Silencis ...

Silencis compartits, silencis en solitud, silencis ...
Sovint en parlem de comunicació, del que ens aporta a nivell col·lectiu o individual, però ens oblidem dels silencis i, aquests també llenguatge, sovint amb molta força.
Dóna’n resposta a molts interrogants que la vida planteja en el dia a dia, és una manera de parlar, de comunicar ...
No parlo dels silencis imposats, tampoc dels que, compartits, són producte d’una no comunicació.
Parlo dels que ens fan comunicar amb el nostre entorn, amb la natura o amb les persones, els triats!
Últimament n’he gaudit d’uns quants a la natura, compartits amb persones que també, de costat, han sentit l’emoció que ens ha transmès el moment.
No puc oblidar el sorollós silenci trencat de l’aigua esclatant amb cascada sobre les pedres d’un riu, ni el sorollós silenci de les onades pica’n el casc d’un veler; crea’n junt amb el sorollós silenci del vent contra les veles, la més perfecta simfonia!
També amb solitud n’he gaudit perquè forma part de la meva vida, com a un espai més que tracto de preservar. Són silencis buscats, els personals, els que em permeten col·locar o redistribuir els mobles del meu cap, els que em permeten somiar la vida o els moments que a la pràctica no tinc al meu abast ...
També dels compartits amb persones, respectant els nostres espais, gaudint dels nostres silencis, sovint acompanyats d’una mirada, d’un somriure ...

... els triats per mi, els viscuts amb intensitat!