Així comença el Poema núm. 20 de Neruda, em va enganxar des del primer moment. Els seus poemes em van fer encuriosir per conèixer l’obra literària d’aquest autor tant polifacètic.
Aquests dies he estat llegint apunts de “Cuadernos”, concretament el núm. 41, publicat en la web de la fundació Pablo Neruda.
Així he descobert el seu “Canto general”, en el que Pablo Neruda realitza la creació poètica de la Historia del continent llatinoamericà.
M’aturo un moment i llegeixo ...
Aquests dies he estat llegint apunts de “Cuadernos”, concretament el núm. 41, publicat en la web de la fundació Pablo Neruda.
Així he descobert el seu “Canto general”, en el que Pablo Neruda realitza la creació poètica de la Historia del continent llatinoamericà.
M’aturo un moment i llegeixo ...
Cuando yo escribía versos de amor, que me brotaban
por todas partes, y me moría de tristeza, ............
... literatura, història, filosofia!
... quantes vides necessito per poder conèixer tant sols una mínima part?
Endinsar-se en la lectura, o en qualsevol art o disciplina, suposa viatjar per móns per descobrir i, els/les que estem tant encuriosits/des ... ens fa viure altres vides, altres sensacions!
Algú que no recordo va transcriure una dita,
Algú que no recordo va transcriure una dita,
“... no pensis en viure la vida, viu!”
Desconec l’autor de la mateixa, però en aquest cas no és important, el contingut de la frase és el que realment em fa rumiar. No era Sespir? (com diria Camilo José Cela) el que va escriure:
“... pienso, por tanto existo”
... i dic jo,
“què seria de la meva vida sense pensar? la visc intensament i,
el pensar, em fa gaudir i ser més conscient de la realitat”
Puc reviure moments feliços, puc obviar els que em fan mal; puc endolcir els forats negres del meu cervell, els que no estan fidedignament gravats en la memòria del meu l’ordinador mental, com comentava en un escrit d’aquest bloc ... Puc somiar desperta i fantasear lliurement, això em permet viure a la pràctica, en un moment donat, d’un somni fet realitat!
Tot plegat em permet el no viure la vida dels altres, perquè la vida és curta i només tinc temps de viure la meva ... tot això i més em permet la facultat de pensar!
Ahir va ser el meu sant i em vaig regalar un llibre, un clàssic, d’aquells que no trobava mai el moment de llegir però no per això oblidat.
No el tenien a la llibreria i fins que me’l portin vaig aprofitar, ociosa de lectura al no poder materialitzar el meu regal, llegir poemes dels que tinc marcats perquè m’han agradat i, entre ells, aquest que en un inici comento,
Si algú ho llegeix i com a mi, Neruda el sorprèn, felicitats!
Tot plegat em permet el no viure la vida dels altres, perquè la vida és curta i només tinc temps de viure la meva ... tot això i més em permet la facultat de pensar!
Ahir va ser el meu sant i em vaig regalar un llibre, un clàssic, d’aquells que no trobava mai el moment de llegir però no per això oblidat.
No el tenien a la llibreria i fins que me’l portin vaig aprofitar, ociosa de lectura al no poder materialitzar el meu regal, llegir poemes dels que tinc marcats perquè m’han agradat i, entre ells, aquest que en un inici comento,
Si algú ho llegeix i com a mi, Neruda el sorprèn, felicitats!
Puedo escribir los versos más tristes esta noche.
Escribir, por ejemplo: " La noche está estrellada,
y tiritan, azules, los astros, a lo lejos".
El viento de la noche gira en el cielo y canta.
Puedo escribir los versos más tristes esta noche.
Yo la quise, y a veces ella también me quiso.
En las noches como ésta la tuve entre mis brazos.
La besé tantas veces bajo el cielo infinito.
Ella me quiso, a veces yo también la quería.
Cómo no haber amado sus grandes ojos fijos.
Puedo escribir los versos más tristes esta noche.
Pensar que no la tengo. Sentir que la he perdido.
Oír la noche inmensa, más inmensa sin ella.
Y el verso cae al alma como pasto el rocío.
Qué importa que mi amor no pudiera guardarla.
La noche está estrellada y ella no está conmigo.
Eso es todo. A lo lejos alguien canta. A lo lejos.
Mi alma no se contenta con haberla perdido.
Como para acercarla mi mirada la busca.
Mi corazón la busca, y ella no está conmigo.
La misma noche que hace blanquear los mismos árboles.
Nosotros, los de entonces, ya no somos los mismos.
Ya no la quiero, es cierto, pero cuánto la quise.
Mi voz buscaba el viento para tocar su oído.
De otro. Será de otro. Como antes de mis besos.
Su voz, su cuerpo claro. Sus ojos infinitos.
Ya no la quiero, es cierto, pero tal vez la quiero.
Es tan corto el amor, y es tan largo el olvido.
Porque en noches como ésta la tuve entre mis brazos,
mi alma no se contenta con haberla perdido.
Aunque éste sea el último dolor que ella me causa,
y éstos sean los últimos versos que yo le escribo
6 comentaris:
Neruda es un dels meus poetes preferits posiblement el que mers t'aconsello EL Gran Capitan. I encara que sigui endarrerit felicitats per el teu sant.
Bon poeta, si senyora.
La frase "Es tan corto el amor, y es tan largo el olvido", personalment sempre m'ha tocat com a "Es tan corto el amor y es tan rapido el olvido".
Que tinguis un bon dia!
"Me gustas cuando callas porque estás como ausente,
y me oyes desde lejos,
y mi voz no te toca...".
El gran Neruda.
Aunque a mí me gusta más La Reina:
Yo te he nombrado reina.
Hay más altas que tú, más altas.
Hay más puras que tú, más puras.
Hay más bellas que tú, hay más bellas.
Pero tú eres la reina.
Cuando vas por las calles
nadie te reconoce.
Nadie ve tu corona de cristal, nadie mira
la alfombra de oro rojo
que pisas donde pasas,
la alfombra que no existe.
Y cuando asomas
suenan todos los ríos
en mi cuerpo, sacuden
el cielo las campanas,
y un himno llena el mundo.
Sólo tú y Yo,
sólo tú y yo, amor mío,
lo escuchamos.
Besos Rosalía desde mi blog en pausa.
J
gràcies Striper, me'l busco ara mateix, també gràcies per la teva felicitació.
menta fresca, personalment també m'ha tocat viure la teva frase; ara estic en la fase d'un altra, "Mi voz buscaba el viento para tocar su oído", oi que és romàntica?
turandot, gracias por el poema. Acuerdate del apunte que te hice en mi comentario a tu bloc: "... cambia de vestuario" Tengo ganas de visitarte y poder comentar tus escritos. besos
I quan et quedes sense paraules en llegir el que he llegit que es fa? Jo només he fet una cosa: he posat una música que m'encanta, per a mi la cançó d'amor més maca del món, i he tornat a llegir-ho... i silenci!
Jo vaig conèixer a Neruda de la mà del Paco Ibañez. Té una versió del poema que mentes, a cop de violí i cantat amb tanta pena que si t'agafa fluix és veritablement horrorós. M'encanta, el tinc en disc de vinil. Vaig a buscar la xocolata i la caixa de cleenex i me'l poso. A la teva salut!!!
Publica un comentari a l'entrada