents. Percentatge elevat si tenim en conta que Sidi Ifni es mou entre vint i vint-i-dos mil habitants. Un dia al metre de Madrid va sorpendre a una manresana que, acostant-se amb ell per demanar foc, quan li va demanar Jalim de quin lloc era pel seu accent, desprès de dir catalana; es va poder esplaiar amb ella del coneixement de la ciutat on té ell tants germans.
Jalim ens va regalar diumenge amb un petit-gran concert.

Petit per la durada material i gran pel ric contingut de la seva música. Gran coneixedor de les tendencies i història de la música oriental i occidental, ens va oferir temes fusionats d’amdues corrents, fusió d’aires: “música bereber” i "flamenc".

Em va sorpendre en dos moments, quan vaig reconèixer unes notes del concert d’Aranjuez i posteriorment, el tema de la “tarara”, aquest ultim em va explicar que ja ho va fer el “Lebrijano” en un concert al que va assistir al Marroc ....
També em va explicar la història d’una artista i, em sap greu no haver pogut memoritzar el seu nom, cap debantera i abanderada del moviment feminista en l’Egipte colonial, que durant els anys quaranta fins als seixanta va fer una gran aportació a l’art musical, mitjançant la fusió de la música oriental i occidental.
Gran compositora i cantant, que als seus inicis va haver de disfraçar-se d’home per actuar en públic, i com s'ho va ingeniar, deban del refuig integrista a la música, per transmetre la música oriental clàsica, recitant salms, fusionats amb la música anglesa de l’época.

Va iniciar un estil que ha tingut des d’allevorens molts seguidors.
M’allargaria massa en explicar el que, entre el refrescant suc de meló i la crema catalana, l’aigua amb llimones fresques i el cava, vem parlar tots plegats.

Sobre tot l’apreciació personal d’una gran desconeixença de moltes realitats.

Realitats que s’haurien de matitzar i que no és l’objectiu d’aquest post, amb aquest escrit pretenc afegir-me, solidaritzar-me a nivell personal amb una violació i difondre, encara que des de la meva modesta aportació, les seves reivindicacions contingudes en el següent punt:

- LA INMEDIATA RETIRADA DE LA CIUTAT DE LES FORCES D’ ORDRE PÚBLIC
- L’ALLIBERACIÓ INMEDIATA I INCONDICIONAL DELS DETINGUTS
- UNA INVESTIGACIÓ INDEPENDENT DELS FETS I PROCESAMENT DELS AUTORS D’AQUESTS ABUSOS
- L’ACEPTACIÓ DE LES LEGÍTIMES REIVINDICACIONS DELS HABITANTS DE SIDI IFNI
- NO A LA MARGINACIÓ DELS AIT BAAMRAN

... tu em dediques un llibre i ...... jo et dedico un post!

No, no és el meu llibre preferit! sento decebre’t Ramon, de fet, precisar quin és, és molt difícil!
Això no vol dir que no sàpiga aprecià la teva feina, de fet, fa un parell de mesos que hi vaig anar a parar. Necessitava unes dades del sector econòmic i empresarial del Bages i les vaig obtenir del teu treball. Així que gràcies, en vaig fer ús en un cas puntual sense preveure, com ha estat, que un dia com avui i primorosament enquadernat, amb un text tant afalagador me l’hagis dedicat, quina ilu!
En la contraportada de la Vanguardia del dijous 12 de maig, una neuròloga de prestigi que no recordo el nom, amb ocasió de l’edició del seu llibre titulat “entra en tu cerebro”. Comentava, entre d’altres temes a l’entrevista, que el cervell és un gran mentider, amb paraules diferents perquè no tinc el diari a mà, més o menys vaig entendre que sobre els records deia

"...part de la informació, com si el cervell fos un ordinador, es perd al gravar-los crea’n uns buits.

Buits que omplim quan l'evoquem, amb matisos amables per suavitza’ls, perquè no ens faci mal..."

... i parla’n de llibres i de records,
Al llarg del temps he llegit o no llegit, actualment en aquest últim estadi és en el que hi soc. Fa anys que no em refugio en la lectura, com havia fet, per evadir o gaudir de diferents situacions.
He evolucionat en aquest camp, només llegeixo si travesso un moment en que ho puc disfrutar, com a plaer, però ara no em concentro el suficient. Ja sé! no queda massa be el no poder respondre quan et pregunten què llegeixes? i dir res!!!
Tampoc queda be dir que no veus la tele, els documentals de National Geographic o el temps. Són situacions temporals, encara que si m’haig de sincerar, les pel·lícules m’agraden al cinema, els documentals m’avorreixen i el temps no me l’he mirat mai.
He tingut millors èpoques, més brillants! com quan ajaguda en el sofà seguia amb apassionament l’aventura de la Pantoja i el Cachuli, etapa fosca de la meva vida i centre de crítiques ferotges sobre tot dels meus fills, quina vergonya! una mare amb tant baix nivell intel·lectual.

De tant en tant encara i penso, què se n’haurà fet d’aquells dos! ara que no ho segueix-ho poder els va millor o poder no. Quin mal viure em provoca aquest pensament, haviam si em poso les piles de nou, perquè tant mirar-me el melic em farà tornar, a més d’analfabeta de la vida, ximple com molts!

Si no més, m’hauré guanyat el respecte dels meus fills, ja no tenim problemes sobre la possessió del mando, que egoistament perseguien, més que la salut mental de la seva mare, cria corbs i .... !!!

Sigui el que sigui, al parlar de llibres, de llibres preferits, en mi ha despertat records, records suavitzats o no però no oblidats.
Vaig començar a llegir a temprana edat, no m’agrada dir-la perquè fa repelús, i no és perquè m’ho hagin explicat si no perquè ho recordo.
Me’n recordo perfectament de la meva primera paraula que vaig lligar sencera, les lletres i el significat, i recordo la sensació mental de la imatge de l’objecte, el vaig entendre! TO-MA-TE
Al meu avi matern, per les vacances, li agradava i compartíem estonetes de lectura abans d’anar a dormir. Em deia que li llegís en veu alta perquè ell no si veia gaire, això em feia sentir important, llegia de tot, no sempre eren contes, qualsevol lectura! ni ell ni jo érem delicats.
Era temps de radio i, de tant en tant, la meva avia amb alguna amiga o familiar feia una partideta de cartes. El meu avi i jo no jugàvem, fos a l’estiu amb la fresqueta o a l’hivern amb la llar de foc, fèiem un equip apart, amb ell li agradava escoltar-me i a mi ser escoltada.
També recordo quan desprès de la lectura, com un ritual, el meu avi em permetia trastejar-li el rellotge amb cadena penjada al trau de l’armilla, cuidadosament guardat en la butxaqueta de la dreta; deixant-me donar-li corda amb fruïció abans d’anar a dormir.
Quina alegria quan la meva iaia, desprès de no despertar-se l’avi un matí, me’l va regalar per que l’avi li havia dit que era per mi!
M’estimava, el seu rellotge era la seva possessió més apreciada. Sí, jo era la seva neta preferida i ell el meu avi més estimat!
Gran experiència aquesta ser la nineta dels ulls d’algú! inoblidable!

Ja una mica més crescudeta, el càstig impartit en la meva persona per un parell de professors, va revifar i ampliar la meva afició.
Si no hagués estat aquella llarga barana, que hagués passat? amb el seu ampla passamà de fusta, com un gran tobogan! Segur que per la meva estatura i complexió, la meva imaginació es desbordava, era gegant!
Una temptació diària, no ho podia evitar, estava prohibidíssim baixar-la escamarlada!
Comprovava amb atenció que no hi hagués enemics a la vista, però de tant en tant, quan anava més embalada, zàs! el professor de torn a peu d’escala!
El càstig, quedar-me a la biblioteca unes hores durant uns dies a la tarda, al plegar de l’horari escolar. Així vaig començar a llegir compulsivament, per ordre i d’un amb un cada llibre de les prestatgeries, com si fos un crit de rebeldia pensava que si hem volien castigar, no ho aconseguirien!

També sentia un malaltís plaer veure com s’omplia el meu carnet, amb la data del préstec i la de retorn .... quins records!

Les orenetes al mati volaven baixes, està núvol i no sé que vol dir, deu ser la primavera que s’acaba!
Més tard, les orenetes ja no es veuen, volen altes i fa un sol preciós!