Imaginació o “acte de fe”

Parlo com a veïna de la Plaça Catalunya, avui al llegir l’article que el Regió7 publica sobre el pulmó verd més singular de Catalunya, parc Pintor Vila Closes, he quedat “anonadada”.
M’he sentit, mentre llegia, la dona més inculta d’aquest món!
M’endinsa’t en la lectura de la descripció de d’idíl·lic parc i la meva imaginació a volat desbocada pels diferents recorreguts descrits, amb profusió d’arbrat i vegetació. “Brillant” la previsió de que els arbres perdin la fulla a l’hivern, per deixar passar el sol i, a l’estiu ens doni ombra. Tot plegat en un “entrellat” o gàbia metàl·lica, perdó, “un garbuix d’estructures metàl·liques”, l’emoció del record de la descripció no em permet parlar amb propietat.
Pèrgoles i umbracles, però l’’esclat ha estat al final de l’article en que es descriu el recorregut de l’aigua, la música i els jocs de pedra; ha estat emocionant!
M’he sentit mentre llegia, la dona més inculta d’aquest món!
Com és possible que jo, que passo cada dia pel davant, i només veig gàbies metàl·liques i preveia, perquè no m’he mirat el projecte; uns complements a la “page”: formigonats verticals, plaça i recorreguts de vianants pavimentats amb aquells “adoquins” de dissenyo; segons diuen àmpliament experimentats i que no donen problemes. Sí, aquells que quan t’entrampusses enriuant-te dels pilings corporals amb guà d’espart!
Com he pogut obviar tanta bellesa visual? “bueno”, imaginació visual seria més propi, perquè ja ho expliquen al Diari que fins d’aquí a uns anyets no en podrem gaudir.
Mentre tant, he arribat a la conclusió que es tracta d’un “acte de fe”.
Fe “pura i dura” per als creients i, en el cas de que algú caigui en el pecat de la incredulitat sobre la “selva verda” prevista; ens han recordat el passat, posan d’exemple la falta de fe inicial de dos parcs i el que ens agrada’n ara a tots!
Jo crec que si fèssin un referendum, ens excomulgarian a tots plegats!