les meves nits són d’ella …

… si, i només “d’ella”,
recordo quan les seves nits només eren “meves”…
Ara és ella la que es desperta a la nit cridant-me espantada, és la foscor de la nit que l’angoixa, la por del desconegut, no ho sé; o poder la nova situació de dependència que no entenc. Però jo estic al seu costat, dormo amb ella…
Recordo quan era jo la que la cridava a la nit, mamà! i sempre corria al meu costat, calma’n les meves pors infantils, o qualsevol mal puntual.
Com puc oblidar tot el que ella m’ha donat? no puc! i és per això que sento i dic, les meves nits són de ella …
En rere han quedat els dies, els mesos… les nits i el dolor físic, ja està a casa seva! Però és un camí nou sense retorn, i ella ho intueix, segur que ho sap!
Han estat moltes nits intentant calmar amb paraules, massatges-carícies o atencions, disminuir l’angoixa que produeix a la gent gran al nostre càrrec, el moment que estan vivint.
Ella és la què fins al dia abans de la primera caiguda i següents complicacions, em preparava el meu menjar preferit, em mimava; em cuidava un refredat … qualsevol cosa! i sense demanar mai res, amb discreció al meu costat, fent-me sentir sense dir-ho, que ella hi era.
Ara, quan m’agafa la mà i em demana que no la deixi, a mi se m’ennueguen els ulls de llàgrimes; com pot dubta de mi? És com una nena petita, jo li explico que mai, mai, la deixaré. Dormo amb ella per sentir-la respirar, per donar-li l’aigua quan té set, canviar-la quan està molla… consolant-la quan desperta angoixada sense entendre res. I, quan el dissabte i diumenge al matí la trec a passejar amb la cadira pels llocs que a mi m’agraden, constantment s’emociona i em diu: ets un regal de Déu! i plora…
Tot és molt emotiu per les dues, físicament “casca”, però mica en mica anem trobant el punt. Ja no plora d’emoció quan em veu tornar de la feina, sap que sempre torno, que em té, perquè casa meva és casa seva.
Els moments de llibertat els gaudeixo especialment, i quan dissabte em van substituir una nit, va ser fabulós! dormir seguit, sense interrupcions, despertar i fer la mandra sense mirar el rellotge… ufff, m'ho havia guanyat, com diria l’Oreal, per que tu ho vals!
Però per mi la que ho val és ella, el meu referent, el meu model… la meva mamà!