noctàmbuls al CAMARÓN

.... si, estimada LOLO, perquè el teu nom s’ha d’escriure amb majúscules, tant per la teva humanitat com pel teu gran cor, sempre acompanyat d’una dolça mirada i un acollidor somriure ....
Desprès de l’estoneta compartida amb la simpatia de la Yolanda, la naturalitat de la Emi, la entremaliada Maribel, la timidesa d’en Mattew i, perquè no?, la diligència d’en Moja....., en mig d'un núvol de fum, música a tope i cerveses compartides..... vull expressar-te els sentiments i confidències que el dilluns de Pasqua, a la nit, vaig viure al Camarón.
Decidida a fer l’última copa d’aquestes mini-vacances manresanes, en linea amb la meva faceta de noctàmbula, em vaig dirigir al bar Camarón.
Només entrar s’hem van presentar i demanar si m’importava acceptar-los com a companys de barra a dos, per mi, desconeguts (A i B).
Acceptada la proposta, que poc ens vam imaginar que viuríem espontàniament unes hores d’íntimes confidències i noves experiències a nivell anímic!
Per sobre de la nostra conversa, el volum alt de la música com a mi m’agrada, els temes de Diana Navarro (YouTube), entre d’altres, que m’encanta!.
El meu nou amic de barra, B, em va prometre regalar-me una còpia dels seus dos CD’s, el dia que li gravin perquè ell no en sap. Tots dos, A i B, coneixen personalment a l'artista i, tot i advertir-me prèviament que havien pres moltes cerveses, hem van explicar diferents anècdotes sobre la gran persona que existia sota aquella gran veu.
Segons hem van anant explicant, al llarg de les més de tres hores en que vam compartir copes, tots dos eren grans amics i que quan vaig entrar per la porta, A, va sentir unes vibracions tant positives vers mi, que no va dubta gens en presentar-se i tots tres inevitablement en sintonia, vam anar comentant experiències, sensacions i sentiments viscuts.
Va xerrar B; sobre els seus més de vint anys perduts dedicat al joc, per acabar als 60 i pico, jubilat, i de les condicions tant precàries en que es trobava. Em va comentar que amb ell no el trobaria gaire en aquest bar perquè no era el seu barri, ni li anava la marxa cervesera del seu millor amic.

Em va sorprendre quan em va dir i jurar, emocionat, que era el primer cop a la seva vida que parlava amb una dona com amiga, sempre havia parlat amb homes.
Se sentia feliç per l’experiència i jo me’l vaig creure, a pesar de les cerveses que havia pres. No soc cervesera però si intuitiva i vaig veure l’emoció que desprenien els seus ulls. Li vaig donar el meu mòbil perquè complís la seva promesa de regalar-me els CD’s tot compartint un esmorzar, quan amb ell li anés be. Va ser un pel divertit o més avia’t llastimós, quan es va sincerar amb mi, pensant que per mi un esmorzar era un dinar i, que no tenia gaires cèntims per pagar-lo. El vaig tranquil·litzar dient-li que per mi era un cafè amb llet i, a pesar de ser pobre també, jo treballava i podia pagar el dels dos. És va tornar a emocionar quan li vaig acceptar ser la seva amiga de cafè amb llet, de tant en tant, perquè mai l'havia tingut.
No, no me oblida’t de l’amic A, cinquentanyero, marxos i encantat de veure aflorar verbalment els sentiments més intims del seu millor amic d’una manera tant planera.
Em va dir que les vibracions que li vaig transmetre, no l’havien defraudat i, a pesar d’haver passat molts anys vivint al carrer i lo dur que això significa, li ha aportat un coneixement sobre la naturalesa humana, que tot i partint de la base de que “l’ésser humà” és dolent per naturalesa, sap apreciar la bondat al primer cop de vista.
Actualment no viu al carrer i tot i no especificar a què es dedicava, era fàcil d’intuir. Em va demanar un petó, li vaig fer. Emocionat, com el seu amic, em va confessar que era la primera vagada que demanava un petó a una dona en una barra de bar i, que trigaria molt de temps en oblidar, la dolçor que dels meus llavis.
Lògicament la C soc jo i també em vaig permetre el luxe de verbalitzar una “espineta” que tinc en el meu interior i, que en el seu dia em va fer i, encara quan ho recordo, mal.
Parteixo, al contrari de A, de la bondat de les persones i, donar una interpretació diferent m’angoixaria.
També, com ells, els vaig dir que per mi també havia estat el primer cop que em demanava un desconegut un petó en la barra d’un bar.
Em vaig despedir dels meus companys amb la certesa de que tots tres recordaríem les hores que vam compartir, com un fet inesperat i agradable.

I a tu estimada LOLO, et vull despedir amb un fragment d’un tema de Camarón de la Isla, la poesia de les seves cançons, i amb un tema (YouTube) de Dieguito el Cigala i Bebo Valdés "Lágrimas Negras", CD que m’ha fet viure moments inoblidables.....

ah!! el nostre “pacte” continua: avui per tu i demà per mi.....

......se apareció,
en un ensueño despidiendo mi alegría.
Dios mío, cómo me acuerdo.
Yo me acuerdo de aquel día.
Si grande fue mi tormento
más grande fue mi alegría
cuando desperté del sueño
y yo vi que era mentira.

RETORN !!! i ànims a tots els blocaires de Manresa !!!

Retorn al meu abandonat bloc, oblida’t mesos i mesos.... i que gràcies a un comentari d’uns companys m’ha motivat a reprendre per aquest mitjà a comunicar les meves vivències, idees i opinions.

M’agrada’t que algú em llegís!!!!

Pensava que els meus escrits, endinsat's en la “boràgine” d’internet, si no més pels meus conciutadans, no els llegia ningú.

Gràcies “compis”, m'heu fet reaccionar !!!

Considero una pràctica sana i de gran valor humà el verbalitzar els nostres pensaments o sentiments, al nivell que sigui i, aquest és un mitjà al nostre abast per fer-ho. El que pot aportar o motivar a una persona un comentari espontani és fantàstic, un vertader aliment per al cor.
En el meu cas, el fer-me sentir una persona “no anònima” i poder tenir un canvi d’impressions sobre problemàtiques socials, que d’una manera o altre a tots els manresans ens afecta, per mi ha estat una injecció d’ànims en aquestes meves “causes perdudes” en que em trobo compromesa i que, ull!!!, intentaré amb la meva modesta aportació “girà la truita” per a col·locar-les on li corresponen, en les de “causes guanyades”.
Res, ni ningú, aconseguirà que les abandoni a pesar del meu anonimat, perquè tot i els meus continuos entrebancs a la vida, avui us puc dir si algú em llegeix, que em considero un “esperit lliure”, que no cotitza en borsa, que el meu valor no és avaluable materialment i que difícilment ningú podrà apreuar.
Si això significa pobresa material, benvinguda sigui !!!

Hi han molts nivells de pobresa i jo em considero de les afortunades pobres, materialment parlant, parteixo d’un nivell de pobresa que amb una mica de “savoir faire” per part meva podré trampejar, cosa que la majoria no poden ni fer, però que entre tots podem amb la nostra col·laboració, canviar i afavorir el que ho aconsegueixin uns quants mes.
Tinc mil vivències a nivell humà que transmetre, fins ara no he estat inactiva, no us ho penseu. Me dedicat a seguir els blocs ciutadans de Manresa, aportant algun que altre comentari, sé el que això significa anímicament al col·lectiu, implicats i disciplinats la majoria i, el benefici que aportan a la societat.

He estat 8 mesos, gairebé 9, immersa en una fase professional i personal nova per mi en que he trobat una “eina” pràctica i, que humanament parlant, m’ha satisfet i em satisfà molt.
Encoratjo des d’aquí a tots a que utilitzem les nostres “armes positives”: la comprensió, la tendresa, la solidaritat, la comunicació ....... i aparquem les “letals negatives”: la hipocresia, el racisme, el cinisme, la humiliació........!!!

Estic estructurant el meu temps, mirant d’optimitzar aquest recurs tant escàs en que la majoria ens trobem i, en el meu cas, poder continuar caminant per aquest “caminet” en que cada giravolt trobes una injustícia humana individualitzada, a la que puc aportar i rebre, intercanviar, les nostres capacitats.
Sento una gran satisfacció per haver trobat la manera de compensar, amb la meva modesta aportació, l’obtenció d’un: poder dormir desprès de mesos de neguits, d’un accés a certs estaments que econòmica o socialment molta gent no té accès, d’una satisfacció a la injustícia soferta o simplement un somriure......
En gran part d’aquestes situacions es troben immerses persones de diferents col·lectius, no només nouvinguts i, que són solventables en moltes ocasions per part dels diferents agents socials, nomes cal escoltant amb una bona dosis de comprensió, sintetitzar i encarrilar el tema per a l’obtenció de la mancança exposada per a la seva resolució.
La realitat, sovint, tot i disposant de les eines o llocs de treball adients per a solventar-ho, com a persones són incapaços d’empatitzar el suficient amb l’afecta’t i entendre el problema que tenen al davant.

La manca de professionalitat i, gairebé sempre, la manca de sensibilitat per actuar, amb la seriositat que això implica, la solució de situacions més o menys complexes, però que són el dia a dia d’una gran part de la ciutadania els que ho pateixen.
No cal, com és el meu cas, està afiliada a cap partit polític, sindicat o associació.... i tots els meus respectes per les persones implicades !!!
Es tracta d’una petita aportació a nivell de la quotidianitat com pot ser l’apropament al veí: un bon dia; al company: fer-lo sentir que contes amb ell; a l’amiga/c: un somriure de complicitat..... Es tracta de petites coses: un compartir impressions, un escoltar o simplement un comportament educat i respectuós.

Gràcies “col·legues” per haveu-se acostat a mi en una barra de bar i transmetrem els vostres pensaments, sense preveure per part vostre l’aportació anímica positiva que necessitava en aquests moments i, des de l’anonimat pensava, del meu bloc!!!