Lluís Companys, la memòria d’un pare

Us explico el testimoni personal del pare d’un meu amic que va presenciar l’afusellament del President, i que ho va transmetre als seus fills tal com ho explico en aquest escrit. Perquè la història s’escriu, s’interpreta, es manipula, es tergiversa, es maquilla ... i així un llarg etcètera.
El cert és que la “història” la vivim i la fem les persones, com també és cert que la transmetem als nostres, com els nostres ens la va transmetre.
Deixa’n de banda les múltiples controvèrsies sobre l’actuació del President Companys duran el seu mandat al front de la Generalitat de Catalunya, i arrel de la sol·licitud de reparació pública i de l’anul·lació del procés en què se'l va condemnar a morir afusellat. Així com la campanya social que s’està difonent i a la que jo personalment m’adhereixo, no només perquè estic en contra de la pena de mort, sinó perquè també estic a favor de recuperar la memòria històrica d’uns fets que necessiten reparació immediata.

“fotos en blanc i negre, escanejades, fotos en color ... tot un recull d’imatges de tota una vida, la d’una persona que ens havia abandonat.
Les seves pintures, cartes manuscrites, la seva pipa ... les seves pertinences materials. Però el més important, la herència més apreciada pels seus, el record del seu pas per aquesta vida alleugera’n el pes dels altres i, sobretot, l’empremta deixada en el seu entorn familiar”
Va estar una tarda diferent pel meu amic, segurament provocada per la melangia provocada al recopilar, per fer un àlbum familiar; fotos des de la més tendre edat del seu pare, fins a l’edat avançada en que per llei natural els va abandonar.
El meu amic poques vagades me’n havia parlat del seu pare, tot i que jo el coneixia, aquella tarda però, va estar diferent.
Al veure’l com mirava, pensatiu, una foto; em vaig acostar a mirar,
“es tractava de la foto en blanc i negre d’un jove uniformat i, al veurem, em va demanar si sabia qui era”. Ràpidament vaig respondre,

"però que feies disfressat així?,
sembles de la II Guerra Mundial!
d’on vas treure la disfressa?”

No, no era una disfressa, tampoc era el meu amic. Era el seu pare amb l’uniforme militar, que com a molts joves de l’època els va tocar viure la Guerra Civil.
Així va començar a parlar-me d’un episodi que avui, de plena actualitat el tema, he decidit amb el seu permís explicar.

“El jove uniformat era estudiant universitari quan la guerra civil espanyola va esclatar, volia acabar i exercir la seva carrera vocacional. Va demanar canvi de destí a Barcelona, universitat de prestigi que per la seva procedència social, de família humil, no tenia possibilitats d’accedir però si com a militar.
Destinat al castell de Montjuic, estava de guàrdia quan es van presentar uns policies de Franco (una mena de Gestapo), amb el President Lluís Companys emmanillat.
Com a oficial, els va manar des emmanillar al detingut, fet que va provocar uns moments de tensió per la negativa dels policies a obeir l’ordre.

“estem entre cavallers, aquí no té per que estar emmanillat”

Fet que el President va agrair al jove oficial.
Els dies que va estar pres, ambdós, van compartir llargues converses i, en agraïment a l’amabilitat que va tenir amb les seves germanes; el President va regalar al pare del meu amic una cartera (o billeter). Encara que al no tenir cap distintiu, el meu amic no sap quina és de les tres o quatre que conserva la família.

El que si sap de cert, perquè el seu pare ho va transmetre en diferents ocasions, tant amb ell com als seus germans, les següents puntualitzacions sobre els últims moments del President:

Primer: “el pelotón d’afusellament eren voluntaris de la guàrdia civil”
Segon: “no es va descalçar previ a l’afusellament”
Però sobre tot i molt important,

NO va rebre cap “tret de gràcia”,

ni per part de cap militar ni per part de cap guàrdia civil”

"i així és perquè el pare ho va explicar"