el meu nou blog

http://desdelmeufar.blogspot.com/

és l'adreça del meu nou blog!

... és la falta d’amor la que omple els bars” o la falta de sexe?

El primer és el que diu la cançó... el segon, el que “sembla” diuen la majoria de “bars” de Manresa quan demanem un cafè amb llet i, el serveixen, amb tota aquella espuma de llet empolsada de cacau i inspirats dibuixets.
... és que fem cara de “malfollades”?
... és que necessitem un afrodisíac, com diuen, és la xocolata?

Si, una droga que indueix a la luxúria carnal, com ho defineix la psicologia, o part d’ella. Mite o romanticisme, els efectes afrodisíacs de la xocolata pel que he llegit, són més psíquics que físics.
Però, curiosament, tant amb relació al sexe com amb a l’ansietat, la majoria de teories sobre el tema, apunta a les dones com a “cobais humans” en què es manifesta clarament les conseqüències del seu consum. Sembla ser que als homes el sexe no els preocupa tant (no van tant calents) o, sinó més, la falta del mateix no els produeix tanta ansietat.

El cert és, que aquesta nova “moda” m’està “fent ballar el paraigües”, no hauria de ser al reves? “posi’m xocolata si us plau”.
... en un bar em trobo tallada perquè no m’he atrevit mai a dir que no m’agrada.
... en altres que si ho he dit, sovint s’obliden o si aquell dia estic de sort, m’ho pregunten cada cop “ho vols sense xocolata”?, com si jo fos una rara avis.
... recentment, una amiga i jo, al demanar dos cafès amb llet sense... en una terrassa, i davant de la complexitat intel·lectual d’assimilació d’una comanda tant poc convencional, la cambrera ens va servir un amb i l’altra sense, no fos el cas...
... per sort, encara queden bars a Manresa a qui no els preocupa la meva vida sexual, o la de les dones en general, i em serveixen un estupend cafè amb llet dels de “tota la vida!”

Tot i així...

Una bona manera d’oblidar una historia d’amor és menjar-se un bon púding de xocolata (Charlie Brown)

les meves nits són d’ella …

… si, i només “d’ella”,
recordo quan les seves nits només eren “meves”…
Ara és ella la que es desperta a la nit cridant-me espantada, és la foscor de la nit que l’angoixa, la por del desconegut, no ho sé; o poder la nova situació de dependència que no entenc. Però jo estic al seu costat, dormo amb ella…
Recordo quan era jo la que la cridava a la nit, mamà! i sempre corria al meu costat, calma’n les meves pors infantils, o qualsevol mal puntual.
Com puc oblidar tot el que ella m’ha donat? no puc! i és per això que sento i dic, les meves nits són de ella …
En rere han quedat els dies, els mesos… les nits i el dolor físic, ja està a casa seva! Però és un camí nou sense retorn, i ella ho intueix, segur que ho sap!
Han estat moltes nits intentant calmar amb paraules, massatges-carícies o atencions, disminuir l’angoixa que produeix a la gent gran al nostre càrrec, el moment que estan vivint.
Ella és la què fins al dia abans de la primera caiguda i següents complicacions, em preparava el meu menjar preferit, em mimava; em cuidava un refredat … qualsevol cosa! i sense demanar mai res, amb discreció al meu costat, fent-me sentir sense dir-ho, que ella hi era.
Ara, quan m’agafa la mà i em demana que no la deixi, a mi se m’ennueguen els ulls de llàgrimes; com pot dubta de mi? És com una nena petita, jo li explico que mai, mai, la deixaré. Dormo amb ella per sentir-la respirar, per donar-li l’aigua quan té set, canviar-la quan està molla… consolant-la quan desperta angoixada sense entendre res. I, quan el dissabte i diumenge al matí la trec a passejar amb la cadira pels llocs que a mi m’agraden, constantment s’emociona i em diu: ets un regal de Déu! i plora…
Tot és molt emotiu per les dues, físicament “casca”, però mica en mica anem trobant el punt. Ja no plora d’emoció quan em veu tornar de la feina, sap que sempre torno, que em té, perquè casa meva és casa seva.
Els moments de llibertat els gaudeixo especialment, i quan dissabte em van substituir una nit, va ser fabulós! dormir seguit, sense interrupcions, despertar i fer la mandra sense mirar el rellotge… ufff, m'ho havia guanyat, com diria l’Oreal, per que tu ho vals!
Però per mi la que ho val és ella, el meu referent, el meu model… la meva mamà!

moment diferent!

Ja falta menys! ja s’acaba! són dies plens de moments previsibles, de moments! I en mig d’aquesta “aparent” eufòria col·lectiva, moments sorprenents!
Recent, però ja en rere, la tristor del dia previ a la gran festa...
La foscor de la tarda, les compres, els preparatius ... tot va confluir aquell vespre, desencadena’n una tristesa, un no sé que em passa ... un nus a la gola dolorós ... i de cop! sona un avís d’sms, un desig de felicitat d’un amic, d’un amic no del tot oblidat.
Va ser el ressort que em va fer esclatar les llàgrimes contingudes, del plor desconsolat ... responc agraint i comenta’n l’emoció què m’ha produït ... i una ràpida resposta em fa saber que ell també plora ... un t’estimo! amic meu i la promesa d’una copa, posa punt i final d’aquest emotiu desig mutu de felicitat.
Nit trista, nit fosca, nit d’aquelles que no vols despertar ...
Però al matí d’hora, al sortir a fer una passejada ... un moment diferent em va sorprendre. Va ser la plena consciència d’un matí lluminós.

Caminava pel passeig d’esquena al sol, perseguint la meva ombra i contempla’n, com si fos per primer cop o sinó més no recorda’n, el collage del paviment il·luminat per la intensa llum del sol ...
Un impacte visual de gran bellesa! les fulles dels plataners harmoniosament repartides pel terra, enganxades amb la humitat de les pluges passades.
Fulles tenyides dels mils colors de la tardor! forma’n una preciosa catifa, col·locades a l’atzar en un moment ventós ... permetent caminar entre elles sense por d'espatllar amb les meves petjades els intensos colors!
Ah! si pogués reproduir en un quadre aquella llum, aquells colors!
La resta del dia, previsible, res no va fallar! tot va ser perfecte! El menjar, la decoració nadalenca, les rialles i els plors dels més petits.
Quatre generacions reunides sobrepassa’n la vintena, forma’n grupets generacionals, uns recorda’n als que falten, altres comenta’n la seva nova vida, els estudis, el nou treball ... aquest any però, tenim una gran novetat, els nous bessons adoptats, felicitats Anna i Francesc!
... i al marxar se sent a dir ... papa mira quina família més maca tens! i no mira, i amb el cap acotat sobre el seu pit, l’avi plora...

on és Yoani? o, on és Wally?

Ha estat una associació de idees curiosa, sense cap ni peus, però que m’ha fet plantejar-me, existeixen les casualitats?

Parla’n amb un amic que havia estat a Cuba recentment amb un grup de submarinistes, m’explicava que fugin del mal temps van anar a una zona nova a fer immersió; i què havia vist el fons marí més maco en els últims cinc anys, que és el temps que fa que visiten les illes per aquestes dates.

Com altres vagades, em vaig interessar per la vesant social i política de Cuba, si havia apreciat canvis en el dia a dia de la seva gent, ja que acostuma’n a menjar i pernoctar en domicilis privats. El que els permet ser més conscient de la realitat cubana.

Com sempre, la mateixa discussió, ell manté l’admiració per la idiosincràsia d’aquest poble, la seva vida al carrer, la seva alegria, la seva música ... en contradicció al que pensem els que no hem estat mai. En el meu cas, la seva manca de llibertat sobre tot ...
No vam arribar a la jugular i com altres vagades, em continuat defenen les nostres posicions, antagòniques fins a un cert punt, perquè la realitat és la que és i tots dos cedim en el que entenem els pros i els contres d’una difícil situació en l’actualitat. Ell m’ha passat aquestes fotos tant maques, difícils de triar entre moltes, d’aquesta preciosa illa.

Aquests dies he estat llegint, i li he donat

l’adreça al meu amic, del blog Generación Y de Yoani Sanchez
(http://www.desdecuba.com/generaciony/), i la meva associació d’idees es va disparar en la descripció que conté el seu encapçalament, que diu

Generación Y es un Blog inspirado en gente como yo, con nombres que comienzan o contienen una "i griega"...

Aquest inici d’un blog i la descripció continguda en el seu perfil en el que entre d’altres coses diu,

En abril de 2007 me enredé en la aventura de tener un Blog ... como “un ejercicio de cobardía” que me permite decir en este espacio lo que me está vedado en mi accionar cívico.
... Gracias a la red ciudadana y virtual que se ha tejido alrededor de GY, he podido seguir actualizando este blog cada semana. Desde marzo de 2008 el gobierno cubano implementó un filtró informático que impide ver mi bitácora en los sitios públicos de Internet en Cuba. ... necesito de la solidaridad de amigos fuera de la Isla para colgar mis textos en la red. ...

Millor que el visiteu! Us podeu fer més a la idea del seu contingut.
Donant voltes mentalment sobre la manca de llibertat de la Yoani, sobre el que havia llegit sobre les últimes situacions viscudes, tant ella com persones del seu entorn. L’ambient crispat de certa part de la ciutadania, la visió no em lligava del tot amb l’apreciació personal comentada pel meu amic.

Vaig pensar, on és la Yoani? i sense adonar-me, la resposta va ser, on és en Wally?

Em va encuriosir la relació d’idees, sense sentit, amb aquest personatge de ficció creat per l’escritor i ilustrador britànic Martin Handford. A més, tenin en compte que a part d’haver-los regalat al meu fill i a fills d’amics, perquè en el seu moment em van agradar, no havia aprofundit massa en ells.
Vaig anar directe a consultar els seus personatges habituals, dins de l’aborigen de personatges dels seus llibres.

I quina va ser la “casualitat”?
El nom d’aquests personatges, tots començaven i un contenia la lletra W!!! si, una pijada! però això em va fer trobar un punt en comú amb l’encapçalament del blog de la Yoani, amb les Y!!!

Wenda: la novia de Wally.
Woof: el gos de Wally
OdlaW: antagonista de Wally.
Barbablanca: el mag. Curiosament en anglès, mag= Wizard, o barbiblanca= Whitebeard

*coses meves!!!

la saria!!! quaranta pedres contra la llibertat!

... estossego amb dolor, m’ennuega la pols del terra, sento un nus a la gola que m’ofega, que em talla la respiració...
... una forta pressió em recorre per darrera les orelles, fent-me sordejar i esclata’n en el meu cap...
... les llàgrimes em desdibuixa’n la visió però em neteja’n els ulls, les parpelles em calma’n la picor i em permet-te’n, en segons d’impàs, fixar les imatges del meu davant...
Tot passa molt a poc a poc, a càmera lenta, gairebé tinc temps de recordar entre mig dels segons...
Eren més de dues-centes persones les que esperaven, a banda i banda del descampat, la meva arribada.
El forat a terra ja era fet, només ha calgut un cop introduït el meu cos de peus, reomplir-lo amb grava i terra; queda’n a rang de sòl el meu cap, enterrada fins al coll...
Eren quaranta homes amb pedres a la ma, es van situar front meu, inquiets per l’espera de rebre l’ordre de començar a apedregar a una dona, a mi, a una persona!
Una pedra! la primera, ha estat la meva salvació, la que m’ha tornat la consciència d’estar viva!
Sí, aquesta piadosa pedra, m’ha estalviat el dolor físic de l’impacta de la resta llençades per aquests homes embogits...
Projectils llençats amb ràbia, cal fer-me deixar de respirar, la meva presencia en aquest món ja no és possible, soc una dona lliure! un perill!
... mamá! ets tu la que em vens a buscar? no ploro, no sento dolor!
... és una sensació nova, són colors nous per mi, són perfectes! Em produeixen benestar, pau, amor, llibertat!
... mamá! abracem, ja sé què vull ser de gran! vull ser persona!


* M’ha impactat la noticia llegida avui, no la puc comentar...

Integristes somalis lapiden una noia de 29 anys per adúltera
La milícia radical islàmica del Shabab, la més important de Somàlia i lligada a al Qaida, va lapidar una jove de 29 anys, després d'acusar-la d'adulteri, segons va informar ahir a Efe el jutge del grup que va dictar la sentència.
La dona va ser enterrada fins al coll i apedregada fins a la mort per uns 40 membres del Shabab, davant de més de 200 espectadors, abansd’ahir, a Elbon, mentre que l'home amb qui suposadament va cometre adulteri va ser castigat a 100 cops de fuet, segons va informar. El jutge del Shabab, Ibrahim Sheij Abdirahman, va afirmar que la dona va confessar que havia comès adulteri. «Ella ens va confirmar que havia tingut relacions sexuals amb l'home i que estava casada, pel que la vaig condemnar a morir lapidada», va explicar.

* a la foto, una guapa dona somalí, la model Iman ...

bonjour tristesse

Si pogués ser poeta per uns instants,
triaria recitar-te la meva poesia,
aquella que et faria vibrar d’emoció i,
amb suavitat, la meva veu recordaries!

Si pogués ser pintora per uns instants,
triaria pintar el quadre més bonic per tu,
aquell que la teva mirada acariciaria cada dia i,
fent-te sentir alhora, que estàs vivint la vida!

Si pogués ser escriptora per uns instants,
triaria escriure un llibre que t’acostés al meu cor,
aquell que com el viatge més llunyà i,
el fugir de la realitat, et retornés al meu costat!

Tantes coses seria si pogués ser ...
que pensar que ho soc, m’ocupa tota una vida!
poeta, pintora escriptora ...
moltes vides!

Qualsevol però, d’aquestes vides, per tu les viuria ...
només em caldria dels teus llavis un somriure,
dels teus ulls una mirada, de la teva veu un xiuxiueig i,
de les teves mans una carícia!

Ana Karenina, tot un món en moviment! ser o haver de ser?

Rellegir els clàssics és un vell costum que m’encanta!
Per mi significa el descobriment de nous detalls i matisos desapercebuts en el seu moment o que ja no recordo.
Ana Karenina (Leon Tolstoi) m’ha sorprès de nou i segur que per motius diferents.

La frescor i actualitat dels seus arguments (transposats en el temps), m’ha fet reviure sensacions que només els “grans” saben transmetre’ns.
“Sorprendre” és el que m’ha captivat de la seva lectura, gratament estar clar!
Els plantejaments psicológics dels seus personatges m’han fet reflexionar i, ja parla’n de Leon Tolstoi, ha estat una lectura que en tenia ganes de fer des de que vaig trobar, prepara’n una xerradeta sobre Drets Humans, un punt de connexió entre aquest i en Gandhi.

Va estar mitjançant la relació epistolar que van mantenir, ja que van ser coetanis un temps, iniciada arrel d’un article periodístic publicat en la premsa de l’època i, de com va influencià l’obra de Leon Tolstoi en la doctrina del Mahatma; així com la seva posterior connexió, mitjançant els seus deixebles amb Martin Luter King.
Gandhi va extreure la idea bàsica de la resistència no violenta de la filosofia de Leon Tolstoi i, posteriorment, M. L. King va basar la seva acció pro drets civils dels negres en la filosofia del Mahatma.
En fi, tot una sèrie d’interaccions entre persones què, com deia en la meva “xerradeta”, fan que sigui possible què:

“un individu es valgui per si mateix i pugui provocar un canvi”.

La novel·la d’Ana Karenina també m’ha fet reflexionar, entre d’altres coses, sobre la consecució de la felicitat (com a estat anímic equilibrat del nostre interior-exterior).
Però sobretot, m’ha fet reflexionar sobre el “ser o haver de ser”, de què triem a la vida les persones quan ens alineem amb les tendències generals o socialment ben vistes, renuncia’n al “ser”, únic que penso ens fa ser, no ja únics perquè tots ho som, sinó especials.
"Ser" per mi significa: tot un món en moviment!

oblit ... relats improvisats

1r premi de "relats improvisats"

Una fada entre somnis em va insinuar que hauria de tornar a sentir aquell desig desbocat ... i quan em vaig despertar i vaig mirar al meu costat el sexe humit i trempat del meu company, vaig creure que aquella fada m’havia fet un meravellós regal.

autora: Yolanda

Aquest ha estat el relat guanyador en una nit en què tota una colleta ens vam engrescar a fer un relat curt. Les paraules en negreta van estar les triades per incloure en el text i la guanyadora: la “mujer de rojo” a la foto, la Yoli.
Al ser improvisat, no teníem premi per entregar i no sem va acudir res mes que inventar-me un, publicar-lo en el meu blog; cosa que a la guanyadora la va afalagar molt!
La febre literària, tot s’ha de dir, els va venir arrel de llegir jo una poesia què havia escrit. No és que jo ho faci habitualment, però la nit anterior em costava dormir i per desconnectar dels temes que em donaven voltes pel cap, vaig començar a composar mentalment estrofes.
L’endemà, abans d’anar al sopar la vaig escriure i, quan tothom estava assentat a taula, la vaig treure i em vaig posar a recitar-la.
Era una poesia molt trista, el seu títol “oblit”, i els meus amics es van dedicar a llegir un per un una estrofa, això em va agradar.
Va haver una amiga que va dir, si ella ho fa, nosaltres també. Ràpidament vam decidir les bases i, tot gira’n els estalvis de paper, vam començar a escriure.
Va ser un vespre molt divertit, tots vam llegir el nostre relat curt, tots vam votar i tots vam aplaudir.
Compartir! d’això es tracta, i moments agradables com el que vam passar aquella nit, els dotze amics que hi érem a taular, no deixa de ser un moment maco per recordar; d'aquells que no cal "l'oblit"

el soroll del silenci d'alta mar .... i de nou el Llibertat!

És com una cançó de bressol, la melodia perfecta, tot segueix un ritme dolç i acollidor.

No penses, no pots, el fragor de la música dels elements et sobrepassen...
Són notes molt altes, instruments perfectes, no cal pensar... nomès gaudir de les seves caricies ... i mentre t'adorms, deixar-te acaronar.
Sents la música, el soroll del silenci d'alta mar ... intentes obrir els ulls, no pots! els acloques però sense tancar, fugint de la llum i del sol ... vols contemplar les ballarines que han entrat de puntetes i amb els cossos ondulants ... no, no és un somni! són les veles les que balle'n! la cartagena, la vela major ...
Dansen majestuoses, inflades pel vent de sud a nord! i acompanyades del fragor de les ones al picar contra el casc, miles d'espurnes dibuixan el tutut més vaporòs que ningú pot somiar!
Les ones piquen amb ràbia, no poden pujar a la coberta, però de tant en tant se suavitzan ... és l'harmonia del moviment del veler, mentre el nostres cossos abandonats sobre la coberta, reposen, gaudeixen ...
El llibertat no navega a la deriva, el romb està fixat, el vent impulsa les veles i el casc trenca les ones amb l'elegància innata del que sap estar.