llibertat i justicia

el meu nou blog

2010-09-09T13:05:00.001+02:00

http://desdelmeufar.blogspot.com/

és l'adreça del meu nou blog!

... és la falta d’amor la que omple els bars” o la falta de sexe?

2010-05-31T15:30:00.002+02:00

El primer és el que diu la cançó... el segon, el que “sembla” diuen la majoria de “bars” de Manresa quan demanem un cafè amb llet i, el serveixen, amb tota aquella espuma de llet empolsada de cacau i inspirats dibuixets.
... és que fem cara de “malfollades”?
... és que necessitem un afrodisíac, com diuen, és la xocolata?

Si, una droga que indueix a la luxúria carnal, com ho defineix la psicologia, o part d’ella. Mite o romanticisme, els efectes afrodisíacs de la xocolata pel que he llegit, són més psíquics que físics.
Però, curiosament, tant amb relació al sexe com amb a l’ansietat, la majoria de teories sobre el tema, apunta a les dones com a “cobais humans” en què es manifesta clarament les conseqüències del seu consum. Sembla ser que als homes el sexe no els preocupa tant (no van tant calents) o, sinó més, la falta del mateix no els produeix tanta ansietat.

El cert és, que aquesta nova “moda” m’està “fent ballar el paraigües”, no hauria de ser al reves? “posi’m xocolata si us plau”.
... en un bar em trobo tallada perquè no m’he atrevit mai a dir que no m’agrada.
... en altres que si ho he dit, sovint s’obliden o si aquell dia estic de sort, m’ho pregunten cada cop “ho vols sense xocolata”?, com si jo fos una rara avis.
... recentment, una amiga i jo, al demanar dos cafès amb llet sense... en una terrassa, i davant de la complexitat intel·lectual d’assimilació d’una comanda tant poc convencional, la cambrera ens va servir un amb i l’altra sense, no fos el cas...
... per sort, encara queden bars a Manresa a qui no els preocupa la meva vida sexual, o la de les dones en general, i em serveixen un estupend cafè amb llet dels de “tota la vida!”

Tot i així...

Una bona manera d’oblidar una historia d’amor és menjar-se un bon púding de xocolata (Charlie Brown)

les meves nits són d’ella …

2010-03-22T15:39:00.000+01:00

… si, i només “d’ella”,
recordo quan les seves nits només eren “meves”…
Ara és ella la que es desperta a la nit cridant-me espantada, és la foscor de la nit que l’angoixa, la por del desconegut, no ho sé; o poder la nova situació de dependència que no entenc. Però jo estic al seu costat, dormo amb ella…
Recordo quan era jo la que la cridava a la nit, mamà! i sempre corria al meu costat, calma’n les meves pors infantils, o qualsevol mal puntual.
Com puc oblidar tot el que ella m’ha donat? no puc! i és per això que sento i dic, les meves nits són de ella …
En rere han quedat els dies, els mesos… les nits i el dolor físic, ja està a casa seva! Però és un camí nou sense retorn, i ella ho intueix, segur que ho sap!
Han estat moltes nits intentant calmar amb paraules, massatges-carícies o atencions, disminuir l’angoixa que produeix a la gent gran al nostre càrrec, el moment que estan vivint.
Ella és la què fins al dia abans de la primera caiguda i següents complicacions, em preparava el meu menjar preferit, em mimava; em cuidava un refredat … qualsevol cosa! i sense demanar mai res, amb discreció al meu costat, fent-me sentir sense dir-ho, que ella hi era.
Ara, quan m’agafa la mà i em demana que no la deixi, a mi se m’ennueguen els ulls de llàgrimes; com pot dubta de mi? És com una nena petita, jo li explico que mai, mai, la deixaré. Dormo amb ella per sentir-la respirar, per donar-li l’aigua quan té set, canviar-la quan està molla… consolant-la quan desperta angoixada sense entendre res. I, quan el dissabte i diumenge al matí la trec a passejar amb la cadira pels llocs que a mi m’agraden, constantment s’emociona i em diu: ets un regal de Déu! i plora…
Tot és molt emotiu per les dues, físicament “casca”, però mica en mica anem trobant el punt. Ja no plora d’emoció quan em veu tornar de la feina, sap que sempre torno, que em té, perquè casa meva és casa seva.
Els moments de llibertat els gaudeixo especialment, i quan dissabte em van substituir una nit, va ser fabulós! dormir seguit, sense interrupcions, despertar i fer la mandra sense mirar el rellotge… ufff, m'ho havia guanyat, com diria l’Oreal, per que tu ho vals!
Però per mi la que ho val és ella, el meu referent, el meu model… la meva mamà!

moment diferent!

2009-12-29T20:42:00.000+01:00

Ja falta menys! ja s’acaba! són dies plens de moments previsibles, de moments! I en mig d’aquesta “aparent” eufòria col·lectiva, moments sorprenents!
Recent, però ja en rere, la tristor del dia previ a la gran festa...
La foscor de la tarda, les compres, els preparatius ... tot va confluir aquell vespre, desencadena’n una tristesa, un no sé que em passa ... un nus a la gola dolorós ... i de cop! sona un avís d’sms, un desig de felicitat d’un amic, d’un amic no del tot oblidat.
Va ser el ressort que em va fer esclatar les llàgrimes contingudes, del plor desconsolat ... responc agraint i comenta’n l’emoció què m’ha produït ... i una ràpida resposta em fa saber que ell també plora ... un t’estimo! amic meu i la promesa d’una copa, posa punt i final d’aquest emotiu desig mutu de felicitat.
Nit trista, nit fosca, nit d’aquelles que no vols despertar ...
Però al matí d’hora, al sortir a fer una passejada ... un moment diferent em va sorprendre. Va ser la plena consciència d’un matí lluminós.

Caminava pel passeig d’esquena al sol, perseguint la meva ombra i contempla’n, com si fos per primer cop o sinó més no recorda’n, el collage del paviment il·luminat per la intensa llum del sol ...
Un impacte visual de gran bellesa! les fulles dels plataners harmoniosament repartides pel terra, enganxades amb la humitat de les pluges passades.
Fulles tenyides dels mils colors de la tardor! forma’n una preciosa catifa, col·locades a l’atzar en un moment ventós ... permetent caminar entre elles sense por d'espatllar amb les meves petjades els intensos colors!
Ah! si pogués reproduir en un quadre aquella llum, aquells colors!
La resta del dia, previsible, res no va fallar! tot va ser perfecte! El menjar, la decoració nadalenca, les rialles i els plors dels més petits.
Quatre generacions reunides sobrepassa’n la vintena, forma’n grupets generacionals, uns recorda’n als que falten, altres comenta’n la seva nova vida, els estudis, el nou treball ... aquest any però, tenim una gran novetat, els nous bessons adoptats, felicitats Anna i Francesc!
... i al marxar se sent a dir ... papa mira quina família més maca tens! i no mira, i amb el cap acotat sobre el seu pit, l’avi plora...

on és Yoani? o, on és Wally?

2009-11-24T15:29:00.009+01:00

Ha estat una associació de idees curiosa, sense cap ni peus, però que m’ha fet plantejar-me, existeixen les casualitats?

Parla’n amb un amic que havia estat a Cuba recentment amb un grup de submarinistes, m’explicava que fugin del mal temps van anar a una zona nova a fer immersió; i què havia vist el fons marí més maco en els últims cinc anys, que és el temps que fa que visiten les illes per aquestes dates.

Com altres vagades, em vaig interessar per la vesant social i política de Cuba, si havia apreciat canvis en el dia a dia de la seva gent, ja que acostuma’n a menjar i pernoctar en domicilis privats. El que els permet ser més conscient de la realitat cubana.

Com sempre, la mateixa discussió, ell manté l’admiració per la idiosincràsia d’aquest poble, la seva vida al carrer, la seva alegria, la seva música ... en contradicció al que pensem els que no hem estat mai. En el meu cas, la seva manca de llibertat sobre tot ...
No vam arribar a la jugular i com altres vagades, em continuat defenen les nostres posicions, antagòniques fins a un cert punt, perquè la realitat és la que és i tots dos cedim en el que entenem els pros i els contres d’una difícil situació en l’actualitat. Ell m’ha passat aquestes fotos tant maques, difícils de triar entre moltes, d’aquesta preciosa illa.

Aquests dies he estat llegint, i li he donat

l’adreça al meu amic, del blog Generación Y de Yoani Sanchez
(http://www.desdecuba.com/generaciony/), i la meva associació d’idees es va disparar en la descripció que conté el seu encapçalament, que diu

Generación Y es un Blog inspirado en gente como yo, con nombres que comienzan o contienen una "i griega"...

Aquest inici d’un blog i la descripció continguda en el seu perfil en el que entre d’altres coses diu,

En abril de 2007 me enredé en la aventura de tener un Blog ... como “un ejercicio de cobardía” que me permite decir en este espacio lo que me está vedado en mi accionar cívico.
... Gracias a la red ciudadana y virtual que se ha tejido alrededor de GY, he podido seguir actualizando este blog cada semana. Desde marzo de 2008 el gobierno cubano implementó un filtró informático que impide ver mi bitácora en los sitios públicos de Internet en Cuba. ... necesito de la solidaridad de amigos fuera de la Isla para colgar mis textos en la red. ...

Millor que el visiteu! Us podeu fer més a la idea del seu contingut.
Donant voltes mentalment sobre la manca de llibertat de la Yoani, sobre el que havia llegit sobre les últimes situacions viscudes, tant ella com persones del seu entorn. L’ambient crispat de certa part de la ciutadania, la visió no em lligava del tot amb l’apreciació personal comentada pel meu amic.

Vaig pensar, on és la Yoani? i sense adonar-me, la resposta va ser, on és en Wally?

Em va encuriosir la relació d’idees, sense sentit, amb aquest personatge de ficció creat per l’escritor i ilustrador britànic Martin Handford. A més, tenin en compte que a part d’haver-los regalat al meu fill i a fills d’amics, perquè en el seu moment em van agradar, no havia aprofundit massa en ells.
Vaig anar directe a consultar els seus personatges habituals, dins de l’aborigen de personatges dels seus llibres.

I quina va ser la “casualitat”?
El nom d’aquests personatges, tots començaven i un contenia la lletra W!!! si, una pijada! però això em va fer trobar un punt en comú amb l’encapçalament del blog de la Yoani, amb les Y!!!

Wenda: la novia de Wally.
Woof: el gos de Wally
OdlaW: antagonista de Wally.
Barbablanca: el mag. Curiosament en anglès, mag= Wizard, o barbiblanca= Whitebeard

*coses meves!!!

la saria!!! quaranta pedres contra la llibertat!

2009-11-19T16:02:00.001+01:00

... estossego amb dolor, m’ennuega la pols del terra, sento un nus a la gola que m’ofega, que em talla la respiració...
... una forta pressió em recorre per darrera les orelles, fent-me sordejar i esclata’n en el meu cap...
... les llàgrimes em desdibuixa’n la visió però em neteja’n els ulls, les parpelles em calma’n la picor i em permet-te’n, en segons d’impàs, fixar les imatges del meu davant...
Tot passa molt a poc a poc, a càmera lenta, gairebé tinc temps de recordar entre mig dels segons...
Eren més de dues-centes persones les que esperaven, a banda i banda del descampat, la meva arribada.
El forat a terra ja era fet, només ha calgut un cop introduït el meu cos de peus, reomplir-lo amb grava i terra; queda’n a rang de sòl el meu cap, enterrada fins al coll...
Eren quaranta homes amb pedres a la ma, es van situar front meu, inquiets per l’espera de rebre l’ordre de començar a apedregar a una dona, a mi, a una persona!
Una pedra! la primera, ha estat la meva salvació, la que m’ha tornat la consciència d’estar viva!
Sí, aquesta piadosa pedra, m’ha estalviat el dolor físic de l’impacta de la resta llençades per aquests homes embogits...
Projectils llençats amb ràbia, cal fer-me deixar de respirar, la meva presencia en aquest món ja no és possible, soc una dona lliure! un perill!
... mamá! ets tu la que em vens a buscar? no ploro, no sento dolor!
... és una sensació nova, són colors nous per mi, són perfectes! Em produeixen benestar, pau, amor, llibertat!
... mamá! abracem, ja sé què vull ser de gran! vull ser persona!

* M’ha impactat la noticia llegida avui, no la puc comentar...

Integristes somalis lapiden una noia de 29 anys per adúltera
La milícia radical islàmica del Shabab, la més important de Somàlia i lligada a al Qaida, va lapidar una jove de 29 anys, després d'acusar-la d'adulteri, segons va informar ahir a Efe el jutge del grup que va dictar la sentència.
La dona va ser enterrada fins al coll i apedregada fins a la mort per uns 40 membres del Shabab, davant de més de 200 espectadors, abansd’ahir, a Elbon, mentre que l'home amb qui suposadament va cometre adulteri va ser castigat a 100 cops de fuet, segons va informar. El jutge del Shabab, Ibrahim Sheij Abdirahman, va afirmar que la dona va confessar que havia comès adulteri. «Ella ens va confirmar que havia tingut relacions sexuals amb l'home i que estava casada, pel que la vaig condemnar a morir lapidada», va explicar.

* a la foto, una guapa dona somalí, la model Iman ...

bonjour tristesse

2009-08-27T15:30:00.000+02:00

Si pogués ser poeta per uns instants,
triaria recitar-te la meva poesia,
aquella que et faria vibrar d’emoció i,
amb suavitat, la meva veu recordaries!

Si pogués ser pintora per uns instants,
triaria pintar el quadre més bonic per tu,
aquell que la teva mirada acariciaria cada dia i,
fent-te sentir alhora, que estàs vivint la vida!

Si pogués ser escriptora per uns instants,
triaria escriure un llibre que t’acostés al meu cor,
aquell que com el viatge més llunyà i,
el fugir de la realitat, et retornés al meu costat!

Tantes coses seria si pogués ser ...
que pensar que ho soc, m’ocupa tota una vida!
poeta, pintora escriptora ...
moltes vides!

Qualsevol però, d’aquestes vides, per tu les viuria ...
només em caldria dels teus llavis un somriure,
dels teus ulls una mirada, de la teva veu un xiuxiueig i,
de les teves mans una carícia!

Ana Karenina, tot un món en moviment! ser o haver de ser?

2009-07-31T20:53:00.000+02:00

Rellegir els clàssics és un vell costum que m’encanta!
Per mi significa el descobriment de nous detalls i matisos desapercebuts en el seu moment o que ja no recordo.
Ana Karenina (Leon Tolstoi) m’ha sorprès de nou i segur que per motius diferents.

La frescor i actualitat dels seus arguments (transposats en el temps), m’ha fet reviure sensacions que només els “grans” saben transmetre’ns.
“Sorprendre” és el que m’ha captivat de la seva lectura, gratament estar clar!
Els plantejaments psicológics dels seus personatges m’han fet reflexionar i, ja parla’n de Leon Tolstoi, ha estat una lectura que en tenia ganes de fer des de que vaig trobar, prepara’n una xerradeta sobre Drets Humans, un punt de connexió entre aquest i en Gandhi.

Va estar mitjançant la relació epistolar que van mantenir, ja que van ser coetanis un temps, iniciada arrel d’un article periodístic publicat en la premsa de l’època i, de com va influencià l’obra de Leon Tolstoi en la doctrina del Mahatma; així com la seva posterior connexió, mitjançant els seus deixebles amb Martin Luter King.
Gandhi va extreure la idea bàsica de la resistència no violenta de la filosofia de Leon Tolstoi i, posteriorment, M. L. King va basar la seva acció pro drets civils dels negres en la filosofia del Mahatma.
En fi, tot una sèrie d’interaccions entre persones què, com deia en la meva “xerradeta”, fan que sigui possible què:

“un individu es valgui per si mateix i pugui provocar un canvi”.

La novel·la d’Ana Karenina també m’ha fet reflexionar, entre d’altres coses, sobre la consecució de la felicitat (com a estat anímic equilibrat del nostre interior-exterior).
Però sobretot, m’ha fet reflexionar sobre el “ser o haver de ser”, de què triem a la vida les persones quan ens alineem amb les tendències generals o socialment ben vistes, renuncia’n al “ser”, únic que penso ens fa ser, no ja únics perquè tots ho som, sinó especials.
"Ser" per mi significa: tot un món en moviment!

oblit ... relats improvisats

2009-06-19T20:09:00.000+02:00

1r premi de "relats improvisats"

Una fada entre somnis em va insinuar que hauria de tornar a sentir aquell desig desbocat ... i quan em vaig despertar i vaig mirar al meu costat el sexe humit i trempat del meu company, vaig creure que aquella fada m’havia fet un meravellós regal.

autora: Yolanda

Aquest ha estat el relat guanyador en una nit en què tota una colleta ens vam engrescar a fer un relat curt. Les paraules en negreta van estar les triades per incloure en el text i la guanyadora: la “mujer de rojo” a la foto, la Yoli.
Al ser improvisat, no teníem premi per entregar i no sem va acudir res mes que inventar-me un, publicar-lo en el meu blog; cosa que a la guanyadora la va afalagar molt!
La febre literària, tot s’ha de dir, els va venir arrel de llegir jo una poesia què havia escrit. No és que jo ho faci habitualment, però la nit anterior em costava dormir i per desconnectar dels temes que em donaven voltes pel cap, vaig començar a composar mentalment estrofes.
L’endemà, abans d’anar al sopar la vaig escriure i, quan tothom estava assentat a taula, la vaig treure i em vaig posar a recitar-la.
Era una poesia molt trista, el seu títol “oblit”, i els meus amics es van dedicar a llegir un per un una estrofa, això em va agradar.
Va haver una amiga que va dir, si ella ho fa, nosaltres també. Ràpidament vam decidir les bases i, tot gira’n els estalvis de paper, vam començar a escriure.
Va ser un vespre molt divertit, tots vam llegir el nostre relat curt, tots vam votar i tots vam aplaudir.
Compartir! d’això es tracta, i moments agradables com el que vam passar aquella nit, els dotze amics que hi érem a taular, no deixa de ser un moment maco per recordar; d'aquells que no cal "l'oblit"

el soroll del silenci d'alta mar .... i de nou el Llibertat!

2009-05-26T16:35:00.002+02:00

És com una cançó de bressol, la melodia perfecta, tot segueix un ritme dolç i acollidor.

No penses, no pots, el fragor de la música dels elements et sobrepassen...
Són notes molt altes, instruments perfectes, no cal pensar... nomès gaudir de les seves caricies ... i mentre t'adorms, deixar-te acaronar.
Sents la música, el soroll del silenci d'alta mar ... intentes obrir els ulls, no pots! els acloques però sense tancar, fugint de la llum i del sol ... vols contemplar les ballarines que han entrat de puntetes i amb els cossos ondulants ... no, no és un somni! són les veles les que balle'n! la cartagena, la vela major ...
Dansen majestuoses, inflades pel vent de sud a nord! i acompanyades del fragor de les ones al picar contra el casc, miles d'espurnes dibuixan el tutut més vaporòs que ningú pot somiar!
Les ones piquen amb ràbia, no poden pujar a la coberta, però de tant en tant se suavitzan ... és l'harmonia del moviment del veler, mentre el nostres cossos abandonats sobre la coberta, reposen, gaudeixen ...
El llibertat no navega a la deriva, el romb està fixat, el vent impulsa les veles i el casc trenca les ones amb l'elegància innata del que sap estar.

muñeca de trapo

2009-05-21T16:49:00.000+02:00

Si por un instante Dios se olvidara de que soy una marioneta de trapo, y me regalara un trozo de vida, posiblemente no diría todo lo que pienso, pero, definitiva pensaría todo lo que digo.
* Daría valor a las cosas, no por lo que valen, sino por lo quesignifican.
* Dormiría poco y soñaría más, entiendo que por cada minuto que cerramoslos ojos, perdemos sesenta segundos de luz.
* Andaría cuando los demas se detienen, despertaría cuando los demás duermen, escucharía mientras los demás hablan, y cómo disfrutaría de unbuen helado de chocolate...
* Si Dios me obsequiara un trozo de vida, vestiría sencillo, me tiraríade bruces al sol, dejando al descubierto, no solamente mi cuerpo, sino mi alma.
* Dios mío, si yo tuviera un corazón.... Escribiría mi odio sobre el hielo, y esperaría a que saliera el sol.
* Pintaría con un sueño de Van Gogh sobre las estrellas un poema de Benedetti, y una canción de Serrat sería la serenata que le ofrecería a la luna.
* Regaría con mis lágrimas las rosas, para sentir el dolor de sus espinas, y el encarnado beso de sus pétalos...
* Dios mío, si yo tuviera un trozo de vida... No dejaría pasar un solo día sin decirle a la gente que quiero, que la quiero.
* Convencería a cada mujer de que ella es mi favorita y viviría enamorado del amor.
* A los hombres les probaría cuán equivocados están al pensar que dejan de enamorarse cuando envejecen, sin saber que envejecen cuando dejan de enamorarse.
* A un niño le daría alas, pero dejaría que él solo aprendiese a volar.
* A los viejos, a mis viejos, les enseñaría que la muerte no llega conla vejez sino con el olvido.
* Tantas cosas he aprendido de ustedes los hombres..... He aprendido que todo el mundo quiere vivir en la cima de la montaña, sin saber que la verdadera felicidad esta en la forma de subir la escarpada.
* He aprendido que cuando un recién nacido aprieta con su pequeño puño por vez primera el dedo de su padre, lo tiene atrapado para siempre.
* He aprendido que un hombre únicamente tiene derecho de mirar a otro hombre hacia abajo, cuando ha de ayudarlo a levantarse.
* Son tantas cosas las que he podido aprender de ustedes, pero finalmente de mucho no habrán de servir porque cuando me guarden dentro de esta maleta, infelizmente me estaré muriendo....
Gabriel García Márquez

una mort alliberadora

2009-05-19T16:45:00.000+02:00

Són paraules d’en Joan Manuel Serrat a la mort de Mario Benedetti. Llegeixo una selecció de poemes de l’escriptor i penso que també la seva vida va ser “alliberadora”. Perquè saber i poder expressar, com ell ha fet en la seva prolífera obra, plasma’n el seu pensament i els seus sentiments amb l’escriptura, ha de ser alliberador. Com també el saber que la teva obra no morirà mai.

"mi táctica es quedarme en tu recuerdo
no sé cómo ni sé
con qué pretexto
pero quedarme en vos"
(del seu poema Tàctica y estratégia)

el petó d'un artista

2009-05-18T00:26:00.000+02:00

Se m’ha apropat a la taula i m’ha dit que dibuixava molt bé, havia vist tres retrats meus. Al comentar-li que era aficionada i que fins a l’11 de setembre de l’any passat mai havia dibuixat un retrat, m’ha dit que això no significava res, que els artistes com ell i jo ho portàvem a dins.
M’ha ruboritzat que em tractes d’artista, només soc aficionada, i tenir una conversa de tu a tu ho he trobat afalagador.
M’ha parlat dels seus quadres i he recordat dos que ja els he vist, sense saber que eren d’ell, però que els havia contemplat llargament.
M’ha parlat del seu mestre, mort recentment, i també m’ha explicat que un dia li va fer un petó, el que ell em faria i que m’ha fet, perquè se sentia prop meu en l’art.
No el coneixia de res però la conversa ha estat molt enriquidora, tot i que jo he insistit en diferents moments, en que no tenia formació artística, però ell ha continuat parla’n amb mi sobre dibuix i pintura.
Li he explicat el quadre que tinc en ment i que ja he començat a dibuixar, també que desprès de molts anys de no pintar, la motivació ha estat el regal d’un meu client que em va regalar una caixa amb pintures i pinzells.
M’ha parlat dels colors i també m’ha explicat el truco del seu mestre… ha estat una conversa molt interessant i el petó una mena de bateig, molt emocionant. Una estona molt maca!

Imaginació o “acte de fe”

2009-05-07T22:28:00.002+02:00

Parlo com a veïna de la Plaça Catalunya, avui al llegir l’article que el Regió7 publica sobre el pulmó verd més singular de Catalunya, parc Pintor Vila Closes, he quedat “anonadada”.
M’he sentit, mentre llegia, la dona més inculta d’aquest món!
M’endinsa’t en la lectura de la descripció de d’idíl·lic parc i la meva imaginació a volat desbocada pels diferents recorreguts descrits, amb profusió d’arbrat i vegetació. “Brillant” la previsió de que els arbres perdin la fulla a l’hivern, per deixar passar el sol i, a l’estiu ens doni ombra. Tot plegat en un “entrellat” o gàbia metàl·lica, perdó, “un garbuix d’estructures metàl·liques”, l’emoció del record de la descripció no em permet parlar amb propietat.
Pèrgoles i umbracles, però l’’esclat ha estat al final de l’article en que es descriu el recorregut de l’aigua, la música i els jocs de pedra; ha estat emocionant!
M’he sentit mentre llegia, la dona més inculta d’aquest món!
Com és possible que jo, que passo cada dia pel davant, i només veig gàbies metàl·liques i preveia, perquè no m’he mirat el projecte; uns complements a la “page”: formigonats verticals, plaça i recorreguts de vianants pavimentats amb aquells “adoquins” de dissenyo; segons diuen àmpliament experimentats i que no donen problemes. Sí, aquells que quan t’entrampusses enriuant-te dels pilings corporals amb guà d’espart!
Com he pogut obviar tanta bellesa visual? “bueno”, imaginació visual seria més propi, perquè ja ho expliquen al Diari que fins d’aquí a uns anyets no en podrem gaudir.
Mentre tant, he arribat a la conclusió que es tracta d’un “acte de fe”.
Fe “pura i dura” per als creients i, en el cas de que algú caigui en el pecat de la incredulitat sobre la “selva verda” prevista; ens han recordat el passat, posan d’exemple la falta de fe inicial de dos parcs i el que ens agrada’n ara a tots!
Jo crec que si fèssin un referendum, ens excomulgarian a tots plegats!

la lluna, els lliris i el cant dels ocells

2009-05-04T03:46:00.001+02:00

Avui la lluna no sé si és creixent o minvant, la contemplo a través de l'amplia vidriera a peu de llit. No me’n puc estar i surto al balcó, fa una temperatura agradable i sento el cant dels ocells. No sé si és per que és primavera o és normal que cantin, poder ja ho feien i jo no els hi sentia. La torreta estar a tope de fulles verdes, segur que han estat les continues pluges i, entre mig tres lliris preciosos. Una nit maca!

la lluna, els lliris, els cants dels ocells i aquest bonic quadre de Diego Rivera.

L’amor, signe de decadència? o, la “caiguda” de l'imperi americà

2009-04-22T11:04:00.005+02:00

Denys Arcand (1986), director d’aquesta pel·lícula canadenca, plantejava una hipòtesi

“cada vagada que en la història de la humanitat un imperi comença a decaure, apareix l’amor com a concepte pur “

i també una tesi

“que el plaer personal en una civilització és símptoma de decadència”

L’acció es desenvolupa vora un idíl·lic llac canadenc i els seus protagonistes, un grup d’intel·lectuals, exposa’n la seva visió particular sobre temes com el matrimoni, homosexualitat, infidelitat, capitalisme ... utilitza’n diàlegs plens d’ironia, sarcasme i al final massa sinceritat. Aquesta última, la que precipita a un desenllaç sense retorn.
En les seves reflexions, com aval de les seves teories, utilitza’n el seus coneixements d’història, psicologia, literatura, etc.
Fa molts anys que la vaig veure, no sé si la tornès a visionar si trobaria els seus diàlegs adients a l’època en que vivim, però m’ha vingut al cap aquests dies. No obstant això, penso que la superficialitat de molts intel·lectuals no deixa de ser un tema de plena actualitat.
Recordo que el que et transmet bàsicament és desconfiança sobre la “felicitat aparent”.
Clar que també es pot fer un altra lectura, al marge d’uns calentorros de mitjana edat desfogant-se. És cert que el sexe sense amor també està molt bé. És estupendo anar al llit amb qui vulguis si l’altre també està d’acord i fer el que sigui en plena llibertat.
Tant els intel·lectuals com la resta de la gent s’assemblen, penso, com també s’assemblen amb el dolor. Quan algú els fereix també els dol, també pateixen. No sé si l’amor és el més important del món, poder no, però sembla ser que existeix i quan ell està pel mig podem fer molt mal, inclús sense adonant-se.
Un imperi necessita de fonaments ferms i la racionalitat ho és, però com podem fugir de les emocions?
La cerca de la felicitat personal com l’estem vivim avui en dia, realment és un signe de decadència?
Personalment no vull tenir un imperi i si l’estàndard actual m’etiqueta com a mediocre perquè crec en l’amor, l’amistat, l’acceptació del nou vingut, la cultura, la utopia de construir un món millor... visca la decadència!
A la vida no hem de renunciar als riscos, això seria com renunciar a la vida, m’estimo més ser feliç amb els meus propis paràmetres, què tractar de ser feliç amb els paràmetres que la resta del món defineix com a correctes.
Vull que el meu imperi caigui! ... deixa’n de banda les barreres i objectius estúpids i inútils.

la “crisi” em fa sentir que pertanyo a aquest món

2009-04-12T15:43:00.001+02:00

Frase memorable d’un amic artista i que des d’aquí aplaudeixo: va per tu Toni, perquè tu ho vals!!!

Si, ara se sent que pertany a aquest món perquè ja no és un “bitxo raro”, a n’hi han més persones al seu voltant que es troben en una situació, per ells nova, i que tant de temps per a ell a estat la seva vida quotidiana ...
El no tenir una feina fixa, el no arribar a final de mes, el no poder tenir un cotxe nou o una vivenda amb vistes ...
El pertànyer a una minoria social on la no pertinença a una cadena, amb un sou fixa; amb unes hores extres per un “tubo”; o a un còmode funcionariat. El feien sentir discriminat, mal vist, amb el cap acotat.
La precarietat econòmica no era ben vista en aquesta “branca social”.... i, “paradoxalment” ara té més feina que mai i, a sobre, se sent acompanyat!
És obvi que, el mal de molts és un consol de tontos, però en el context de la conversa on va sorgir la “frase” va ser realment brillant!

Amb la crisi moltes frases i discursos en grup s’han “suavitzat”, i entenc que és positiu per a moltes noves situacions, no només per l’optimisme que el “mal de molts” aporta a en Toni. Són situacions noves i en diferents camps, com ara la d’un amic fins ara directiu i de cinquanta i pocs anys.
L’acomiadament del seu lloc de treball falsament amortizat i a pesar de saber que ha estat una maniobra “maquiavèl·lica” per part de la gerència d’una de les empreses, d’un gran grup de renom immers en un ERE legalitzat (denunciable i que es denunciarà); no el consola quan es troba a casa seva envoltat de caixes plenes amb la documentació que recull nou anys i mig del seu treball.

Són noves situacions ...
Ja no queda “malament” dir que no tens saldo a la tarja en una benzinera, no cal dir que “la tens ratllada”.
Per bé o per mal, estem vivint un nou moment!

des d’un jardí de la Toscana!

2009-04-05T18:05:00.001+02:00

Un retall d’aquest jardí és el que he fet servir per l’encapçalament del meu nou blog, millor dit, del nostre blog, perquè tot i que ha partit de mi la iniciativa, he engrescat a un parell de col·legues (advocada i advocat) per col·laborar en el seu contingut.

És un jardí en primavera, són fotos del maig de 2008. És el jardí al que fa poc, un mes escaig, vaig tornar. És el jardí que aviat tornaré anar.
És un jardí que de tant en tant, des de fa molts anys, gaudeixo un parell o tres cops a l’any. És un jardí que, des del primer cop que vaig estar, em va transportar al país de la fantasia... un lloc idíl·lic per somiar!
Ple d’arbres i plantes autòctones de la Toscana, torretes gegantes de terrissa amb llimoners, tarongetes...

La casa semi coberta d’eura i boungavilla ... i,

la majestuositat dels dos xipressos de l’entrada dóna’n la benvinguda. Com la meva amiga em va explicar ...

Els gossos han envellit amb els anys, algun a mort per l’edat, els seus fills continuen vagueja’n pel jardí ...

La torre vigia (Via Regia Romana) majestuosa, les estàtues, les vistes ... ja em ve la melangia de les olors de les plantes, de les flors, de les llimones... ja hi vull ser amb les meves pintures,el meu cavallet i la tela, perquè ja ser el quadre que vull pintar. El tinc al cap des de fa dies, ja falta menys per tornar!

amb la vènia senyoria … on té l’ànima?

2009-03-28T13:37:00.002+01:00

“abraça’m perquè tota tu respires amor” això em va dir una persona ahir, que al trobar-me pel carrer espontàniament, em va demanar una abraçada.
Un dia abans m’havien abraçat dues persones, que davant de la resolució favorable d’un tema professional que posava fi a un “sense viure” de més de tres anys, no van poder contenir l’emoció i les llàgrimes. Jo no vaig plorar perquè, llògicament, m’ho miro amb un altra distància. Però la serenor interna d’aquella nit, per la feina ben feta, no em va deixar dormir. Tampoc vaig poder, ahir, concentrar-me en cap més tema. Voltava com una autòmata, incapaç de fer cap esforç mental. No vaig poder evitar que m’impliqués el tema anímicament.
Perquè, on tenim l’ànima? jo no sé ni tant sols que és! No sé si, com diuen, és el cor, són els sentiments o és l’amor ...
Només sé que la sento a flor de pell, tant pel bo com pel dolent. Que em fa mal o feliç una mirada, una paraula, un gest ...

Lluís Companys, la memòria d’un pare

2009-03-23T01:48:00.000+01:00

Us explico el testimoni personal del pare d’un meu amic que va presenciar l’afusellament del President, i que ho va transmetre als seus fills tal com ho explico en aquest escrit. Perquè la història s’escriu, s’interpreta, es manipula, es tergiversa, es maquilla ... i així un llarg etcètera.
El cert és que la “història” la vivim i la fem les persones, com també és cert que la transmetem als nostres, com els nostres ens la va transmetre.
Deixa’n de banda les múltiples controvèrsies sobre l’actuació del President Companys duran el seu mandat al front de la Generalitat de Catalunya, i arrel de la sol·licitud de reparació pública i de l’anul·lació del procés en què se'l va condemnar a morir afusellat. Així com la campanya social que s’està difonent i a la que jo personalment m’adhereixo, no només perquè estic en contra de la pena de mort, sinó perquè també estic a favor de recuperar la memòria històrica d’uns fets que necessiten reparació immediata.

“fotos en blanc i negre, escanejades, fotos en color ... tot un recull d’imatges de tota una vida, la d’una persona que ens havia abandonat.
Les seves pintures, cartes manuscrites, la seva pipa ... les seves pertinences materials. Però el més important, la herència més apreciada pels seus, el record del seu pas per aquesta vida alleugera’n el pes dels altres i, sobretot, l’empremta deixada en el seu entorn familiar”
Va estar una tarda diferent pel meu amic, segurament provocada per la melangia provocada al recopilar, per fer un àlbum familiar; fotos des de la més tendre edat del seu pare, fins a l’edat avançada en que per llei natural els va abandonar.
El meu amic poques vagades me’n havia parlat del seu pare, tot i que jo el coneixia, aquella tarda però, va estar diferent.
Al veure’l com mirava, pensatiu, una foto; em vaig acostar a mirar,
“es tractava de la foto en blanc i negre d’un jove uniformat i, al veurem, em va demanar si sabia qui era”. Ràpidament vaig respondre,

"però que feies disfressat així?,
sembles de la II Guerra Mundial!
d’on vas treure la disfressa?”

No, no era una disfressa, tampoc era el meu amic. Era el seu pare amb l’uniforme militar, que com a molts joves de l’època els va tocar viure la Guerra Civil.
Així va començar a parlar-me d’un episodi que avui, de plena actualitat el tema, he decidit amb el seu permís explicar.

“El jove uniformat era estudiant universitari quan la guerra civil espanyola va esclatar, volia acabar i exercir la seva carrera vocacional. Va demanar canvi de destí a Barcelona, universitat de prestigi que per la seva procedència social, de família humil, no tenia possibilitats d’accedir però si com a militar.
Destinat al castell de Montjuic, estava de guàrdia quan es van presentar uns policies de Franco (una mena de Gestapo), amb el President Lluís Companys emmanillat.
Com a oficial, els va manar des emmanillar al detingut, fet que va provocar uns moments de tensió per la negativa dels policies a obeir l’ordre.

“estem entre cavallers, aquí no té per que estar emmanillat”

Fet que el President va agrair al jove oficial.
Els dies que va estar pres, ambdós, van compartir llargues converses i, en agraïment a l’amabilitat que va tenir amb les seves germanes; el President va regalar al pare del meu amic una cartera (o billeter). Encara que al no tenir cap distintiu, el meu amic no sap quina és de les tres o quatre que conserva la família.

El que si sap de cert, perquè el seu pare ho va transmetre en diferents ocasions, tant amb ell com als seus germans, les següents puntualitzacions sobre els últims moments del President:

Primer: “el pelotón d’afusellament eren voluntaris de la guàrdia civil”
Segon: “no es va descalçar previ a l’afusellament”
Però sobre tot i molt important,

NO va rebre cap “tret de gràcia”,

ni per part de cap militar ni per part de cap guàrdia civil”

"i així és perquè el pare ho va explicar"

Difusió noticies d'AI "Esdeveniment a Catalunya"

2009-03-08T01:08:00.002+01:00

Catalunya. 16-03-09

Barcelona: contra la retallada de drets a la immigració
Davant les properes reformes legislatives a Espanya, AI surt al carrer per assegurar que els drets humans de les persones immigrants són respectats. Mitjans de comunicació i la ciutadania podran gaudir a plaça Sant Jaume d'una representació de la rebaixa i liquidació total d'aquest drets que es podria arribar a fer.

En temps de crisi, tota la societat pateiix. Tanmateix, les nostres preocupacions no poden fer-nos oblidar que hi ha persones, com els immigrants, que hi ha molt més indefensos davant d'aquesta situació. Per això, no s'haurien de planejar mesures de recuperació econòmica sense obviar o retallar els drets d'aquells a qui la recessió colpeja amb més duresa.

En els pròxims mesos estan previstes les reformes de la Llei d'Asil, del Codi Penal i de la Llei d'Estrangeria, que tindran un especial impacte sobre els drets d'immigrants i refugiats a Espanya.

Els immigrants, que ja reben en massa ocasions un tracte discriminatori a la feina, en l'accés a l'habitatge i en els llocs de lleure, segons els informes d'Amnistia Internacional, podrien veure com es retallen ara alguns dels seus drets fonamentals. Per això Amnistia Internacional surt al carrer el proper dilluns 16 de març per reclamar que no hi hagi rebaixes en els drets de les persones immigrants!
Lloc:
Plaça Sant Jaume

Barcelona 11:00 hores.

immigrants a la xarxa, Web 2.0, mea culpa!

2009-03-03T02:54:00.000+01:00

“immigrants a la xarxa”, així és com ens va descriure al 99,9% dels assistents/es, en Tirso Maldonado, Director de SocialTec, durant la seva intervenció en la jornada WEB 2.0, UNA OPORTUNITAT PER ALS PROFESSIONALS, que es va celebrar el dia 24 al Palau Firal de Manresa http://www.catic.cat/ (CATIC - Col·legi d’Arquitectes).

Però abans de continuar vull agrair al Jordi, arquitecte de professió i músic de vocació... http://jordiriusbonjorn.blogspot.com, la difusió feta en el seu blog d’aquesta jornada, gràcies amb ell vaig assistir, junt amb un altra company arquitecte, que tampoc les tenia totes però que el vaig arrossegar perquè, i entono el mea culpa! em semblava que les tres hores serien una “tortura”.
Ignora’n de mi! que poc m’imaginava que de cop sem va encendre un llumet al cap i ho vaig veure tot clar! gràcies Jordi!

Des de aleshores el meu cap treu fum, tinc tantes idees noves per engegar què estic desitja’n fer i acabar el curset programat, per aplicar en la meva professió moltes de les possibilitats que les eines 2.0 ens permet. No cal dir que el meu company arquitecte està tant engrescat com jo.

En el meu cas, tinc pensat l’aplicació d’aquestes eines en dos sectors diferents, i en un concretament, ja tinc engrescats dos col·legues que no van assistir a la jornada, per col.laborar en el desenvolupament d'una d'elles.
Els vaig donar marxa! perquè desprès diguin que certs professionals som avorrits i avorrides ...

Mea culpa! també per la meva ignorància quan en el blog de Ciudad e Innovación, llegint el post del 9 de febrer “Y a la salida de la crisis, qué?”
L’autor parlava sobre l’efecte “accelerador” de l’actual crisi sobre el nostre entorn econòmic ... millor que ho llegiu vosaltres http://ciudadinnova.blogspot.com.
Encoratjava a mirar endavant i proposava un guió des de l’administració pública. També ens invitava a opinar sobre el tema, i aquí és quan em vaig emplear a “fondo”. En favor meu i, com a plec de descàrrec, els fets que descric a continuació van ser previ a la jornada que en un inici comento.

Vaig redactar un llarg “comentari” al seu post, però més que aportar idees o qüestionar les seves, parla’n de la crisi i critica’n als diferents actors causants de la nostra actual “desgràcia” (em sembla recordar) i no me’l va publicar.
En un primer moment em vaig “mosquejar”, això d’esperar a que l’autor moderi els comentaris ho trobo de poc democràtic, com si el fet de “pixar fora de tinter” per part meva, fos potestat de l’autor decidir si “parlar d’això toca o no toca”.
En un segon moment vaig “re capacitar” i tot fent memòria, vaig fer un breu resum amb el mateix contingut, no fos que per l’extensió del mateix més que del contingut fos el motiu i, oh! tampoc va passa el filtre! o la “censura”.
A mi! que per fer un comentari a un blog veí m’han dit “friki”, “penosa com el meu blog”, entre d’altres lindeces, però que d’això es tracta, de la llibertat d’expressió.
En fi! que per no fer mala sang, vaig optar per pensar que tot havia estat producte dels meus “curts” coneixements informàtics, falla’n en l’envio, i no degut a certes inclinacions sospitoses properes a la prepotència, amb que sovint ens tracta’n els polítics/ques amb la seva actitud.
I, de cop! vaig recordar aquell post de 18 de juny de 2008, del mateix blog: “A dónde nos lleva internet?”
Un d’aquells escrits, que en el seu moment, l’únic que em podia venir al cap quan el vaig llegir és allò que diu un fragment d’una cançó de Fito & Fitipaldi:

... es más facil recitar la biblia en chino que salir con Mariluz sin un duro en el bolsillo ...

Mea culpa! el vaig rellegir i resulta que començo a entendre el “xinès”, déu ni do!

nena rica, nena pobre … un conte real

2009-02-23T03:06:00.000+01:00

una vagada …

“… a la Manresa de la postguerra, una nena pobre de família de masovers, va arribar a la ciutat on el pare va trobar feina cuida’n el jardí i l’hort de les monges de l’escola Sant Francesc (Badia Solé i actual Joviat).
La nena pobre i els sis germans i germanes junt amb els pares, vivien al pis destinat al jardiner, amb entrada pel carrer de les Campanes.
En rere, però present de per vida, quedava part de la seva infància perduda. Però no els records que, com la mort del seu germà, el vuitè, els soldats van executar davant de la família en plena guerra civil.
La nena pobre mai oblidaria aquell dia, quan en el moment en que els soldats van decidir matar a un tiet que vivia amb ells. De cop! El seu germà es va plantar al davant d’aquells homes i els va suplicar que al matessin amb ell, tot dient que el tiet tenia dona i fills. Prec que no els va fer dubtar, executant-lo al moment. Darrera unes plantes, un dels germans dels que van sobreviure, el terror de la situació no podia deixar de tremolar. Aquesta tremolor el va acompanyar la resta de la seva vida, fins a la mort en edat avançada.

Cada dia la nena pobre, en edat escolar, assistia a classe. Era una escola de nenes riques i s’accedia per dos llocs, un per les nenes pobres i l’altre per les nenes riques, no es podien barrejar.
Al finalitzar les classes, la nena pobre havia de fer feines domèstiques a la residència abans d’anar a la sala d’estudi, amb llargues taules i bancs.
Quan la nena pobre entrava, cada dia es repetia el mateix ritual al obrir-se la porta, amb descaro i sense cap subtilesa, les nenes riques s’estarrufaven les faldilles perquè no quedés cap espai lliure i la nena pobre no pogués seure.
Només una nena rica s’ajustava la faldilla per fer lloc a la nena pobre.”

Amb els anys…

“La nena rica es va casar amb un home de carrera de prestigi i, la nena pobre amb un home de bona posició econòmica.
La nena rica va tenir quatre fills (dos d’ells, amics meus) i set nets i, la nena pobre també va tenir quatre fills i set nets (dos d’ells els meus fills)”
La nena pobre ja no hi és entre nosaltres, però el record del seu amor pels que hi érem al seu voltant, no s’ha perdut. Com tampoc la música d’una sardana que un músic va composar i dedicar a la noia de les trenes d’or. La nena rica continua gaudint de l’amor dels seus.
La nena rica aquest últim Nadal em va regalar un braçalet, en agraïment per una feina ben feta i, quan el miro, recordo la història que en diferents ocasions m’explicava la nena pobre.
Miro i penso, al veure el cuir negre primorosament trenat que envolta el meu canell, en la bondat de la nena pobre i la nena rica. Veig el cercle d’or blanc incrustat al centre del trenat, farcit de brillantets que contínuament xiuxiueja’n, fent-me evocar la fermesa i la dolçor de l’amistat.

Contra la ressaca ... cua de gall! o Si Cal ... Bloody Emi!

2009-01-27T19:40:00.003+01:00

No estic divagant, el títol es basa en tot un estudi previ amb pràctica inclosa, tampoc improviso!
Prendre un còctel o una beguda alcohòlica no és res excepcional, amb això estic d’acord, però per mi que no soc bevedora habitual és una novetat quan m’agrada una copa.
Tot va està al final d’una llarga vetllada de dissabte, quan més d’un/a ja estava més content/a del que és habitual. En concret jo, és en el moment que començo a cantar ... “cau la nit, és l’hora que es confon el desig amb les ganes de dormir ...”
Havia estat un dia llarg, cinc de nosaltres havíem pujat al cim del Montcau.

L’endemà amb el cap clar i recorda’n la frescor de la beguda, cua de gall (cock-tail, en anglès), vaig buscar l’origen de la denominació de la paraula “còctel” què, segons els estudiosos, el situen

· en les baralles de galls que es feien a Anglaterra, quan els donaven unes barreges per augmentar l’agressivitat,
· o, en el golf de Mèxic, on els mariners remenaven una combinació de licors amb una cua de gall,
· i moltes altres llegendes al llarg dels anys, la més acceptada és la que el situa en el segle XVIII a Nova Orleans.

Tot un món el de la cocteleria!
Vaig trobar dins els diferents tipus de còctels, classificacions en funció de: la quantitat de líquid, de sucre; segons el licor base i, per últim segons la seva finalitat.

És en aquesta última classificació on vaig trobar el “Bloody Mary” i en lletres grosses:
CONTRA LA RESSACA! ja deia jo que a tots sens va “posar” molt bé!
Segurament, als entesos no els aportarà res de nou la meva informació sobre el tema, però parlar de còctels m’ha fet evocar moments d’un temps passat no gaire llunyà. Records amables que vull recuperar.

Eren tardes vagueja’n en solitari pel barri del Born (la Ribera), desprès de dinar en un restaurant “cutrillo” però barat a la Plaça de les Olles; o berenar diferents tipus de xocolata d’una pastisseria d’un carrer perpendicular al passeig del Born; o sopar a la Cua Curta, on es menja’n les fondues de formatge més delicioses que recordo.
Cap el tard, prendre un còctel al Gimlet del carrer del Rec, per mi era tota una delícia!
Semblava que entressis en un local de pel·lícula en blanc i negre, música de jazz inclosa; de reduïdes dimensions i allargat. Per cert, en una ocasió vaig coincidir amb el Xavier Sardà i el Quim Monzó. Encara que el més normal era que no conegués a ningú, situació que m’agrada especialment perquè puc badar, pensar, filosofar mentalment ... records que penso aviat tornaré a recuperar!

mitjançant la paraula … des de “el Infierno Verde”

2009-01-19T22:30:00.000+01:00

“els advocats saben que amb la paraula es pot salvar una vida humana i canviar el món”

Són paraules de la Íngrid Betancourt, entrevistada per Víctor Gonzalez de Quevedo i publicada en la revista ABOGADOS (CGAE), amb ocasió del premi DRETS HUMANS 2008 que junt amb el seu company de captiveri William Humberto Pérez Medina, els ha estat concedit per l’advocacia espanyola en aquest 60è aniversari de la proclamació de la Declaració dels Drets Humans (DDHH).
Sis anys, quatre mesos i nou dies; en el cas la Íngrid i un terç de la seva vida en el cas d’en William de 33 anys.
És el temps que ambdós han viscut en el captiveri “del Infierno Verde”, com descriu la Íngrid,

“… atrapada per milions de barrots invisibles, encadenada a una selva on cada dia és igual a l’infern de l’anterior. Un infern Verd on la única resposta a tot és no i on la vida és una deixalla lúgubre del temps…”

Són les llàgrimes d’emoció d’en William al recollir el premi, és la humanitat que es desprenc de la Íngrid quan diu que a curt termini el seu objectiu és,

“... alliberar als seus companys que continuen segrestats a la selva de Colòmbia …”

i, a llarg termini,

“canviar el món, mitjançant la paraula, per sensibilitzar a tots amb el patiment dels demés”

A mi m’arriba’t al cor l’historia d’aquestes dues persones, la falta de rancúnia vers als seus raptors, el canvi de prioritats en la seves vides per l’experiència viscuda; i sobre tot, l’eina a emprar:

mitjançant la paraula

És l’enaltiment de la PARAULA (amb majúscules), en aquest context tant ampli i tant desigual a la pràctica, com són els DDHH.

No estic d’acord amb la dita: “les paraules se les emporta el vent”. Per mi les paraules es retenen en el nostre intel·lecte, ens provoquen emocions; òbviament també ens dona informació. Però concretament i a nivell humà, és tant i tant important ... parlar, escoltar i; el seu contrapunt, el silenci. El silenci dels covards/es, el de la crueltat, el de la poca sensibilitat i també els de la falta de personalitat.
Sigui com sigui, l’eina triada per la Íngrid per a la consecució del seu objectiu, m’ha motivat a fer aquest escrit. Com també m’agrada’t l’al·lusió feta sobre els advocats,

“…el món dels advocats, infermers i metges s’assemblen bastant, ja que en situacions de conflicte poden moure’s amb major facilitat; se’ls respecta més i aquest respecte existeix perquè tothom els necessita. Són professions que realment estan en el cor dels DDHH, perquè són les que defensen a l’ésser humà. El seu físic, en el cas dels metges i infermers; i l’ànima, la dignitat humana, en el cas dels advocats.”

Perquè és una professió que té tantes possibilitats a nivell humà ... que incideix tant directament en la persona, que no puc més que està d’acord amb les seves paraules. Perquè si hi ha res que omple, que dona sentit al dia a dia (professionalment parla’n); és quan tens l’oportunitat i passa sovint, d’alleugerir el dolor intern que causa la injustícia sobre una persona.
La Íngrid i en William no són excepcionals. Són moltes les persones que practica’n la humanitat, a qualsevol nivell, durant tota la seva vida. Són anònimes, d’acord, però quan transcendeix als que les envoltem, ens impregnen; ens emocionen. No tindran mai un premi però si deixa’n una empremta en la nostra persona, en la nostra consciència, que les fa dignes de la nostra admiració.
Ambdós són una goteta de patiment dins d’aquest mar de la vida que estem vivint. La veu de la Íngrid però, per la rellevància política que va tenir i té en aquests moments; serà més escoltada. El seu missatge pot sensibilitzar, si no influenciar, als dirigents del seu país vers el problema de la negociació a favor dels que encara resten segrestats. Què com diu en William, molts d’ells aviat farà 11 anys del seu segrest.

El far dels meus somnis previs

2009-01-07T22:30:00.000+01:00

Abans de dormir acostumo a somiar desperta.
És un vell costum, no recordo quan vaig començar a fer-ho, tampoc si ho deixat de fer mai.
Tinc consciència de records des de la més tendre infància i, somiar desperta abans de dormir, ha estat una constant en la meva vida.
Recordo els tipus de somnis recreats en cada etapa de la meva existència, curiosament, l’escenari per mi és especialment important. La ubicació prèvia de l’acció, en termes cinematogràfics, imprescindible.
Sovint la descripció o imaginació de l’entorn és tant exhaustiva que m’adormo abans no he somiat el que volia somiar. És com si pintés un quadre amb tots els detalls, per insignificants que siguin.
El color de les parets, mobles, flors ... l’entorn, la llum, el temps ...
Pot ser una ciutat, un poble, un camp ... però sobre tot l’habitatge, tant el seu interior com l’exterior. És als que hi dedico més estona a descriurem mentalment.
Un lloc dels molts que m’apassiona’n són els fars!
Un més, perquè com a edificis els gratacels m’encanta’n, estèticament parla’n.
El far dels meus somnis previs és alegre, no passa’n coses tristes, però sobre tot és molt blanc i predominen els colors blaus, una mena de casa eivissenca però en un far.
Moltes vagades m’he entretingut en buscar fotos de fars, aquí en col·loco el de les illes Columbretes, el que em feia il·lusió pintar però pel mal temps no vaig poder visitar.
Perquè pintar un quadre d’un far, així com d’una porta, són coses pendents que sempre penso que faré i no trobo el moment.
Va ser quan preparàvem amb els meus amics els quatre dies de veler, pel pont de l’onze de setembre, quan desprès de buscar el far per Internet (no podia ser una illa sense far!), quan vaig decidir pintar-lo.
És una excussió pendent, el proper any segur que la farem i també serà el moment en que, desprès de tants anys, torni a pintar.

L’atzar em sorprèn sovint i el no poder pintar, aquells dies, em vaig dedicar a dibuixar retrats: aaahhhh! quina gran experiència! i sobretot una gran aportació a nivell humà. He viscut quantitat d’anècdotes gràcies al dibuix, al que hi dedico gran part de les meves hores d’esbarjo i dignes de comentar en un altre post.
Pintar però, és un dels meus somnis preferits, clar! que també m’agrada somiar que escric un llibre; que visito grans ciutats. També que realitzo dos dels meus viatges preferits, per ordre i que no he visitat mai: la illa de Capri i Sicília. Sempre amb moto i a l’estiu, ah! aquests si que són: guays!
En fi, somnis previs de somnis!

El millor regal: benvinguda Amel!

2008-12-28T14:57:00.004+01:00

La realitat supera la ficció!

Moltes vagades ho diem, però en aquest cas ho és. L’arribada de l’Amel, la filla d’una meva amiga m’ha emocionat.

Vull donar-la a conèixer, és preciosa!

Una princeseta que ha omplert d’alegria i emoció, a part de a la seva mare, molts cors al seu voltant.
El millor conte de Nadal, la millor de les noticies: la seva arribada.

Encara no t’he abraçat però t’estimo Amel!

Ha recuperat el somriure!

2008-12-03T22:30:00.004+01:00

Sí, la noticia surt al Regió 7 d’avui, un noi guipuscoà ha recuperat el somriure gràcies als avenços de la ciència mèdica, mitjançant un implant: FELICITATS ISIDORO!!! amic-desconegut!

* * *

El 16 de setembre passat, com diria la meva amiga Yolanda que té un somriure encisador! (la de la foto, maca! eh?) va fer un any!

Sí, segons ella, els esdeveniments tristos, els que ens fan mal; els que el dolor intern gaire bé no ens deixa respirar, la millor manera de suavitza’ls és pensar, dient-se a un/a mateix/a: tal dia farà un any!És la filosofia de la Yoli, la comentarista anònima i fidel seguidora dels meus escrits. Segons ella no l’escolta ningú i des d’aquí estimada amiga et dic, que jo t’escolto sempre per més sords que estiguin o semblin els demes. Les teves frases concises i lapidàries sovint, em queden; hi penso i, de la que faig esment, una de les meves preferides. Com també recordo, però serà objecte d’un altra post, la que em vas dir el passat estiu: ets una provocadora de bons records!

En el segon post del meu blog jo parlava dels somriures, concretament de La força d’un somriure i començava l’escrit tot dient:
hi ha res més irresistible?

Rellegeixo el meu escrit i no canvio ni una coma, el mantinc!

Com a tema secundari d’aquest escrit, perquè el realment important és el de l’encapçalament, és que jo també he recuperat el meu somriure!

Des de fa poquets dies quan somric ho faig de dins a fora, no només com un gest extern d’aparença, de cortesia vers els demès.

Ahir en una conversa informal amb un col·lega em comentava, als homes també ens passa, de cop en el nostre interior “algo” ens fa clic!.
Això és el que m’ha passat a mi, clar que jo no distingeixo com feia ell entre homes i dones, ambdós som persones i, aquestes, les properes s’han adonat que “algo” en mi ha canviat, serà el somriure? La actitud? o tot plegat? tant se val!

He recuperat l’autoestima perduda, sento una gran pau interior, quin ha estat el motiu? una anècdota, una nimietat! una gota que vessa el vas!
La persona que amb la seva prepotència em va fer sentir tant malament, que poc s’imagina! la vergonya inicial, la humiliació, de cop! es va convertir en un sentiment que no m’abandona.
Ha estat com un despertar d’un mal son, amb plena consciència de la meva qualitat humana; valors que al llarg del temps mai no he traït. Honestedat i congruència, sobre tot i, molt de respecte, tant... que el no respondre amb la mateixa moneda, m’ha fet sentir i em sento, com una persona nova.

* * *

No vull acabar aquest escrit sense fer referència al “NO a la violència de gènere”
Tinc un amic que en el seu blog en parla, com a homenatge a les víctimes. Des d’aquí li dono les gràcies pel seu mail en que m’envia un fragment que, especialment, m’ha dedicat:

Has viscut al servei dels altres tot i ser princesa, has demostrat tanta qualitat humana que ningú pot dubtar de que ets un sol. El problema està que no hi ha categoria suficient en aquell projecte de persona per valorar-te en la teva justa mesura.

gràcies amic!

Chio-Chio-San ... morir d’amor!

2008-11-17T02:30:00.000+01:00

Un bel dí vedremo

No vaig estar al Kursal però al llegir la crítica del Regió7, m’ha fet evocar records i, sobre tot, històries del passat recent i llunyà...

Vaig estar al Liceu el mes de juny de fa un any i recordo, com si fos avui, l’emoció dels moments culminants de l’obra.

L’escenificació de Madama Butterfly va estar diferent, no recordo l’autor del decorat, minimalista, diria jo que no hi entenc. Però la protagonista va ser la il·luminació en segon pla del decorat, la que amb un gran encert, et transportava d’una escena a l’altre amb agilitat. Mentre l’acció principal es desenvolupava en una mateixa estança, un decorat fixa.
Coneixia l’argument, la música i per descomptat la famosa ària. Tot i així, l’emoció del directe, com sempre, la mateixa.

Recordo, ja fa molts anys, que havia de fer un regal a un amic especial. D’aquelles persones que no saps què regalar, no per quedar bé, sinó perquè em feia il·lusió.
En un moment en que la nostra generació, la nostra colla, vivíem el rock simfònic amb passió. Vaig trastejar tota la botiga de música i, sense adonar-me’n, vaig anar a parar a l’òpera. Gairebé no n’hi havia, però Madama Butterfly, em va atreure.
En aquells moments aquest gènere era card, segons la persona que em va atendre, pels pocs estudis de gravació que hi havien a Europa. Això no em va fer desistir i vaig fer el meu regal, amb la incertesa de que al meu amic l’hi fos un “pal”.
Va passar el temps i encara fa poc, com en altres ocasions, em va dir que jo li vaig fer descobrir l’òpera. Que encara ara, quan anant amb cotxe escoltava Madama Butterfly, l’emoció el feia plorar a llàgrima viva.
Jo no he seguit el gènere amb tanta devoció, però si que de la seva mà he tingut la sort d’escoltar àries inoblidables, mentre ell m’introduïa amb la seva explicació en el drama. Òperes italianes, a l’alemanya no s’ha aficionat mai, tot i que a mi; gran desconeixedora del gènere, Carmina Burana, m’encanta!

Són aportacions que ens fem les persones, enriquidores, la majoria productes de l’atzar. D’aquelles que al cap del temps et preguntes, com és aquest cas, per mi mateix/a hagués descobert aquest art?
Són se’ns dubte reflexions en que et planteges si existeix la casualitat o la causalitat. Sigui el que sigui, agradable de recordar!

què té la poesia!

2008-11-13T02:30:00.002+01:00

què té! que alimenta l’ànima!
mentre la llegeixo, mentre m’endinso en ella!
m’entristeix i m’acompanya, em fa plorar l’ànima!

Són les paraules d’un desconegut, les que em transporta’n al món dels records... és dolor i serenor, són sentiments enfrontats del meu interior, són les paraules del poeta quan diu ...

Me gustas cuando callas porque estás como ausente,
y me oyes desde lejos, y mi voz no te toca.

així comença el poema número 15 de Neruda, la Julia (Turandot) del blog (en suspens) “la crisis de mi vida”, em va enviar aquest fragment.
Avui, com altres dies, em recreo amb la seva lectura. Avui, com altres vagades, jo també escric ...

És tardor i la foscor de la tarda m’entristeix,
vull que arribi l’hora de la nit tancada.
Em sento morir espera’n el moment,
la meva buidor necessita de la foscor il·luminada...
La màgica llum de la lluna m’abraça,
diuen que és una llum freda,
per mi, un bàlsam per l’ànima!
M’adorm entre els seus braços,
em fa sentir dolçament acaronada.
Aquesta tardor traïdora! un tòpic, un rumor...
no existeix hivern, primavera o estiu per l’ànima!
El temps és el temps!
no es pot mesura amb rellotges ni estacions quan et plora l’ànima!

i així acaba Neruda el seu poema,

Me gustas cuando callas porque estás como ausente.
Distante y dolorosa como si hubieras muerto.
Una palabra entonces, una sonrisa bastan.
Y estoy alegre, alegre de que no sea cierto.

i així acabo jo,
com la Julia “en suspens”? o deixant dormir el blog?
preguntant-me, com el Jordi Rius Bonjorn: perquè un blog? ...?

Mirades perdudes, mirades del passat

2008-10-22T01:30:00.009+02:00

Quan el Sr i la Sra “X” arriben, un cop tractat el tema de la visita, el Sr “X” em somriu tot dient:

- bah! ara parlem dels nostres temes, explica, explica!

És una mena de joc entre nosaltres, li encanten les anècdotes relacionades amb la meva professió, això sí, respectant la confidencialitat i respecte que el tema requereix.

Li agraden els meus relats i m’anima, l’últim dia i des de l’afecte que em té, a que ho escrigui tot tal com succeeix. Ho troba molt interessant, creu que amb el temps la realitat dels fets es poden distorsionar o oblidar.
Com en altres ocasions i seguint el protocol que tenim per costum, responc:

- no s’avorrirà la seva Sra?

Tot seguit, ell li prenc la ma amb tendresa anomenant-la pel seu nom i, amb un to especialment dolç, li diu:

- ..., oi que no t’importa que parlem una mica?

Ella gira el cap vers ell, sense fer cap gest, com si la carícia rebuda o el to suau de la seva veu fos el resort que l’impulsa a realitzar el moviment.

La Sra “X” ha perdut la mirada, la tenia, la recordo però eren altres temps ...

El Sr “X” em tradueix la resposta tot dient,
- no, no s’avorreix.
Jo no pregunto, desconec la llengua que parlen entre ells...

Tinc una pregunta pel Sr “X”, si mai tinc l’ocasió, m’agradaria saber si duran aquest temps que cuida de la seva Sra, a la que vesteix i pentina amb la mateixa elegància del passat; a la que porta a passejar cada tarda agafada de la ma, a la que un dia es van estimar i estima tant... si ella el mira alguna vagada, si en algun moment del dia o de la nit, ella recupera la mirada del passat...

Vull creure que això és possible, que això pot passar; sinó més, segur que ell ho espera, ni que sigui per un instant…

Ho penso perquè, quan els veig, me’n recordo d’una experiència personal que vaig viure amb una persona de mirada perduda, que un temps vaig conèixer i tractar per temes professionals. En un encontre fortuït, em vaig assabentar de la seva situació.

Jo la recordava com una persona amb vida pròpia, molt independent, recordo moltes converses compartides amb ella, era una dona especial!
Quan la vaig cridar pel seu nom, em va mirar i vaig veure vida en els seus ulls, va ser un instant!
Els seus ulls van xiuxiuejar d’alegria, em va conèixer, segur!
Els seus llavis també van dibuixar un somriure.
Al acostar-me, saludant-la amb un petó, es va girar cap a la seva acompanyant; com preguntant-li alguna cosa però sense preguntar. Balbucejava paraules sense lligar i, al tornar a girar-se cap en mi, vaig sentir un esglai al meu interior, havia perdut la mirada del passat...
Per això vull pensar que el Sr “X”, en algun moment del dia o de la nit, també veu aquells ulls amb vida... i, si no és així, segur que espera cada dia, quan retroba aquella mirada perduda, la mirada del passat...

Si Cal... el vestit d’una Dama!

2008-10-16T16:30:00.006+02:00

per que Manresa ho val!

... Si Cal i, clar que cal!

encara que de mica en mica, vestir Manresa!

S’ha de fer perquè la ciutat és com una Dama, amb cos i ànima, que ha de lluir les seves millors Gales.
El vestit són els seus edificis rehabilitats, segurs i bonics! així com, la urbanització dels seus carrers amb els serveis adequats, un bon calçat!
L’ànima és la seva història i, la vida de les persones que l’habitem, la seva delicada roba interior!

Poca gent creu que la revitalització del casc Antic de Manresa és possible, per sort jo conec unes quantes persones que, no només i creuen, sinó que hi aposten fort perquè això sigui una realitat.
Són persones apassionades que arrisca’n amb il·lusió!
Tema de conversa sovint al meu entorn, són les diferents propostes d’iniciatives, innovadores moltes d’elles i, que tard o d’hora, no només l’exemple de l’Emi reobrint el Si Cal, sinó també altres d’allò més interessant, que es va coent al meu voltant.
Totes aquestes persones estan d’acord quan fan el següent comentari:

“quan arribo a qualsevol ciutat, el primer que visito és el seu casc Antic”

... també m'agrada!
Als matins d’hora del cap de setmana, quan la gent no treballa i sembla que la ciutat dorm, passejar pels carrers solitaris, sense presses i sense rumb. Amb la mirada curiosa se m’il·lumina cada cop que descobreixo un racó nou, una porta antiga, la pintura d’un porticó! ...

... també!
Passejar sota la llum esmorteïda que transmet l’enllumenat de sodi que il·lumina la ciutat, especialment, l’ambient creat en el casc Antic!. Tot plegat em transporta, m’asserena, m’abraça i m’acarona l’esperit...

... i, torna’n a l’enunciat!

Manresa i la seva història són un punt de partida ric, viure-la i donar-la a conèixer, ho hem de fer amb el seu millor vestit!

... i, què pinta el Si Cal amb tot això?

doncs, d’entrada, està ubicat en una planta baixa d’un edifici de recent rehabilitació. Amb un interior en que s’ha recuperat, tant els gruixuts murs de pedra, com el seu embigat; reforçat i tractat per aconseguir, amb l’acurada decoració que en Josep Mª Roma, propietari, en el seu dia va vestir amb tanta il·lusió!

un vestit nou per estrenar!

També, en un futur que esperem no sigui llarg, situat en el xamfrà de dos carrers, Santa Llúcia/Galzeran Andreu, serà un punt de pas per accedir a la passarel·la peatonal projectada, que aproparà el barri de les Escodines amb el centre de la ciutat,

s’augura un bon calçat!

... i, aquest divendres 17, a partir de les 20,30 h, s’inaugura el

Si Cal amb cava i pa amb tomàquet per tothom!

També serà quan en aquest punt de la ciutat,

l’engalanada Dama s’aixecarà la faldilla,
per lluir amb la falsa coqueteria de femme fatal,
les delicades mitges de seda cobrint les tornejades cames,
saltejades amb pedreria i un petit tresor: el Si Cal!

Si Cal... una mica més!

2008-10-16T16:15:00.010+02:00

Olé! les persones innovadores!

... Si Cal, i cal, tornem a Schumpeter, que al considerar la innovació com a nota definitòria de l’empresari i, la funció d’aquest en l’àmbit econòmic, en fer noves combinacions... quines ens vol oferir l’Emi en la seva nova etapa empresarial? o, quins són els mitjans o factors d’innovació que introduirà per optimitzar la seva inversió? encaixa/’n aquest/s amb alguns dels punts exposats en la teoria de l’economista? com ara:

la introducció d’un nou bé o servei
la introducció d’un nou mètode de producció
l’obertura d’un nou mercat
la conquesta d’una nova font d’aprovisionament
la creació d’una nova forma d’organització de la indústria

Sona pomposa la relació exposada, estem parla’n d’una activitat de reduïdes dimensions i creació de pocs nous de llocs de treball...
Però m’agrada transposa’ls a nivell local, amb una activitat modesta, com és en aquest cas. Són una referència a tenir en compta a l’hora de tirar endavant una iniciativa d’aquest tipus, si no més, a mi m’agrada teoritzar.
En un temps de desceleració de l’economia, qualsevol iniciativa privada, encara que només sigui amb la producció de dos nous llocs de treball, personalment, m’encanta!
Si afegim que, a qualsevol nivell, la innovació és un element que crea expectatives... perquè no?

... Si Cal, piano–bar?

També! perquè ha incorporat al local un piano, sí, ja m’imagino...

un sopar romàntic amenitzat amb una sonata de Chopin...

uuufff! què bé!
Clar que per aconseguir l’efecte desitjat, al cent per cent, hauré de portar al pianista compixat, no sigui que algun espontani se senti artista i m’esguerri el sopar...

ja se sap, oi? per les vocacions, mai és tard! jo al menys en tinc unes quantes en marxa, inconfesables!

... al Si Cal no caldrà aportar cap titulació del Conservatori, ens podrem llençar al ruedo: per cantar, per ballar, per fer teatre...

el que ens demani el cuerpo!

... el Si Cal, vol ser un punt de trobada en hores d’oci nocturn, de 18 a 24 h, per sopar o fer una copa; per xerrar, escoltar o tocar música o simplement badar...

L’Emi pretenc, entre d’altres productes, potenciar els del Bages: vins, caves, embotits, patés i formatges.
Oferirà plats bàsics, senzills, el principal: pa amb tomàquet i amanida verda.
Vol recuperar l’enciam i el tomàquet de l’oblit!

Actualment hi ha unes amanides tant meravelloses, que s’està perden pel camí aquests dos productes tant elementals. Comença poc a poc i amb bona lletra, sobre la marxa, anirà incorporant plats casolans ampliant l’oferta.
Tota copa que serveixi anirà acompanyada d’una tapa, a càrrec de la casa, per descomptat! Així com, una amanida verda amb el pa amb tomàquet, també gentilesa del Si Cal!
Un dia a la setmana, per determinar, música en directe, exposicions i xerrades... de tot s’anirà informant!

Si Cal ... tornem a obrir!

2008-10-14T21:15:00.002+02:00

Olé! les persones emprenedores!

... i, tant Si Cal, com si no, torna a obrir el dissabte 18 d’octubre, a les 18 h de la tarda, de dimarts a diumenge.
L’Emi és la persona que reobre les portes d’aquest acollidor local situat a la cruïlla dels carrers Santa Llúcia/carrer Galzeran Andreu, al peu de la Baixada del Pòpul (la que estan urbanitzant de nou, amb un pas peatonal per accedir des de la Plaça de l’Ajuntament).

... i, perquè emprenedora? ... i, perquè innovadora?

Teoritzar sobre el significat d’aquests dos conceptes, no és el cas, insignes economistes ja ho han fet i ho fan. Només dir que, com Schumpeter (economista austríac), jo també entenc que la persona emprenedora, fonamentalment és, innovadora ....

En l’Emi es dóna amb dues condicions,
Emprenedora perquè té un projecte que hi creu i el posa en marxa, arriscant el seu capital tant material com humà i,
Innovadora perquè ho fa sobre uns pilars sòlids, els que sustenten la base d’aquest concepte:

intuïció
creativitat i
imaginació

aptituds innates que conflueixen en l’Emi i, per la seva experiència professional en diferents sectors, ens ha donat la seguretat a tots els que l’estimem; els que li fem costat, que el seu projecte serà un èxit!

... i, Olé!

perquè en aquests moments, en que la paraula crisis, té l’hegemonia de tants i tants discursos; iniciar una activitat és per ella, com diu l’anònim comentarista del meu anterior escrit:

si la vida et dona l’esquena... TOCALI EL CUL!

Te di mi vida … te di mis ojos!

2008-10-13T03:56:00.000+02:00

Hi han diferents maneres de donar la vida, la directora Icíar Bollain (2003) ens va mostrar “una” en la seva pel·lícula “Te doy mis ojos”, però hi han tantes …
Diuen que si entregues els teus ulls, al no poder mirar-te, no et veus; no pots estimar-te. Recuperar els teus ulls és bàsic per recuperar la teva vida, diuen …
Però com pots recuperar-la quan et mires i t’adones de que no la tens? què el que veus, només existeix a la teva ment!
Manera lenta i eficaç que t’avoca a la mort en vida és quan per sobreviure optes per callar, per no tenir veu, pel silenci i la soledat.

Aquest silenci protector, tant de la por com de l’angoixa, que ha crescut amb tu any rere any; amic fidel que t’aporta seguretat i també un altre vida …
Una vida en que no corres perill perquè ningú la veu, en la que tot és pau i harmonia, perquè tot queda en la teva intimitat.
Amb el temps perds la capacitat de discernir, en el món dels sentiments, què és somni o realitat; què és vida …
Quan ets conscient, perquè has cregut que has recuperat la llibertat, te n’adones de què ja ha passat mitja vida. Que no la saps viure perquè no has viscut mai tu, sinó a través dels altres a qui has donat els ulls …

Et sembla que camines i, caus! que parles i, no t’escolten! que mires i, no et veuen!
La vida real és dura! trobes a faltar el somriure dels teus somnis, les carícies … és massa tard per aprendre a comunicar amb les persones que t’envolten, has estat còmode masses anys, callada! sense incordiar!

Tornen les llàgrimes, com si amb el dolor de tants anys no n’hi hagués prou! el càstig per algo que has fet, existir suposo, és cruel …
Deia ahir una amiga que, només des de la llibertat podem construir … en el meu cas, una nova vida.
... efímera llibertat! massa tard per construir o recuperar quan mai t’ha estimat la vida …

Des del desencís, torno al món dels somnis!

… bon jour tristesse! fidel companya i amiga,
tu ets la única que mai m’abandonaràs!

vergonya o/i orgull d’una ciutadania ... UE

2008-09-26T16:10:00.002+02:00

Dicotomia que a la pràctica se’m crea com a ciutadana de la UE.
No me’n sento orgullosa de que pel meu naixement se’m doni un tracte preferent.
Tampoc que pel meu sexe el tracte sigui la discriminació positiva, a pesar d’entendre que és una situació transitòria, un interpas com a col·lectiu a protegir, fins a l’anhelada igualtat.
On són els principis inspiradors de la UE? en un primer moment econòmics, en un passat recent de tendència al ben estar social i, en un actual corrent neoliberal que no amaga els nous vents que es respira, alarmants!: el racisme i la xenofòbia!
Mitjançant aquestes ulleres gegants (les de la foto insertada), activistes d’AI, la Fundació per la Pau i Intermón Oxfam; van realitzar un acte simbòlic front al Ministerio de Asuntos Exteriores y de Cooperación per insistir en la urgent necessitat d’adoptar un Tractat Internacional d’Armes. Són actes per sensibilitzar als governs de la necessitat/urgència de posar fi al descontrol d’armes actual, en el marc dels debats que tindran lloc en les NNUU el proper mes d’octubre.
Són aquestes mateixes ulleres gegants les que jo utilitzo en aquests moments, per la vergonya que sento per la meva ciutadania europea.
No exposaré aquí el contingut de les recents directives aprovades, exposar-ho requereix un post addicional. El faré una per una perquè aquests últims dies m’he dedicat al seu estudi i em veig preparada per comentar-les. Intentaré fer-ho amb un llenguatge entenedor i donar la meva opinió.
Tampoc comentaré els dubtes que se'm creen quan a la seva transposició en el nostre dret intern, així com, l’harmonització del seu contingut amb els tractats internacionals ratificats pel govern espanyol.
Tampoc cal que comenti les vergonyoses mesures preses pel govern italià en nom de la seguretat nacional, no cal, tots estem al dia. Només dir en aquest últim cas, que sento vergonya de compartir una ciutadania amb un payo com en Berlusconi i uns quans més que no cal esmentar.
Vergonya/orgull, però sobre tot desencant, segurament per les altes expectatives que en un primer moment va significar per mi la nostra adhesió a la UE.
Només a nivell individual em compensa en el dia a dia i en la mesura que, com a treballadora em permet l’exercici de la meva professió, el actuar en consciència en aquest marc europeu del que formem part. Per mi és enriquidor i una forma de transmetre, al que ho requereix, una forma diferent d’atendre el seu problema. Aquest fet m’enorgullés i d’alguna manera, sinó més per a uns poquets, la necessitat de ser escoltats i representats pels sols fet de la seva condició humana.
El pertànyer a un col·lectiu sovint sota sospita de falta d’escrúpols, m’omple personalment en el sentit de que tinc al meu abast la possibilitat de materialitzar, amb la meva microaportació, el respecte a la tant constitucionalment cacareada dignitat.

Sento orgull, com a ciutadana i a nivell local, de formar part de la gran majoria de manresanes i manresans que tenim dificultat per arribar a final de mes, a pesar de mantenir dues feines i hores extres “les festes de guardar”; no perquè jo mengi més del compte, sinó perquè no estic sola a la taula de casa. Com a la majoria, també, d’immigrants.
Sento orgull de treballar amb el que no m’agrada, perquè això m’iguala en la necessitat, amb molts dels meus clients i clientes que no poden deixar de fer-ho per sobreviure ells i la seva família en el seu país d’origen, en que tots esperen la transferència per poder sobreviure.
Sento orgull de poder donar, a nivell individual, el tracte de respecte que es mereix una persona independentment de la seva ciutadania, sexe, raça o religió.
Sento orgull de que no hagin diferències a l’hora de fer una cua amb altres immigrants.

Sento vergonya de poder treballar del que m’agrada, perquè això em diferència de la majoria, una crua realitat. A pesar de que tot a estat producte del meu esforç personal, tot i que les meves circumstàncies, no eren les més idònies i només amb la constància he pogut vèncer les dificultats.
Sento vergonya de molts dels nostres governants, perquè sense remordiments, quan a la meva interpel·lació sobre que senten per la corrupció no denunciada d’altres seus companys, et responen ... mentre no ho faci jo”.
Sento vergonya de ser tant afortunada de poder gaudir d’una llibertat personal, fets i opinions, que la majoria de dones al món no poden ni tant sols somiar.

Però són tantes les vergonyes que sento per la falta de respecte, o és incultura? al meu voltant ...

Silencis ...

2008-09-22T16:15:00.001+02:00

Silencis compartits, silencis en solitud, silencis ...
Sovint en parlem de comunicació, del que ens aporta a nivell col·lectiu o individual, però ens oblidem dels silencis i, aquests també llenguatge, sovint amb molta força.
Dóna’n resposta a molts interrogants que la vida planteja en el dia a dia, és una manera de parlar, de comunicar ...
No parlo dels silencis imposats, tampoc dels que, compartits, són producte d’una no comunicació.
Parlo dels que ens fan comunicar amb el nostre entorn, amb la natura o amb les persones, els triats!
Últimament n’he gaudit d’uns quants a la natura, compartits amb persones que també, de costat, han sentit l’emoció que ens ha transmès el moment.
No puc oblidar el sorollós silenci trencat de l’aigua esclatant amb cascada sobre les pedres d’un riu, ni el sorollós silenci de les onades pica’n el casc d’un veler; crea’n junt amb el sorollós silenci del vent contra les veles, la més perfecta simfonia!
També amb solitud n’he gaudit perquè forma part de la meva vida, com a un espai més que tracto de preservar. Són silencis buscats, els personals, els que em permeten col·locar o redistribuir els mobles del meu cap, els que em permeten somiar la vida o els moments que a la pràctica no tinc al meu abast ...
També dels compartits amb persones, respectant els nostres espais, gaudint dels nostres silencis, sovint acompanyats d’una mirada, d’un somriure ...

... els triats per mi, els viscuts amb intensitat!

la Diada i un veler que se’n diu LLIBERTAT!!! avui fa un any!

2008-09-11T00:30:00.005+02:00

Avui fa un any que vaig crear el meu bloc, el com, el quan i el perquè, el deixo per un altre post.
Ha estat un any ple de vivències a tots els nivells i, sens dubte, el meu bloc ha estat un factor més.
Faig un balanç mental i, d’un any a l’altre, de la passada Diada a la d’avui, déu ni do! quin canvi!

En l’últim sopar de
la colleta itinerant que hem gaudit d’un “Estiu a la Ciutat”, amb seu social al “Camarón” i “sopars amb vetllades fins a la sortida del sol al meu Hort”; va venir en Pere Iborra (Pere vaixell, com diem nosaltres) que té un veler. Transmundista convençut i amb una il·lusió, donar la volta al món amb el seu veler, el LLIBERTAT!
És amb aquest veler amb el que sortirem aquests dies d’aventura set persones més en Pere, gaudint del mar i del cel!
Ja ho tinc tot a punt ... i sobre tot, el bloc de dibuix, el llapis i el carbonet!
Avui fa un any que escoltava a Pavarotti, ell ja no hi és, però la seva veu sempre estarà amb nosaltres! bravo Luciano!!!

BONA DIADA A TOTES I TOTS!

http://www.haddoch.cat/

han estat uns dies complerts!

Puedo escribir los versos más tristes esta noche

2008-09-05T23:45:00.002+02:00

Així comença el Poema núm. 20 de Neruda, em va enganxar des del primer moment. Els seus poemes em van fer encuriosir per conèixer l’obra literària d’aquest autor tant polifacètic.
Aquests dies he estat llegint apunts de “Cuadernos”, concretament el núm. 41, publicat en la web de la fundació Pablo Neruda.
Així he descobert el seu “Canto general”, en el que Pablo Neruda realitza la creació poètica de la Historia del continent llatinoamericà.

M’aturo un moment i llegeixo ...

Cuando yo escribía versos de amor, que me brotaban

por todas partes, y me moría de tristeza, ............

... literatura, història, filosofia!
... quantes vides necessito per poder conèixer tant sols una mínima part?

Endinsar-se en la lectura, o en qualsevol art o disciplina, suposa viatjar per móns per descobrir i, els/les que estem tant encuriosits/des ... ens fa viure altres vides, altres sensacions!
Algú que no recordo va transcriure una dita,

“... no pensis en viure la vida, viu!”

Desconec l’autor de la mateixa, però en aquest cas no és important, el contingut de la frase és el que realment em fa rumiar. No era Sespir? (com diria Camilo José Cela) el que va escriure:

“... pienso, por tanto existo”

... i dic jo,

“què seria de la meva vida sense pensar? la visc intensament i,

el pensar, em fa gaudir i ser més conscient de la realitat”

Puc reviure moments feliços, puc obviar els que em fan mal; puc endolcir els forats negres del meu cervell, els que no estan fidedignament gravats en la memòria del meu l’ordinador mental, com comentava en un escrit d’aquest bloc ... Puc somiar desperta i fantasear lliurement, això em permet viure a la pràctica, en un moment donat, d’un somni fet realitat!
Tot plegat em permet el no viure la vida dels altres, perquè la vida és curta i només tinc temps de viure la meva ... tot això i més em permet la facultat de pensar!

Ahir va ser el meu sant i em vaig regalar un llibre, un clàssic, d’aquells que no trobava mai el moment de llegir però no per això oblidat.
No el tenien a la llibreria i fins que me’l portin vaig aprofitar, ociosa de lectura al no poder materialitzar el meu regal, llegir poemes dels que tinc marcats perquè m’han agradat i, entre ells, aquest que en un inici comento,
Si algú ho llegeix i com a mi, Neruda el sorprèn, felicitats!

Puedo escribir los versos más tristes esta noche.

Escribir, por ejemplo: " La noche está estrellada,

y tiritan, azules, los astros, a lo lejos".

El viento de la noche gira en el cielo y canta.

Puedo escribir los versos más tristes esta noche.

Yo la quise, y a veces ella también me quiso.

En las noches como ésta la tuve entre mis brazos.

La besé tantas veces bajo el cielo infinito.

Ella me quiso, a veces yo también la quería.

Cómo no haber amado sus grandes ojos fijos.

Puedo escribir los versos más tristes esta noche.

Pensar que no la tengo. Sentir que la he perdido.

Oír la noche inmensa, más inmensa sin ella.

Y el verso cae al alma como pasto el rocío.

Qué importa que mi amor no pudiera guardarla.

La noche está estrellada y ella no está conmigo.

Eso es todo. A lo lejos alguien canta. A lo lejos.

Mi alma no se contenta con haberla perdido.

Como para acercarla mi mirada la busca.

Mi corazón la busca, y ella no está conmigo.

La misma noche que hace blanquear los mismos árboles.

Nosotros, los de entonces, ya no somos los mismos.

Ya no la quiero, es cierto, pero cuánto la quise.

Mi voz buscaba el viento para tocar su oído.

De otro. Será de otro. Como antes de mis besos.

Su voz, su cuerpo claro. Sus ojos infinitos.

Ya no la quiero, es cierto, pero tal vez la quiero.

Es tan corto el amor, y es tan largo el olvido.

Porque en noches como ésta la tuve entre mis brazos,

mi alma no se contenta con haberla perdido.

Aunque éste sea el último dolor que ella me causa,

y éstos sean los últimos versos que yo le escribo

passió per l’arquitectura … passió per la rehabilitació!

2008-09-03T01:12:00.011+02:00

“Els materials nobles envelleixen amb dignitat, s’hi nota el pas del temps i això els dona una bellesa especial”

Són paraules del meu amic Pep Lluis (Josep Lluis Pastor, arquitecte), mitja vida de costat a provocat que,
... mica en mica, els dos, també anem envellint amb dignitat; la que ens dona una base sòlida per fer-ho, l’amistat.
Encara que per nosaltres, el compartir tants i tants moments, rejovenim cada dia perquè tenim un tret en comú: la passió!

És difícil mantenir-la al llarg del temps, diuen, jo no hi estic d’acord! i segur que ell tampoc. En un dels seus escrits, ja fa nou anys, descrivia l’arquitectura com a:

Els espais i les formes entre les que vivim cada dia ...

Ho és l’espai on ens despertem, l’escala que baixem, els carrers per on passem cada dia i les places per on passegem. Ho són tots aquells espais que ens diuen alguna cosa, que no ens deixen freds; que són més o menys agradables o suggerents, dels que t’enamores o potser arribes a detestar. Tots aquests espais són Arquitectura.
També deia,
A vegades les coses no les busques, sinó que t’hi trobes, t’hi veus arrossegat i no saps perquè. Desprès arriba un moment en què comences a prendre consciència d’on ets i del que fas.
Jo vaig ser conscient de la seva passió per la rehabilitació des de molt al començament de la seva carrera professional, encara sóc testimoni, sempre ha apostat pel casc antic de Manresa.
Ha estat i és dur, no ja com a professional, sinó per la dura tasca de convèncer i transmetre el que ell ja té clar: engrescar i tirar en davant el procés, sovint llarg i costós de la rehabilitació; però que se’ns dubte i, això ho comparteixo amb ell, el resultat compensa l’esforç.

Han passat els anys i té una llarga llista de cases importants que ha rehabilitat: casa Gabernet Español, casa Solercasolleres, casa Morros, casa Asols, casa Torra, casa de Sant Ignasi Malalt ... i també un edifici industrial llegendari a Manresa, la Maquinaria Industrial.
Però no és amb aquests noms amb els que ell em va mostrar la seva passió, va ser amb cases del nucli antic més modestes però no per això importants. Edificis situats en els carrers: Talamanca, Barreres, Pou, Sant Agnès i Jorbetes, Sant Miquel, Nou, de la Mel, Santa Llúcia, Sant Bartomeu, Piques, Carme, Urgell, plaça Gispert ... els he posat de memòria, segur que en falten, ah! i no faig esment dels de la comarca, que són uns quants.

Crec que no sóc massa objectiva quan parlo del meu amic, d’acord!
També he viscut al seu costat les decepcions, hores i hores treballant amb estudis i propostes que no s’han materialitzat, o bé, que les ha realitzat un altre company. En aquests casos també és tema de conversa quan passem pel davant, te’n recordes del nostre estudi? o, de la nostra proposta? ...
Hi ha tants i tants detalls a tenir en compte en una rehabilitació ... el meu amic hi posa la mateixa il·lusió, tant si és o no important, forma part de l’arquitectura, és la seva passió!

perquè tu ho vals! ... tinc un PREMI!

2008-08-30T01:50:00.000+02:00

Gràcies Striper! m’ha fet molta il.lusió!
És com un joc, d’acord! però per mi és un honor. No està de més l’aportació a la nostra llengua aquest gest.
L’Striper el va crear i aprofito, sense que se m’enfadi, de que passi per un bon “corrector” els seus texts, que de vagades déu ni do!
No és excusa dir: quan anàvem a escola, els que tenim una certa edat..., això ho va dir ell en resposta a un comentari anònim que van fer en un post seu, recriminant-l’hi les faltes d’ortografia, ho recordo i em va quedar!
Aquest premi diu molt del que el va crear, es tracta de l’Striper (del bloc Striptease T'Histories), denota una inquietut, una sensibilitat.
Gràcies de nou Joan i reconec que jo també m’haig d’esforçar, segur que em colo bastant, no ets l’únic.

Rebre el premi comporta concedir-lo a tres blocs més en català, espero que els faci la mateixa il.lusió que a mi i, sobretot, que ens motivi a tots plegats a tenir més cura en els nostres escrits.
Els guardonats són:

històries Manresanes (Jordi Bonvehí Castanyé)

a Manresa no hi fan res ... (o potser, si)
2N2A (L'Espia)

També m’ha passat en Joan (l'Striper) el següent “meme”, que no sé massa que vol dir o quin sentit té el respondre’l però que no tinc cap inconvenient en fer-ho:

EL MEME

1. Una pel.lícula.

Tantes!!! una em costa, una de mítica:

"Muerte en Venecia"

2. Una cançó.

Aquesta és impossible, són tantes i tants moments ...

"Bohemian Rapsody" (Freddie Mercury)

3. Un llibre.

Cada vagada és més difícil respondre:

"Crònica de una muerte anunciada" (Gabriel García Márquez)

4. Una cosa que et faci ràbia.

La falta de congruència entre el pensament i els fets

5. Una cosa que t'agradi molt.

Que la vida, el dia a dia, em sorprengui!

6. El teu plat preferit.

Qualsevol de les meves especialitats, un:

"sopa de ceba"

7. Una beguda que t'agradi.

"orxata"

8. Una col·lecció.

Un temps em vaig aficionar a comprar:

"rosaris"

9. Una raresa.

Respondré amb un paràgraf d'una cançó:

"dama, dama de alta cuna de baja cama ..."

10. Un desig.

Que les persones que m'envolten, amb les que em relaciono, enfoquin la nostra relació amb la base de la paraula:

"amor"

* * *

Ara tinc que passar el meme oi? doncs bé, als mateixos guardonats anteriorment:

... històries Manresanes (Jordi Bonvehí Castanyé)

a Manresa no hi fan res ... (o potser, si)

2N2A (L'Espia)

nit a Montanuy … un passeig per les estrelles!

2008-08-22T02:28:00.021+02:00

Una incertesa de cap a peus, de nit i de dia que em porta a un vertiginós buit i tristesa sovint disfrassada d'esperança, il.lusió i alegria.
No sé si faig bé de vestir-la amb aptituds positives o, aquestes, em provoquen una dicotomia que acaba amb aquesta angoixa ofegadora.
No sé quin fil seguir a part del de l'instant, un fil que no teixeix espectatives i tant fràgil que en qualsevol moment es trenca en plor, buidor i la tristesa més tangible.

EMI

Si pogues atrapar aquells instants i guardar-los en les meves mans, recorreria el meu cos com si fossis al meu costat.

EMI

Va ser una nit d’estiu amb un encant especial, amb un cel saltejat d’estrelles xiuxiueja’n en el firmament.

Moment compartit d’ambdues amigues en la solitud d’un cim ... nit a recordar, nit plena d’una bellesa especial i, que sense adonant-se, ens va transportar al món de la pau interna, de la serenitat.

Aquest món en el que les llàgrimes no són agres i la bondat del cor és la que preval. Sentiments plens d'amor per les persones properes i per les que s'han allunyat. Confidencies per poder entendre i respectar els records que ens feian mal.
El cor de la meva amiga es va omplir de sentiments i records que creia oblidats, records de la infantesa i que ja no tornaran.
Aquests i altres pensaments del passat llunyà i d’altres no tant. Records feliços, tendres i, de tant en tant, un xic de tristesa per les persones que ens han deixat.

Unes, perquè definitivament ja mai més tornarà veure. Ja no tornarà a passejar pels carrerons del poble, recordava amb tristesa, de la ma del seu pare estimat. Tot recorda'n la tendresa de la seva mirada i l’amor que li transmetien les seves paraules, sabedor de que algun dia, la seva estimada filla el trobaria a faltar. Altres, perquè tot i saber que existeixen, que simplement s'han allunyat, que hi són i que l’han acollit amb els seus braços en moments plens de passió, no els podrà tornar a reviure perquè aquest món és molt complicat.

Van ser uns dies idíl·lics en aquest poblet pirenaic d’estrets carrers com a túnels, travessats d’arcs que connecta’n les cases de gruixuts murs de pedra de marcat estil alpí, donant-li un aire especial.

Camina’n voreja’n el riu vem gaudir de tots els plaers que ens ofereix la natura, els vem gaudir amb els cinc sentits.
Aquelles olors dels arbres i de les plantes, aquell gust de les maduixes salvatges, aquella aigua fresca de la font ... aquell tacte de les roques quan preníem el sol per eixugant-se desprès del bany... la carícia de les transparents aigües del llac sobre els nostres cossos nusos, la carícia del sol que es col·lava amb dificultat entre les altes muntanyes i, sobre tot, la visió del paisatge de postal.

Vaig pensar amb el meu amic Walter (post de 15 de maig, Che! ... el meu dubte, WALTER ... la resposta), com hagués disfrutat!
Les nits però, van ser de gran bellesa i una en especial ...

... i, entre mig de les estrelles, de tant en tant, les llumetes d’un avió semblava que les vorejava fent-les ballar.
... vaig pensar en el meu amic Pere, un papà treballa’n (com diuen els seus fills) i, li vaig explicar el que estava veien en aquells moments i el que em feia sentir.
... ell que vola tant a prop de les estrelles em va respondre amb un desig, que ho desfruités a tope! perquè ... aquest cel és màgic!
... i segur que ho és, ell ho sap perquè passeja molt a prop i m'ho ha dit! jo m'ho crec!
... jo que somio desperta en passejar pels núvols, gaudint d'una imaginària suavitat, aquella nit a Montanuy, el cel i la llum de les estrelles em va captivar!

Comentari de comentaris (III) ... els meus blogs favorits

2008-08-01T04:57:00.002+02:00

Bloc de Jordi Rius Bonjorn
A R Q U I T E C T E

Arquitecte de professió i músic de vocació ... Perquè un bloc?

Ell ho intenta justificar bàsicament pel tema professional, però a mi em dona la impressió que com moltes i molts, hi ha un “quelcom” que tots tenim en comú ... dona uns quants arguments, jo em quedo amb l’últim punt:
Per poder ser una baula en la xarxa de xarxes, d’aquesta eina que em permet entrar en la "gran conversa" que tant clarament explica Saül Gordillo, per això alço la veu i pregunto...

Hola? hi ha algú?

Si, jo hi soc! i segur que som molts més Jordi!
Al llegir l’article de Saül Gordillo em vaig sentir com una “puceta” dins d’aquesta voràgine virtual. Per uns moments em vaig acomplexà! No estava a l’altura de tants blocaires de prestigi i renom com ell esmenta al parlar del fenomen dels blocs.
Que feia jo escrivint vivències, pensaments o experiències personals? que podia aportar? i si algú em llegís, quina vergonya! No cal dir que aviat em vaig fer passar les manies i, per què un bloc? ara per ara no m’ho qüestiono.
Tornant al bloc del meu retrobat excompany de feina, un temps vem coincidir i qui ens ho havia de dir desprès de tant anys! i a més, que ens comentaríem els nostres respectius blocs!
És una nimietat segons com tu miris, però et sents una mica menys sola, menys insignificant.
El fet és que llegint els seus diferents posts, he observat que els seus escrits, denoten una mena de “necessitat” de comunicació i difusió més amplia, sobre els temes que el preocupen, que l’entorn habitual. Fent un recorregut pels seus escrits, me n’adono que els temes els “toca”, com diria ell, amb clau musical: de Sol? de Fa? ......

en uns es QUEIXA!
un fragment .........
HOUSE publicat el 20 d’abril,
La majoria de series de la TV son o be de policies, bombers, advocats, ..No es un sarcasme que una de les series de mes èxit a sobre es digui HOUSE ? ...... ara mateix nomes recordo dues pel·lícules en que el protagonista es arquitecte ....

i, el comentari que em va inspirar .........
t'has oblidat del COLOSO EN LLAMAS, el cap de Bombers era arquitecte i, quin arquitecte!!!!! PAUL NEWMAN en "sus tiempos mozos", una gozada per la vista de les fèmines! anima't! diuen que "que lo poco, si bueno, 2 veces bueno!"un petonet
i, el que vaig afegir per rectificar .........
Jordi em vaig equivocar, el cap de bombers era l'Steve McQueen, l'arquitecte era el Paul Newman (amb aixó vaig està encertada).Era tard i em vaig liar!i la dita "lo bueno, si breve, 2 veces bueno"

al que Jordi em va respondre ....
Caram Rosalia quina agradable sorpresa! :-)
Però tornant al post... la trama no era per qüestions pròpiament de la feina o dels estudis d'arquitectura.... no crec que fos gaire bo pel glamour del Paul Newman imaginar-lo rascant un vegetal a 2/4 de 6 de la matinada perquè te una entrega de projectes i encara ha de fer les copies. (buff!! que antic que queda això de rascar vegetals..... la nova fornada segur que ni ho ha viscut ... però segur que encara es segueixen tallant dins amb el "cutter" per les presses d'acabar una maqueta) :-)

* * *

en altres intenta donar respostes FILOSOFA’N!
un fragment .........
HARMAGEDON IMMOBILIARI publicat el 25 d’abril,
... es un títol exagerat, caricaturesc... és en aquestes situacions quan la mort pot esdevenir vida i el final d'un procés l'inici d'un altre. ....... les possibles solucions i la solució definitiva de tot el que ens trobarem d'ara endavant.
Què esta passant? Què hi podem fer ara? Què podem fer sempre?

i, el comentari que em va inspirar .........

Jordi, en un primer moment volia comentar-te el tema que desenvolupes, però m'ha agradat tant el discurs d'Steve Jobs que he repetit 2 cops l'audició.M'ha encantat la seva filosofia de la vida, el seu aprenentatge a la universitat de la vida!M'he sentit reflexada en alguns dels seus punts de vista, de com viu la vida! de com la vull i visc jo!gràcies pel regal virtual!

* * *

en uns demana PARTICIPACIÓ!
un fragment .........
Tu quina tries? publicat el 9 de juny,
Perquè no em dius quina solució t'agrada més?
Es tracta d'un avantprojecte ... oficines per la creu roja de Tàrrega.

i, el comentari que em va inspirar .........
Jo trio el primer estudi, amb una variant en els punts de llum natural en el passadís, el faria a tot el llarg del mateix, un sostre amb un material translúcid.
La il·luminació artificial indirecta, aprofitant la irregularitat dels accessos als despatxos.Sort!

al que Jordi em va respondre ....
Es la primera proposta que vaig fer i es la més "desordenada" de les tres. L’únic dubte que em genera es si l'espai del passadís seria molt "personalitzat" per la gent que hi treballes/passes o be seria un galimaties , es a dir...tot i les irregularitats quedaria clar el "patró corba"? o guanyaria el caos a l'ordre.
Es com en una improvisació musicalment parlant. Cal un cert ordre que es repeteixi perquè qui escolta ho pugui reconèixer, retenir i així valorar-ho. Sinó , qui ho escolta no entén el patró, la línia argumental i perd l'interès per escoltar, lo qual en termes musicals , es el fracàs :-)

* * *

en altres COMENTA!
un fragment .........
Vull comentar una tesi doctoral de l'any 2003 d'Helena Coch Roure titulada:
LA UTILITAT DELS ESPAIS INÚTILS: Una aportació a l'avaluació del confort ambiental a l'arquitectura dels espais intermedis, publicat el 9 de juny,
I ho vull comentar per dues raons... perquè m'agrada que es posi èmfasi en lo intangible a primera vista.... En allò que dona qualitat de vida... aquests espais de transició .... els que fan la diferencia entre allò que agrada i el que es desagradable.

i, el comentari que em va inspirar .........
Vull fer esment també de la importància del disseny dels espais intermedis: públic i privat. El disseny de la franja o espai que des del carrer a casa hem de travessar, és un primer indici o sensació de un bon o mal benestar a l'arribada.Els privats que, per mi el seu disseny, no tenen límit! i que gaudim dels mateixos en la intimitat de la nostra llar, imprescindible que el seu tractament reflexi la nostra personalitat (del client).Una bona comunicació o un saber transmetre l’idea que aportem, imprescindible!

al que Jordi em va respondre ....
Tinc pendent un post sobre la visió de gènere en l'espai públic on també parlaré d'aquest tema tant important dels espais de frontera. Però en el post de "tipologia edificatòria" es on volia fer esment també de la importància d'aquests espais de transició.

* * *

en altres es REBEL·LA!
un fragment .........
ESPECIALISTA publicat el 30 d’abril,
Persona (P): Ah! Vostè es arquitecte? que interessant... i quina es la seva especialitat?JordiRiusBonjorn (JRB): *MUTE ON* proctologia ... *MUTE OFF* nnno, no m'agrada ser especialista en res...

i, el comentari que em va inspirar .........
Hola Jordi! Per la nostre trajectòria, pràctica o encàrrecs, dona la sensació de que estàs en “algo” especialitzat,a mi m’agrada molt la diversitat, que no la disparitat, els nous reptes! Ara mateix, 2,18 h. de la matinada he arriba’t a casa de fer de NO especialista de dret penal i, com dius tu com a P (persona): agafar amb les mans, les mans del meu client, desprès d’un atac d’ansietat per la situació viscuda (que no ve al cas) i notar com es relaxava a l’hora de parlar, molt juntes les cadires i de tant en tant una carícia …….. visca la NO especialitat!

* * *

Sigui quina sigui la interpretació que facis, et desitjo que continuïs toca’n, però sobre tot:

“sigue hambriento, sigue alocado”

Steve Jobs

Comentari de comentaris (II) ... els meus blogs favorits

2008-07-26T02:39:00.004+02:00

STRIPTEASE D’HISTORIES

no, no és el de la tovallola, com diu ell en el seu blog: noies ho sento el de la foto no sóc jo.

El meu fidel Striper, fidel a mi i a totes i a tots els seus comentaristes, tot s’ha de dir! la fidelitat és compartida!
Quan vaig “pitjar” per primer cop el seu blog, em va sorprendre trobar en els seus posts 40 o 50 dones i uns quants (poquets) homes comentant i responent les seves interpel·lacions, tots deien la seva! entregats!
Vaig contactar amb ell via mail, volia que m’expliqués el secret.
Va ser de gran ajuda a nivell pràctic en el tema informàtic per avançar en la personalització del meu blog, soc una negada, era incapaç d’insertar una foto entre mig d’un text ... també em va proporcionar unes contrasenyes per col·locar-me un comptador, cosa que encara no he fet per falta de temps.
El fet és que en Joan, amb els seus relats eròtics, m’ha enganxat uns quants cops; m’ha fet despullar sovint!

Quin rubor! però a “lo hecho pecho”, faltaria més, no em des dic dels meus comentaris; els mantinc! perquè els vaig fer amb plena consciència i amb sinceritat. Clar que si no hagués posat tanta passió .... però els temes, no tots però si molts, són suggerents i, que caray! és un blog eròtic! perquè ens em d’enganyar!
Així que sense manies, faig un “copiar i pegar” d’uns quants:

un fragment .........
LLAVIS publicat el 22 de juliol,
Em parlat de les mans, de la mirada, i avui parlem dels llavis.
.... Ni han que fan presoners de plaer.

i, el comentari que em va inspirar .........
Em quedo amb els últims: “presoners de plaer”

Els que dibuixa’n, amb els ulls lleugerament aclocats, carícies humitejades que et fan intuir el plaer de les carícies més desitjades!

Els que et provoquen el desig més intens!

Llavis... desig provocat!
transporta’n la nostra fantasia pels raconets del cos estimat, tant sols en un instant...

Llavis... desig dolç!
et fan sentir el sabor de la mel a través de la pell i, com una bombolla que esclata en la teva ment, recorre amb la seva dolçor el cos tot provocant plaer...

Llavis... petons plens de carícies per l’ànima!
et fan desconnectar de la realitat, transportant-te més enllà del que, fa tant sols un instant, no podies somiar ...

al que l’Striper em va respondre ....
Rosalia el teu comentari es preciós. sensual, uf una passada.

* * *

un fragment.........
LLOCS ... publicat el 26 de juny,
Hi algun lloc que us sembli divertit? He fet l’amor a llocs originals?
... estem al estiu els cossos bullen i es temps d’innovar.

i, el comentari que em va inspirar .........
Ja s’han dit gairebé tots els llocs, comentaré un parell de situacions i sensacions ....

(1) “erase que se era” fa molt i molt de temps, un record inoblidable del passat llunyà....

- una nit-matinada de pluja intensa, en un cotxe que de mica en mica sense adonant-se es va anar enfonsant en el fang, la música de l’aigua i la intensitat dels sentiments ens acompanyava, un dels pocs cops a la vida en que et diuen i dius “t’estimo”

- Final: 15 kms a peu per tornar a casa, rient i mullant-se amb la pluja que en cap moment no va parar (+ les peles de la grua de l’endemà per treure el cotxe enfonsat)
(2) un lloc i una sensació especial del passat recent, que en un futur també serà inoblidable i que ara intento no recordar....
- les carícies compartides en una nit de passió sobre el marbre de la cuina .... la tènue llum de l’exterior il·lumina’n la nuesa del seu tors, mentre el llenguatge de les carícies inundava el meu cor ..... irrepetibleeee!!!!!!!

al que l’Striper em va respondre ....
Rosalia que fa calor i no corra aire mira que explicar aquestes coses amb aquestes temperatures.

* * *

un fragment.........
AH ELS PETONS!!!!!!!! ... publicat el 30 d’abril,
Hi ha res que no es pugui dir amb un petó?Ah!!! Jo crec que els petons son el batec del cor de l’anima, a vegades la clau del plaer, a vegades el consol de la tristor, però sempre petons.. Molts els oblidem però d’altres no. Que son per vosaltres els petons?Alguns d’aquests que no s’obliden?

i, el comentari que em va inspirar .........
Una mica tard però superada la inicial tristesa, ja puc opina!
els petons per mi ho són gairebé tot, les carícies de les llengües, la salivera de plaer que produeix i respirar al “uníson” tots dos! .....,

allargà els petons per a tot el cos .... amb la llengua, amb suavitat notant la passió! .....

m’excita especialment sentir els gemecs de plaer a la nuca, junt amb la respiració i amb les llengües de tant en tan més petons.........

aaaahhh mil petons per a tothom! també per a tots, de Joan Manuel Serrat:
paraules d’amor....... senzilles i tendres......
Però sovint en fer-se fosc,
de lluny m’arriba una cançó.
Velles notes, vells acords,
velles paraules d’amor…

al que l’Striper em va respondre ....
rosalia: M’alegro que hagis superat la tristesa, tal com descrius això del peto venen unes ganes, I Serrat un poeta del amor.

* * *

un fragment.........
LA GÀRGOLA TRISTA... publicat el 24 de juliol,
Relat en que l’Striper va presentar:

Participació al 65è joc literari de tens un racó dalt del món.

Tema: Les gàrgoles.

... la Rosalia de cal Xic, pagesa del mercat (tenia fama de bruixota),

i, el comentari que em va inspirar .........
La gàrgola la tinc propera, la controlaré perquè no plori més.
No tinc escala per petonejar-la però si ulls i sentiments,
li enviaré un petó cada mati i, si veig que no els rep,

cridaré a les orenetes que volen en cercle contínuament amb la fresqueta del mati.
Segur que elles, suggeridores de poesies d’amor, sabran com consolar-la tot eixuga’n amb les seves plomes les llàgrimes vessades per manca d’amor.

al que l’Striper em va respondre ....
Rosalia: Un comentari molt poètic. Cuida la gàrgola.

* * *

Comentari de comentaris (I) ... els meus blogs favorits

2008-07-24T15:45:00.001+02:00

El paraíso de los gansos

Començo per una poesia d’Arthur Rimbaud (1854-1891), Ofelia, que en el últim post de 18 de juliol va publicar ...

un fragment
.........
Y el poeta nos dice que en la noche estrellada

vienes a recoger las flores que cortaste,

y que ha visto en el agua, recostada en sus velos,

a la cándida Ofelia flotar, como un gran lis.

Poesia d’aquelles que no m’agrada llegir, sinó gaudir!

Desprès de llegir la traducció, vaig continuar amb d’idioma original, si, el francès; idioma que trobo que per les “coses de l’amor” té una musicalitat especial

i, el comentari que em va inspirar .........

Poésie.... quel plaisir pour les sens!

Aujourd'hui, quand j'ai visité ton blog, tu m'as surpris pour la beauté contenue dans cette poésie. Elle est fantastique! elle m'a transporté au monde de la tendresse et mélancolie.

Elle ne saurait pas laquelle choisir pour un jour beau comme celui-ci et celle-ci ne la connaissait pas. En fait, en connaît-le peu de cet art mais cela me produit beaucoup de plaisir d'en jouir de temps en temps.Merci pour me la faire connaître!

* * *

... també el post amb vídeo inclòs sobre Pavarotti, el meu intèrpret d’òpera favorit publicat el 7/9/2007, L'elisir d'amore (1832) – de Gaetano Donizetti

un fragment
.........
¡Cielos, se puede morir...!

No pido más, no pido.

¡Ah! ¡Cielos, se puede, se puede morir...!

No pido más, no pido.Se puede morir...¡

Se puede morir de amor!

i, el comentari que em va inspirar .........

El primer cop que vaig seure a la platea del Liceu, fila 7, va ser per veure Elissir d'amore. Encara recordo la sensació que em va produir quan el tenor va cantar la "FURTIVA LAGRIMA", se’m va posar la pell de gallina i una emoció interna, inexplicable!

al que en Pere em va respondre ....

Hola Rosalia

Aquesta es una ària magnífica i en Pavarotti l’interpretava de cine. Una gran peça per a un gran tenor.

* * *

També recordo amb carinyo haver llegit una anècdota molt ocurrent sobre Camilo José Cela, la publicada en el post de 12/10/2007, amb el títol “En passant”

un fragment
.........
- Pues no, claro. Advierta su Señoría que no es lo mismo estar jodido que estar jodiendo.

i, el comentari que em va inspirar .........

.... otra anécdota

Durante una conferencia, un asistente corrigió al Nóbel cuando éste pronunció el nombre de Shakaspeare (literalmente), en vez de “sespir”- ah!, pero sabe usted inglés?, dijo don Camilo y continuó el resto de la conferencia en ingles. Seguramente el asistente ignoraba que la lengua materna de nuestro Nóbel era la inglesa.

al que en Pere em va respondre ....

Hola Rosalia

No conocía esta anécdota de Cela. La verdad es que casa perfectamente con su personalidad... tan peculiar.

* * *

..... no acabaria de comentar aquests i altres escrits del blog!
Com a esment, tinc que dir, que m’agrada especialment quan l’autor em respon un comentari. Trobo que aquest fet dona caliu a la comunicació, és com si el fet de respondrem fes que aquest sistema, en principi tant impersonal per mi com és el món virtual; deixi anar una “xispeta humana” que a nivell individual em satisfà.

... reinventar-se la vida!

2008-07-21T15:30:00.001+02:00

És un primer pas, forma part d’una filosofia molt i molt particular.
Reinventar-se la vida perquè no et sents satisfet amb la que has tingut, o be, perquè necessites noves il·lusions per no caure en el tedi de la monotonia.
També per por a caure en el que altres persones del volta’n comenta’n, la línia plana en que transcorre la seva vida, sense sobresalts i emocions desequilibradors del dia dia.
El sofriment d’una situació nova no assumida, la tristesa que s’intenta pal·liar a base de medicaments psiquiàtrics per tal d’obviar el dolor emocional que ens toca viure en un moment donat.
La filosofia actual del NO al dolor, de l’origen que sigui, en aquest cas en que exposo, al “no patiment anímic” he detectat el preu a pagar en el meu voltant: la “línia plana anímica”.

Els que estem en l’altra punta, ni millor ni pitjor, amb les nostres puges i baixons; amb les nostres llàgrimes i rialles; gaudint d’emocions extremes, realment ens acostem a la perfecció?
No, no ho crec, ambdues persones ens envegem les situacions, pel que comentàvem entre amigues, tant la de la línia plana com la meva, quebrada pels revolts de les emocions. Què trist no poder gaudir d’un equilibri emocional amb la proporció justa, ens queixàvem! Amb la suma de les dues situacions, dividides per dos i, apa! la felicitat!
Tonteries com molts sabem!
Comentava a un altre amiga ahir que, quan els records ja no ens fan mal, quan ja no ens provoca aquell dolor tant sagnant, sinó que l’assumim com a una experiència del passat. És quan, al fer el balanç de la nostra nova situació, no més un sentiment ens pot donar la serenor d’esperit, la visió llunyana i distesa del passat.
Aquest sentiment és el provocat pel nostre comportament, el haver estat rigorós i conseqüent en el sentiment mostrat i viscut; el haver actuat amb rigorós joc net.
Joc, sovint, en que hem errat però que vem ser a temps o se’ns va donar l’oportunitat de rectificar.

Moltes situacions doloroses entre dues persones, sovint són provocades per un error en la percepció dels fets, però sobre tot, de la percepció que cadascun en rep dels sentiments, tant els sentits com els rebuts.
No sempre hem d’interpretar que hem estat traïts o no estimats, al menys particularment, a mi no em serveix de consol per poder assimilar el dolor que ens provoca un sentiment frustrat.

El adjudicar a una persona el protagonisme de la nostra desgràcia, de provocar el nostre neguit, no sempre és real. Com tampoc és real el sentiment de consol que ens provoca el pensar que s’arrossegarà davant nostre admeten el seu error perquè s’ha equivocat en la seva decisió.

... bajanades! és el que és i s’ha acabat! per dur que sigui admetre la realitat.
Al final soc jo la que em quedo sola, ja sense dolor, i és aquí on la meva reflexió volia arribar. Realment vaig ser una persona honesta i conseqüent amb les meves paraules i el meu comportament?
La meva consciencia em diu Si i això és el que m’afalaga i em fa sentir forta, optimista i amb bones vibracions! i em provoca la resposta del perquè
..... m’he reinventat la vida!

...... la poesia de Cecilia

Quien la escribía versos dime quien era

Quien la mandaba flores por primavera

Quien cada nueve de noviembre

Como siempre sin tarjeta

La mandaba un ramito de violetas

EuroGames

2008-07-09T00:04:00.003+02:00

Per tal de fer-ne difusió de la campanya, faig un copiar i pegar del següent text:

Els EuroGames són l’esdeveniment esportiu LGTB més important d’Europa.

Els participants són principalment gais, lesbianes, transexuals i bisexuals europeus, tot i que els jocs estan oberts a tothom, independentment del seu origen i de la seva orientació sexual.
Precisament, l’esperit dels EuroGames és lluitar contra la discriminació per orientació sexual en el món de l’esport i estimular la integració i l’emancipació del col·lectiu LGTB. Per aquest motiu Amnistia Internacional hi serà present a la Fira d'Entitats amb la campanya "Saps a què juga la Xina?" i amb la microexposició sobre el 30 aniversari de la Secció Espanyola de l'organització, on explica les fites aconseguides i els reptes de futur. Entre ells defensar davant la discriminació, la pena de mort o les tortures al col·lectiu LGBT.
El seu objectiu és reunir a totes aquelles persones – lesbianes, gais, transexuals, bisexuals i heterosexuals – que creuen en els beneficis de la diversitat i en els drets d’igualtat per a tothom.
Paral·lelament a la celebració esportiva, a les ciutats que acullen els jocs, també s’organitzen activitats culturals i turístiques, com conferències, exposicions, música, col·loquis, cinema o teatre relacionat amb el col·lectiu LGTB. Així, el 24 de juliol de 2008, durant els EuroGames Barcelona 08, hi haurà la conferència internacional sobre drets humans i homofòbia.

exploradora d’idees !!!

2008-07-03T01:35:00.001+02:00

Sí, aquesta és la meva definició, me l’acabo d’adjudicar; però no us penseu que és del tot “collita pròpia”. Té a veure molt un article de la Vanguardia publicat en la seva contraportada del 2 de juliol.
En l’entrevista a Mikel Horn, explorador ..... explorador de la Terra, que en resposta al periodista que dona per "sentat" que tota la Terra estar ja explorada; comenta que queda quelcom per explorar:
“el que passa en el meu interior quan viatjo en certes condicions . .....”
Deixa’n de banda el contingut de l’entrevista, aquesta resposta em va inspirar aquest post, em vaig sentir identificada amb la resposta al periodista.

També jo em sento exploradora, exploradora de sensacions, les que em provoca'n les persones del meu entorn.
No soc cap erudita de l’ésser humà des de cap disciplina científica, ja sigui l’antropològica, social ....
Soc autodidacta per plaer personal en disciplines, sovint, dispars. Una vesant que m’agrada especialment és analitzar el comportament humà, les reaccions de les persones en certes situacions.
Per si algú llegeix aquest post, vull deixar clar que les meves màximes en els meus escrits i en les meves opinions són apreciacions personals.
Ho faig en base a les emocions o idees que em provoquen i en cap moment amb ànims de jutjar.
Tot plegat per di la meva i posicionar-me sense manies sobre temes que m’interessen, que em provoquen inquietuds. També he observat i m'ha cridat l'atenció, una continua “dicotomia” o “bipolaritat” en els seus comportaments, fet que afecta a tots els nivells de la societat i que m'ajuda a entendre situacions més properes, més personals.
En un món i un entorn en el que dir el que penses, el pendre partit significa tot sovint, un rebuig; un no "saber estar" però que em produeix "l'adrenalina" del dia a dia i que daban de les hipocresia social, em fa sentir per sobre, perquè la meva opinió no cotitza al mercat (tot i que en soc conscient que "la meva" no és gaire important).

“Fastiguejada” en moltes ocasions per la “falsedat” que impera en el dia a dia i, compta! també jo me’n porto una bona part, tot i així m’agrada de tant en tant “dir una mica la meva”
Vaig començar aquest blog arrel d’un comentari que vaig fer a un altre col·lega, ho vaig fer ben be sense pensar el perquè i el com.
De fet a mi el que em “mola” és fer comentaris als altres, quan tingui una estoneta el cap de setmana tinc al cap fer un post sobre “comentaris de comentaris a altres blogs”. Ara ja fa un temps prudencial en que, desprès de seguir blogs que m’agrada comentar, en puc fer un balanç de com ha anat, de quines idees m’han aportat.
Al definir-me com a exploradora d’idees no tant sols faig referència als blogs, si no a l’experiència quotidiana del meu entorn. Em considero una persona rica en relacions personals
He penjat, amb més o menys, assiduïtat escrits que mai tinc programat; com deia un col.leguilla: a casa meva faig el que vull i, sense pressions, tant sols quan m’ha vingut de gust esplaiar-me, he anat publica’n.
No em menjo el “tarro” excessivament amb el tema, simplement quan sorgeix una idea. Per mi tampoc se’m fa carregós comentar altres blogs, al llegir-los, espontàniament els comento, de vagades i més d’un cop “irreflexivament”. M’ho prenc amb molta “afició”, com si m’anés la vida.
Tot plegat i quan els rellegeixo, també perquè alguns autors comentats em responen, cosa que m’agrada especialment; me’n faig creus del que he dit un cop passada la passió, més que res perquè al comentar-ne de qualsevol temàtica em despullo anímicament i clar, si faig un recorregut per alguns ... déu meu! algun em provoca un “cert rubor”.
Ho escric entre cometes perquè tot és relatiu, la sinceritat en l’exposició no té perquè fer posar les mans al cap a ningú i aquest és un tret meu que, aquestes altures, no sempre puc dominar. És molt més greu quan "fico la pota" a nivell oral, aixó em causa un "no viure", que em passo la vida intentant justificar la "sortida de to".

En fi, a pesar de tot, no em plantejo canviar d’estratègia, la meva pretensió, de fet, és la comunicació i un comentari, encara que en algun moment soni a feridor; no deixa d’aportar punts de vista diferents que de vagades no veiem des de la nostra posició.

drets humans .... solidaritat amb SIDI IFNI !!!

2008-07-02T02:35:00.000+02:00

El món, sabem, està ple d’històries individuals que humanament es mereixen la seva difusió, com la de Brahim, Jalim, Mohamed ....
Còpia de moltes més històries ni millors ni pitjors, històries de vides .....
La d’aquests amics, perquè no? amics, tots tres m’han ofert la seva amistat, vull que sàpiguen amb una pinzellada en aquest post de la seva realitat, el que penso i el que m’han trasmès amb el seu relat .....
Tots tres m’han volgut fer partícip a través de les seves realitats, realitats personals frustades per una realitat política, econòmica i social; la del seu poble Sidi Ifni ....
Brahim escriu poesia (va estudiar literatura francesa), Jalim és un virtuós del llaüt, instrument mare de la guitarra espanyola, que a Madrid finalitza aviat el seu doctorat i Mohamed, desprès d’haver finalitzat la seva llicenciatura en dret, no pot sobreviure exercin en el seu poble, ell forma part del colectiu que en diuen de diplomats ...
Tots tres tenen en comú un objectiu: difondre la denuncia de la violació, violació de varis i varies categories de Drets Humans ....

Volen denuncià la repressió i estat de setge que estan vivint els ciutadans de Sidi Ifni, ciutat portuaria de l’Àfrica occidental.

Repressió per part de les forces policials i militars, diuen que uns quatre o cinc mil ..... i en portada d’una revista de gran difusió en el Marroc que em van ensenyar, enfundats en els seus lluents uniformes esgrimint les metralletes de rigor ambdós representants dels cossos anomenats, somriuen a la càmera sense pudor sota un gran titular .... els alliberadors !!!

Per escarni de la comunitat de la ciutat que, arrel de la manifestació que van protagonitzar, quan van sortir al carrer a manifestar-se per tal de reivindicar els seus drets civils i socials ....

Han vist violats els drets de primer rang, entre d’altres i el primer, el de la “vida”, que el govern oficialment a negat arrel de la denúncia feta pública per la cadena Al Yazzira, i prenent mesures legals contra els responsables de la difusió que per part d’una ONG, proclamava el número de morts causats arrel de la repressió de les forces policials i militars ......

La resta de denuncies per Youtube, per internet; les fotos i videos de tortures; testimonis de violacions als domicilis; el pillatge i la corrupció ... així com, la “vox populis” cada vagada més estesa, de que és una pràctica habitual la desaparició de cadàvers i per tant les morts, per ells no hi conten, no són oficials: “nulla crimini” sin “corpus delicti”
“Els alliberadors” del gran perill que pel règim dictatorial instaurat en aquests pais significa la conjunció d’idees de diferents grups socials, per ells revolucionaris, com són: diplomats en atur natius del lloc i descendents dels marroquis arrivats als anys setanta; corrents amazighs (berebers) sensibles, diu la premsa i jo no ho ser ben be, sensibles al discurs independentista del Front Polisari .....
Em comentava Jalim que Manresa és molt coneguda al seu poble, la comunitat actual a la ciutat s’acosta als dos-cents. Percentatge elevat si tenim en conta que Sidi Ifni es mou entre vint i vint-i-dos mil habitants. Un dia al metre de Madrid va sorpendre a una manresana que, acostant-se amb ell per demanar foc, quan li va demanar Jalim de quin lloc era pel seu accent, desprès de dir catalana; es va poder esplaiar amb ella del coneixement de la ciutat on té ell tants germans.
Jalim ens va regalar diumenge amb un petit-gran concert.

Petit per la durada material i gran pel ric contingut de la seva música. Gran coneixedor de les tendencies i història de la música oriental i occidental, ens va oferir temes fusionats d’amdues corrents, fusió d’aires: “música bereber” i "flamenc".

Em va sorpendre en dos moments, quan vaig reconèixer unes notes del concert d’Aranjuez i posteriorment, el tema de la “tarara”, aquest ultim em va explicar que ja ho va fer el “Lebrijano” en un concert al que va assistir al Marroc ....
També em va explicar la història d’una artista i, em sap greu no haver pogut memoritzar el seu nom, cap debantera i abanderada del moviment feminista en l’Egipte colonial, que durant els anys quaranta fins als seixanta va fer una gran aportació a l’art musical, mitjançant la fusió de la música oriental i occidental.
Gran compositora i cantant, que als seus inicis va haver de disfraçar-se d’home per actuar en públic, i com s'ho va ingeniar, deban del refuig integrista a la música, per transmetre la música oriental clàsica, recitant salms, fusionats amb la música anglesa de l’época.

Va iniciar un estil que ha tingut des d’allevorens molts seguidors.
M’allargaria massa en explicar el que, entre el refrescant suc de meló i la crema catalana, l’aigua amb llimones fresques i el cava, vem parlar tots plegats.

Sobre tot l’apreciació personal d’una gran desconeixença de moltes realitats.

Realitats que s’haurien de matitzar i que no és l’objectiu d’aquest post, amb aquest escrit pretenc afegir-me, solidaritzar-me a nivell personal amb una violació i difondre, encara que des de la meva modesta aportació, les seves reivindicacions contingudes en el següent punt:

- LA INMEDIATA RETIRADA DE LA CIUTAT DE LES FORCES D’ ORDRE PÚBLIC
- L’ALLIBERACIÓ INMEDIATA I INCONDICIONAL DELS DETINGUTS
- UNA INVESTIGACIÓ INDEPENDENT DELS FETS I PROCESAMENT DELS AUTORS D’AQUESTS ABUSOS
- L’ACEPTACIÓ DE LES LEGÍTIMES REIVINDICACIONS DELS HABITANTS DE SIDI IFNI
- NO A LA MARGINACIÓ DELS AIT BAAMRAN

... tu em dediques un llibre i ...... jo et dedico un post!

2008-06-16T15:45:00.001+02:00

No, no és el meu llibre preferit! sento decebre’t Ramon, de fet, precisar quin és, és molt difícil!
Això no vol dir que no sàpiga aprecià la teva feina, de fet, fa un parell de mesos que hi vaig anar a parar. Necessitava unes dades del sector econòmic i empresarial del Bages i les vaig obtenir del teu treball. Així que gràcies, en vaig fer ús en un cas puntual sense preveure, com ha estat, que un dia com avui i primorosament enquadernat, amb un text tant afalagador me l’hagis dedicat, quina ilu!
En la contraportada de la Vanguardia del dijous 12 de maig, una neuròloga de prestigi que no recordo el nom, amb ocasió de l’edició del seu llibre titulat “entra en tu cerebro”. Comentava, entre d’altres temes a l’entrevista, que el cervell és un gran mentider, amb paraules diferents perquè no tinc el diari a mà, més o menys vaig entendre que sobre els records deia

"...part de la informació, com si el cervell fos un ordinador, es perd al gravar-los crea’n uns buits.

Buits que omplim quan l'evoquem, amb matisos amables per suavitza’ls, perquè no ens faci mal..."

... i parla’n de llibres i de records,
Al llarg del temps he llegit o no llegit, actualment en aquest últim estadi és en el que hi soc. Fa anys que no em refugio en la lectura, com havia fet, per evadir o gaudir de diferents situacions.
He evolucionat en aquest camp, només llegeixo si travesso un moment en que ho puc disfrutar, com a plaer, però ara no em concentro el suficient. Ja sé! no queda massa be el no poder respondre quan et pregunten què llegeixes? i dir res!!!
Tampoc queda be dir que no veus la tele, els documentals de National Geographic o el temps. Són situacions temporals, encara que si m’haig de sincerar, les pel·lícules m’agraden al cinema, els documentals m’avorreixen i el temps no me l’he mirat mai.
He tingut millors èpoques, més brillants! com quan ajaguda en el sofà seguia amb apassionament l’aventura de la Pantoja i el Cachuli, etapa fosca de la meva vida i centre de crítiques ferotges sobre tot dels meus fills, quina vergonya! una mare amb tant baix nivell intel·lectual.

De tant en tant encara i penso, què se n’haurà fet d’aquells dos! ara que no ho segueix-ho poder els va millor o poder no. Quin mal viure em provoca aquest pensament, haviam si em poso les piles de nou, perquè tant mirar-me el melic em farà tornar, a més d’analfabeta de la vida, ximple com molts!

Si no més, m’hauré guanyat el respecte dels meus fills, ja no tenim problemes sobre la possessió del mando, que egoistament perseguien, més que la salut mental de la seva mare, cria corbs i .... !!!

Sigui el que sigui, al parlar de llibres, de llibres preferits, en mi ha despertat records, records suavitzats o no però no oblidats.
Vaig començar a llegir a temprana edat, no m’agrada dir-la perquè fa repelús, i no és perquè m’ho hagin explicat si no perquè ho recordo.
Me’n recordo perfectament de la meva primera paraula que vaig lligar sencera, les lletres i el significat, i recordo la sensació mental de la imatge de l’objecte, el vaig entendre! TO-MA-TE
Al meu avi matern, per les vacances, li agradava i compartíem estonetes de lectura abans d’anar a dormir. Em deia que li llegís en veu alta perquè ell no si veia gaire, això em feia sentir important, llegia de tot, no sempre eren contes, qualsevol lectura! ni ell ni jo érem delicats.
Era temps de radio i, de tant en tant, la meva avia amb alguna amiga o familiar feia una partideta de cartes. El meu avi i jo no jugàvem, fos a l’estiu amb la fresqueta o a l’hivern amb la llar de foc, fèiem un equip apart, amb ell li agradava escoltar-me i a mi ser escoltada.
També recordo quan desprès de la lectura, com un ritual, el meu avi em permetia trastejar-li el rellotge amb cadena penjada al trau de l’armilla, cuidadosament guardat en la butxaqueta de la dreta; deixant-me donar-li corda amb fruïció abans d’anar a dormir.
Quina alegria quan la meva iaia, desprès de no despertar-se l’avi un matí, me’l va regalar per que l’avi li havia dit que era per mi!
M’estimava, el seu rellotge era la seva possessió més apreciada. Sí, jo era la seva neta preferida i ell el meu avi més estimat!
Gran experiència aquesta ser la nineta dels ulls d’algú! inoblidable!

Ja una mica més crescudeta, el càstig impartit en la meva persona per un parell de professors, va revifar i ampliar la meva afició.
Si no hagués estat aquella llarga barana, que hagués passat? amb el seu ampla passamà de fusta, com un gran tobogan! Segur que per la meva estatura i complexió, la meva imaginació es desbordava, era gegant!
Una temptació diària, no ho podia evitar, estava prohibidíssim baixar-la escamarlada!
Comprovava amb atenció que no hi hagués enemics a la vista, però de tant en tant, quan anava més embalada, zàs! el professor de torn a peu d’escala!
El càstig, quedar-me a la biblioteca unes hores durant uns dies a la tarda, al plegar de l’horari escolar. Així vaig començar a llegir compulsivament, per ordre i d’un amb un cada llibre de les prestatgeries, com si fos un crit de rebeldia pensava que si hem volien castigar, no ho aconseguirien!

També sentia un malaltís plaer veure com s’omplia el meu carnet, amb la data del préstec i la de retorn .... quins records!

Les orenetes al mati volaven baixes, està núvol i no sé que vol dir, deu ser la primavera que s’acaba!
Més tard, les orenetes ja no es veuen, volen altes i fa un sol preciós!

INTEGRITAT, sobre els covards no hi ha res escrit!

2008-05-30T00:17:00.005+02:00

.... però si sobre els valents!

Tots podem fallar, errar en els nostres actes, oblidar els valors i principis que ens guien al llarg de la vida, quan ens veiem sotmesos a situacions de molta pressió.
És una lluita diària, es tracta de conquerir sobre nosaltres mateixos a base d’experiència, madurès i confiança; el poder ser autèntics! deixa’n de banda les aparences, el quedar bé; el que en diríem, socialment correcte.

A nivell particular, vull expressar la meva admiració per una persona en altra temps propera i, que desprès d’un temps a reconegut la covardia dels seus fets.

Davant de la disjuntiva que la vida li ha plantejat, ha optat per ser coherent amb els seus valors i amb les seves idees, mai es tard per reaccionar!

No posar-me a la seva altura ha estat una gran proba de paciència, però sempre em vaig mantenir ferma en no pagar amb la mateixa moneda. El preu material obtingut no hagués callat mai la meva consciència.
Sí, ha recuperat la dignitat, a més, ha estat afortunat! ha tingut la oportunitat de poder-me mirar als ulls i m’ha trobat quan m’ha buscat, sabent, perquè em coneix des d’adolescent que les persones no canviem.

La integritat és una qualitat que admiro especialment en les persones, la coherència o congruència, com dirian altres.

Valor a potenciar a tots els estaments, a tots els nivells, no només individual.

No haver d'acotar el cap pel carrer, com diria jo, i quan en moments de dubte sobre la nostra dignitat perduda, tenir la valentia de saber rectificar. Perquè el que no escoltin les nostres paraules no ens ha de desanimar, la crueltat del silenci de l'interlocutor es pot tornar en contra seu, contra la seva consciència, estem de pas en aquest mon!

Integritat moral de la persona que pensa, diu i fa una mateixa cosa. Fonament de relació interpersonal, així com, de compromís i col·laboració entre tota la societat.

Che! ... el meu dubte, WALTER .... la resposta

2008-05-15T15:44:00.013+02:00

DECLARACIÓ UNIVERSAL DE DRETS AMBIENTALS

el dret a la vida! a la vida però tant dels éssers vius com els inanimats!

Aquesta és a la conclusió a que vaig arribar, desprès de les hores de conversa mantingudes durant dues vetllades amb el meu nou amic Walter. Doctor de Biologia Molecular i Enginyer Genètic, alumne d’un Premi Nobel de biologia (ADN) i al que anomena carinyosament com a “il mio papà”.

Donava voltes mentalment sobre el tema que desenvoluparia aquest 15 de maig en el meu post, sobre el tema dels DDHH. Tenia clar, abans de conèixer a Walter, que el tema aniria sobre el dubte que se’m va crear ja fa anys i, que per falta de temps no vaig poder en el seu moment aprofundir ni estudiar.

Va ser al veure un documental sobre el Che Guevara. Pretenia i, no he abandonat la lectura ni el visionat d’un DVD que sobre el guerriller que un amic em va deixar, entendre com un home, el Che, va optà per prendre en un moment de la seva vida una decisió tant transcendental.
Com va ser per la impossibilitat del sobre pes, triar, com a metge dels guerrillers quan desembarcaven a la illa, una caixa de municions en comptes del botiquí i, de com va trencar el seu jurament hipocràtic; així de com es menja políticament la seva actuació posterior, ja a la Cuba castrista un cop va guanyar la revolució.
En cap moment em vaig imaginar, desconeixia la seva rellevància internacional, que Walter, científic reconegut pels seus treballs, conferències i publicacions, quan se’m va dirigir a mi, amb una innata elegància i cortesia com “il suo humilde servidore”, em comuniques tan planerament els seus coneixements i vivències; intel·ligible fins cert grau per mi, analfabeta total d’aquests temes i, que pel meu interès personal en arribar a conclusions clares, interrelacionan el fet científic amb el polític i social que jo pretenia, des d’un punt de vista més ampli que l’individual, que és el que en un primer moment em plantejava.
Va sé una agradable sorpresa! en cap moment em vaig imaginar que, coses del destí!, coincidís a casa d’una amiga comú dos dies, justament amb el redactor de la Declaració Universal de Drets Ambientals (ONU).
El detonant de la nostra conversa es va produir arrel de manifestar en Walter, la seva admiració per la biosfera de Cuba i que, gràcies al bloqueig, s’ha pogut conservar en el seu màxim esplendor. Aquest fet, un paradís per ell, l’hi ha permès realitzar diferents investigacions, en l’estat més pur de la natura.
Va ser en aquest punt i la seva coneixença de la societat cubana, “il suo amore” Mayra que l’acompanyava és nativa de la illa, en que li vaig demanar quin era la percepció de la societat cubana de la figura del Che, del meu dubte exposat anteriorment i si no trobava cruel el bloqueig.
Només faré un esment sobre la seva opinió, com a home de ciència, sobre els dubtes que s’han creat sobre la figura del guerriller, sobre la seva actuació com a membre del govern. A Walter ningú li ha demostrat fefaentment ni sobre paper, la seva implicació contra la vida, per tant, la propaganda castrista que hem percebut des de l’exterior, com en el meu cas; per ell i a través del seu avi que va conèixer personalment al Che, serà la història amb les proves a la ma la que en el seu moment aclarirà els fets. Aprofito per explicar una anècdota divertida que em va explicar, la seva detenció en un país sud-americà (poques hores) per demanar en un bar un cuba-libre! També em va parlar sobre l’efecte beneficiós de l’erupció dels volcans; de l’energia que desprenia l’interior de la terra, de les roques i de l’aigua; del mal que produeix un sac de plàstic, irrecicable, abandonat a la natura .... seria, tot plegat, molt llarg d’explicar!
Només un apunt abans d’acabar, dues línies contingudes en la Declaració Universal de Drets Ambientals,
4. l’ambient posseeix la seva pròpia “intel·ligència” o, millor, la seva lògica evolutiva, que és determinada per “els Drets (les lleis) “que governen interaccions entre tot ser, vivint i no. L’ambient té per tant “l’autodeterminació”.
motiu d’orgull per ell que, encara que desconfiat de la hipotètica protecció dels Estats, considera que és un gran pas endavant, el reconeixement implícit en la Declaració dels drets dels éssers inanimats.
El fet de positivitzar-los (com a drets de tercera generació, segons la filosofia del dret) i ser ratificada pels diferents Estats i, moralment reprovable la seva violació davant de la Comunitat Internacional, amb la presa de mesures legals al incorporar-la al seu dret intern, a les seves Constitucions, els fan dignes de la màxima protecció.

Walter, també em va explicar la impronta humana que li va causar el conèixer a Nelson Mandela personalment, desprès del seu alliberament de la presó i de la seva posterior pujada al poder. Va tenir ocasió de preguntar a Mandela i les seves respostes el van impressionar.
Mentre realitzava la seva labor científica a Sud-Àfrica, Mandela va rebre als representants de les diferents ètnies per tal de recollir de primera ma les observacions que, cadascú, va tenir a be interposar. Quan es va dirigir a Walter, aquest li va posar de manifest que no era representant de ningú, havia acompanyat per amistat personal a un Cap de tribu (no recordo l’ètnia) i si l’hi podia fer dues preguntes, que Mandela molt amable va respondre:

com va poder suportar tan llarg període de presó?
quan em van tancar em van prendre la responsabilitat i, sense, una persona no és res.
com governarà amb els seus presoners?
compartint la responsabilitat.

També em va parlar del seu últim treball finalitzat amb èxit, a l’espera de les 25.000 proves de comprovació de científics aliens, per a poder publicar-lo. Es tracta del descobriment d’una quarta connexió entre el nucli d’una cel.lula i la membrana. El tema se m’escapa i no us puc explicar de que va, però si de que li a posat el nom de Mayra, en sentirem a parlar!
No acabaria mai de parlar d’aquest científic, despistat?, si, una mica! quan s’oblida de menjar i veure, tancat en el laboratori duran tres dies seguits l’últim cop, fins que Mayra el va anar a rescatar. Quina passió! i quina enveja viure el treball amb tanta vocació!

També quan anaven a dormir i, quan la meva amiga el va voler assabentar d’on eren les coses, per si es llevava a la nit, em va provocar un somriure la seva resposta al refusar educadament l’oferiment, perquè ell:

“muero cuando me duermo y vuelvo a nacer cuando despierto”

Una bona filosofia a portar a cap, per mi, morir vol dir deixar de pensar i néixer un tornar a començar.
Un començar en que descobreixes que existeixen noves il·lusions que havies oblidat! el dia anterior quan vas morir i, sobretot, deixar-nos sorprendre’ns com a infants sense rancúnies i amb alegria ...

El proper mes ens tornarem a trobar, amic Walter, quan vinguis a Barcelona, tenim pendent una conversa sobre la teva filosofia de vida, la budista ....

i a tu Mayra,

molta Felicitat !!!, a pesar del teu fracàs al intentar fer-me aprendre el “molinillo” (ballar remenant el cul fins gairebé tocar el terra, al ritme caribenyo), el “tuo amore” em va captivar !!!

maquillatge del photoShop a l'Apuntador

2008-05-13T00:53:00.000+02:00

l'onze de setembre de 2007 en el post de "a Manresa no hi fan res ..." amb el títol de "PATRIOTISME DESMESURAT" (que podeu trobar per rellegir en la seva secció d'Antropologia Manresana), l'autor en parla de les 7 senyeres penjades en el 3r pis de l'edifici situat en el carrer Sant Bartomeu, 4 i 6.

Va ser el meu primer comentari a un blocaire. No em va agradar com discribia l'estètica d'aquest edifici i el tema de les senyeres ni el vaig, gairebé, comentar.

Aquell dia em vaig crear el meu bloc, per poguer dir la meva sobre el que em motives en qualsevol moment.

Avui, curiós, al cap de tant de temps i mira'n distreta la portada de l'Apuntador "torno a veure les senyeres". No cal ser gaire observador, perquè mira que es veuen! les estelades penjades balcó per balcó: MIRACLE del photoshop! les 4 barres netes i polides, felicitats! dissenyador!!!

Florència pro DRETS HUMANS !!!

2008-05-08T15:29:00.004+02:00

Firenze, Patrimoni de la Humanitat, també s’ha mullat en la seva defensa pels DDHH! Dona suport al prec del Dalai Lama a la Comunitat Internacional
“Pel diàleg amb la Xina i els Drets Humans al Tibet”
M’encanta viatjar! sobre tot visitar poblets, comarques i grans ciutats. Desprès de tant de temps sense sortir de Manresa, visitar a la meva amiga a la Toscana m’ha permès respirar, fer un “kit kat”.
Avantatges de l’amistat! conservada i mimada al llarg dels anys, com deia no fa gaire a un amic: “regada amb gotetes de carinyo” o, com deia una frase de la que no recordo l’autor/a “l’amor neix en el camp i es rega en el jardí de casa”.
Com altres vagades, passejar per Firenze i deixar-te abraçar pel seu alè, recorre carrers i carrerons; monuments i mercats; bars i restaurants ....... quin plaer! tornar a recorre descalça el casc històric d’aquesta meravellosa ciutat!
La foto del meu viatge, al llarg de les 210 imatges preses per la Toscana, per molts motius m’ha quedat impresa en el cap!.
Les vivències viscudes a tots els nivells m’han impactat i, no només per la bellesa del paisatge de la zona i la ciutat que en varies ocasions ja he visitat, també anímicament i com en altres vagades, a nivell humà.
Vivències a nivell humà, des de les més sorprenents i gratificants a la més, irremediable, decepció i que en aquest post no cal reflexar (arxivada!!!).
Tot plegat un enriquiment personal que no deixar de sorprendrem i, m’agrada que la vida em sorprengui! m’ajuda a reaccionar, quin avorriment si tot estès controlat!
Soc de les que els hi agrada, no sé si la gent ho fa però a mi m’encanta, quan em demano un entrepà i diuen de que el vui, contestar: del que et vingui de gust a tu..... si! sorpresa!
Sense buscar, tenia clar que m’anava a relaxar, vaig trobar la “idea” que necessitava de quin i com exposar el tema dels DDHH pel dia 15 de maig al meu bloc, de la ma de una nova amistat! En el “batibull” d’idees que porto al cap i que necessito endreçar, aquesta era una d’elles.
Ja només em queda plasmar-ho per escrit i saber transmetre com ho vaig viure, per si algú s’ho llegeix.
Un gran repte per mi entrellaçar les idees i experiències d’aquesta persona tant enriquidora que, a instància meva al llarg de dos sobretaules compartides havent sopat, em va intentar transmetre la seva experiència i coneixements.
M’ha quedat clar que vui plantejar el tema sobre els DDHH des de dos vessants i que costa interrelacionar, com és la científica i la humanista. Tot plegat interessant si ho puc amalgamar.

algamar!

SOS! Blocaires de la Bagesfera.cat

2008-04-27T04:39:00.003+02:00

En algun lloc que no aconsegueix-ho recordar vaig llegir que el dia 15 de maig, tots els blocaires del mon publiquéssim un post sobre DRETS HUMANS.
Jo penso fer-ho, encara no tinc clar com plantejaré el tema i, tant és si m’està falla’n la meva memòria fotogràfica i m’equivoco de dia, ho faré igual!
Tinc greus problemes informàtics, no soc cap experta i no me’n surt-ho per col·locar en el meu bloc un recull de signatures (tipus bloc de la muntanya russa sobre donar a un carrer de la nostra ciutat el nom d’en Xirinacs).
Tinc una denúncia que fer que em corrou l’interior, es tracta d’una violació per mi imperdonable, a la dignitat d’una persona i necessito un/a assessor/a.
El meu SOS és per si algú/na de vosaltres hem pogués donar un cop de mà.
Us estaria molt agraïda, encara no és el dia 15, però necessito denuncià.

BUSCA’M ........... al TXOKOA

2008-04-21T00:11:00.012+02:00

Busca’m ....... és una recepta casolana que més avall us descriuré ....... al Txokoa és com la sala d’estar de casa, però sense està a casa!
....... a mi em va el “mojito” ja ho tinc clar! a la meva amiga d’infància la “caipirinya”, per aixó, no ens vam barallar!

....... al TXOCOA no et trobes mai sol! serà la música? serà l’ambientació? o serà l’acollidora rebuda del Nando i la Carme? que prepara’n les begudes amb tanta devoció!
Jo crec que és tot un munt de detalls, incloses les flors!
........ m’ha explica’t un “assidu” que millor que no demanis al Nando cap cançó, va a la seva bola, però quina intuïció!. Entre tema i tema, els meus idolatrats King Crimson i Robert Freep (Islands) .
Els meus col•legues de generació del “rock simfònic” haguessin al•lucinat amb la bona acústica del local!
Sorpresa també una nit, quan un altre assidu va tancar els ulls i em va comentar, tot sona’n “entre dos aguas” de Paco de Lucia, que ja tancaven el local! perquè el Nando posaria Vivaldi a continuació, les 4 estacions, sabia que ell no marxaria sense haver-les escoltat! i així va ser!
..... no sé exactament que va ser, si la nit, els mojitos, les caipirinyes o tot plegat entrellaçat, en la tauleta del raconet (entra’n a l’esquerra) i en honor de la nostra llarga amistat; l’ànima de la meva amigueta es va començar a despullar. Un dels últims dissabtes que em va venir a visitar. Tants anys separades geogràficament, sense abandonar el contacte ni la nostra amistat, en un raconet del Txokoa es va confessar!, em va deixar admirada d’unes confidències que val la pena relatar!
A la meva amiga l’anomenaré “Dulcinea” per salvar el seu anonimat i, per situar-la, ........ “en un lugar de la Mancha de cuyo nombre no me quiero acordar”, em sembla que diu Cervantes al començament, en homenatge al concepte ètic de la llibertat en la vida humana i, que se’n desprèn de la seva obra quan Don Quijote va en busca de l’ideal en la vida real.
Les confidències de Dulcinea van ser hilarants!, ara que he aconseguit no “tronxar-me” de riure, cada vagada que recordo el seu relat, em fa reflexionar el perquè de la meva ingenuïtat. Moltes preguntes que en ocasions m’havia fet, mentalment, però sense prestar massa atenció perquè coneix-ho de sobres la seva espontaneïtat, aquell vespre vaig poder interpretar:
perquè Dulcinea quan em venia a veure a casa sempre venia en taxi?
perquè Dulcinea sempre tardava tant?
perquè Dulcinea i jo mai vam parlar de sexe, a pesar de l’amistat?
i com una recepta culinària, començo el meu relat:

Recepta Casolana

Vaig descobrir que Dulcinea tenia debilitat pels taxis, bueno pels taxistes, sempre acabava arriba’n tard!
ja sigui per venir a casa, per fer una copa, un cafè......
.... una nit, en el lugar de la Mancha......... es va quedar sense tabac, acompanyada del taxista de torn que li va tocar, radiotaxi per a més claredat, busca’n per la romàntica ciutat on viu ella, va notar “algo” especial!
...... es tractava d’un taxista tipus Michel Dooglas dels bons temps, en moreno, dos anys menys que ella però que no va tenir problemes, ja he parlat de la seva espontaneïtat, en restar de la seva edat!.
Entre bromes i flirtejos, tal com em va explicar, la va portar al punt més alt de la ciutat i, abraçant-la per darrera es va entretenir en explicar, la història i la bellesa de la ciutat...........
Ja fa tres anys que dura la seva romàtica aventura amb el taxista, que per més inri és casat i la seva dona, que dirigeix la emissora no para d’incordiar!. Un dia, la dona va arribar a fer-l’hi fer al taxista quatre serveis, mentre la meva amiga sense presses i a mitges però saben que tornaria per finalitzar, no va tenir problemes en esperar.........
Dulcinea independent!, lliure i en una situació i edat en que pot triar, prepara amb amor l’escenari cada vagada que el seu taxista particular es pot escapar: banyera perfumada d’espuma, pètals de roses, espelmes .......... amb tota la il•lusió que dona, en aquestes altures de la vida, el primer cop (com moltes altres dones que coneix-ho) que disfruta de la sexualitat.
....... i sé que sona masclista però en el cas de la meva amiga és real, tota la vida pensa’n que el sexe no era res especial per ella, que no ho trobava gratificant i s’ha fet cert el dit en ella de que ..... no hi han dones frígides si no homes inexperts ..... o algo així, i en sé d’algun altre cas!
....... per tant ens hem de posar les piles les dones, ens hem de conscienciar, un cop descobert el truquillo difondre els nostres coneixements en la pràctica, perquè així els inexperts homenets aprenguin! i que tots dos ens hi sabem contentar!
Dulcinea, fantasiosa i sempre disposada al seu taxista fer tornar, s’inventa mil i una històries, a quina més hilarant! L’última i que em va impactar, sempre havia pensat que era jo la fantasiosa i resulta que, també es va fer certa la dita de "la realidad supera la ficción", al menys en plan casolà:
....... aquell dia, Dulcinea va col•locar una gran pancarta a l’entrada de la casa: BUSCA’M !!!
.........i el taxista, sense dubtar, la va buscar. La casa de Dulcinea és molt gran, però ell no es va desanimar!, i sabeu on i com la va trobar? Sorpresivament, al obrir les portes d’un armari "de par en par", completament despullada i amb el cos embadurnat ........... de NUTELLA !!!
La resta cadascú s’ho pot imaginar, sense banyera ni dutxa, la meva amiga completament neta va quedar....
....... un petonet amigueta, comparteixo la teva felicitat!
ah! me'n descuidava, com a les pel•lícules, tots dos estan molt enamorats!

...... el meu record al PEPE Haro !!!

2008-04-15T00:25:00.007+02:00

et vaig conèixer en un moment en que la teva malmesa salut es trobava en un punt preocupant, no he tornat a saber de tu, espero que estigui tot superat!
......... la teva guitarra, la teva música, la teva veu, la teva poesia: l’artista, però, estava intacte!
......... la persona: en la plenitud espiritual que dona tota una vida d’experiències i, les hores que al llarg de dues vetllades a casa meva, vam compartir amb la companyia d’uns quants amics.

Arrel d’assistir divendres passat, a l’Auditori Caixa de Manresa, al Concert MPM'08
De flamenc i blues, dos guitarres, dos estils, un sentiment
dels artistes manresans: Chema Pradas (guitarrista de flamenc) i Damià Olivella.
SINOPSI:......... dos estils diferents que parteixen d'un mateix sentiment, el sofert viure de la gent de dues cultures molt distants, que expressen els seus dolors i alegries a través de la música.

El record em va envair ! .......

Chema era l’alumne que acompanyava al mestre, Pepe, fa uns 4 o 5 anys, no ho recordo exactament, quan van venir a sopar un vespre d’estiu una paella a casa meva. Una de les meves especialitats culinàries i, que un amic comú va comentar, ell va expressar el seu desig de tastar-la, cosa a que em vaig oferir ràpidament a organitzar!
Va ser una vetllada memorable, una nit d’estiu amb olor a jasmí!
Tenia les jardineres amb uns florits jasmins emparrats (la jardineria, una de les meves descuidades aficions).
Amb les vidrieres entreobertes per gaudir de la fresqueta de la nit, inevitablement, la fragància de les flors es va expandir per l’estança i, que aquella nit, es va convertir en un escenari inesperat!.
Va arribar amb l'alumne i les guitarres espanyoles, un senyor molt educat i agraint efusivament la invitació!
Fandangos, Buleries, Seguidilles, Soleares ......... cante “jondo” i poesia, perquè també va recitar Federico Garcia Lorca (que m’encanta!) i acompanyant-se amb la guitarra, llàgrimes d’emoció que sense poder ni voler evitar, va explicar que sempre que recitava Lorca el feia plorar ......
No entenc massa de flamenco, soc d’una generació més rockera, em va més el blues ....... aixó no treu que qualsevol altre estil em transporti a gaudir intensament d’aquest art, ja sigui clàssic, òpera....... rock simfònic, temes melòdics de havy metall.... un llarg etc,

........ i aquell vespre, Pepe, em va explicar els seus anys de professor de conservatori a Canadà, d’aon cobrava una pensió; els tres anys d’actuacions en transatlàntic. Encara que, el que més em va enganxar del seu relat, va ser els seus nou anys a Paris, en que actuava diàriament en un club; la seva tristesa per la mort de la seva dona i la sopa de ceba, ja a la matinada que li servien a la matinada en un bar proper, abans d’anar a dormir .........
Tot plegat molt emotiu, em va agradar que m’expliques les seves vivències. Era nascut a Calaf i havia acompanyat a l’Antonio Molina, inclús en les pel·lícules del cantant, feia d’extra pujant a cavall .........

Ens vam despedir amb una propera cita, la meva invitació a sopar “une soupe d'oignon”, en que ens va regalar amb l’acompanyament del seu alumne, a una segona vetllada de música i cant.

Allà on siguis, Pepe, el meu agraïment per fer-me reviure aquest record .......

xerradeta sobre DRETS HUMANS i els mitjans de COMUNICACIÓ

2008-04-12T00:12:00.010+02:00

si, ja està!, ja he fet la meva exposició del tema, davant d’un públic divers i amb presència d’una autoritat.

Ha estat un “treballet” durillo de preparar, en el sentit de l’esforç de concreció d’un contingut tant ampli i amb un temps acotat. També per l’adaptació del lèxic, fer-lo entenedor als assistents (sense legalismes: que sonarien pedants; ni massa aportació de dades: sonaria d’erudit, que no és el meu cas).
Satisfeta perquè és un tema agradable de preparar i exposar, com també d’escoltar, si no més, així m’ho van fer saber alguns assistents quan va finalitzar l’acte.
No sé si vaig saber comunicar l’objectiu de la meva exposició, però jo ho tenia molt clar,

ESTABLIR un paral·lelisme entre:
§ l’evolució històrica dels Drets Humans (DDHH), des de l’època antiga, fins arribar a una conscienciació global dels mateixos i,
§ els mitjans de comunicació, que també es globalitzan, passant de ser un mitjà local i lent, a un mitjà global i ràpid, encara que altament controlat (situació històrica: post-II Guerra Mundial), així com
§ la presa de consciència dels Estats sobre la necessitat de coordinar-se a nivell Internacional per tal de, mitjançant la incorporació d’aquests drets a les seves pròpies Constitucions, garantitzar la salvaguarda dels mateixos.
Si, sona idíl·lic! sobre tot actualment, quan cada dia rebem un bombardeig de noticies sobre la violació dels DDHH.
La repulsa moral per part de la ONU o les denúncies d’ONG's com Amnistia Internacional, així com, la vergonya davant de la Comunitat Internacional; no tenen sempre el resultat desitjat, quan els Estats violen reiteradament les seves pròpies lleis, les seves pròpies Constitucions. De fet no els representa gran problema a la pràctica!
En fi, segueixo amb el “temilla” .......
EN AQUEST CONTEXT, persones com GANDHI o MARTIN LUTER KING, van fer veure que,

“Un individu es val per si mateix i pot provocar un canvi”

punt en que vaig poder desenvolupar, més que les fites aconseguides en “pro” tant dels DDHH com dels Drets civils, els detonants que van provocar la motivació d’ambdós per assolir empreses de tant elevat valor moral i, també, enllaçat amb els mitjans de comunicació de l’època: premsa, ràdio i televisió.
De com un advocat mediocre com Gandhi, que tenia por escènica davant dels Tribunals, va acceptar un contracte de treball a Sudàfrica i va viure el racisme i la segregació en pròpia persona, el nostre admirat Gandhi!. Així com, la seva relació epistolar amb Leon Tolstoi, el gran escriptor rus del que va extreure la idea bàsica de la resistència no violenta, i com
M.L.King, brillant, estudiós i gran orador, va basar la seva acció pro drets civils dels negres en la filosofia de Gandhi i, com arrel d’una injustícia soferta per l’activista negra Rosa Parks, en el seu primer discurs va proposar el boicot als autobusos de tot Alabama (els negres havien de cedir el seu seient, si era ple, quan pujava un blanc i Rosa Parks un dia es va negar).
M.L.King no va obtenir tants èxits com Gandhi en les seves campanyes; però si que com aquest, ha deixat una gran empremta a la humanitat.
Així doncs, els mitjans de comunicació també van arribar en aquest punt. Punt en que qualsevol individu pot comunicar massivament qualsevol opinió i, per tant, arribar a afectar o motivar a més gent.

Estem a l’era de la comunicació, de les noves tecnologies, utilitzem la xarxa telemàtica per difondre les nostres paraules, idees, sentiments ........ denunciem qualsevol violació dels DDHH! ja sigui soferta en pròpia persona com aliena!

Tornant a la xerradeta ....... La meva posada en escena també va rebre critiques i, tant positives com negatives, van ser les següents:
Falta de gesticulació amb les mans (negativa), encara que, va quedar altament compensada (positiva) pel meu ritme a l’escenari.
Això si que ho van alabar! vaig donar dinamisme, ritme, a la meva exposició. Clar que amb el “plisadet de les faldilletes” bambolejant al ritme de les meves paraules i, mentre m’anava contornejant (amb unes sabatetes de pam) sense excedir-me, clar! i sense assajar, eh?. No ho tenia programat, va ser totalment improvisat, m’anava el tema i veia l’expectació en els ulls dels presents.
Sort! perquè si se’m creuen els cables! i amb el nerviosisme de la ocasió, em dona per bellugar-me com la disciplina en que estic immersa actualment: l’aprenentatge de la “dansa del vel” (i això sí que és difícil de dominar, per no dir impossible! jo crec que és culpa del vel, el vaig comprar massa gros).
La conclusió de la xerrada (negativa) per haver sobrepassat el temps estipulat i, (positiva) perquè: els vaig sorprendre! si, amb el “recurs fàcil” de l’anècdota personal al final.
Anècdota verídica, que una amiga em va posar “a huevo” uns dies abans i jo, simplement, la vaig utilitzar per concloure la xerrada. Perquè, tal com vaig dir prèviament, no hem de menysprear la comunicació individual amb les persones del nostre entorn. Si ens comuniquem ens enriquim mútuament.
Us explico l’anècdota que tots van aplaudir!
Dissabte mati vaig trobar una amiga que feia temps no veia, vam coincidir a la paradeta de degustació gratuïta de xocolates (Mercat de les Aromes i els Sabors). Desprès d’endrapar tot el contingut de la safata de xocolata de mostra i, tot passejant, vam anar a prendre un refresc mentre li exposava els meus dubtes sobre l’enfoc i desenvolupament del tema de la xerrada.
Els meus dubtes de si sabria transmetre el missatge i, també, que no aconseguia trobar cap frase (lapidaria) per finalitzar o una exclamació (com ara alçar el puny i dir, visca la revolució!).
Al despedint-se em va comentar que pensaria quelcom. Ella pertany a una branca professional molt diferent a la meva, la Salut i em va quedar el dubte de si li havia transmès la idea principal, no vaig pensar més però dilluns a la tarda vaig rebre el següent sms:

Rosalia, ja ho tinc tot a punt. Aquesta tarda passo pel teu despatx, triomfaràs!!!
Fins llavors! Una abraçada. Montse

A la tarda es va presentar amb una bosseta i, no us en rigueu perquè tot plegat sembla un joc de nenes petites. Em va fer treure, per l’ordre que ella em deia els objectes que contenia la bossa, amb molt de cura i atenció perquè era el seu regal perquè tot m’anés be:
Primer, un sobret color blau (segons ella el color de la sort) amb una postaleta i una frase:
Rosalia, endavant amb carinyo de Montse!
Segon, un paquetet primorosament embolicada (amb llacet inclòs) una capseta de metall (pentagonal) i, a la tapa de la mateixa un gravat, que segons l’artesà que la va gravar en alfabet celta (simbologia) significava “intuïció”. Aquesta és la que em proporcionaria el seu regal per captar el que esperaven els oients de la meva dissertació.
Tercer, a l’interior de la capseta una pedra “turquesa”, que és el mineral de la comunicació. Me l’havia de col·locar al coll, a l’alçada concreta que em va especificar, a l’hora de parlar, i per últim
Quart, un sobre dirigit a mi, escrit amb una perfecta cal·ligrafia que contenia quatre línies perquè jo ho incorporés en la meva exposició, però que ho vaig llegir literalment, perquè ella és l’autora i tot el mèrit és seu. A banda, que vaig entendre, pel seu contingut, que dissabte vaig està capaç de transmetre-l’hi el meu missatge,

La gran majoria de persones, creu, que poca cosa poden fer amb el seu GRÀ de sorra que pot aportar cadascun a la societat; sortosament, és un concepte totalment equivocat, doncs, no hi acte més estèril que aquell que no es du a terme.

Montse
Per il·lustrar els beneficis morals que a nivell individual ens pot aportar una bona comunicació, amb les persones properes, us explico el “fi de festa que em vaig muntar” (no inclòs en la xerrada) abans de tornar a casa i que, gràcies al “bon rotllo” (=comunicació positiva) al nivell que sigui:
Entro al bar Montcau (Font dels Capellans), tenien les cadires plegades sobre les taules, a punt de tancar. Vaig demanar disculpes i hem van fer entra tot dient que hem servirien mentre recollien. Un dels cambrers tot just es preparava a començar a sopar a la barra i, al demanar-me si jo ho havia fet i dir que no, tant si com no, amb un gran tovalló de paper va insistir en compartir la seva truita de tonyina, amb mitja llesca de pa amb tomàquet amb mi: deliciosa la truita!
També uns talls de llonganissa i una part del seu biquini de sobrassada calenta que jo mai havia tastat. Tot acompanyat d’una copa de vi negre del seu poble, Osca.
Vaig a aprofitar per explicar-li que l’estiu passat vaig visitar la fira de gastronomia i vins de Somontano, a Barbastro. Que sense sé una entesa en vins em deixes apuntar el nom del vi que vam compartir, era molt bo! i, el dia que tingués amics a sopar a casa el compraria.
No cal que acabi amb cap “moraleja”, si algú ho llegeix, que tregui les seves pròpies conclusions; per mi va ser un sopar agradable!

la MARTA i les seves olors! .... o la “dolça Marta”

2008-04-07T16:16:00.004+02:00

(com la pel•lícula del mateix títol)

Amb dolçor, mica en mica, amb la suavitat de les seves paraules; la dolça Marta ens va saber endinsar a tots els assistents, d’una manera acurada i molt ben documentada, al gran mon de les flaires!
Amb l’èmfasi emprat en alguns punts de la seva exposició, així com, de la seva passió pels temes relacionats amb l’art, camp del que és una gran professional i, dins d’aquest, el de les aromes i olors.
Passant per les seves aplicacions en diferents camps i, que ja no us explico perquè tots els dissabtes d’aquest mes d’abril, repetirà el seu taller olfactiu al restaurant Mos a la Plaça de l’Ajuntament dins la conferència “Aromes i olors a la gastronomia” (en la edició de Regió7 de diumenge 6 d’abril, queda perfectament reflectit el contingut.
Va saber comunicar i transmetre el seu missatge, fent-se arribar al punt de degustació olfactiva que com a objectiu central de la seva xerrada, pretenia.
Les olors ens fan evocar records,
records d’infantesa, records de moments viscuts.......
ens transporta allà on la imaginació, els sentiments, la fantasia.....
al mon que cadascú de nosaltres, en funció de la nostra sensibilitat, per gaudir d’aquest gran plaer, ens proposem o que, de sobte!, ens hi sorprèn!
Ha estat un dels moments, per mi, a recordar! .......

noctàmbuls al CAMARÓN

2008-03-26T00:17:00.006+01:00

.... si, estimada LOLO, perquè el teu nom s’ha d’escriure amb majúscules, tant per la teva humanitat com pel teu gran cor, sempre acompanyat d’una dolça mirada i un acollidor somriure ....
Desprès de l’estoneta compartida amb la simpatia de la Yolanda, la naturalitat de la Emi, la entremaliada Maribel, la timidesa d’en Mattew i, perquè no?, la diligència d’en Moja....., en mig d'un núvol de fum, música a tope i cerveses compartides..... vull expressar-te els sentiments i confidències que el dilluns de Pasqua, a la nit, vaig viure al Camarón.
Decidida a fer l’última copa d’aquestes mini-vacances manresanes, en linea amb la meva faceta de noctàmbula, em vaig dirigir al bar Camarón.
Només entrar s’hem van presentar i demanar si m’importava acceptar-los com a companys de barra a dos, per mi, desconeguts (A i B).
Acceptada la proposta, que poc ens vam imaginar que viuríem espontàniament unes hores d’íntimes confidències i noves experiències a nivell anímic!
Per sobre de la nostra conversa, el volum alt de la música com a mi m’agrada, els temes de Diana Navarro (YouTube), entre d’altres, que m’encanta!.
El meu nou amic de barra, B, em va prometre regalar-me una còpia dels seus dos CD’s, el dia que li gravin perquè ell no en sap. Tots dos, A i B, coneixen personalment a l'artista i, tot i advertir-me prèviament que havien pres moltes cerveses, hem van explicar diferents anècdotes sobre la gran persona que existia sota aquella gran veu.
Segons hem van anant explicant, al llarg de les més de tres hores en que vam compartir copes, tots dos eren grans amics i que quan vaig entrar per la porta, A, va sentir unes vibracions tant positives vers mi, que no va dubta gens en presentar-se i tots tres inevitablement en sintonia, vam anar comentant experiències, sensacions i sentiments viscuts.
Va xerrar B; sobre els seus més de vint anys perduts dedicat al joc, per acabar als 60 i pico, jubilat, i de les condicions tant precàries en que es trobava. Em va comentar que amb ell no el trobaria gaire en aquest bar perquè no era el seu barri, ni li anava la marxa cervesera del seu millor amic.

Em va sorprendre quan em va dir i jurar, emocionat, que era el primer cop a la seva vida que parlava amb una dona com amiga, sempre havia parlat amb homes.
Se sentia feliç per l’experiència i jo me’l vaig creure, a pesar de les cerveses que havia pres. No soc cervesera però si intuitiva i vaig veure l’emoció que desprenien els seus ulls. Li vaig donar el meu mòbil perquè complís la seva promesa de regalar-me els CD’s tot compartint un esmorzar, quan amb ell li anés be. Va ser un pel divertit o més avia’t llastimós, quan es va sincerar amb mi, pensant que per mi un esmorzar era un dinar i, que no tenia gaires cèntims per pagar-lo. El vaig tranquil·litzar dient-li que per mi era un cafè amb llet i, a pesar de ser pobre també, jo treballava i podia pagar el dels dos. És va tornar a emocionar quan li vaig acceptar ser la seva amiga de cafè amb llet, de tant en tant, perquè mai l'havia tingut.
No, no me oblida’t de l’amic A, cinquentanyero, marxos i encantat de veure aflorar verbalment els sentiments més intims del seu millor amic d’una manera tant planera.
Em va dir que les vibracions que li vaig transmetre, no l’havien defraudat i, a pesar d’haver passat molts anys vivint al carrer i lo dur que això significa, li ha aportat un coneixement sobre la naturalesa humana, que tot i partint de la base de que “l’ésser humà” és dolent per naturalesa, sap apreciar la bondat al primer cop de vista.
Actualment no viu al carrer i tot i no especificar a què es dedicava, era fàcil d’intuir. Em va demanar un petó, li vaig fer. Emocionat, com el seu amic, em va confessar que era la primera vagada que demanava un petó a una dona en una barra de bar i, que trigaria molt de temps en oblidar, la dolçor que dels meus llavis.
Lògicament la C soc jo i també em vaig permetre el luxe de verbalitzar una “espineta” que tinc en el meu interior i, que en el seu dia em va fer i, encara quan ho recordo, mal.
Parteixo, al contrari de A, de la bondat de les persones i, donar una interpretació diferent m’angoixaria.
També, com ells, els vaig dir que per mi també havia estat el primer cop que em demanava un desconegut un petó en la barra d’un bar.
Em vaig despedir dels meus companys amb la certesa de que tots tres recordaríem les hores que vam compartir, com un fet inesperat i agradable.

I a tu estimada LOLO, et vull despedir amb un fragment d’un tema de Camarón de la Isla, la poesia de les seves cançons, i amb un tema (YouTube) de Dieguito el Cigala i Bebo Valdés "Lágrimas Negras", CD que m’ha fet viure moments inoblidables.....

ah!! el nostre “pacte” continua: avui per tu i demà per mi.....

......se apareció,
en un ensueño despidiendo mi alegría.
Dios mío, cómo me acuerdo.
Yo me acuerdo de aquel día.
Si grande fue mi tormento
más grande fue mi alegría
cuando desperté del sueño
y yo vi que era mentira.

RETORN !!! i ànims a tots els blocaires de Manresa !!!

2008-03-19T19:42:00.001+01:00

Retorn al meu abandonat bloc, oblida’t mesos i mesos.... i que gràcies a un comentari d’uns companys m’ha motivat a reprendre per aquest mitjà a comunicar les meves vivències, idees i opinions.

M’agrada’t que algú em llegís!!!!

Pensava que els meus escrits, endinsat's en la “boràgine” d’internet, si no més pels meus conciutadans, no els llegia ningú.

Gràcies “compis”, m'heu fet reaccionar !!!

Considero una pràctica sana i de gran valor humà el verbalitzar els nostres pensaments o sentiments, al nivell que sigui i, aquest és un mitjà al nostre abast per fer-ho. El que pot aportar o motivar a una persona un comentari espontani és fantàstic, un vertader aliment per al cor.
En el meu cas, el fer-me sentir una persona “no anònima” i poder tenir un canvi d’impressions sobre problemàtiques socials, que d’una manera o altre a tots els manresans ens afecta, per mi ha estat una injecció d’ànims en aquestes meves “causes perdudes” en que em trobo compromesa i que, ull!!!, intentaré amb la meva modesta aportació “girà la truita” per a col·locar-les on li corresponen, en les de “causes guanyades”.
Res, ni ningú, aconseguirà que les abandoni a pesar del meu anonimat, perquè tot i els meus continuos entrebancs a la vida, avui us puc dir si algú em llegeix, que em considero un “esperit lliure”, que no cotitza en borsa, que el meu valor no és avaluable materialment i que difícilment ningú podrà apreuar.
Si això significa pobresa material, benvinguda sigui !!!

Hi han molts nivells de pobresa i jo em considero de les afortunades pobres, materialment parlant, parteixo d’un nivell de pobresa que amb una mica de “savoir faire” per part meva podré trampejar, cosa que la majoria no poden ni fer, però que entre tots podem amb la nostra col·laboració, canviar i afavorir el que ho aconsegueixin uns quants mes.
Tinc mil vivències a nivell humà que transmetre, fins ara no he estat inactiva, no us ho penseu. Me dedicat a seguir els blocs ciutadans de Manresa, aportant algun que altre comentari, sé el que això significa anímicament al col·lectiu, implicats i disciplinats la majoria i, el benefici que aportan a la societat.

He estat 8 mesos, gairebé 9, immersa en una fase professional i personal nova per mi en que he trobat una “eina” pràctica i, que humanament parlant, m’ha satisfet i em satisfà molt.
Encoratjo des d’aquí a tots a que utilitzem les nostres “armes positives”: la comprensió, la tendresa, la solidaritat, la comunicació ....... i aparquem les “letals negatives”: la hipocresia, el racisme, el cinisme, la humiliació........!!!

Estic estructurant el meu temps, mirant d’optimitzar aquest recurs tant escàs en que la majoria ens trobem i, en el meu cas, poder continuar caminant per aquest “caminet” en que cada giravolt trobes una injustícia humana individualitzada, a la que puc aportar i rebre, intercanviar, les nostres capacitats.
Sento una gran satisfacció per haver trobat la manera de compensar, amb la meva modesta aportació, l’obtenció d’un: poder dormir desprès de mesos de neguits, d’un accés a certs estaments que econòmica o socialment molta gent no té accès, d’una satisfacció a la injustícia soferta o simplement un somriure......
En gran part d’aquestes situacions es troben immerses persones de diferents col·lectius, no només nouvinguts i, que són solventables en moltes ocasions per part dels diferents agents socials, nomes cal escoltant amb una bona dosis de comprensió, sintetitzar i encarrilar el tema per a l’obtenció de la mancança exposada per a la seva resolució.
La realitat, sovint, tot i disposant de les eines o llocs de treball adients per a solventar-ho, com a persones són incapaços d’empatitzar el suficient amb l’afecta’t i entendre el problema que tenen al davant.

La manca de professionalitat i, gairebé sempre, la manca de sensibilitat per actuar, amb la seriositat que això implica, la solució de situacions més o menys complexes, però que són el dia a dia d’una gran part de la ciutadania els que ho pateixen.
No cal, com és el meu cas, està afiliada a cap partit polític, sindicat o associació.... i tots els meus respectes per les persones implicades !!!
Es tracta d’una petita aportació a nivell de la quotidianitat com pot ser l’apropament al veí: un bon dia; al company: fer-lo sentir que contes amb ell; a l’amiga/c: un somriure de complicitat..... Es tracta de petites coses: un compartir impressions, un escoltar o simplement un comportament educat i respectuós.

Gràcies “col·legues” per haveu-se acostat a mi en una barra de bar i transmetrem els vostres pensaments, sense preveure per part vostre l’aportació anímica positiva que necessitava en aquests moments i, des de l’anonimat pensava, del meu bloc!!!

Cicle Quedem?

2007-10-20T01:05:00.000+02:00

Dimecres vaig assistir a la xerrada de Matthew Tree, que avui divendres en la secció “cultures” (pàgina 44) de Regió7 es publica.
Apart dels continguts ja comentats i que van ser molt interessants, entre ells la seva percepció personal sobre la polèmica a nivell periodístic de la Fira del Llibre de Frankfurt, el que a mi em va subjugar va ser que vaig descobrir a un gran comunicador. Va saber transmetre el contingut de l’acte amb eloqüència, així com, amb una gran coherència amb la seva filosofia vital.
Com és normal, cadascú en treu la lectura de les coses en funció del que en més o menys ens afecta en les nostres parcel·les personals, o no us heu trobat mai dues persones que han vist la mateixa pel·lícula i a les conclusions tant dispars que arriba’n?, com si haguessin visionat dues de diferents.
A nivell humà, va explicar la seva experiència d’integració, a traves de divertides anècdotes personals, de la llengua catalana. Entre elles ressaltava les cerveses a que l’havien arribat a servir, sense cobrar, pel sols fet de ser un estranger que s’expressaba en català, realment divertit!. Així com, l’última en que es va trobar recentment en un bar-mexicà acompanyat per la seva parella (holandesa) i, que utilitzant el català com a llengua comú, el propietari del local, encuriosit per l’accent estranger d’ambdós els va preguntar sobre les seves nacionalitats. Va expressar la seva admiració i, sorprenentment, els hi va plantificar dues “formoses” margarites “pagant la casa”. Realment impressionant!
Ho comento com a divertit perquè realment així és com ho va transmetre, apart de ser molt adient les diferents anècdotes en el context en que ho explicava i, que en l’article publicat avui no es comenta, interessant tot i que el contingut de la xerrada ja ha quedat correctament reflectit en la publicació.
Quan va finalitzar l’acte vaig està conversant amb l’escriptor, m’agraden les persones que, aparentment almenys, tiren endavant el seus ideals amb la passió que en Matthew Tree va exposar.
No vaig poder evitar fer-li una reflexió sobre aquesta part tant idíl·lica de la seva exposició, la experiència humana viscuda, li vaig comentar l’altre cara de la moneda, l’altre realitat. Li vaig dir si mai s’havia plantejat que aquestes càlides acollides les hagués rebut si en comptes de ser anglès (o alemany per exemple), fos de pell negre (africà per exemple), o en comptes de dir-se Tree de cognom s’anomenés Rodriguez, Sanchez, Perez ….. o fos fill d’immigrants andalusos?.
Que sense entrar en el tema del racisme, si s’havia plantejat l’existència del classisme?, i axó és una realitat que per molta titulació universitària que tingues, per molt que no pogués recordar en quin moment de la seva vida va començar a pensar i parlar en català; en moments puntuals sempre hi hauria algú que d’una manera o altre tu faria notar, amb més o menys crueltat. També vaig aprofitar per explicar-li una anècdota pròpia que el dia anterior jo havia viscut i, perquè em considero més educada i respectuosa, a més de no volgué posar-me a l’altura de certes “honorables” institucions, dins d’un col·lectiu ja de per sí elitista i classista, jo em vaig trobar al·ludida.
Malauradament, no em puc permetre la llibertat de fer cap comentari sobre el tema.

La força d’un somriure

2007-09-16T21:13:00.000+02:00

Hi ha res més irresistible?
A mig matí, en un passadís impersonal de despatxos, m’he creuat amb una noia amb mocador negre al cap i al trobar-se les nostres mirades, m’ha dirigit un somriure encisador acompanyat d’un bon dia!, sorprenentment, clar i català,
De sobte m’ha donat la impressió que aquesta mirada, tan acollidora, necessitava d’una reciprocitat per part meva i no teòrica, si no pràctica.
Tot baixant per l’ascensor he recordat una xerrada sobre el voluntariat lingüístic i en comptes d’anar en la direcció prevista, en qüestió de segons, he decidit dirigir-me al centre (CNL) on m’he apuntat en pocs minuts com a voluntària.
Ha estat un impuls! i la meva reflexió no tracta sobre l’altruisme si no d’impulsos, de la presa de decisions en base aquests i que el meu racionalisme habitual desaconsella, però és tant apassionant!.
Presa la decisió em plantejo,
Quina ha estat la motivació real de l’adopció d’aquesta actitud tant participativa? Tot i entenent que, és la meva i la de tots en funció de les nostres possibilitats, l’element imprescindible i que podem aportar com a ciutadans per tal de fer efectives les polítiques fixades, ja sigui en aquests o altres camps, contribuint a la seva dinamització en la pràctica. Si no més, per que els continguts fixats en ferragosos documents, no quedin en una mera declaració de bones intencions per part dels nostres representants.
No estic formada, a nivell professional, sobre la temàtica social però, recentment, em vaig posar al dia sobre les seves polítiques, concretament la local.
Vaig quedar admirada de l’extensa documentació existent, fonamentada i desenvolupada en rigorosos i complexos estudis previs, protocols basats en la interdisciplinarietat, programes d’actuació …, realment impressionant!.
No vaig dubtar gens, en el primer cas que se’m va plantejar una problemàtica adient, pel perfil del possible beneficiari/a, d’adreça’l/la al Servei en qüestió però la maquinària tècnicament tant ben planificada i per desgràcia àmpliament burocratitzada, no va funcionar. Realment decepcionant! i ja m’hi he trobat en tres ocasions, mai no han passat de la primera finestreta.
Un altre punt i que, sovint, els nostres representants obliden és que ells també estan representats, i és amb el contacte directe on el ciutadà en treu la percepció de l’ efectivitat de les seves polítiques.
Està bé potenciar l’empatia, però s’han plantejat la professionalitat?
Sincerament, la meva base és el desencís, no en el cas d’immigració que desconec, si no en altres camps més propers al meu dia a dia i que a mesura que avanci en les meves reflexions intentaré expressar.
També han de recordar els nostres representants que el desencís provoca descontent i que aquest, com gotetes d’aigua, omplen el vas. Tant se val sé la primera com l’última, al final es vessa.
Reprenen el tema que m’ocupa,
Es tracta d’assumir el risc del resultat de la decisió presa i, tant positiu com negatiu, fer la lectura correcta. Si, a més, algú pot dominar l’impuls el temps suficient, seria ideal introduir l’element de la proporcionalitat entre l’aportació i el resultat a obtenir. Conseqüentment la valoració d’aquest, es quantificarà sempre en funció del grau de satisfacció personal obtingut. Tot plegat, bastant utòpic per les persones que, com jo, tenim aquest puntet apassionat.
Centrant-me en l’any en curs,
apart de la gent anònima i amable que en el transcurs de la rutina quotidiana et somriuen, en destaco dos somriures que m’han fet reaccionar d’una manera especial.
El primer somriure, d’alt risc, el resultat provisional de la decisió presa ha superat les meves expectatives inicials, per tant, la lectura és positiva. El resultat final, previsiblement negatiu per la temàtica implícita en la matèria, espero assumir el cost amb dignitat i, si no més, amb respecte.
El segon somriure, el d’avui, la decisió presa no la considero agosarada, dono per sentada la proporcionalitat dels valors en joc: conversar en català una hora a la setmana al llarg de deu, amb una persona que segurament té dificultats per fer-ho en el seu entorn. L’intercanvi de coneixements que ens podem aportar mútuament el trobo interessant, ja sigui a nivell cultural com humà, segur que a mi m’aporta nous coneixements i, ell/a, més ben acollit/da amb un pas endavant pel camí de la seva integració a la ciutat.

Que poc es deu imaginar la noia del mocador negre al cap el poder del seu somriure!

bravo pavarotti!!!

2007-09-11T16:48:00.000+02:00

Tot i que no tinc totalment personalitzat el meu blog, vull aprofitar aquesta pàgina per oferir aquest modest homenatge al record de l’artista.

Modest perquè no soc cap experta del gènere operístic i és des de la vessant de la percepció personal de la seva obra, que al llarg dels anys he seguit i, que arrel de la seva pèrdua com a persona, els últims dies he escoltat amb la emoció i melancolia que la temàtica em comporta.
Impossible descriure les emocions que em provoca la seva veu, un regal per als meus sentits: melancolia, enyorança, tristesa … un despertar de sentiments, de desprotecció de la sensibilitat més profunda … una sensació de felicitat i també, en algun petit moment, unes llàgrimes.
M’agrada abandonar-me al plaer que provoca en els meus sentits la seva música i, reviure tantes emocions, és com un bàlsam per l’ànima difícil de renunciar.

Va ser a la inauguració del Palau de Sant Jordi, previ a les Olimpíades del 92, quan el vaig veure amb directe per primer i únic cop. Des del primer tema vaig quedar subjugada per la seva veu, sempre més he buscat les meves àries preferides de l’òpera italiana interpretades per ell.

Per tants indescriptibles i bons moments, bravo Luciano!!!

He afegit en el “clip d’àudio” l’enllaç amb un dels meus temes preferits “Caruso”, encara que si aneu clicant, “una Furtiva Lagrima”, “Nessun Dorma” o “it’s a man’s wolrd” (& James Brown), no tenen desperdici!.